Que
fort!
Quan vam entrar a casa, vam pujar a l’habitació directament sense
dir res de res. L’avi era juganer com un marrec de cinc anys, volia jugar
a tot: a nines, a pilota, a guerra de coixins, a saltar al llit, amb un tren
elèctric, amb el meu gos i fins i tot amb els videojocs de la Play station
2. Després d’ensenyar–li totes les meves joguines vam decidir jugar
amb l’scalextric de fórmula 1. Era al·lucinant, ell tenia
un cotxe vermell com el de Schumaker i anava a tota pastilla: amb un minut va
fer 100 voltes. En canvi jo tenia un cotxe blau com el de Fernando Alonso, només
vaig recórrer deu voltes en deu minuts.
Quan estàvem d’allò més engrescats va entrar la mare
i va dir:
– Ja hem solucionat el problema de les vacances... Per cert, qui és aquest senyor?
– No t’importa, mare –vaig dir tota enfadada–, es quedarà a dormir, ja tinc unes bones vacances assegurades.
La mare se’n va anar. Un cop havia sortit, l’avi va dir:
– Per cert, no ens hem presentat, jo em dic Joan, i tu?
– Jo em dic Alba –li vaig contestar.
– Escolta Alba, sempre parles en aquest to a la mare? Si que la tractes malament !
– Si tractar malament és contestar així als pares quan estàs enfadat, no sé què deu ser abandonar el teu pare en una gasolinera o en una biblioteca, i anar–te’n de vacances!! –vaig dir jo–.
Al cap d’un moment va tornar a entrar la mare:
– Jo no vull que es quedi aquí aquest home –va dir tota enfadada i amb una veu massa forta per l’hora que era–.
El seu crit va despertar el veí del 5è–3ª i va contestar tot cridant amb la seva mala llet:
– Calleeeeeeeeeeeeeeeeeu que vull dormir!!!!
Després del crit tots els altres veïns van treure el cap per les finestres que donaven al celobert i van començar a discutir. De manera que, sentint tot l’enrenou, el Joan i jo vam sortir d’aquell terrabastall de discussions i vam anar cap al carrer. Un cop allí, vam veure que la porta de la biblioteca era oberta, vam entrar d’amagat, l’avi em va començar a llegir un conte perquè m’adormís i es va quedar clapat abans que jo, els seus roncs eren increïbles! Llavors vaig pensar que era millor que passéssim la nit allà i demà ja veuríem.
L’endemà vam decidir pujar a la Mola per fer cames, però l’Alba es pensava que l’avi no hi arribaria i va quedar parada perquè caminava com un noi de 18 anys. Quan vam arribar a dalt estava igual que quan havia començat a pujar, en canvi jo semblava que hagués estat caminant tres setmanes seguides. A més a més, estava morta de gana i li vaig dir:
– Joan, per casualitat no té gana?
– No. Que en tens, tu? –va contestar.
Jo, tota avergonyida no sabia què respondre.
– Home, no, bé....
Però llavors es van sentir els meus budells remugar.
L’avi va treure una cartera plena de diners, tan plena que quasi rebentava. Amb la cara que vaig fer es va intimidar, i em va dir:
– És la recompensa per la qüestió del pinso.
– Tot això? –vaig dir, al·lucinada.
– Bé, n’hi havia més, però el meu fill i la meva jove...
De cop i volta va callar i va fer una cara de pomes agres.
–Apa, hem de gaudir de les vacances, res d’abandonaments, res de biblioteques, res de viatges regalats!!! –vaig dir.
L’avi em va mirar amb un somriure que cada cop es feia més gran, i em va dir:
– Al restaurant de la Mola hi falta gent!!!
En cinc minuts ja érem en una taula demanant alguna cosa per menjar.
L’ avi era tan golafre com el SHIN–CHAN, havia demanat macarrons, spagettis, 2 plats de raviolis, moltes coses més, i encara volia un segon plat. I no només ho va demanar sinó que també s’ho va menjar. Jo vaig demanar una amanida catalana, cabrit amb patates rosses i de postres crema catalana.
Després de dinar, en Joan va proposar d’anar a fer una cabana, i jo hi vaig estar d’acord. Primer vam triar un bon terreny lluny de tothom i entre quatre arbres. Vam fer les parets amb branques, fulles i les vam lligar amb unes cordes que en Joan portava a la motxilla. Per acabar ens vam disposar a fer el sostre, jo pensava que seria difícil, però en Joan agafava les branques més adients i en un tres i no res vam tenir la feina feta. Com que la cabana havia quedat molt bé i era molt tard vam decidir quedar–nos–hi a dormir.
El temps havia passat volant!!!!!!!!!!! En Joan portava un parrac molt gros a la seva bossa i el vam fer servir de porta. Aquest home és una caixa de sorpreses!!!!!!!
Ens vam posar a dormir, però no podíem: els mussols amb el seu cant ens estaven fent pujar la mosca al nas. Com era d’esperar, en Joan va tenir una altra idea brillant, va treure una llanterna i vam anar a explorar.
L’avi era valent com un lleó, en canvi jo tenia molta por. Vam caminar molta estona fins que arribarem a una clariana, vam veure una cova al fons i hi vam entrar. Era molt fosca i molt humida, es sentia el soroll de les gotes d’aigua quan queien sobre les roques. En Joan va trepitjar una cosa molt peluda i es va sentir:
– Gggggggggggggggg!!!
Era un ós! Ens vam escapolir cap a una altra sala, l’ós
ens perseguia..................
Fi del capítol 2
Alumnes de 6č. de primŕria
CEIP Enric Casassas
