Quinze anysCom cada matí, a les vuit vaig sentir el despertador. Però aquell no era un matí com els altres. Des de feia tres mesos, jo havia viscut en un núvol que tenia nom propi: Xavier. I ahir, aquell núvol s'havia desfet deixant-me amarada de llàgrimes.
Tot d'una vaig pensar en la mare i en el pare i en la seva vida (si és que "d'allò", se'n podia dir vida), i això em va fer prendre una decisió: els problemes calia veure'ls i resoldre'ls.
A l'entrada de l'Escola, l'Agnès m'estava esperant i, tot d'una, em vaig sorprendre saludant amistosament a qui, en els darrers temps, havia considerat com la meva pitjor enemiga. Vam seure en un banc i, per uns moments, restàrem callades. Jo no tenia ben clar si es compadia de mi i em volia ajudar o si es venjava cara a cara del meu fracàs. Vam fer un somriure amable que em va decidir a parlar.
- Agnès, també a tu et va portar a la cova i et va dir que series per sempre la seva musa?
- Cal que et respongui? - li vaig fer que sí amb el cap.
- No voldria fer-te més mal, Alba, però t'he de dir que sí. Jo era la seva inspiració, jo era la dona amb qui compartia uns viatges meravellosos -va callar un moment-, Alba, deixem-ho, i siguem altra vegada bones amigues. Penso que, en el fons, no has perdut res perquè tampoc no ho tenies.
Em vaig posar a plorar, primer amb grans sanglots, després amb un plor reposat que em desfeia aquell nus que no em deixava respirar des del dia abans. L'Agnès em va passar els braços per l'esquena i em va apropar al seu cos i, juntes, molt juntes, vam plorar com dues nenes a qui els han pres la joguina més estimada.
A la tarda, tornant de l'Institut, sentia mandra d'arribar a casa. Deu meu! Potser la situació a la família m'havia fet refugiar en el Xavi i creure'm totes les seves mentides.
Sense dir res, vaig deixar les coses a la meva habitació mentre sentia la mare feinejant a la cuina. Quan van ser les nou em decidí a sortir. Mentre parava taula entrà la mare.
- Alba, no posis tres coberts, amb dos n'hi ha prou.
- Que no vindrà a sopar el pare, avui? -per una banda, ho preferia. Les nits, que cada vegada eren més, en què el pare no hi era ni a sopar ni a dormir, la tensió s'alleujava, però, per l'altra, l'endemà podia ser un infern.
- No -va contestar la mare, tranquil·lament-, no ve a sopar, ni avui ni per molts dies.
- Està de viatge?
La mare va somriure.
- Si ho vols dir així, doncs sí. Hem decidit que això no podia continuar i calia donar-nos una treva. En certa manera sí, és de viatge, ha agafat les maletes i ha marxat.
Jo no sabia com reaccionar, la serenor de la mare gairebé m'espantava. Temia el que vindria després, però es mostrava molt sencera, més del que no l'havia vist des de feia molt temps. Vaig parlar.
- Potser heu fet bé, però...
- Però.... - va fer.
- No creus que sóc prou gran com perquè m'ho haguéssiu dit abans que fos cosa feta?
- Sí -em va contestar-, ets prou gran, has patit la nostra situació i et devem una explicació. Parlarem, parlaràs amb mi, amb el pare. Ets i seràs la nostra filla, de tots dos, i ens fa feliços que ho siguis -va fer una pausa i em va mirar fixament. Ara bé, com tu has dit, Alba, ja ets gran, aquestes coses passen. A vegades pensem que algú és el centre de la nostra vida, que no podem viure sense ell, que en depenem totalment, fins que les coses canvien, o nosaltres o elles canvien. I el millor és afrontar-ho i continuar endavant.
Tenia els ulls humits, es va acostar a mi i em va abraçar. Tot d'una, em va dir a cau d'orella amb aquella veu dolça que jo quasi havia oblidat:
- Les mares ho sabem tot i de "Xaviers" n'hi ha massa pel món. Millor que no ho oblidis.
Després de sopar, ajaguda al llit i amb els ulls ben oberts, en la foscor, meditava pensant en com havia canviat la meva vida en només dos dies. I en com canviaria d'ara en endavant. La mare tenia raó, millor que jo no hi ha ningú.
I això no és presumpció. D'això se'n diu autoestima, i jo l'havia perduda i estava contenta de poder-la recuperar.
Al cap d'una estona va sonar el mòbil. Era el pare.
- Hola, Alba -em va dir amb veu greu. Ja t'ha dit la mare...
- Sí - el vaig interrompre. Ja m'ho ha dit. I.... què vols que et digui. Potser és millor així. Hi ha algú altre? -va callar. On eres les nits en què no et vèiem per casa?
- Desprès d'un silenci, contestà:
- Alba, les coses amb calma, una darrera l'altra. El que vull que sàpigues és que em tindràs sempre, quan em necessitis, que això potser no és definitiu... - no li sortien les paraules.
- Pare, a mi no m'has de donar explicacions, però sí que et demano que no us torneu a enganyar l'un a l'altre, i que, tots plegats, no ens fem més mal. Estic cansada, he tingut un mal dia i el cap ja no em dóna per a més.
- Bona nit, filla, ja ens veurem.
Quan temps feia que el pare no em deia "bona nit"! Algunes vegades perquè no hi era, d'altres perquè estava enfadat. Potser és veritat allò que diuen que cal que les coses s'espatllin del tot per poder-les arreglar. Mentre pensava en això i en mi i en el Xavi i en l'Agnès i en la Laia, pobra i traïdora Laia!, em vaig adormir.
Em va despertar un trucada en el mòbil.
- Sí -vaig fer mig adormida.
- Ei, Alba, encara dormint?
No vaig reconèixer la veu.
- Però, si són les sis! Si tens insomni, compta un ramat de bens!
- Sí, dels que hi ha per Austràlia, que són ben grossos!
- Sergi! Però, si ets el Sergi!
- Bé, un cop t'he fet la guitza ja puc continuar el dia tranquil. Acabo d'arribar a "Barajas", i aquesta tarda seré aquí. Et truco.
El Sergi era el meu millor amic. Havíem anat junts a la guarderia i a la Primària, i a 1er d'ESO... Després, l'empresa del seu pare el va enviar, per dos anys, a Austràlia. I els dos anys havien passat. Durant aquest temps ens telefonàvem, però jo no li havia parlat del Xavi. Ara ho faria, i ell, com sempre, em sabria ajudar.
M'havia adormit pensant en la Laia i com fer-li saber què pensava d'ella. Ara això passava a un segon terme. Ja hi hauria temps. Calia avisar-la? Me'n faria cas? Seria inútil i, a més a més, aquí em sortia l'esperit venjatiu, ja s'ho trobaria!
Vaig anar a l'insti gairebé eufòrica si ho comparàvem amb el meu estat del dia anterior. En entrar a l'aula veig el meu lloc ocupat.
- Aquest és el meu lloc.
- Perdona, però no sabia que hi hagués llocs adjudicats.
Em mirà, tenia els ulls verds i uns cabells llargs i castanys, arrissats, que li donava un aire entre tímid i simpàtic.
- Bé, normalment cadascú seu on vol però els de 3erC hem arribat a un acord...
- Tercer C -va dir-, m'he equivocat d'aula, jo sóc de 4art C. I va sortir disparat cap a la porta.
El matí va anar com sempre. Les hores passaven i els professors també i jo no estava per ells. Pensava en els meus problemes i també en l'alegria d'haver recuperat el Sergi i en la intriga del desconegut que s'havia equivocat d'aula.
A la sortida se'm va acostar...
- Perdona, sóc el David i em voldria disculpar pel d'aquest matí. He sortit sense dir ni adéu.
- No et preocupis, estaves molt perdut -vaig respondre- és que m'he incorporat ara a un curs començat. Han traslladat al meu pare, coses de la feina -com el Sergi, vaig pensar-, i la veritat és que estic força "depre".
- No et preocupis, ja faràs amics, aquí la gent és molt oberta, alguns massa -pensava jo.
- Ja, però el que jo...en això dels estudis no és que sigui massa bo, i, a més...a més... -va callar.
- Una noia! Es va posar vermell. Em va encantar. Un noi alt, amb uns ulls verds de pel·lícula amb una planta que ja la voldrien molts... i s'enrojolava sense atrevir-se a confessar que tenia una noia i que l'enyoraria.
- Sí, una noia -va dir finalment- i qui sap si ens veurem.
- Hi ha el mòbil, ja sé que no és el mateix, però el temps passa més de pressa que no ens pensem. Bé, ja parlarem. Fins aviat!
Encara no havia arribat a casa quan vaig rebre una trucada. Era el Sergi.
- Ei, Alba! Ens veiem al lloc on ens trobàvem amb la colla d'aquí a mitja hora?
- Fet!
- Fet?
I malgrat que el nom del Xavi em continua encongint el cor, em sentia gairebé contenta, no puc dir feliç, de com ho estava portant. I m'alegrava que el Sergi, el meu Sergi, el Sergi de les entremaliadures a la guarderia, el Sergi de les bromes de Carnestoltes, el Sergi de les nostres primeres mentides als pares estigués aquí.
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 2n d’ESO
de l'Escola Estel
