Que
fort!Tot entrant a casa, vaig dir a l'avi:
– Encara no m’has dit com et dius.
– Jo em dic Pere, i tu?
– Jo Alba. Ara et presentaré els meus pares.
La primera impressió que van tenir els meus pares no va ser gaire bona.
– Qui és aquest senyor? -va dir el meu pare amb to molest, no li feia cap gràcia que em presentés a casa amb un desconegut.
– Abans, mentre parlàveu, l’he vist com saludava, i he anat a buscar els meus prismàtics i he descobert que em saludava a mi. He baixat fins a la biblioteca per veure què volia. Estava assegut a la sortida amb un somriure dibuixat a la cara.
Els meus pares es van quedar sorpresos perquè m’havia fet amiga d’un avi que no coneixia de res.
– Però aquest no es motiu per portar-lo a casa –van dir tots dos alhora.
– Ell m’ha explicat que els seus fills l’havien deixat a la biblioteca, no s’han recordat de tornar a buscar-lo i han marxat de viatge. Jo he pensat que com que els meus avis havien anat de vacances sense mi, en Pere els substituiria.
Els pares es van quedar pensatius i poc convençuts:
– Bé, aquesta nit que es quedi i demà ja en parlarem –va dir el pare.
– Nosaltres ens en anem a dormir –va dir la mare–. Bona nit.
Vam anar a la meva habitació i vam començar a parlar.
– Què penses fer aquest estiu? –vaig dir–, preocupada i amb ganes que l'avi Pere es quedés amb mi.
– M'agradaria passar alguna aventura amb tu i alhora conèixer coses de Sabadell.
Jo em vaig quedar pensant quina aventura podríem viure junts, si a mi m'esperava un estiu avorrit i trist, llarg i calorós.
– Ara que me’n recordo, parlant d’aventures, avui quan m’has trobat a la biblioteca estava llegint un llibre molt interessant i no l'he pogut acabar.
– I de què anava ? –vaig preguntar molt intrigada.
– De misteri, m'agradaria saber com acaba.
– Pere, per què no anem a la biblioteca aquesta nit? –vaig proposar–. Podríem entrar per les clavegueres, com a les pel·lis.
L’avi hi va estar d’acord. Quan sortíem de l’habitació vaig recordar que el parquet del passadís feia soroll i vaig avisar l'avi perquè anés amb compte, per no despertar els pares.
Ja érem davant de la biblioteca, vaig aixecar una tapa de la claveguera i vam entrar, la claveguera tenia la sortida dins al lavabo de la biblioteca.
Quan ja érem dins la biblioteca, l'avi Pere em va dir:
– Nena! No me’n recordo de com es deia el llibre.
– No et preocupis –vaig dir jo–. Tinc una idea, podríem buscar la lletra M de misteri.
Vam agafar un llibre que parlava de misteris sense resoldre a Sabadell al final del segle XIX.
– Jo et llegeixo el títol de cada capítol i tu em diràs quin trobes més interessant : “El carro fantasma”, “El zombie de mitjanit”, “L’assassí de cartes”, “Els cavalls desapareguts” ...
– Aquest! Pot ser interessant –interrompé l’avi sense deixar-me acabar–, aquest sembla haver-ne sentit parlar.
– D’acord, ara el llegeixo:
“ 5 d’abril de 1882
Estimat diari, últimament a la nostra vila hi passen coses molt estranyes....
De cop i volta vàrem sentir uns passos que s’acostaven, ens vàrem quedar blancs, la sang se’ns va glaçar a les venes, per por que ens descobrissin.
Per uns moments vaig pensar que no ens en sortiríem, però mirant l’avi Pere li vaig dir: –L’única sortida que hi ha són les clavegueres. Sortim!
Volíem sortir i una roda de carro ens va tancar la tapa. Vam tornar a aixecar-la i vam veure que ja no hi havia perill, amb tot aquest enrenou el llibre havia caigut dins l’aigua de la claveguera, ja no el podríem acabar de llegir.
Quan vam sortir, vam veure que érem al final del segle XIX. Les cases no arribaven a dos pisos, el carrer no estava asfaltat, hi havia horts on es cultivaven fruites i verdures. Els llums del carrer eren fanals d'oli.
Per tot arreu es veien carros abandonats, nous i vells.
L'avi em va fer adonar que la biblioteca s'havia convertit en una fàbrica i em va dir:
– Mira, el vapor Badia!
– I què és això? On és la biblioteca? - vaig dir jo-. No veig casa meva.
–És una fàbrica tèxtil, que va construir Josep Oriol Badia l'any 1867 -va contestar l'avi Pere– i casa teva encara no s’ha construït.
– Al·lucino mandonguilles, les clavegueres ens han portat al final del segle XIX. Hi ha carros abandonats, em penso que tot plegat ens ha portat al “misteri dels cavalls desapareguts”.
L’avi em va mirar amb molta tranquil·litat, com si a ell no el preocupés gens ni mica tot allò que passava.
– Però on va tota aquesta gent –vaig dir jo.
– Segurament són els treballadors de la fàbrica que van al seu lloc de treball.
Entre la gent que es dirigia a la fàbrica vaig veure una dona molt prima, duia els cabells llargs recollits amb un mocador, un davantal brut i una faldilla llarga, feia mala cara i estava rondinant. Quan va passar pel meu costat em vaig atrevir a preguntar-li:
– Perdoni, com és que hi ha tots aquests carros abandonats al mig del carrer?
– No ho saps? Però si a Sabadell ho sap tothom. Resulta que cada nit desapareixen deu cavalls, com a mínim, dels estables –explicava la dona–, però no hi ha cap senyal que les portes hagin estat forçades, ni hi ha petjades. Ningú no sap qui és el culpable de les desaparicions, i el que ens preocupa és que no podem desplaçar-nos en carro ni tampoc transportar la llana a les fàbriques, i els pagesos … Ho sento però faig tard, us haig de deixar.
– Adéu -va dir l'avi.
Jo no sabia què dir…
Fi del capítol 2
Alumnes de 6č. de primŕria
CEIP Ribatallada
