Que
fort!Un cop van haver dinat, van anar a l'habitació. L'Alba va buscar l'àlbum de fotos de quan era petita, per ensenyar-la al Manel.
Sabia que les tenia en una capsa sota el llit. Va agafar les fotos i, a sota, va trobar... Sabeu què?... Un futbolí!!! Duia el nom del seu pare, que es deia Joan.
Va sortir tota embalada cridant:
- Pare, pare!! He trobat un futbolí que posa Joan! Oi que és teu?
I el pare va dir:
- Sí, és clar que és meu.
I l'Alba va demanar:
- Me'l regales? Així el Manel m'ensenyarà els trucs que sap...
I el pare contestà:
- És clar que te'l regalo, però no el facis malbé perquè és un record de la meva infantesa.
- Anem, Manel, a jugar una partida!, va dir l'Alba, entusiasmada.
- Però no anàvem a veure les fotos?, li va respondre ell.
- No, no! Les fotos ja les veurem després. Anem a muntar el futbolí!
Més tard, al vespre, van anar a sopar.
- El Manel m'ha ensenyat els trucs que sap!
El Joan va exclamar:
- Ep, Manel, em pots ensenyar aquests trucs tan importants que coneixes?
- Sí, però no els expliquis a ningú! Són secrets i només els sabreu vosaltres. Si vols, després de sopar, te'ls ensenyo. I si no tenim temps, demà al matí.
L'Eva, la mare de l'Alba, va dir:
- I a mi? Que me'ls pots ensenyar? Que també m'agradaria jugar i no estar-me aquí sola i avorrint-me!
- D'acord! Així jugarem els quatre plegats.
I així ho van fer. El Manel i l'Alba van jugar contra els pares. El pare havia perdut la pràctica i, com que la mare era el primer cop que jugava, van perdre.
- Hauré de practicar molt més per guanyar-vos... va dir.
Va arribar l'hora d'anar a dormir. Els pares havien de matinar per anar a treballar. Per la mare era l'últim dia de feina abans d'agafar vacances i no volia fer tard.
- Us podeu quedar a mirar la tele si voleu, va dir.
Però van preferir mirar les fotografies. I es van quedar al sofà del menjador, mirant-les.
Mentre miraven les fotos van sonar les campanades de mitjanit. I... alguna cosa va passar perquè... TOTS ELS NINOTS DEL FUTBOLÍ VAN COBRAR VIDA!
Es van escampar per tota l'habitació: uns escalaven per l'armari, uns altres saltaven sobre el llit de l'Alba i uns altres agafaven el que hi havia als prestatges i ho llençaven i ho trencaven tot.
- Manel! No sents sorolls a la meva habitació?
- Sí, oi? És com si trenquessin coses... Anem-hi!
I, quan els ninots van sentir els passos, van tornar, cadascú, al seu lloc.
L'Alba i el Manel van anar tots dos intrigats cap allà. Ella no s'atrevia a obrir la porta. El Manel va ser el valent que ho va fer.
I quan van entrar es van quedar de pedra!
Fi del capítol 3
Alumnes de 5è B de primària
Anselm Clavé
