Quinze anysEncara amb el telèfon a les mans i sense deixar de pensar en el Sergi, vaig trucar a l'Agnès.
- Sí...? -va dir l'Agnès.
- Sóc l'Alba. D'aquí a mitja hora he quedat amb el meu Sergi. Te'n recordes, d'ell? - vaig dir molt eufòrica.
- Què...!?!? El Sergi és aquí? Com vols que me n'oblidi? -va dir molt sorpresa.
- Sí, sí. Hem quedat a "la media luna". T'hi apuntes? -vaig dir.
- Tu què creus? Ens veiem d'aquí a mitja hora! Fins ara.
- Adéu! -vaig dir molt contenta.
Vaig penjar i em vaig dirigir cap a casa meva. Em volia posar ben guapa per rebre el Sergi. En arribar a casa, em vaig trobar la meva mare plorant just al costat del telèfon. En veure'm, ella va voler dissimular les llàgrimes girant-se ràpidament i amb un pas decidit cap a la cuina. Jo no sabia què fer, potser havia de parlar amb ella, però davant de la seva reacció, vaig decidir no fer-ho. M'imaginava que era sobre el pare. Però bé, era tard i encara no m'havia canviat. No vaig tardar més d'un quart d'hora a dutxar-me i arreglar-me. Vaig deixar l'habitació una mica desendreçada amb tota la roba per sobre del llit. Ja la recolliria més tard. No podia arribar tard. La mare continuava amb la mirada perduda, intentant dissimular els seus gemecs. No ho vaig poder evitar i li vaig preguntar:
- Mare, què et passa? -vaig dir. T'ha passat alguna cosa?
- No em passa res, filla. No et preocupis. Marxa tranquil·la -va dir la mare intentant canviar de tema. Per cert, on vas?
- He quedat amb el Sergi d'aquí a deu minuts. Acaba d'arribar d'Austràlia no fa més de dues hores -vaig dir.
- Ja sé que ha tornat. M'acaba de trucar la seva mare -va dir la mare tot tornant a plorar.
- Mare, no ploris. Quan passi un temps, ja no te'n recordaràs del pare i hauràs refet la teva vida -vaig dir intentant consolar-la.
- El pare? Però què dius, filla!! No ploro pas pel pare -va dir amb un somriure de complicitat. La mare del Sergi m'ha dit que no han tornat aquí només per veure'ns i passar l'estiu. Li han diagnosticat un càncer i han vingut aquí perquè els hospitals i els metges d'Austràlia no tenen mesures per curar-la. És molt important que això que t'he dit no surti d'aquí. M'entens? -va dir la mare.
- No et preocupis, mare. No diré res a ningú -vaig dir jo molt sorpresa.
De seguida em vaig notar que tenia els ulls plorosos i moltes ganes de plorar. Però no podia. Havia de fer costat a la mare i fer bona cara davant del Sergi. Em vaig apropar a la mare i li vaig fer una forta abraçada i un gran petó. La mare em necessitava a prop seu.
- Després continuem parlant, d'acord? -vaig dir jo eixugant-me les llàgrimes. Ara haig de marxar.
Molt a poc a poc, i encara amb el cap en un altre món, vaig anar a trobar-me amb el Sergi. Eren aproximadament dos quarts de set. De camí em vaig trobar l'Agnès i vam anar totes dues juntes. En arribar a "la media", no hi vam trobar ningú. Vam seure a sota del nostre arbre i ens vam posar a recordar quan ens ajuntàvem tots. Estàvem tant endinsades en els nostres pensaments que no vam sentir arribar el Sergi.
- Sergi!!! -vaig dir jo, i li vaig fer una abraçada i un munt de petons. Com has canviat en aquest temps!
- Hola noies. Ja m'ho diuen que he canviat. Vosaltres també heu canviat, eh? -va dir ell amb un ampli somriure.
Es va asseure allà, a sota de l'arbre, amb nosaltres. Vam estar parlant tota la tarda. El temps va passar sense adonar-nos-en. Vaig mirar el rellotge i eren dos quarts de deu ben passades. Ens vam acomiadar. Ja ens veuríem l'endemà.
M'he aixecat molt d'hora. No sé, però no podia dormir. M'he vestit i he baixat a esmorzar. La mare, ja estava llevada i amb tot l'esmorzar ja llest. He esmorzat i de seguida he marxat cap a l'escola.
He entrat a la classe. L'Agnès ja estava asseguda. M'he dirigit a ella i li he dit:
- Hola! Estic molt rara, no deixo de pensar en el Xavi -vaig dir.
- Encara t'agrada? -va dir ella una mica sorpresa.
- No, però penso en la Laia. No vull que passi pel mateix que hem passat nosaltres -li vaig dir.
- Tens raó. Potser hauríem de parlar amb ella.
En aquell moment va entrar la Laia. L'Agnès em va picar l'ullet i la va cridar.
- Laia! Vine un moment! -va dir l'Agnès. Volem parlar amb tu. Com et va amb el Xavi? Que et diu que ets la seva musa i no sé què més?
- El Xavi m'estima molt. I sí. Sí que em diu això -va dir una mica empipada.
- Hauries de vigilar amb ell i no penjar-te'n molt perquè en qualsevol moment, et deixarà -li vaig dir.
- Això és enveja! Deixeu-me en pau i fiqueu-vos en els vostres assumptes -va dir la Laia i va marxar sense dir ni adéu.
L'Agnès i jo ens vam mirar i no vam dir res.
Eren aproximadament dos quarts de dues i les classes just havien acabat. Jo sortia pensant en les musaranyes i vaig ensopegar. Els llibres em van caure i una veu em va dir:
- Perdona, estàs bé? Ha sigut culpa meva -va dir ell.
- No, no. No passa res -vaig aixecar la mirada i vaig tornar a veure aquell noi. Ah! Hola David.
- Hola Alba. No t'havia conegut -va dir el David i em va ajudar a recollir els llibres. Feia temps que no ens vèiem.
- Tens raó. Que fas alguna cosa després de classe? -li vaig dir. I així podríem parlar i conèixer-nos una mica més.
- D'acord! Quedem a les 6 a la porta del cole -em va dir. Fins després.
Me'n vaig anar cap a casa. De camí em va sonar el mòbil. Era la Laia. La Laia? Com és que em truca? Vaig agafar el mòbil.
- Hola Laia -vaig dir.
- Alba, teníeu raó, el Xavi m'acaba de deixar. Ho sento. Ho sento molt. M'agradaria que no us enfadéssiu amb mi, m'agradaria que tornéssim a ser amigues -va dir amb veu molt tremolosa.
- No et preocupis, està tot oblidat -li vaig dir jo per consolar-la. És clar que podem ser amigues!!! Demà ja parlarem.
- I ara, no ploris, d'acord?
- D'acord. Gràcies, Alba. Ens veiem demà -em va dir i va penjar.
S'havia fet tard i jo havia quedat amb el David.
En arribar a casa, vaig pujar a l'habitació, vaig deixar la motxilla i vaig marxar. Quan vaig arribar al cole, el David ja hi era.
- Anem a fer un volt? -em va dir.
- Jo vaig assentir amb el cap.
Vam estar parlant molta estona. El David és un noi fantàstic: és llest, intel·ligent, li agrada llegir, vesteix molt bé i és molt guapo. Em sembla que me n'estic enamorant. Cada vegada que parlo amb ell, les cames em fan figa i em tremola la veu. Vam anar fins a la "media" i ens vam asseure allà, sota l'arbre. Començava a fer fred i em va passar una mà per l'esquena. Em va mirar fixament als ulls i em va besar. Vam estar una estona allà, asseguts i agafats de la mà. Em deia unes coses molt boniques. Encara més que les que em deia el Xavi. No podia comparar mai el David amb el Xavi. El Xavi és...com tots els altres. El David és únic.
Al cap d'un temps...
Porto gairebé tres mesos sortint amb el David, me l'estimo molt, però encara no em puc treure al Xavi del cap.
Les classes ja s'han acabat. Per fi ha arribat l'estiu. Sóc amb tota la colla a la piscina.
Fa molta calor. Tothom és a l'aigua, sóc l'única que estic estirada a la tovallola. No tinc ganes de banyar-me.
Ring, ring!!! -sona un mòbil.
Aquesta melodia em sona molt. És clar que em sona, és el meu! -vaig pensar.
Qui deu ser? No em surt a la pantalla qui és el qui em truca.
- Sí? -vaig dir amb una veu tremolosa.
- Hola, bona tarda. És vostè la senyoreta Alba Mengíbar López? -va dir la dona.
- Sí, sóc jo, mani.
- La truquem des de l'Hospital General de Catalunya, perquè el nostre pacient Xavier Osorio Gómez, ha tingut un accident i ha demanat, si us plau, que la truquéssim -va dir seriosament.
- Què...? Què li ha passat? Com està? -vaig dir amb una veu plorosa.
- Ho sento, aquesta informació no és al meu abast.
- Però... -vaig començar a plorar.
- Es troba a Urgències.
Vaig penjar. Les llàgrimes em queien per la galta. Ràpidament vaig agafar totes les meves coses. Sense avisar a ningú, vaig començar a córrer. Buscava desesperadament un taxi. Aixecava el braç perquè el taxi s'aturés. Van transcórrer 10 minuts fins que no vaig poder agafar el taxi.
Per fi vaig arribar. Un cop allà, vaig preguntar a recepció pel Xavier.
- Un moment, si us plau -va contestar la dona, molt amable, mentre buscava a l'ordinador el seu nom. D'acord, ja està. Es troba a l'habitació 302.
- Moltes gràcies! -li vaig dir jo.
Vaig començar a córrer buscant desesperadament l'habitació.
Tots s'estaven banyant a la piscina tranquil·lament, sense saber el que li havia passat al Xavi. Va arribar a la piscina el Manel, el xicot de l'Eva, germana del Xavi. El Manel va començar a cridar a tots els de la colla. Ningú no s'imaginava a què es devia tot aquell escàndol. El Manel va explicar el que li havia passat al Xavi. Al principi no s'ho podien ni s'ho volien creure. Els va dir que era a l'Hospital General de Catalunya. Tots, sense perdre ni un segon, van decidir d'anar cap a l'hospital.
Vaig veure un metge.
- Saps on és l'habitació 302? -vaig preguntar-li.
- Sí, sóc el metge del pacient d'aquesta habitació. -va respondre. El...el Dani?
- No, es diu Xavi -vaig corregir-lo.
- Sí, sí, això. Si el que vols és veure'l, ho tens molt difícil. Que ets un familiar seu? -va preguntar.
- Mmm... sí -vaig dir sense dubtar-ho, necessitava saber com estava. Que el puc veure?
- Doncs... en aquest moment, no. Els seus familiars només l'han pogut veure cinc minuts -va dir com si sabés que no era de la seva família. T'hauràs d'esperar aquí -i va assenyalar una sala. Seu aquí, ja t'avisarem.
Mentrestant, els altres ja eren als taxis, camí de l'hospital. L'ambient que es respirava era intranquil i neguitós.
De cop i volta el David va pensar en l'Alba. Feia estona que no la veia i no sabia res del que li havia passat al Xavi. Va decidir trucar-la, però tenia el mòbil apagat. Més tarda ja la trucaria, va pensar.
Quedava poca estona per arribar a l'hospital.
Un metge em va venir a buscar a la sala d'espera i em va fer passar a l'habitació on es trobava el Xavi. En veure'l, vaig començar a plorar. Vaig seure al seu costat i ell em va agafar la mà.
- T'estimo Alba. Sento tot el que t'he fet. Em perdones? -em va dir.
- Jo també t'estimo -li vaig dir i em vaig apropar per fer-li un petó.
En aquell moment es va obrir la porta. Era tota la colla. La Laia i l'Agnès ja sabien que a mi encara m'agradava el Xavi, per això no van dir res. El Sergi i el David es van quedar molt sorpresos en veure'm amb el Xavi. El
David em va mirar fixament als ulls i em va somriure. Ja s'ho imaginava.
* * *
És de nit. Estic estirat al llit mirant al sostre. L'Alba ja no sent res per a mi. Entenc que el Xavi va ser el seu primer amor i que sempre queda alguna cosa especial per aquesta persona. Jo l'entenc perfectament, ja que ella ha sigut el meu primer amor i encara l'estimo. Però la vida continua i hi ha moltes més noies, però l'Alba és perfecta, sempre ha estat al meu costat tant en els bons moments com en els dolents. Sempre alegre, com si res no l'afectés, amiga dels seus amics, molt guapa... I així podria continuar molta estona. Però, què té el Xavi que no tinc jo? Hi ha una cosa que no perdonaria mai de la vida al Xavi: que fes mal una altra vegada a l'Alba.
* * *
Ja som el setembre i l'institut torna a començar. Tinc ganes de veure tots els meus companys de classe. Encara estic sortint amb el Xavi. Ja s'ha recuperat del tot, però ara ja no té moto ni tampoc no en vol tenir. El Sergi ha marxat una altra vegada a Austràlia i la seva mare, gràcies als nostres metges, s'ha recuperat molt bé. El Sergi vol estudiar Medicina.
Els meus pares s'han separat del tot i la mare ha refet la seva vida. El pare s'ha casat amb una dona molt maca.
Espero que tot li vagi molt bé.
El David ha marxat a una altra escola per fer 1r de batxillerat. La nostra relació va molt bé, som molt bons amics.
Aquest curs l'haig d'aprofitar al màxim, ja que és l'últim. Ja sé què estudiar, vull ser periodista. Espero poder arribar a ser una bona periodista.
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 3r d’ESO
de l'Escola Sant Joan Bosco
