Que
fort!Vam esperar un moment i es va tornar a sentir el soroll. Estàvem espantats, però la curiositat ens va empènyer i vam anar a veure què era.
Es tractava d'una dona no gaire jove. Vam intentar parlar amb ella però la solitud l'havia trastocat. Allò havia estat un manicomi i s'hi havia quedat tancada quan el van clausurar.
La dona de tan boja que estava es colpejava contra la paret coberta amb tapissos foscos.
– Hola -vam dir-li intentant descobrir el que passava al soterrani. Ens va respondre amb uns sorolls molt estranys. No vam entendre res.
– Potser és estrangera? -em va dir l'avi.
– No, no ho crec. Diria que és d'estar tants anys sola.
Amb la lletra estranya va escriure'ns el que havia passat.
– És a dir, que et vas quedar tancada per accident? -vaig preguntar-li.
La resposta va ser afirmativa.
Vaig sentir com l'ascensor pujava als pisos de dalt i sense pensar-m'ho dues vegades vaig anar, a corre-cuita, a veure si l'atrapava. Però va ser inútil. Era de suposar que a aquelles hores i en aquell hospital ningú no s'interessaria per baixar al soterrani.
Al principi em vaig espantar i pensava en la carta dels pares. Les millors vacances de la meva vida? Trucar als pares? Sort que tenia en Tomàs al meu costat.
– No et preocupis, segur que no ens quedarem aquí per sempre -em va dir, tranquil·litzant-me.
Anà passant el temps i ens trobàvem allà. Tancats.
Vàrem veure molts llençols que alguna cosa cobrien.
Amb peu ferm, tots dos continuàvem la nostra passejada per allà. Fer un tomb ens va semblar la millor proposta. De fet no en teníem cap altra.
– Miau! Miau!
Aquell soroll ens va donar un bon ensurt. Però, què feia allà un gat?
Mentre caminàvem vam veure molts armaris vells i plens de pols. De cop i volta es van encendre tots els llums. D'una revolada es van aixecar els llençols i els armaris començaren a obrir-se i tancar-se.
En Tomàs i jo ens vam espantar. Què passava?
– Tomàs, és millor que ens n'anem d'aquí -vaig dir tota esfereïda.
– No. Això m'està agradant!
– Com és que t'agrada? Això és terrorífic!
– És que jo....-va dir traient-se les ulleres- sóc detectiu.
Em vaig quedar pàl·lida durant un instant. Aleshores vaig reaccionar.
– Però què dius!!! que guai!! Per això no volies marxar!
Intentàrem trobar una sortida d'aquell lloc tan estrany. En Tomàs donava voltes i voltes a aquella sala tot buscant pistes que l'ajudessin a resoldre aquest cas.
En aquell moment la dona boja, que anava davant nostre, va fer un crit.
En Tomàs i jo ens vam quedar acoquinats. Vam veure una porta que no havíem vist abans. Ens hi vam apropar i vam intentar obrir-la, però era tancada amb clau. Vam buscar la clau però no vam tenir sort.
Després d'estar una estona rumiant, a en Tomàs se li va ocórrer mirar a prop d'on era el gat. Però aquest en veure que ens acostàvem es va espantar i fugí. Sentírem un soroll, un soroll de claus, i quina va ser la nostra sorpresa en veure, a sota d'on era el gat, aquelles claus que havíem estat buscant. Aquell gat havia d'amagar alguna cosa i li vam sortir corrents al darrera.
Després d'estar uns minuts darrere el gat, en Tomàs el va enxampar.
Vam agafar aquelles claus i vam obrir la porta. Què era allò?
Oh, no! Un altre passadís! I una altra vegada fosc com la gola d'un llop.
– Entrem? -vaig dir a en Tomàs.
– Com pots dubtar? Soc un Súper Detectiu! Com vols que no entri?
Dit i fet, ens vam posar a caminar pel passadís. De cop i volta es van encendre els llums. Ens vam quedar bocabadats i ens vam aturar. Cap dels dos no sabíem què dir, però en aquell poc temps que portàvem havíem aconseguit entendre'ns. La complicitat era tan gran que per prendre una decisió no calia ni parlar. Ens vam mirar i vàrem continuar caminant.
Després de molt caminar ens trobàrem amb una altra porta. Oh, no!, una altra porta, no! Però aquesta vegada amb una petita empenta va caure. Darrere la porta hi havia un mur de pedra. Llavors, en tocar-lo vaig veure que..... el podia traspassar!!
A l'altra banda del mur trobàrem animals dissecats i estris d'un antic laboratori. Encuriosits amb el que estàvem veient, vam sentir uns passos. En Tomàs em va dir:
– Tornem cap enrera?
– Però, què dius? Ets un detectiu -vaig contestar-li sentint-me jo també en el paper d'investigador privat.
Vam continuar caminant i cada cop se sentien els passos més forts. Vam veure una llum vermella i hi vam anar corrents. La curiositat era tan gran que ens feia avançar. Com que tot era fosc, vam picar de nassos contra una porta que deia:
"Prohibit l'accés a aquesta sala"
Però, vam obrir la porta i ens vam trobar amb moltes persones juntes en silenci absolut.
Aquell silenci ens atemorí, i aquesta era la intenció. Però per tal d'establir confiança i conversar amb aquelles persones, vam pensar convidar-los a alguna beguda.
Començàrem a recular, a desfer camí per intentar anar a la cafeteria de l'hospital. Quan estàvem un altre cop davant d'aquell ascensor que ens havia portat al soterrani i no havia volgut tornar a pujar, ens vam adonar que no portàvem diners.
En Tomàs em va dir:
– Alba!
– Què? -vaig respondre amb intriga.
– Em deu haver caigut la cartera allà, a l'última sala on hem estat.
– Haurem d'anar a buscar-la sense que es noti.
Tornem a ser-hi! A desfer camí! Però tot just girar cua, vam sentir una veu que deia.
– Corten!!, ja hem acabat!
S'obriren les portes de l'ascensor. Ens vam quedar bocabadats i fascinats pel que veien els nostres ulls.
– Oh, Tomàs! És un director de cinema en persona!
El director s'acostà i ens felicità pel paper que havíem fet. Els actors, totes aquelles persones que havíem trobat, també ens felicitaren.
– O sigui que tot això era un muntatge de pel·lícula? -digué l'avi, tot decebut.
– Sí. Heu participat en la pel·lícula "El soterrani misteriós de l'hospital Parc del Taulí" -va dir el director- S'estrenarà el proper mes. Probablement serà una de les pel·lícules més vistes.
– Que guai!, és fantàstic. Sortiré en una pel·lícula! Aquest és el millor estiu que he passat.
– Ja t'ho deia jo que seria un estiu inoblidable -em va dir en Tomàs.
Ara sí que trucaria als meus pares i els anunciaria això de la pel·lícula.
Els pares van arribar tan ràpid com van poder perquè no es creien el que havia passat. Quan van arribar, els vaig explicar amb més detall tot el que havia passat: la dona boja, els llençols, els armaris obrint-se i tancant-se, els llums...
Després d'una bona xerrada sobre la pel·lícula vam pujar per aquell ASCENSOR i vam marxar.
Vam acompanyar en Tomàs fins a casa. El seu fill i la seva jove ja havien arribat. En Tomàs els va disculpar, com sempre, perquè a canvi de l'oblit del seu fill, ell, en Tomàs sortiria en una pel·lícula. I, no és que passi gaire sovint, això.
Ens vam acomiadar i vaig tornar amb els pares cap a casa. Passat un temps vam quedar amb en Tomàs i la seva família per anar-hi tots junts a l'estrena de: "El soterrani misteriós de l'hospital Parc del Taulí" De fet, aquell seria el millor estiu de la meva vida!!
Fi del capítol 3
Alumnes de 6è B. de primària de
St. Joan Bosco
