Que
fort!Quan vaig posar la clau al pany, vam sentir un crit : – Em separo de tu!
Vaig sentir molta por perquè vaig pensar que era la meva mare, però no era la meva mare, era la veïna. Els meus pares estaven discutint i no vam entrar. Li vaig dir al Josep (l'avi) que si volia anar a fer una volta. Vam anar cap al carrer i va ser increïble, però ens vam trobar un noi que era en Jaume.
En aquell moment vaig pensar que qui era aquell noi? A veure si ara em deixarien de costat i passarien de mi. Era un noi molt alt, semblava tenir uns 20 anys.
– Hola Jaume! va dir en Josep.
– Qui és, Josep ?, vaig dir.
– És en Jaume , el noi que vaig conèixer l'any passat.
– Hola Jaume, jo sóc l'Alba, vaig dir-li. I en aquell moment vaig notar que havia començat una gran amistat. Tot i que sabia que l’havia de conèixer més.
– Quants anys tens?, vaig dir-li.
– Jo 22 anys i tu? va dir en Jaume.
– Jo només tinc 11 anys, però el mes que ve en faré 12.
Just en aquell moment, passàvem per davant de la biblioteca Vapor Badia, però estava tancada perquè era diumenge. En Jaume va dir que el que més li agradaria seria poder entrar-hi per tenir els llibres i tots els materials per a ell sol.
En aquell moment vaig dir-los que jo sabia un passadís secret per poder-hi entrar, però que necessitàvem una llanterna.
– Jo en porto una, va dir en Jaume.
– El passadís és en aquella claveguera, per aixecar la tapa es necessita fer palanca amb un pal molt dur i fort.
– Mira! Aquell pal d'allà ens serveix, va dir en Josep.
– Sí, sí que ens serveix! Vés a buscar-lo, vaig dir.
El va anar a buscar i vam poder obrir la claveguera. L'avi estava emocionat, vam ficar-nos-hi tot dient: –Endavant!!!
Tot era molt i molt fosc, amb la llanterna no teníem prou llum. De sobte, vam trobar-nos amb dos passadissos, l'avi tot decidit va ficar-se per un i nosaltres el vam seguir al darrera. Però amb tanta mala sort que de cop vam notar que començàvem a caure per un túnel. Al final del túnel hi havia unes escales cap amunt. Vam enfilar-nos-hi i a les fosques vam anar a parar dins d'un objecte fred i metàl·lic que era ni més ni menys que el cotxe Seat 600 de la biblioteca. Uf!! A la fi havíem arribat sans i estalvis. Però el front d'en Jaume tenia un bon bony pels cops.
Un cop allà, l'avi va anar directe cap a les prestatgeries de CD's de música clàssica. En Jaume i jo vam anar directes a buscar informació sobre viatges i temps de lleure, volíem buscar algun lloc on poder passar les vacances que encara ens quedaven o simplement somniar on ens agradaria passar-les.
– A mi m'agradaria anar a la platja , vaig dir.
– I a mi a la muntanya, va dir en Jaume.
Vam estar molta, moltíssima estona buscant, mirant i llegint informació sobre diferents llocs com ara França, Galícia , Menorca , Marroc, etc.
– Ep, escolteu-me!, què us sembla si ens organitzem un viatge tots tres per passar aquestes vacances?, vaig dir tota decidida i atrevida.
– Apa ! Bona idea. De fet el meu fill i la meva jove ni se'n recorden de mi i tu Jaume, ja m'explicaràs, tot sol d'aquí cap allà.
Vam començar a remenar i remenar buscant i buscant durant hores i més hores.
A mi m'agradava Galícia, n'havia sentit a parlar tant des del tema del Prestige i el " xapapot", que volia saber com havien quedat aquelles platges i com estava realment la pesca i la gent que vivia allà (em semblava que amb la informació que rebíem de la televisió no en sabíem prou).
Al Josep li va agradar França, perquè sempre havia volgut sentir parlar la gent en francès i així poder aprendre'n una mica tot practicant-lo.
I en Jaume es va interessar pel Marroc perquè volia anar a llocs més exòtics i de cultures diferents, per saber com vivien allà, com vestien, quina llengua parlaven, què menjaven, com era el desert, les ciutats i els pobles. A Navarcles tenia un amic, en Mohamed, que venia d'un poblet del Marroc i li havia explicat moltes coses d'allà, hi estava molt interessat.
Quan estàvem parlant dels llocs on ens agradaria anar, vam sentir uns passos que s'apropaven des del vestíbul de la biblioteca, ens vam quedar muts i parats. Immediatament es van encendre els llums i el vigilant de seguretat ens va retenir fins que va avisar a la policia.
Malauradament tots vam acabar a la comissaria de policia. Jo vaig sentir molta vergonya perquè era la més petita, estava molt nerviosa i tremolava molt. Com que jo era l'única menor, la policia va trucar als meus pares de seguida i em van venir a buscar.
A l'avi, li van fer un intens interrogatori per saber els motius de la seva entrada a la biblioteca, i després la policia el va deixar lliure tot dient-li que anés cap a casa que el seu fill i la seva jove l'esperaven.
En Jaume, que tenia 22 anys, igual que l'avi, va haver d'explicar per què era dins de la biblioteca i què feia a Sabadell. Després el van deixar lliure i van aconsellar-li que tornés a Navarcles.
Quan vaig arribar a casa, els meus pares em van estar renyant durant una bona estona. Em van dir que no havia d'anar amb gent desconeguda perquè em podien passar coses molt dolentes. Jo els vaig dir que no m'havia semblat gent dolenta. Però els pares em volien castigar sense sortir de casa durant uns dies fins que poguessin decidir què fer amb mi i que per cap motiu podria sortir sola al carrer.
Al matí següent, els pares havien sortit a comprar i jo estava a casa amb la meva veïna, la Maria, que ja era bastant gran i vivia sola. Moltes vegades li agradava venir a casa per veure la tele amb nosaltres o ajudar els pares a planxar, a fer algunes feines de casa i també li agradava xerrar amb mi.
La veritat és que jo no tenia gens de ganes de parlar amb ella, de manera que em vaig posar a mirar per la finestra de la meva habitació que dóna al davant de la biblioteca. Tot recordant la nit anterior, vaig veure com un home gran estava fent senyals amb els braços cap a mi, era l'avi Josep i darrera seu hi havia en Jaume. Vaig sentir-me tan emocionada i nerviosa que no podia ni cridar-los. Vaig saludar-los i vaig fer gestos indicant que s'esperessin.
– Com podria fer-ho per baixar tota sola?
Havia d'aconseguir que la Maria no se n'assabentés i expliqués als pares que havia vist el Josep i el Jaume. Ja sabia què fer! Havia de baixar a tornar aquells llibres que ja feia 14 dies que els tenia i aquella revista que ja feia 7 dies que la tenia i se m'acabava el préstec. Així ho vaig fer, vaig dir-ho a la Maria, però (mala sort!) la Maria volia acompanyar-me per veure la biblioteca, perquè no hi havia anat i tothom li havia dit que era tan maca.
Bé, encara que no era gaire bona idea anar-hi amb la Maria, no podia fer cap altra cosa i havia de parlar amb l'avi i en Jaume.
Quan l'avi i en Jaume em van veure, van quedar–se aturats i jo els vaig fer el senyal que s'esperessin al vestíbul. Així ho van fer, van posar-se a mirar l'oficial de la UOC tot dissimulant. La Maria estava tota contenta, a la seva època no hi havia biblioteques públiques com aquella i ella va haver de deixar d'estudiar als 10 anys per treballar netejant cases amb la seva mare. Vaig dir-li que mentre jo esperava a informació per deixar els materials, ella podia anar a la primera planta per veure les diferents parts, l'espai d'Internet, de blocs temàtics, les sales d'estudi, etc.
Així ho vam fer, quan vaig veure-la pujar i desaparèixer vaig anar cap al vestíbul i vaig buscar ràpidament en Jaume i l'avi.
Eren allà davant l'auditori tot somrient.
– Què, Alba, com estàs? Véns amb nosaltres? Atreveix-te. Anem a Galícia.
– Ostres ! Era on jo volia anar, vaig dir. En aquell moment vaig sentir la Maria que em cridava amb aquella veu tan escandalosa : –Nena, Alba, on ets? La noia que era a informació la va fer callar perquè molestava.
– No puc quedar-me més estona amb vosaltres, no sé què dir-vos!, vaig contestar.
– Va, anima't ! Demà a les 10 del matí t'esperem davant l'estació del tren de la Renfe centre. No t'ho pensis gaire, va dir en Jaume.
– Ah! i porta una motxilla amb una mica de roba i llibres sobre Galícia.
T'esperem Alba!, va dir l'avi.
Van sortir de la biblioteca i la Maria ja m'estava estirant del braç
:
– Alba que no em senties? Per què ets aquí fora al vestíbul? Per què no has tornat els llibres?, va dir-me.
– Què? No ho sé Maria, m'havia semblat que aquí al bar hi havien entrat els meus tiets , però m'he confós. Anem a casa. Vaig dir-li tota capficada pel que m'havien dit l'avi i en Jaume.
Què havia de fer?
Fi del capítol 2
Alumnes de 6č. de primŕria
CEIP Gaudí
