Que
fort!El renill d'un cavall a la llunyania es va sentir amb claredat. A tots dos se'ns il·luminà la cara. Teníem clar que necessitàvem més pistes sobre aquelles desaparicions i allò prometia.
El crit, però, cada cop era més imperceptible. L'avi Pere em va agafar per la mà amb totes les seves forces i va arrencar a córrer. M'estirava ben fort el braç mentre deia:
– Alba, afanyat! No ens podem permetre el luxe de deixar escapar la gran oportunitat d'esbrinar aquest misteri. Espavila't!
Totalment desconcertada per l'actitud de l'avi i sense saber ben bé què fer, vaig començar a córrer darrera seu. En aquella cursa descontrolada pels carrers d'aquell Sabadell antic, tots dos anàvem donant tombs sense una idea clara de res. En tres ocasions ens vàrem aturar per intentar identificar l'origen d'aquells renills però semblava una tasca impossible. Aleshores l'avi Pere tornà a córrer de nou per intentar trobar algun lloc on els crits del cavall sonessin més clars. En comprovar que ja no els sentia es va posar molt nerviós i els moviments sense sentit augmentaren. Anava de dalt a baix, de dreta a esquerra. Vam acabar aquella mena de dansa boja just davant un cartell que posava "Afores de Sabadell".
Per un moment tots dos vam quedar quiets observant aquell tronat i gran cartell. Tot just al darrere començava un gran bosc amb aspecte tenebrós però alhora captivador. Les formes i els colors dels arbres i de la resta de la vegetació ens van deixar embadalits una estona. Un estrident so ens va espantar molt a tots dos. Procedia del mateix bosc. Vam descobrir la silueta del que semblava un esvelt cavall. Sí, sí, era un cavall! No podíem deixar que marxés. Vam volar més que córrer fins que algú ens va aturar amb una veu ronca. El vam reconèixer ràpidament. Era aquell senyor que havia fugit cames ajudeu-me el dia anterior. Ens va mirar i bellugant les mans ens va dir:
– On aneu, beneits? Que no sabeu que aquest bosc està encantat? Ens va mirar amb cara de sorpresa. Es van tornar a sentir els renills d'un cavall. Bé, potser eren més d'un. Sense pensar-nos-ho ni un segon vam dirigir-nos cap al bosc i no vam fer-li gens ni gota de cas a aquell home. L'esgotament era molt gran, especialment per part de l'avi. El cel semblava voler informar de la proximitat del mal temps. Pel camí vam trobar alguna ferradura i vam veure una gran quantitat de petjades de cavall.
Les forces flaquejaven i vam decidir descansar a la vora d'uns arbres gegantins. Va ser un petit cop de cap, però en despertar ja no érem al mateix lloc. Érem ben bé als afores d'aquell bosc. Què havia passat? Qui ens havia dut allà metre dormíem? La situació començava a preocupar-nos.
– Pere, com hem arribat aquí ? -vaig dir-li amb veu tremolosa.
– No ho sé pas, nena ! -em va respondre l'avi que estava tan sorprès com jo.
– Com has dormit, avi?
– Prou bé, però... que és estrany, he tingut un somni una mica rar.
Tot seguit va comentar-me aquell somni.
– He somiat que se m'apareixia un magnífic unicorn i, tot i que et sembli increïble, la seva cara no m'era desconeguda.
Aquelles paraules em van fer tornar a tremolar.
– Oi que era preciós aquella mena de cavall amb una llarga banya al front? -vaig dir-li molt nerviosa. Jo també l'he vist en el meu somni, avi.
Ens vam mirar als ulls. Ens brillaven com quatre sols.
– No trobes molt sospitós que hàgim tingut el mateix somni, nena ? -em va dir l'avi ajuntant les celles.
Com que la nostra obsessió era descobrir l'entramat de la desaparició dels cavalls, ràpidament vam oblidar-ho tot; el somni, la senyora prima amb els cabells llargs i recollits amb un mocador i aquell home que s'encarregava d'encendre i apagar els fanals que tan estranyament s'havia comportat a primeres hores del matí.
Vam endinsar-nos al bosc i començàrem a buscar aquell senyal, aquella prova que orientés les nostres investigacions cap a l'èxit. De cop i volta vaig veure quelcom que es movia entre els arbres. Un esglai em va recórrer tot el cos. S'amagava i es movia amb gran rapidesa entre aquells enormes troncs. Vaig saber que era ella, pel color del mocador que li cobria el cap. L'avi també va adonar-se'n. De sobte... un renill agut i dolç alhora...
Ens vam apropar l'un a l'altre. Vam caminar ben junts una estona sense dir-nos res, fins arribar a una clariana on, d'una font guarnida amb precioses flors rajava una aigua transparent que rodolava fent un sorollet plàcid i calmat. De cop i volta vam sentir l'espetec de fulles trepitjades darrere nostre. Una veu molt suau ens va dir:
– Què feu a la meva llar? Era una veu dolça, però alhora una mica enfadada.
En girar-nos vam poder contemplar un ésser preciós. Era un bell unicorn blau i blanc. Era d'una mida força grossa. Una gran banya de color blau intens al front li donava un toc de gran bellesa. Tenia les potes llargues i primes i el cos recobert d'un fi pèl blanc amb alguna taca blava. La cara era d'un cavall però tenia expressió sorprenentment humana. Una expressió que jo coneixia.
Aquell bell unicorn, el mateix dels somnis, ens va saludar. Aquella veu ens resultava familiar. L'havíem sentit alguna vegada. L'avi Pere li va preguntar:
– D'on surts, bell animal? L'unicorn, formós i majestuós, es va transformar de cop i volta en aquella senyora de cabells llargs, alta i prima. Vaig quedar bocabadada.
– Com et dius ? -vam preguntar tots dos alhora.
– Quan tinc aparença humana em diuen Esperança però quan em transformo en unicorn a la caiguda de la tarda, em coneixen com a Raig de Lluna.
L'Esperança ens va començar a explicar la història fantàstica d'aquell bosc i els personatges que l'habiten des de fa molts i molts anys. Ens va dir que estava molt capficada a resoldre la desaparició dels cavalls a la ciutat. Ens va estar parlant dels estrets lligams entre la seva espècie i la dels cavalls. Mai no m'hauria pogut imaginar estar vivint un fet tan extraordinari.
L'avi va plantejar a l'Esperança la possibilitat d'unir esforços i idees. La situació requeria un treball en equip. El món real i el món fantàstic havien de treballar colze a colze si es volia resoldre aquell gran misteri.
– Parleu de cavalls? La veu sobrevolava els nostres caps. Un ocell platejat descansava sobre una branca d'un avet gegantí.
– Que potser ens pots ajudar? Que saps alguna cosa? -vaig dir.
– Fa una estona un munt de cavalls corrien espantats i renillaven com mai no he sentit fer-ho i un personatge sinistre amb una llarga capa negra els empaitava. Anaven cap a aquell camí -va assenyalar amb una de les seves llargues i lluents ales.
Teníem la sensació que el temps se'ns acabava i calia donar-se pressa. Vam començar a córrer per aquell camí. Un camí ple d'entrebancs, de solcs, de pedres i de pendents pronunciats. En arribar a una clariana... un soroll...
– Heu sentit? Sembla el crit d'un cavall trist -va dir neguitosa l'Esperança.
– Crec que cal afanyar-se i no perdre la pista, oi noies? -l'avi estava entusiasmat.
Ell m'havia explicat la nit anterior la importància dels cavalls en aquesta època sense cotxes. Era conscient que si no apareixien els cavalls aviat podrien sorgir a la ciutat greus problemes de subministrament de productes, fins i tot de menjar. Tot l'esforç i la dedicació era poca si volíem fer una gran tasca.
Aquell afany per trobar l'origen d'aquell crit va donar bons resultats i a prop d'un toll vam contemplar la figura esvelta d'un cavall brillant. L'avi no va poder esperar ni agafar aire després de la carrera i preguntà a aquell esplèndid animal sobre la localització de tots els desapareguts. La resposta venia a confirmar les sospites de l'avi ja que, segons el cavall, corrien veus que al darrera d'aquestes desaparicions podia haver-hi la mà d'algú totpoderós que volia substituir els animals per alguna màquina infernal. Segons el bell animal es comentava a cau d'orella que estaven a punt d'aparèixer uns grans trastos amb rodes que funcionarien gairebé sols. També ens va comentar que des d'aleshores, la filla de l'amo de la fàbrica Vapor Badia, propietari de la gran majoria dels animals, deambulava pel bosc cada nit, com somnàmbula, esperant-los trobar en qualsevol racó.
Aquell bosc semblava encantat. Em recordava alguns dels boscos de les millors pel·lícules de fantasia. No semblava gens real. Per acabar-ho d'adobar, un estrany ésser va sortir d'entre els arbustos del fons. El vaig reconèixer, era un increïble centaure. Cal dir que jo sempre he estat una fan de la mitologia.
– Em dic Resc -va dir amb una veu profunda i una mirada clara i transparent. He sentit la vostra conversa i us puc dir que jo sí que he vist una bona colla de cavalls que han passat pel camí fa una estona, però us aconsello que abandoneu la recerca ja que sobre el mal cal un poder que no és a les vostres mans. Només... no va poder acabar la frase ja que els esdeveniments es van accelerar i el van obligar a buscar refugi. Un gran nombre de cavalls anaven al galop com endimoniats, al darrera un cavaller amb una gran capa negra els empaitava. Semblaven cavalls sense ànima.
Ja eren les darreres hores de la tarda. L'Esperança va caure a terra i, de mica en mica, la seva figura va anar perdent nitidesa i s'anà convertint, com per art de màgia, en un increïble unicorn. Bé, un unicorn sense banya! Raig de Lluna estava molt debilitada. Qui sap d'unicorns entendrà que el seu estat de salut sense la banya era molt delicat.
– Jo represento el bé i l'esperit lliure i noble dels cavalls i estic convençut que la resposta la trobareu a la font del cor del bosc. Qui no estima els cavalls, qui odia la nostra presència entre els homes, sovint se'l veu per aquelles contrades. Tot seguit es desmaià.
Van seguir el curs del rierol que travessava el bosc. Cada cop els arbres eren més llargs i amb formes més terrorífiques. Al mig d'una petita clariana, una arrodonida font de pedra ens esperava. Sabíem que calia recuperar la banya. Segur que aquell cavaller fosc i d'aparença malèvola buscava el final dels cavalls mitjançant la humiliació del seu parent mitològic. Unes gotes de l'aigua d'aquell rierol van guarir la ferida del front.
Vam donar voltes i més voltes a la font. Raig de Lluna ens havia dit que allà hi trobaríem la solució. L'avi es va ajupir davant una gran pedra que esquitxava l'aigua que rajava. Va recollir un medalló en què hi havia una inscripció. El text deia: "Qui entri dins la font d'aigua sagrada serà engolit i deixat en el País de les Tenebres on van a parar tots els éssers inútils i indesitjables".
Aquest text amenaçador tenia autor. Un tal Willie Widdersdins signava aquelles macabres amenaces.
No vaig tenir por i amb la punta dels dits vaig tocar aquella aigua transparent i nítida. Un fort cop de vent em va fer caure dins la font i rera meu va caure en Pere. Tots dos ens vàrem veure dins d'una mena de túnel on no paràvem de girar i girar. Van caure sobre una prada seca plena de pedres i esbarzers. Sabíem que l'amenaça ja era un fet. Vam caminar una estona ben esporuguits. Les petjades de cavalls eren cada vegada més nombroses. L'entorn era aterridor, tot sec i sense vida. El silenci de la mort feia encongir el cor. A l'horitzó, un gran estable on una multitud d'ombres es bellugaven. Eren desenes i desenes de cavalls emmalaltits i famolencs. Segurament eren els cavalls robats pel cavaller de la capa negra. De sobte, quan érem molt a prop d'alliberar-los, un crit aterridor va arribar des del darrera.
La imatge d'un fosc personatge saltant amb el seu cavall per sobre dels nostres caps ens va fer tremolar de valent. Tenia a les seves mans una magnífica banya d'unicorn, símbol de la puresa, del poder i de la noblesa dels cavalls. Cap de nosaltres dos no dubtàvem que es tractava d'en Willie.
La imatge humiliant del cavaller amb la banya entre les mans, va provocar la rebel·lió de tots els captius. Un d'ells, el més jove, va ferir el cavaller i aquest va deixar anar la banya que rodolà camí avall. L'avi i jo la vam agafar gairebé al mateix temps. Aquesta es va il·luminar i assenyalà entre els arbres una sortida del bosc. A la vora del camí, tot just sortir del bosc, es trobava tombada Raig de Lluna. En posar-li la banya al front es recuperà miraculosament. Al mateix temps, tots els cavalls van recuperar l'energia i la vigorositat característica i sortiren del bosc fent saltirons i plens de vida.
Al poble tothom ho va celebrar; bé, tothom no. Diuen les males llengües que en un racó de la ciutat algú que feia trastos molt estranys va cridar de ràbia llargues hores, va fer un gran farcell amb les seves eines i la seva roba i deixà la ciutat una nit de lluna nova. També diuen que des d'aquell dia no es coneix què se n'ha fet del senyor que apagava els llums del carrer.
L'avi Pere i jo vam buscar el camí de tornada a casa, és a dir, al present.
Del meu avi adoptat no en sé gaire cosa. Segur que aquest estiu ha reclamat que se li faci justícia i no el deixin desemparat. Jo aprofito aquest esplèndid dia de juliol per escriure aquesta història des de la biblioteca Vapor Badia. És una excel·lent biblioteca, us la recomano.
Fi del capítol 4
Alumnes de 6è A. de primària
CEIP St. Joan Bosco
