Que
fort!L'avi Pere em va dir:
- Per què no ho anem a preguntar als pagesos?
- Bona idea! -vaig dir jo.
Vam anar caminant per un camí molt llarg buscant els pagesos. Vam passar per un pont penjat de fusta situat a sobre del riu Ripoll. En arribar a l'altre extrem, al davant nostre, hi havia un petit hort. Ens posàrem a cridar esperant que algú ens veiés i ens respongués:
- Ei! Que hi ha algú?
Un senyor amb pantalons de pana marrons i una camisa de quadres amb una faixa que l'envoltava per la cintura, va sortir a trobar-nos i ens va dir:
- Hola! Què voleu?
- És vostè el pagès d'aquest hort? -vaig dir-li jo.
- Sí. Què voleu de mi?
L'avi, amb posat molt seriós li va explicar que estàvem investigant la desaparició dels cavalls i necessitàvem la seva ajuda.
El pagès ens va comunicar la seva preocupació perquè també el seu cavall feia dies que es comportava d'una manera molt estranya. Estava molt neguitós i no sabia què li passava. Sempre s'havien entès molt bé ell i el seu "Morenu" i ara no anaven bé les coses.
- Quan anem cap al mercat, no tira del carro. Quan enfilem el pendent cap a Sabadell, es queda sense forces i comença a renillar i a posar-se neguitós.
- Fa gaires dies que li passa això? -vaig preguntar-li.
Sí, portem dues setmanes amb aquest problema -va respondre el pagès.
Cada vegada li resultava més difícil controlar el seu cavall i arribar fins al mercat amb les fruites i les verdures que la seva dona venia a la parada des de feia tants anys.
Abans d'acomiadar-nos li vam preguntar si sabia d'algú que ens pogués ajudar en la nostra recerca i ens va dirigir cap a l'ermita de Sant Nicolau. Al seu voltant trobaríem força pagesos amb cavalls. Li vam donar les gràcies i vam continuar la nostra ruta.
Mentre caminàvem pujant cap a l'ermita, l'avi m'explicava les seves aventures:
- Quan jo era jove, m'agradava molt caminar pels voltants de Sabadell. Buscava noves aventures i em ficava per llocs difícils buscant animalots de tota mena.
- No tenies por? -li vaig preguntar.
- Alguna vegada sí que em vaig trobar atrapat, però m'agradava l'emoció -em va respondre l'avi.
Camina que caminaràs, vam arribar a l'ermita i no hi havia ningú. Els camps del voltant estaven segats i tot era solitud.
Començava a fer-se fosc i el cansament ens feia arrossegar les cames i tenir moltes ganes de descansar i tancar els ulls. De sobte vàrem trobar-nos davant d'una cova a peu de muntanya. Tots dos ens miràrem i ràpidament vam estar d'acord que aquell era un bon lloc per fer nit.
- Pere, jo estic molt cansada. Com estàs tu? -li vaig dir.
- Jo també començo a sentir que les cames em pesem -va respondre l'avi.
- Per què no mirem dins aquesta cova? Potser podríem descansar fins que demà es faci clar -vaig continuar jo.
- Tens raó. Avui poc podrem resoldre. Més val que busquem un bon lloc per descansar i ... demà serà un altre dia!
Vam entrar dins la cova i ens vam abraçar per sentir-nos a prop. Vam seure recolzant l'esquena a la paret i així ens vàrem adormir.
De matinada, un soroll estrident ens va despertar: Uuuuuuuuuuuuh ! Uuuuuuuuuh! Ens va espantar aquell soroll que es repetia i que no identificàvem. No era el meu despertador! No havia somiat! Érem a la cova en Pere i jo, mirant-nos estranyats i sense saber què fer.
De sobte ens vàrem adonar que era una sirena i l'avi em va recordar que érem al segle XIX i que potser el Vapor Badia avisava els treballadors del començament de la jornada de treball.
Vam començar a caminar cap a Sabadell i en arribar al riu, el pont penjat de fusta estava trencat. Semblava com si algú ens ho volgués posar difícil.
- Per on passarem el riu? -preguntava jo.
- Potser podem buscar un lloc on no sigui gaire fons i hi hagi poc corrent -va dir ràpidament l'avi Pere.
- I si amb aquestes fustes del pont fem un rai? Vaig proposar.
- Potser serà un gran risc, Alba. El corrent ens podria arrossegar.
- Per què no ho intentem? -vaig insistir jo.
Després d'estudiar la situació ens vam posar a treballar en la construcció del rai. Bé, més que un rai, eren quatre fustes lligades amb unes cordes. Vam seure a sobre portant cada un de nosaltres una fusta a la mà per dirigir la nostra precària embarcació com si fossin uns rems. Així, amb alguns entrebancs vam travessar el riu Ripoll per una zona amb poc cabal. Va ser més fàcil del que ens pensàvem.
Havíem passat una nit fora de casa i no sabíem com podia acabar aquesta història. El meu estómac em demanava menjar. Quan de temps portava sense fer cap àpat?
Érem al segle XIX amb un problema greu, no sabíem com resoldre'l i a més començava a enyorar els pares i la meva vida que jo considerava avorrida.
Passant per la vora del riu vaig veure les dones rentar la roba. Si que matinejaven per fer la bugada. On eren les rentadores? I el microones? I la televisió i tants d'altres electrodomèstics que són tan necessaris ara?
Vam fer camí fins arribar al Vapor Badia i vam trobar un senyor que anava apagant els fanals d'oli del carrer. Ja era clar, el sol ja començava a sortir. Ens hi vam acostar i li vaig preguntar:
- Vostè que cada dia encén i apaga els fanals, no ha vist res d'estrany que expliqui on són els cavalls?
- Jo no sé res, deixeu-me tranquil que jo no sé res! -ens va contestar neguitós, alhora que fugia de nosaltres per evitar les nostres preguntes.
- Però,... no marxi! Esperi's un moment! És important que ens expliqui el que sap -li deia l'avi Pere mentre el veia allunyar-se.
- Per què ha fugit tan de pressa? Potser sap alguna cosa i té por, oi? -li vaig dir a l'avi.
- Potser sí, però no ens ha volgut ajudar. Haurem de buscar més. Vinga, anem!
El carrer era molt solitari. No es veia ningú. En Pere estava molt capficat i jo li vaig preguntar:
- Pere, què més se t'acut que hem de fer?
- Alba, tinc una idea -em va dir amb la cara il·luminada i somrient-, esperem la sortida dels treballadors.
- D'acord -li vaig respondre-, però tinc molta gana. Tu no?
- Sí dona, ara buscarem alguna cosa per menjar.
Vam acostar-nos a una casa i vam picar a la porta. Va sortir a obrir-nos una senyora, era la mestressa de la casa. Era molt gran, però més jove que l'avi Pere.
- Bon dia senyora -va saludar l'avi. Li presento la meva "néta", es diu Alba i li volem demanar ajuda. Vam sortir ahir de casa i encara ens queda camí per fer. No hem menjat res i tampoc no tenim diners. Ens podria donar alguna cosa per menjar?
- Des d'ahir que no han menjat res? -va dir la senyora.
- Déu meu! Com poden sortir de casa sense anar preparats? Ara busco al rebost, un entrepà us podré preparar -va continuar.
- Molt agraïts -vam contestar alhora en Pere i jo.
Després d'una estona la senyora ens va donar dos entrepans de llonganissa. Li vam donar moltes vegades les gràcies i ens els vam menjar asseguts a la vorera davant del Vapor Badia, esperant la sortida dels treballadors.
No va passar gaire estona quan el soroll estrident ens va sorprendre amb espant Uuuuuuuuuuuuh ! Uuuuuuuuuh!
Com formigues, van començar a sortir homes i dones de la fàbrica. Caminaven ràpid i entre ells no parlaven. Entre tota aquella gent, l'avi buscava una persona coneguda. Volia trobar aquella senyora prima, amb els cabells llargs i recollits amb un mocador, un davantal brut i una faldilla llarga, que el dia anterior rondinava i ens havia explicat el problema dels cavalls. Volíem més pistes però.... de sobte,...
Fi del capítol 3
Alumnes de 6è. de primària
CEIP Joan Montllor
