Que
fort!Durant tota la nit vaig estar rumiant com m'ho podia fer. Volia marxar amb en Jaume i en Josep, però com m'ho faria perquè els pares m'hi deixessin anar? De cop, vaig tenir una idea brillant. L'endemà vaig trucar a en Jaume i li vaig dir que sí, que anava a Galícia amb ells, però que necessitava un parell de dies per preparar-ho tot.
- D'acord, ja trucaré a en Josep perquè canviï els bitllets. Ja et posaràs en contacte amb nosaltres -va dir en Jaume. Al cap d'una estona, els pares van tornar de treballar i els vaig dir:
- Us en recordeu d'aquelles colònies d'anglès on m'havia inscrit i no em va arribar la plaça?
- Sí, és clar, em sembla que eres la tercera o quarta de la llista d'espera -va contestar la mare.
- No mare! Era la primera! Es veu que s'ha donat de baixa un nen i han trucat per preguntar si encara ens interessava la plaça.
- Oh!, i tant que ens interessa. Per una banda, aprendràs anglès i t'ho passaràs molt bé i, per l'altra, resoldrem el problema de què en farem de tu fins que no tornin els avis. Quan has de marxar, Alba?
- D'aquí a dos dies.
- Doncs ens hem d'afanyar per preparar-ho tot! -va respondre la mare.
Vam passar tota la tarda comprant xampús, mocadors, crema solar, repel·lents de mosquits, un banyador, pantalons curts... en fi, tot el que necessitava per anar de colònies o...a Galícia.
Al cap de dos dies, amb la motxilla a l'esquena, ens vam presentar a l'estació on havia quedat amb en Josep i en Jaume i, amb els quals havia preparat un pla.
- Pares, aquest és en Josep, el coordinador de les colònies, i aquest és en Jaume, un dels monitors.
- Molt de gust -van dir tots quatre.
Van estar una estona parlant i al final en Jaume va dir que ens havíem d'afanyar si no volíem perdre el tren.
- Porta't bé i fes cas de tot el que et diguin -em va recomanar el pare.
- Menja força i passa-t'ho molt bé! -va dir la mare.
Després d'abraçar els pares, vaig marxar amb els "monitors".
De Sabadell a l'estació de Sants no vam trigar gaire. Ja instal·lats al tren que ens portaria a Galícia vam estar mirant guies, revistes...i vam dormir perquè el viatge era molt llarg.
Vam arribar a Galícia, i vam decidir que ja que no teníem gaires diners, seria millor instal·lar-nos en un càmping que era a la vora de la platja. Ens agradava el so de l'aigua i de les onades quan trencaven contra les roques.
Un cop muntada la tenda, ens vam banyar i, després de fer un volt pel poble i sopar, vam tornar al càmping, vam estirar els sacs i ens vam posar a dormir.
Cap a les dues de la matinada, em vaig despertar per fer un pipí i vaig sentir veus esverades i gent que anava o tornava corrents. Vaig avisar els meus companys de vacances. Tots tres ens vam posar a mirar i... al mig de la platja hi havia una barca.
Uns homes esperaven a terra i d'altres descarregaven els paquets que els que eren a la sorra agafaven. Tot ho feien a les fosques i amb molt de silenci. Van amagar tots els paquets a les roques, van pujar a la barca i van desaparèixer.
Després d'haver vist aquest misteriós fet, en Jaume va decidir que anéssim a explorar les roques. Allà, vam descobrir unes caixes molt estranyes, amb uns saquets a dins que contenien una mena de pols blanca.
Quan vam obrir els sacs, en Josep li va tapar la boca i el nas a l'Alba, perquè no olorés la desconeguda substància. I com que no sabíem de què es tractava, vam decidir deixar-ho tot tal com estava.
Vam tornar a la tenda i vam elaborar un pla d'actuació per a l'endemà:
1. Llevar-se i agafar les caixes.
2. Deixar-les a comissaria.
3. Explicar tots els fets i on és el carregament.
Jo estava neguitosa i en Josep també. En Jaume -el capitost del grup- tractava de calmar-nos: "Els homes poden estar per la zona, intenteu dormir...", però, per més que ho intentàvem, en Josep i jo no podíem.
I així va passar l'endemà. Vam anar a les roques, sense que ningú no ens veiés. Però allà ens van trobar amb un noi d'aquell poble. Vam estar xerrant una bona estona. Víctor, que era el nom del xicot, ens va donar confiança i es vam fer amics. Per això ens vam atrevir a explicar-li el nostre secret: el de la droga en saquets, que estava amagada en aquelles caixes. En Víctor ens va dir que la policia estava comprada, així que hauríem de canviar el pla. Jo, la somiatruites com sempre, pensava: "-Ostres, aquesta història s'està posant emocionant!"
Mentre decidíem com adaptar el nostre pla davant de la nova informació, en Víctor amagava les caixes plenes i en treia unes de buides, per tal que féssim el ridícul davant de la policia, i és que en Víctor era un d'aquells individus que la nit anterior caminaven per la llunyania. Era baixet, primet i escanyolit.
Mentre nosaltres (que ignoràvem la personalitat d'en Víctor) estàvem buscant una comissaria que no estigués comprada, en Víctor es va desmarcar de nosaltres dient que havia d'anar a fer un encàrrec i que havia de marxar.
Acabada la recerca, ens vam dirigir cap a la platja per retrobar-nos amb en Víctor, i just en aquell moment en Víctor i dos homes més s'emportaven les caixes dins d'un vaixell.
Nosaltres ens vam amagar ràpidament dins d'una d'aquelles caixes. En Víctor que ho recollia tot, va agafar -també- aquella caixa i apa!, tots carregats dins del vaixell.
Des del nostre cau vam escoltar un home que deia als altres: "Demà ja serem a Gran Bretanya i vendrem la droga. Així ho vol entendre el nostre "cap" en Víctor. Recordeu-ho! En 96 hores, o el que és el mateix, en 4 dies, ok?"
Arribats a port, a Gran Bretanya, a la primera oportunitat en Jaume amb el nostre ajut ens vam llançar a sobre del malentès amic Víctor. El vam immobilitzar i li vam dir que ho sabíem tot.
En Jaume "l'anglenugu" del grup, amb el seu impressionant "english" va dir a la policia: "-Policeman, this is a man with cocaina and this is a very bad man".
El policia el va empresonar, però encara quedaven dues persones més per "enxampar". Una va ser fàcil, perquè en Víctor ens havia dit com era. Només era qüestió d'hores.
Efectivament, després de molt buscar, vam observar com entrava en un local de nit. Anava acompanyat d'un altre individu.
Sense pensar-s'ho, en Jaume entrà a investigar. Després d'una hora encara no havia sortit. En Josep i jo, molt decidits i preocupats, el vam seguir. Això sí, jo anava amb els ulls mig clucs. I quan vam entrar es vam trobar amb una bona sorpresa!
Fi del capítol 3
Alumnes de 6è B. de primària
CEIP Can Serra
