A contracorrent

Capítol 1

Va ser una companya de classe –la Irina– la que va proposar que el crèdit de síntesi sobre Sabadell el féssim sobre el riu Ripoll al seu pas per Sabadell. Es veu que n’havia sentit parlar molt a la seva àvia, que assegurava haver-s’hi banyat quan era petita. A mi em semblava impossible ficar el peu en aquella aigua que alguns dies era verda, d’altres vermella tirant a lila, o bé que baixava d’un to marró xocolata –depenent del que estaven manipulant a la fàbrica on tenyeixen teixits.

De vegades, amb el meu pare, anem a fer caminades pel torrent de Colobrers, i em sé el color del riu de memòria. El pare –que no sap plegar de la feina ni els dies de festa– sempre m’explica no sé què d’una depuradora i d’un emissari d’aigües i que si els abocaments industrials, els col·lectors, els aqüífers... En fi, es veu que abans de néixer em van deixar fullejar el Catàleg de Pares i en vaig triar un de divertit, afectuós, un pèl massa xerraire... i de professió: químic especialitzat en el cicle de l’aigua.

– Sí, sí, pare... Vols que parlem de futbol? –li dic jo, sabent que al cap de tres minuts tornarem a fer d’enginyers.

O sigui, que em conec el Ripoll gairebé com si fos de la família. També acompanyo la meva germana, en un d’aquells atacs de posar-se en forma que li agafen cada mes de setembre, a recórrer amb bicicleta el camí del riu. Menys els noms i cognoms dels peixos –si és que n’hi ha– ho sé gairebé tot.

No és estrany, doncs, que la idea del crèdit de síntesi de la Irina em semblés perfecta. El meu amic Bernat –al qual anomenem el Taulí perquè sempre li fa mal alguna cosa– va començar a queixar-se a la professora. Que si ell havia proposat fer el tema del Mercat Central, que per què no fèiem alguna cosa sobre la nova Biblioteca... Li vaig llançar una d’aquelles mirades estil Groenlàndia per tal de fer-li veure que l’estava espifiant. Com que ens coneixem des de la guarderia, el Bernat em va entendre. No hi ha res com haver compartit el taulell de canviar bolquers per aconseguir entendre’s amb una sola mirada.

– Xaval, que això del riu ho tinc per mà! –li vaig dir després de sortir de l’insti.

– Mira, Marcel, tu ja estàs acostumat a anar d’excursió. Però a mi això d’haver d’anar demà a fer el camí del riu no m’agrada! Sóc al·lèrgic a tot i a la primera gatosa que em trobi em passaré el dia mocant-me.

El Bernat sempre té algun mal inconcret i estrafolari. Fins i tot va arribar a imaginar-se que tenia al·lèrgia a la fòrmica de les taules de l’insti per no haver de fer un examen. Sort que la profe de mates té sentit de l’humor i li va dir que escrivís l’examen a la pissarra, suposant que no fos al·lèrgic al guix.

No vaig gosar dir a casa que faria un crèdit de síntesi sobre el Ripoll. Podia ser víctima d’una allau de llibres i de retalls de diari, procedents del despatx del meu pare. Tampoc vaig dir res a ma germana, tement que la paraula "Ripoll" la fes sortir disparada cap a la bicicleta estàtica del gimnàs. No vaig dir res a ningú ni aquell dia ni els que vindrien després. I la veritat és que me’n vaig penedir. Perquè les notícies –i no precisament bones– es van anar acumulant, l’una darrere l’altra i la troca es va anar embolicant d’una manera que caldria saber estirar el fil correcte per desfer l’embull. Però, no avançaré esdeveniments...

••••••••••••••••••••••••••••••••

L’anada al Ripoll ja no va començar bé. Vam baixar pel passeig de la Revolució i la feinada va ser nostra per anar esquivant allò que la profe anomena "residus orgànics animals" per no dir directament "caca de gos". El Taulí va començar a estossegar i a gastar mocadors de paper com si l’empresa que els fabrica fos a punt de tancar portes.

La profe ens anava explicant coses sobre el riu. Que si aquesta mena de parets marronoses tallades amb ganivet són els "talussos" –no ho confonguem amb els "talossos"– i que si els "torrents tributaris" són els que vessen les seves aigües al riu –res a veure amb l’oficina d’Hisenda–. També vam parlar de les riuades. Un de la classe –el Kiran– havia vist un reportatge per la tele i es veu que el riu va créixer bestialment en poques hores. És que aquest riu té l’humor canviant: o baixa un fil d’aigua o es descontrola.

De lluny vaig veure una figura prop del pont de la Salut. El vaig reconèixer. Era el Ramon Noé, un pintor molt conegut de la ciutat. El meu pare i ell sempre fan petar la xerrada quan es troben. Ens el trobem sovint pel centre i no vegis la gràcia que em va fer un dia que el vaig veure pintant les obres del pàrquing del Mercat. Jo no sabia que un artista pogués inspirar-se veient grues amunt i avall. Però ell em va dir que tot allò li deia moltes coses.

– Aquí hi ha molts temes per a un artista, noi!

Ens hi vam anar acostant i vaig veure que estava en plena feina. Em va reconèixer.

– Ep, Marcel! Què fas per aquí? –em va preguntar, mentre deixava un moment els llapis de carbó per fer-se un cigarret.

– Estem treballant el tema del riu –li vaig respondre.

– Treballa, noi, treballa. Això és bo –va dir–. I no t’oblidis de no quedar-te aturat prop dels ulls del Pont de la Salut. Ja saps per què ho dic.

Sí, me’n recordava. Es veu que una vegada, mentre estava pintant sota el pont i al costat d’un dels pilars, li va caure una nevera gairebé a un metre d’on era ell. Algú se’n volia desfer i apa! avall que fa baixada. En Ramon Noé diu que es va quedar glaçat. I no precisament perquè es tractés d’una nevera.

A part de l’al·lèrgia del Taulí, de la torçada de peu de la Irina, d’un exèrcit de mosquits amb ganes de gresca i del moment en què vaig ficar els peus en un bassal ple de llot sense adonar-me’n, es pot dir que tot va anar bé. Em va agradar veure el molí d’en Mornau, amb aquella quantitat de finestres que té. No hi vam poder entrar, però des de fora és impressionant.

Ja tornàvem, quan el meu amic Taulí es va adonar que s’havia descuidat la motxilla prop del molí d’en Mornau. Impossible sobreviure sense, ja que dins hi guardava un valuós carregament de mocadors de paper.

– Marcel, acompanya’l si et plau. Us esperem aquí. No podem tornar tots enrere –va dir la profe–. No trigueu.

No érem gaire lluny. Però la motxilla no apareixia. El meu amic és bona persona, però és d’aquells que ho perd tot. És una mica miop i quan es treu les ulleres i després no sap on les ha posat, sempre diu allò de:

– Si almenys tingués les ulleres, podria buscar millor les ulleres.

En fi, un cas. M’estava començant a posar nerviós quan la va trobar. Sort! Ja ens n’anàvem quan vam sentir unes veus. S’acostaven dos homes.

– Estàs segur que t’han dit de fer-ho aquí? –va preguntar un.

– On vols que amaguem això, doncs? A la butxaca? –va dir l’altre, molt irritat.

– Però es faran malbé... –va dir el de la veu més aguda.

– Estan ben embalats, no? Si ho has fet com et van dir, no els passarà res... I no m’emprenyis. Comença a obrir el forat d’una vegada!

El Taulí i jo érem a pocs metres, però no ens veien. Ens tapava la vegetació. Sense dir-nos-ho, tots dos vam decidir que no ens feien gràcia, aquell parell de mastodonts malcarats. Arrossegaven una gran caixa, no semblava pesar gaire. Era plana, però voluminosa. El Taulí i jo vam començar a caminar per anar-nos-en del lloc. Però el meu col·lega va haver d’estossegar just en aquell moment.

– Ei, qui hi ha aquí? –va dir un dels mastodonts–. Qui és?

No ens feia gens de gràcia aquella situació. Sort que em conec la zona i vam començar a córrer. Els mastodonts ens seguien. Però vam començar a cridar el nom de la profe i dels companys, que ja teníem a prop. Els passos dels mastodonts ja no se sentien.

– Salvats! –va dir el Taulí.

– Salvats? –vaig respondre jo.

Resulta que el meu amic de l’ànima havia recuperat la motxilla, però l’havia deixat caure mentre ens perseguien.

– Bé, ja passaré sense els mocadors –va dir mentre s’eixugava el nas amb la màniga.

– Genial! –li vaig deixar anar jo, tot passant-li un mocador dels meus.

Un dia que havia començat malament, tenia tots els números d’acabar pitjor. Sobretot quan el meu amic em va confessar que a la motxilla no hi duia coses compromeses.

– Res, home! Els mocadors i el tros d’entrepà que no m’he menjat per esmorzar –va dir.

– Res, oi? Només l’adreça electrònica escrita amb retolador permanent, per si un dia la perds. Fantàstic! –vaig remugar jo.

Tornant cap a l’insti ens vam trobar el Ramon Noé.

– Marcel, té. Tinc un esbós per a tu.

Em va donar un apunt fet amb llapis del meu amic i jo.

– M’agrada molt. Moltes gràcies.

Va obrir la carpeta i vaig veure que tenia més apunts.

– Me’ls deixa veure? –li vaig demanar–. Són fets d’avui aquests esbossos?

Increïble! Els dos mastodonts apareixien perfectament retratats. Tots dos sols, sense l’embalum. El meu amic i jo ens vam mirar. Ens va venir un calfred.

••••••••••••••••••••••••••••••••

Al vespre, mentre el pare m’explicava com el seu pare havia pescat al Ripoll i com feien berenars a la font dels Degotalls i que si la tieta Rosalia hi havia tingut un hortet, jo no podia deixar de pensar en els dos mastodonts i en l’embalum que carregaven. No m’agradava gens tot allò.

Va sonar el telèfon. La mare em va cridar:

– Marcel! És el Bernat! Es veu que no podeu passar gaire estona sense parlar-vos. Com us agrada gastar telèfon!

M’hi vaig posar. A més d’un esbufec i d’una mocada, el que vaig sentir després no em va agradar gens.

– Marcel, tenim un correu electrònic. Diu que saben qui som i que no diguem res a ningú. I que si demà a les cinc no anem a la Torre de l’Aigua, ens en recordarem.

La troca s’havia començat a entortolligar força. I jo no m’imaginava fins a quin punt. Hi havia un cap del fil que em cridava perquè l’estirés. La temptació era difícil de resistir...

FI DEL CAPÍTOL 1

Anna Maria Cabeza Gutés
octubre de 2002

per tornar enrera