Que
fort!
Després d'observar la bossa molt bé, ens vam adonar que sí que era la bossa de la Clarita, però de seguida que la vam veure va desaparèixer a les mans d'una persona desconeguda. Com que eren vacances, l'aeroport era ple de gent i com que jo sóc petita, la gent no em parava d'empènyer, fins i tot hi va haver un moment que no trobava ni el Joan ni la Clarita.
Com que els havia de trobar per poder continuar la missió, vaig demanar a un noi molt simpàtic i molt guapo, tot s'ha de dir, que m'ajudés a buscar un senyor vell i una mica baixet de nom Joan i una senyora més o menys de la mateixa edat de nom Clarita. El noi va ser molt amable i em va ajudar. Vam buscar als lavabos, a informació, al pàrking, al restaurant, ... ja ens estàvem preocupant quan de sobte els vam veure, on?, a la botiga de regals! Els vaig recordar perquè érem allà i que si no estaven interessats a continuar buscant que ho diguessin clar. Sobretot els vaig fer notar que m'havia inquietat el fet de pensar que els podia haver passat quelcom dolent. Tots tres ens vam abraçar fort i amb un somriure molt gran a la cara ens vam mirar i vam dir a la vegada "Continuem la missió!!!".
Mentre anàvem caminant, no vaig poder evitar pensar a comprar alguns regals per als meus pares, però de seguida la idea em va fugir del cap perquè estava segura que ells ni tan sols em devien enyorar. A vegades penso que ni es deuen haver adonat de la meva absència perquè per vacances sempre s'obliden de mi.
De cop i volta es va sentir per megafonia: "Ding dong ding, el vol a Tenerife és a punt de sortir, es prega a tots els passatgers que embarquin, ding dong ding". Vam córrer tant com vam poder perquè ens trobàvem tot just a l'altra punta de l'aeroport. Vam arribar pels pèls i gràcies a una senyora que es queixava perquè li havien donat seient de fumadora quan ella l'havia demanat de no fumadors.
Una vegada a l'avió, i quan les hostesses ens van deixar treure els cinturons, vam decidir anar a buscar l'home misteriós que havia robat la bossa. Quan ens trobàvem de peus al bell mig del passadís l'avió va tremolar i la Clarita va caure a sobre d'un home que estava llegint el diari al seu seient. La Clarita tota avergonyida li va demanar disculpes i l'home amb un somriure de pam li va picar l'ullet. Ella se'n va anar a seure al seu lloc i pel camí es posà tota vermella. El Joan, en canvi, també es va posar vermell, però de ràbia que aquell home s'estigués insinuant a la Clarita i va seure empipat.
Tots esperàvem saber què havia passat a l'avió, el perquè havia tremolat d'aquella manera, quan just les hostesses van dir pel micròfon: "Senyors passatgers, els demanem que seguin als seus seients i que es posin els cinturons ja que estem passant per una zona de turbulències. D'aquí a uns minuts l'haurem passada, així doncs, no tenen perquè preocupar-se". La veritat és que la veu de la senyoreta transmetia molta tranquil·litat, tanta que sense adonar-me'n em vaig quedar adormida.
Quan vam aterrar a l'aeroport de Tenerife, un lloc molt bonic, feia tan bon temps que teníem unes ganes immenses de banyar-nos i gaudir encara que només fos una miqueta d'aquell viatge, però vam veure com l'home misteriós sortia de l'aeroport i agafava un taxi. Ràpidament el vam seguir agafant un altre taxi; va resultar molt emocionant dir la frase que tantes vegades havia sentit a les pel·lícules: "Segueixi el taxi del davant!!!".
Després d'un recorregut per mitja illa l'home misteriós va parar en un hotel molt luxós, amb piscina inclosa, on va agafar una habitació que ja tenia reservada. Com que ja s'havia fet molt tard i havia sigut un dia molt dur i cansat, nosaltres també vam agafar una habitació.
Després d'una dutxa relaxant, vam decidir baixar al menjador a sopar. El menjar era boníssim, és clar que ja s'ho valia. Quan estàvem tots al segon plat vam veure l'home misteriós que entrava al menjador amb la bossa de la Clarita. El vam seguir amb la mirada i vam veure com seia en una taula amb dues persones més: un home i una dona, però estaven d'esquena, de manera que no els podíem veure les cares.
Vam esperar una mica per no aixecar sospites i mentre que el Joan i jo ens hi apropàvem, la Clarita va anar a recepció per demanar ajuda i trucar a la policia. A mesura que ens hi apropàvem, anàvem sentint la interessant conversa entre l'home misteriós i les altres dues persones. Aquella parella eren els caps d'un grup de lladres organitzats i eren els que dirigien aquesta i totes les operacions. L'home misteriós era el còmplice i el que s'encarregava de fer la feina bruta.
Quan ens vam trobar al davant d'ells i els vam veure bé, tant a la parella com al Joan se'ls va desfer la cara. "Així que vosaltres sou els lladres!", va dir el Joan tot sorprès amb veu forta. Tan ràpid com van poder es van aixecar tots tres de la taula i van sortir corrents. La parella cap a la terrassa, on van ensopegar amb la mànega d'aigua i van caure directes a la piscina. L'home misteriós va intentar sortir per recepció, però en aquell moment arribava la policia i el detingué sense cap esforç.
La policia ens va interrogar i els vam explicar tota l'aventura que havíem passat: com havíem seguit el lladre des de Sabadell fins a Tenerife, les turbulències de l'avió, la persecució amb taxi... Llavors el Joan es va posar a plorar. No sabíem el perquè i això feia més difícil poder-lo consolar. Finalment es va eixugar les llàgrimes i amb serenitat va dir "La parella que han detingut són el meu fill i la meva nora". Quina passada!!! Ara entenc perquè es van mirar desconcertats quan els vam veure a la taula del menjador.
La interrogació va acabar quatre hores després i la policia va marxar. Als lladres els esperava la presó i a nosaltres... En tornar al menjador, on ens estaven preparant un got de llet ben calenteta per poder-nos tranquil·litzar i una til·la pel Joan, vaig veure dues cares que em resultaven molt conegudes però que es trobaven massa lluny per poder-les definir. Déu meu!!! Són els pares!!! Hi vaig anar corrents i em vaig tirar als seus braços. La Clarita els havia trucat per telèfon i els ho havia explicat tot quan havia anat a recepció a trucar a la policia, feia quatre hores. Ells sense pensar-s'ho dues vegades havien agafat el primer vol. Es veu que m'havien estant buscant desesperadament i em trobaven molt a faltar, tant com jo a ells.
Aprofitant l'avinentesa d'estar a Tenerife, els pares van decidir que com que feia molts anys que no passàvem unes vacances tots junts sense treballar, aquell era un moment ideal i ens hi vam quedar 15 dies. D'altra banda, el Joan i la Clarita s'havien enamorat i van decidir casar-se i passar la resta d'aventures junts. La celebració la van fer allà i nosaltres vam ser els convidats d'honor.
El principi d'aquest estiu pintava molt malament i, ves per on, va ser el millor estiu de la meva vida!!!
Fi del capítol 4
Alumnes de 5è A. de primària
CEIP Elisa Badia de Barberà
