Que
fort!Quan vam entrar al local, vam haver de fer un esforç per acostumar-nos a la poca llum que hi havia. De mica en mica les nostres pupil·les es van anar adaptant a la foscor i vam poder distingir l'ambient d'aquell antre. Estava força carregat de fum i sonava una música molt marxosa. Per tot el local hi havia noies amb bikini, que servien begudes a les diferents taules, alguns homes duien pistoles. Asseguts en tamborets, al costat de la barra, hi havia tres o quatre clients, tots tenien una gerra de cervesa a la mà i parlaven animosament.
Vam fer una ullada de reconeixement per tot el local i... ni rastre del nostre amic Jaume!
Ens vam quedar una estona pensant, sense dir una paraula; de sobte el Josep em va cridar:
– Ostres, Alba, fixa't en aquest paio que està parlant amb el mòbil.
Sí -vaig dir- és en Pitus, el famós personatge de la televisió que presenta aquell programa tan xorra.
De sobte l'home penja el telèfon i es dirigeix a pas lleuger a una cantonada del local que encara era més fosca. Per sort ningú no s'havia fixat en nosaltres i vam decidir seguir-lo, vigilant que no ens veiés.
Vam poder observar com baixava per unes escales llargues i fosques, vam dubtar una mica si el seguien o no, la veritat és que ens feia molta por, però ens vam encoratjar i, deixant una distància prudencial, perquè no se'ns sentissin els passos, anàvem seguint aquell misteriós personatge.
Tot just al final de les escales hi havia un soterrani, en Pitus es va detenir i va trucar a la porta que es va obrir immediatament i en aquell moment vam veure en Jaume lligat amb cordes en una cadira.
La porta es va tancar de cop i nosaltres ens vam quedar de pedra i molt espantats.
El lloc on ens trobàvem era d'allò més tètric i espantós. Les parets estaven plenes de taques d'humitat, les aranyes i les rates campaven lliurement per on volien. Tot estava ple de caixes, vaig provar d'obrir-ne una i vaig poder comprovar que es tractava de la mateixa substància que havien vist a Galícia, ara ja estava segura que es tractava d'algun tipus de droga.
Ens vam amagar darrera una caixa i vam poder seguir la conversa.
– Acabo de telefonar al nostre contacte aquí a la Gran Bretanya -deia el famós i conegut personatge-, ja tenim concertat el lloc i l'hora per fer l'intercanvi de la "mercaderia".
Els seus interlocutors, que eren els amics d'en Víctor, els que havien transportat la droga des de Galícia, parlaven amb veu nerviosa i una mica espantats.
– Què fem amb el nano?- deia un d'ells- sap massa coses, i a més és el responsable que hagin detingut el nostre cap Víctor.
– De moment no ens en podem ocupar, hem de sortir cap a l'aeroport. A les sis de la tarda ens esperen per fer l'intercanvi i ja són quarts de cinc -va respondre en Pitus.
– El deixarem aquí, és un lloc segur, i com que està ben lligat no hi ha perill que s'escapi. Mes tard, quan s'acabi l'operació tornarem i el farem "cantar", no us oblideu que hem d'enxampar els altres dos que l'acompanyaven.
Haig de reconèixer que la conversa em va deixar la sang glaçada, en Josep i jo ens miràvem sense dir res, amb uns ulls com unes taronges.
Des del nostre amagatall vam veure com els tres homes sortien molt de pressa, anaven ben vestits i cadascun duia un maletí que semblava pesar més del compte.
– Per fi se n'han anat! -vaig exclamar.
Ja dins de l'habitació, en Josep va parlar a en Jaume amb una veu fluixeta:
– Jaume, som nosaltres, no t'espantis, venim a alliberar-te.
En Jaume es va alegrar molt de veure'ns. Bé, més ben dit, tenia una barreja de nervis, por i ganes de marxar d'aquell horrible lloc. Vam intentar deslligar-lo però no trobàvem com fer-ho. En Josep va trobar una ampolla de vidre, la vam trencar i amb un dels trossos vam poder tallar les cordes.
Quan ens vam trobar fora del local vam trucar a la policia per informar de tot el que havia passat.
El cap de policia ens va dir que necessitava la nostra col·laboració per tal de poder identificar els traficants, de manera que vam quedar que ens veuríem a l'aeroport.
Ves per on, el dia encara ens reservava una bona sorpresa. Tot just en trencar una cantonada ens vam trobar... No pot ser!:
– Déu meu, però si són els avis!
– Alba, reina meva, però que fas tu aquí?
Ens vam fondre en una profunda abraçada. Les llàgrimes contingudes de tanta emoció van fer acte de presència per primera vegada des que havíem sortit de Sabadell.
– És una llarga història àvia -vaig dir-li sense poder contenir el neguit. Però com és que sou aquí vosaltres?
– Bé.. de fet.. ja ens n'anàvem cap a Sabadell -va respondre el meu avi-, el viatge que ens havien regalat els teus pares no va resultar ser gaire divertit, per això ara anàvem camí de l'aeroport.
Després de fer les presentacions dels meus companys d'aventures i posar els avis al corrent de tota la situació, vam decidir llogar un cotxe per arribar ràpidament a l'aeroport. Dins del cotxe anàvem molt estrets, però això no ens importava gaire, volíem arribar com fos. L'àvia conduïa molt a poc a poc i quan li deien que anés més de pressa es posava molt nerviosa perquè li resultava molt complicat aquesta manera de conduir per l'esquerra que tenen a la Gran Bretanya.
Quan vam arribar a l'aeroport ens vam dirigir al lloc on sabíem que es trobaven els traficants, però la policia encara no havia arribat i ells estaven a punt d'anar-se'n. Des d'una mica lluny els anàvem observant i de sobte l'àvia se'n va adonar:
– Ostres, no pot ser! -va dir- però si és en Rafael!
– Àvia, m'estàs dient que coneixes aquest home? -vaig dir-li amb una enorme incredulitat.
– Ja ho crec! Ho veus Manel -va dir-li al meu avi-, és el guia del nostre viatge.
Això era increïble, ara resulta que els meus avis havien estat fent turisme guiats per un indesitjable mafiós.
– Ai! que em desmaio, ai! que em desmaio- anava repetint l'àvia.
Va estar a punt de caure a terra si no fos que el meu avi la va aguantar.
Un cop l'àvia es va recuperar de la sorpresa, entre tots vam pensar un pla. Ja que els avis eren coneguts d'en Rafael, potser els podrien retenir amb alguna excusa mentre arribava la policia; així ho van fer. En Josep, en Jaume i jo ens vam amagar al bar de l'aeroport, entretant els avis es van dirigir cap al grup d'homes que estaven a punt d'anar-se'n i es van posar a conversar amb ells.
– Ha estat molt agradable el viatge- comentaven els avis.
– Ah! m'alegro que hàgiu gaudit d'aquest bonic país -anava dient en Rafael tot dissimulant.
– El que més m'ha agradat ha estat el menjar anglès -va afegir l'àvia, mentre intentava que anés passant el temps.
– Ah sí, a mi també m'agrada molt la cuina d'aquestes terres.
En aquell moment va arribar la policia. Van parlar amb nosaltres per saber què havia passat i a qui havien de detenir. Quan es van aclarir tots els fets, els van portar a la comissaria i aquella mateixa tarda totes les televisions donaven la notícia:
"Desarticulada banda de perillosos delinqüents que traficaven amb droga des de les costes de Galícia". Les nostres imatges també sortien a la tele, les autoritats agraïen la nostra col·laboració i elogiaven la valentia amb què havíem actuat.
Va ser d'aquesta manera com els pares van conèixer la veritable història de les falses colònies d'anglès. Els avis els van telefonar i els van dir que no fossin massa durs amb mi. Tot i que estaven molt enfadats per la mentida, eren més fortes les ganes que tenien que tornéssim a casa sans i estalvis.
L'endemà mateix agafàvem un avió que ens portaria a l'aeroport del Prat. Allà ens esperàvem els pares. Va ser molt dur però molt emocionant alhora.
Els avis i jo vam pujar al cotxe dels pares per anar a Sabadell. En Jaume i en Josep van agafar un tren de rodalies perquè al cotxe no hi cabíem tots. Els pares es van adonar que eren bones persones els meus nous amics i no van posar cap impediment perquè ens continuéssim veient.
Encara quedava molt estiu per endavant, les vacances tot just acabaven de començar però ja ningú no pensava a avorrir-se, érem una bona colla i teníem moltes ganes de passar-ho bé. Ben pensat Sabadell oferia moltes possibilitats i cada dia podia ser el començament d'una nova aventura.
Va ser en una d'aquestes aventures quan vaig conèixer uns nens de Barberà, eren alumnes de cinquè de l'escola Elisa Badia que, igual que jo, havien descobert que per passar-s'ho bé no calen grans coses, potser només conèixer la Glòria Marín i tot "seguint el fil" deixar-se emportar per la gran aventura de la imaginació.
Fi del capítol 4
Alumnes de 5è B. de primària
CEIP Elisa Badia de Barberà
