Que
fort!Vam sentir una necessitat estranya i urgent de menjar verdura. Jo que sempre em discutia amb la meva mare el dia que per sopar hi havia verdura, tenia desitjos d'amanida! Era extraordinari!
Vam obrir el calaix de la nevera on hi havia totes les verdures. Havíem decidit de fer-nos una bona amanida amb força tomàquet, enciam i cogombre. Quan vam obrir la bossa de l'enciam vam trobar un paper plegat en quatre trossos. Era un mapa. Hi havia dibuixat el recorregut per arribar a un tresor. En un cantó del mapa hi havia una explicació en un idioma raríssim que no havia sentit mai. L'avi va dir que era llatí, i que ell de petit l'havia estudiat a l'escola. Es va posar les ulleres i va llegir: "El tresor és un cofre ple de monedes, joies i una clau..."
Vam pensar que abans de buscar el tresor, estaria bé menjar-se l'amanida, sabia greu que el tomàquet que ja havia preparat l'avi es fes malbé i a mi encara em venia molt de gust. De manera que vam acabar de fer-la i ens la vam menjar.
Amb la panxa plena, vam anar a buscar el tresor. Vam sortir de la cuina i vam anar cap al bany; l'avi havia d'anar sovint al lavabo perquè tenia problemes de pròstata. Mentre jo m'esperava a fora vaig tornar a mirar el mapa. Hi havia dibuixat una bassa i vaig pensar que el tresor potser el trobaríem al bany. Vaig fer tornar a entrar l'avi i li vaig explicar la meva idea. De seguida, ens vam adonar que a l'estoreta de la banyera hi havia una fletxa que indicava una direcció. Assenyalava les habitacions. No sé per què però en aquells moments me'n vaig adonar que l'avi estava mort de por.
Llavors vam sortir al passadís per poder anar a les habitacions. Vam entrar en una cambra on hi havia un pictograma a sobre de la tauleta de nit. No va ser difícil desxifrar-lo i veure que el tresor es trobava a sota de la tercera rajola de la dreta de la finestra. Vam aixecar-la i vam treure el cofre. A dins hi havia moltes monedes d'or i de plata, algunes pedres precioses, collarets de perles i un anell amb un cristall molt gros que l'avi va dir que era un diamant. Jo li vaig preguntar com era que ho sabia i em va explicar que de petit a més d'estudiar llatí, ajudava el seu pare a la joieria que tenien. També vam trobar embolicada amb paper de seda blanc, la clau. La vam agafar i ens vam omplir les butxaques amb totes les joies i monedes que vam poder.
Vam sortir al passadís i vam començar a pensar per a què servia la clau. No se'ns acudia res. Vam tornar a mirar el mapa i ens vam adonar que al final del recorregut hi havia dibuixada una porta. Era la porta que obria aquella clau? Què hi devia haver al darrera? Al llarg del passadís hi havia tres habitacions més. Vam decidir obrir la porta del costat de la cambra del tresor. La clau era d'allà. Havíem sortit del palau i havíem anat a parar a un jardí. No hi havia arbres, només unes curioses plantes plenes de flors de tots colors. L'avi es va apropar a una d'aquelles plantes i va agafar una flor de color blau turquesa. Llavors sense dir-me res, se la va menjar. No va trigar gaire a fer-li molt mal la panxa i a tenir moltes ganes de vomitar. Va marxar corrents del meu costat i darrera d'un petit pou que hi havia al jardí va treure tot el menjar que s'havia pres abans a la cuina.
– Em sembla que he menjat massa. Ja m'ho diu el meu fill que he de vigilar més el que menjo. Jo ja sóc gran -va dir l'avi. Tota espantada li vaig preguntar:
– Per què t'has menjat la flor?
– No ho sé -em va respondre.
– I ara com et trobes? -vaig tornar a preguntar.
– Millor, millor. Gràcies -em va dir.
En aquell moment vam veure que del terra de darrera del pou, sortia una nova planta. Les seves flors eren iguals que la que s'havia menjat l'avi.
Jo em vaig quedar bocabadada. El vaig agafar per la mà i li vaig tornar a dir si estava bé. L'avi amb la mà a la panxa em va contestar que sí, però que no entenia què passava.
De sobte va sortir un follet de la nova planta i ens va explicar que aquella planta concedia dos desitjos, però que a canvi li havíem de fer un favor. L'avi de seguida va dir:
– D'acord. Quin tipus de favor demana?
El follet li va contestar:
– La planta per viure necessita suc de taronja. Li hauries de portar un bon got de suc.
Ens va semblar una mica estrany aquell desig, però vam tornar al palau. Teníem por de no poder tornar a sortir, però vam pensar que un dels desitjos que li demanaríem a la planta seria tornar a casa meva. Vam anar a la cuina i vam agafar un parell de taronges. Vam fer el suc i vam tornar a sortir al jardí. El follet ja no hi era. L'avi li va donar el suc a la planta i ella li va dir:
– Gràcies. Sense el suc, m'hauria mort.
L'avi i jo vam fer una passa endarrera. Malgrat tantes coses estranyes que vèiem estàvem sorpresos i espantats. La planta ens parlava i es bellugava. Havia tret les arrels de terra i com si fossin peus va començar a caminar cap a nosaltres. Teníem molta por. La planta ens va dir:
– Tranquils. No tingueu por. No us faré mal. Com que vosaltres heu fet la vostra part del pacte, ara jo faré la meva part. Us concediré els dos desitjos. Per on comencem?
Fi del capítol 3
Alumnes de 5è B. de primària
CEIP St. Joan Bosco
