Que
fort!
Però l'ós tan ferotge que ens anava al darrera era ni més ni menys que un noi disfressat. Quin ensurt que vam tenir!
En una sala de la cova, tota una colla de nois i noies de Barberà celebraven una festa d'aniversari.
Com podia portar allò a sobre! De la manera que devia pesar i amb la calor que feia! L'Antoni, el noi disfressat, es va treure la disfressa. Mare meva! Era prim com un filaberquí, amb els cabells llisos i uns ulls grossos com taronges. Es va disculpar perquè es pensava que no hi havia ningú més per allà i per això anava fent el ximple. Ens van convidar a menjar una mica i vam passar aquella nit tan meravellosa cantant tots plegats. Vaig sentir una cosa molt curiosa: com estava de bé amb aquell avi tan rialler i aquells nois i noies, desconeguts, però al mateix temps molt amics meus. Hi havia poca llum, però n'hi havia prou per poder-nos veure tots les cares. A més de l'Antoni, hi havia la Carme, la Mercè, la Maria i en Pere. Tots estaven molt contents i el temps ens va passar molt ràpid. Tota la colla va insistir que ens quedéssim amb ells a dormir. Ni l'avi Joan ni jo no ens ho vam haver de rumiar gaire. Ens vam mirar i tots dos alhora vam contestar amb un sí!!!!!!!!!! que de ben segur que es va sentir a l'altre costat de la muntanya.
Quan es va fer de dia, l'avi Joan em va despertar. Ens vam acomiadar de tots i vam baixar la Mola, camí de casa.
- Ha estat una nit molt divertida, oi?
- I tant! -va respondre en Joan amb un posat una mica preocupat, tot posant-se acuradament el barret al cap.
- Que et passa alguna cosa, Joan?
- Mira, Alba, estic pensant que els teus pares deuen estar preocupats. Els hauríem de trucar al més aviat possible.
- D'acord!, d'acord! Ja sé que els hauríem de dir alguna cosa, però.......jo sóc de les que no porta mòbil!
En Joan es va treure de la bossa o, més aviat, caixa de sorpreses el telèfon i va marcar el número que l'Alba li va dir.
- "El telèfon mòbil al qual truca està apagat o fora de cobertura en aquest moment. Si us plau, deixi el seu missatge".
- "Merd...." i ara què fem?
Els pares de l'Alba ja no eren a casa en aquella hora, l'únic número de telèfon que l'Alba recordava era el del mòbil de la mare i semblava que en aquell precís moments no estava connectat.
- No passa res -va comentar l'Alba; ja gairebé hem arribat a Sabadell i tinc molta set. Què et sembla si anem a prendre un refresc?
Vam seure en una terrassa i al costat nostre hi havia una senyora amb la bossa a la mà. De cop i volta, un lladregot va passar corrents i en un tres i no res li va robar la bossa.
Ens vam quedar bocabadats i cap dels dos no vam tenir temps de reaccionar fins que la dona va començar a cridar:
- Al lladre, al lladre!!! Agafeu-lo!!!! Agafeu-lo!!!
- No es preocupi senyora, estigui tranquil·la. Segui, begui una mica d'aigua i tranquil·litzi's; el més important és que aquest lladregot de "pacotilla" no li ha fet mal.
Després de tranquil·litzar-nos tots, vaig fer un gest amb el cap i vaig mirar cap a terra. Tot d'un plegat els ulls se'm van il·luminar com dues bombetes de 200 watts: hi havia un paperet doblegat a terra al costat d'una cadira. El vaig agafar, el vaig desembolicar i el vaig llegir en veu alta i clara: "Tinc intencions d'anar-me'n a Tenerife amb el vol de les 12:00 h. T'espero a l'aeroport".
Vaig mirar el rellotge i eren les 10 h.
- Em sembla Alba que haurem d'actuar, amb el permís d'aquesta senyora, és clar! Que voldria venir amb nosaltres i així recuperar la bossa, senyora.........?
- Em dic Clara, però al barri tothom em coneix per "Clarita". La Clarita en aquells moments feia una cara de pomes agres per tot el que li estava passant, però darrera de "l'empipamenta" que portava a sobre es veia una senyora ja gran, quasi com l'avi Joan, menudeta, amb els cabells curts tenyits de ros i ben pentinats, els ulls clars i les galtes molts rosades.
- I tant que vindré amb vosaltres, duc a dins quasi 1.000 €, el carnet de conduir i unes quantes targetes de crèdit.
- Ja està! Tot solucionat! -va dir l'Alba. Agafem un taxi ara mateix i anem direcció a l'aeroport!
- I què farem a l'aeroport? -digué en Joan.
- Com que què farem? Doncs agafar l'avió de Tenerife i perseguir el lladregot. Segurament deu seu d'alguna màfia i vol reunir-se amb els seus "col·legues".
- Nena -va dir la Clarita-, tens el cap una mica carregat d'històries, però crec que tens raó: l'hem de seguir.... , l'hem de capturar i entregar-lo a la justícia.
El mateix cambrer del bar ens va demanar el taxi i en un tres i no res el vam tenir a la porta.
- Cap a l´ aeroport, si us plau! -va dir la Clarita tota decidida, tot assenyalant un cartell que deia : "AEROPORT DEL PRAT, 35 KM".
Quan ja gairebé havíem abandonat Sabadell, la Clarita va veure uns magatzems molt grans i un rètol que deia: "ÚLTIMES REBAIXES D'ESTIU". No es va poder aguantar i es va sentir:
- Aturi´s aquí mateix, si us plau! necessito comprar unes quantes coses abans de marxar de viatge.
- Com que ens aturem? -digué l´ Alba. Així no arribarem enlloc!
- Només són uns minuts, estaré llesta de seguida.
Jo no entenia con en Joan estava tan tranquil al taxi sense fer cap comentari. La veritat, ,jo estava que treia foc pels queixals.
- Tranquil·la, Alba! Jo he viscut ja aquestes coses i s'han d'agafar amb calma.
La Clarita va entrar als magatzems i es va gastar uns 1.000 €.
- Em firmarà un taló o bé em pagarà en efectiu? -digué el dependent.
De la megafonia es sentí:
SENYORES I SENYORS, ENS INFORMEN QUE ACABA DE FER LA COMPRA EL CLIENT "UN MILIÓ", I TAL COM ES PROMETIA A LA PROMOCIÓ, AQUEST CLIENT ACABA DE GUANYAR LA COMPRA GRATIS I TRES BITLLETS D'AVIÓ A TENERIFE".
La Clarita no s'ho acabava de creure: era per a ella aquell premi tan extraordinari! Quan va reaccionar es va adonar que ja havia passat quasi un quart d'hora. Va donar les gràcies a tots, va recollir les bosses de la compra i els bitllets d'avió i va tornar al taxi.
- Farem tard! I a més a més hem de comprar encara els bitllets -digué l'Alba.
- Cap problema! Els bitllets ja els porto a sobre -contestà la Clarita.
- Com que els portes a sobre? -digué l'Alba.
- Doncs, és una llarga història, bé, no tan llarga, però....sí! sí! els porto a sobre i no m'han costat res de res!
- Ara sí que l'hem feta bona! La policia ens perseguirà a nosaltres per lladres -digué l'Alba.
- No patiu! Mireu, ja es veuen els avions! Estem arribant!
En Joan va pagar al taxista, vam agafar les bosses entre tots tres i vam anar directes, travessant una gran sala, cap al control de policia.
"VOL AMB DESTINACIÓ A TENERIFE... PREGUEM ALS PASSATGERS QUE ES DIRIGEIXIN A LA SALA D'EMBARCAMENT, GRÀCIES "
L'avió estava a punt de sortir i ens van posar a córrer. Mentre anàvem corrent, el meu cap no parava de rumiar: estava realment vivint una aventura, m'estava ficant en un embolic de por, què ens passaria si agafàvem aquell avió.........Llavors vaig veure com el barret d'en Joan queia a terra, el vaig agafar i just, al costat d'una columna, vaig veure una bossa........
Era la bossa de la Clarita?
Fi del capítol 3
Alumnes de 6è A. de primària
CEIP Can Serra
