Que
fort!Quan vaig intentar obrir la porta del portal de casa, em vaig adonar que les claus eren les de la bicicleta!
Vaig dir a l'avi:
- Ens hem ficat en un bon embolic! M'he deixat les claus a casa. Les que tinc són les de la bicicleta!
L'avi em va dir:
- Si pots, et podries enfilar, entrar per la finestra de la teva habitació i agafar les claus.
Vaig mirar-lo amb cara de sorpresa, però al mateix temps satisfeta perquè l'avi havia tingut una bona idea.
Vaig posar els peus a les pedres i a les canonades que hi havia, i abans de pujar l'avi em va dir:
- Espera't, noieta, aquí algú ha deixat una nota.
Vaig baixar i vaig llegir el següent:
Estimada Alba,
Segur que sense nosaltres passaràs les millors vacances de la teva vida sense ado-
nar-te'n. Si tens problemes, truca a aquest número de telèfon, però de seguida que truquis les vacances s'hauran acabat. Tel: 93-837-945.
Els teus pares.
Vaig pensar trucar als pares, però com ho faríem sense les claus?
Una altra vegada vaig arrapar-me a les pedres i les canonades per intentar arribar a la finestra de la meva habitació, però ai las! la senyora de la neteja era a casa i no volia que em sentís, però en aquell moment vaig esternudar. Evidentment, la senyora de la neteja em va sentir i va anar a la habitació d'on provenia el soroll. Em vaig amagar sota la finestra i no em va veure. El que no m'esperava era que tanqués la finestra. De l'impacte, vaig caure. L'avi em va intentar agafar, però no ho va aconseguir. Pluf, plaf!!
- Ai, quin mal ! -vaig cridar.
L'avi encara estava pitjor que jo. S'havia fet molt mal a l'esquena perquè li vaig caure a sobre.
Una senyora que sortia de l'estació del tren, que portava un abric elegant i una bossa, va cridar tota espantada. En veure aquell panorama va treure el mòbil de la bossa i va trucar a una ambulància.
- Escolti, estic trucant a l'ambulància?
- Sí senyora, què passa?
- Una nena i un avi estan tirats per terra, malferits!
Al matí, a l'hospital, estava que treia fum pels queixals perquè volia passar les millors vacances de la meva vida i havia acabat en un hospital. Allà, vaig dir a l'avi:
- Amb tanta pressa no ens hem pogut presentar: ehem, ehem … em dic Alba Fernández Puig-Vila. Tinc 11 anys i faig 6è de primària i la meva assignatura preferida són les Matemàtiques. I vostè?
- Jo em dic Tomàs Sánchez Moreno, tinc 78 anys, treballava de llibreter i sóc vidu, la meva dona era la Maria.
- Bé, ara que ja ens hem presentat, què farem? -vaig preguntar-li amoïnada.
- Tranquil·la, està tot sota control. Una infermera d'aquest hospital havia estat amiga de la meva dona i, és clar, a mi també em coneix. Ens ha fet uns entrepans i unes begudes perquè ens escapem i puguem viure la nostra aventura.
- Quina aventura és aquesta? -vaig contestar sorpresa.
- Les millors aventures es viuen sense pensar el destí ni l'objectiu. O sigui que, endavant, anirem pel nostre compte sense saber cap a on! Va exclamar en Tomàs.
- Vostè és tot un aventurer! Vinga, anem a la nostra aventura, que ens està esperant! -vaig dir emocionada.
Vam agafar l'ascensor, però, sense voler, en Tomàs va prémer el botó equivocat i, sense saber com, vam anar a parar al soterrani de l'hospital. Era fosc, amb molta pols. Totes les portes estaven trencades igual que els vidres, no hi entrava gens de llum, o sigui, més o menys com una gola de llop. Però de sobte vam sentir un soroll... Què era allò?
Fi del capítol 2
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Samuntada
