Els quatre bups

La Joana era una noia una mica despistada, tan despistada que no es va adonar que el seu avi havia desaparegut fins tres dies més tard. La culpa d’aquest imperdonable oblit va ser de la Laica, la gossa de la Joana.

Per què la Joana vivia amb el seu avi en el moment de la desaparició? Perquè els pares de la Joana eren a Mèxic fent concerts amb l’Orquestra Simfònica en una gira durant tot el mes de juliol: tots dos eren músics.

El seu avi tenia el pis a la plaça de Sant Jaume, al costat del mercat –la plaça de vendre, que en dèiem a Sabadell–. El mercat estava en obres des de feia mesos i només en quedava l’estructura externa, però l’interior era buit i només hi havia les màquines dels paletes que hi treballaven. La Joana, ben sovint, anava amb la Laica a veure com anaven les obres i els agradava observar les excavadores i tots els obrers que treballaven en l’obra de restauració.

La Joana no s’havia adonat de la desaparició del seu avi perquè estava molt enfeinada ensinistrant la gossa en la identificació de persones. No cal dir que la gossa era una intel·ligentíssima representant de la raça d’atura. L’aprenentatge consistia a reconèixer les persones segons el nombre de bups. Un bup volia indicar la seva mestressa, la Joana. Dos bups, la seva mare; tres, el pare; quatre, l’avi; cinc, el seu amic Albert i així fins a quinze. En aquells dies estaven treballant el setze: la veïna del primer segona. La feina era dura i la Joana volia aconseguir arribar fins al cinquanta!

Podria semblar una feina enorme, però la noia s'entusiasmava amb aquella tasca innovadora que podia aportar grans millores en la comunicació entre els homes i els gossos.

Què podia fer? Va decidir telefonar els pares a Mèxic, al número del seu hotel. S’hi va posar la mare.

– Mare, l’avi ha desaparegut. Em sembla que fa tres dies. Què he de fer? Aviso la policia?

– Mare de Déu! –va cridar la mare–. I per què no ens ho has dit abans?

– Bup, bup –va bordar la Laica, que havia identificat els crits de la mare a través del telèfon.

– Molt bé, Laica! Dos bups, és clar, és la mare.

– Nena, però què dius? –preguntava la mare esverada.

– Perdona, parlava amb la gossa.

– Vols fer-me atenció? A vegades sembles ximpleta! El teu avi, desaparegut. Tu ni te n’adones i ara parles amb la gossa en lloc de parlar amb mi? Escolta’m bé, Joana, és molt important. El dia que va desaparèixer l’avi hi havia lluna plena?

La Joana va haver de fer memòria i, efectivament, sense cap mena de dubte, el seu avi havia desaparegut el mateix dia de la lluna plena. N’estava segura.

– Sí, era lluna plena.

– Mare de Déu del Remei! El mal de la família! Escolta, nena, no facis res. No diguis res a la policia ni a ningú. I no pateixis per l’avi, ja t’ho explicarem. Queda’t a casa l’avi fins que nosaltres tornem, no trigarem més de deu dies. Tens diners?

Li va dir que sí, que tenia diners, i van quedar que ja s’anirien telefonant.

Però la Joana era una noia intel·ligent i no li va passar per alt allò que havia dit la seva mare: el mal de la família. Què devia voler dir? Per què li deia que no havia de patir per l’avi?

Aquella nit la Joana va decidir que, malgrat el que havia dit la seva mare, ella buscaria l’avi i va rumiar el pla a seguir. No es va adormir fins molt tard i va tenir somnis estranys.

L’endemà al matí feia un dia magnífic i a la plaça del mercat el soroll de les màquines, que treballaven a bon ritme, era eixordador. La gossa caminava al seu costat evitant les màquines i els obrers, que anaven molt enfeinats i suaven sota un sol de justícia.

El Ramon Noé, l’excel·lent pintor de la nostra ciutat, treballava en un dels múltiples i magnífics quadres sobre el mercat en obres. La Joana va mirar el quadre, quasi acabat, de colors vivíssims.

– Bup, bup, bup, bup, bup, bup, bup –va bordar la gossa.

– Molt bé, Laica, set bups. Aquest és el Ramon, efectivament.

La gossa va remenar la cua, agraïda pels elogis.

– Ramon, el meu avi ha desaparegut. L’has vist per aquí? Fa més de tres dies que no en sé res.

El pintor, que coneixia bé el seu avi, no va contestar. I continuava pintant com si no l’hagués sentida. Al cap d’una bona estona va deixar el llapis de cera damunt el cavallet i se la va quedar mirant amb aquells ullets intel·ligents i sensibles.

– Mira, Joana, no l’he vist. Però et puc donar una dada que et pot interessar. Almenys quatre avis han desaparegut en els darrers dies, i tots han desaparegut prop d’aquest mercat. N’ha sortit alguna cosa al diari, de moment és un enigma. Potser només és casualitat, però...

El pintor va tenir un moment de dubte i se la va quedar mirant, després va continuar.

– Potser és una bestiesa, però, en fi... Ja saps que jo em passo el dia pintant aquí, i, per tant, observant. Fa uns dies vaig veure un home molt vell, amb un bastó, que voltava per les obres. Els paletes li van dir que era millor que se n’anés, es podia fer mal amb les piles de terra remoguda, però ell semblava buscar alguna cosa i es va quedar plantat allà.

L’home va assenyalar cap a la porta sud del mercat, ara sense cap reixa, per on entraven i sortien camions i excavadores

– Només podia sortir per aquí, i la veritat és que no va sortir per enlloc.

– Què?

– No va sortir. T’ho ben asseguro. Al vespre, quan van plegar tots els obrers, hi vaig entrar. Just a mà dreta, hi ha una rasa oberta entre dues piles de terra i al final un forat com d’un metre de diàmetre. M’hi vaig ficar i donava a unes escales que devien ser les antigues que baixaven cap al soterrani. No tenia llum i no vaig poder baixar més, però en girar-me per tornar a pujar vaig topar amb un bastó. Va resultar ser el del vell que havia vist, sens dubte. M’havia fixat en el mànec. Un pintor ha de saber mirar. Ho vaig comunicar al vigilant de nit i em va dir que ja se n’ocuparia. No m’han dit res més, i els ho he preguntat més d’una vegada.

La Joana li va donar les gràcies i el seu cap ja anava cavil·lant la manera d’entrar al mercat sense ser vista.

A un quart d’onze en punt de la nit, la Joana va comprovar que la lot funcionés perfectament, va cridar la Laica i va tancar la porta del pis.

Feia un tempesta d’estiu amb llamps i trons i calamarsa. No va agafar el paraigua. Amb una correguda, ella i la Laica van arribar fins a la porta i, sense dificultat, enfilant-se en uns taulons, van entrar al mercat.

Bona part del sostre estava descobert i l’aigua entrava pertot arreu. La foscor era total, però els llamps il·luminaven fugaçment aquell silenci del mercat enorme, buit, amb el terra rosegat per les excavadores, ara quietes com fantasmes de ferro.

La Joana va encendre la lot i va trobar sense dificultat el forat al fons de la rasa. Va saltar-hi amb decisió i la gossa la va seguir. Eren uns escales estretes, de pedra, que seguint la forma de cargol, descendien cap al soterrani. Va anar comptant els graons i en va fer més de cinquanta fins que va arribar a una habitació diminuta sense sortida. Les parets de pedra i el sostre de volta regalimaven aigua, humitat i silenci antic.

– Bup, bup, bup, bup.

La sang se li va gelar. Quatre bups era l’avi i la Laica no s’equivocava mai, però mai.

La gossa tenia el morro enganxat en una de les pedres grosses de la paret de l’habitació sense sortida. Ella hi va dirigir el raig de la lot i la va inspeccionar. La pedra feia una mica de moviment, la va intentar estirar i la pedra sortia amb facilitat. Quasi li caigué a sobre.

Pel forat que la pedra havia deixat entrava un lleu raig de llum. La mossa es va ajupir. Era com si fos un vidre, però no ho era. A l’altra banda d’aquesta paret invisible, quatre nois passejaven per un espai sense límits visibles. Devien tenir la seva mateixa edat, uns catorze anys, però anaven vestits de manera estranya, com d’anys enrere. Passejaven i parlaven animosament entre ells. Va picar en aquella mena de vidre que no ho era, però era evident que els nois no la sentien.

– Bup, bup, bup, bup.

La gossa, que tenia també el cap posat en el forat, va repetir el nom de l’avi. Quatre bups.

Un dels nois, amb una gorra de quadres i uns pantalons de golf, va girar la cara cap a ells. Tenia un minúscul bigotet i la pell molt blanca. Aquella cara...

La Joana els va mirar fascinada durant més de mitja hora. Quan el de la gorra s’acostava una mica al seu lloc d’observació, la Laica feia els quatre bups.

No va tornar a posar la pedra al seu lloc. Quan se li va acudir aquella idea tan bèstia es va posar a córrer escales amunt i la gossa no entenia les presses.

Quan van arribar al pis es va adonar que anava xopa. Es va canviar de roba i la gossa buidava el plat de pinso.

Al segon calaix de la calaixera de l’avi hi havia l’àlbum de fotos que ella havia mirat tantes vegades. Al tercer full, un grup de quatre nois. Coneixia molt bé el que somreia amb la gorra de quadres i els pantalons de golf, però ara també coneixia els altres tres.

Va girar la foto. Al darrere, escrit amb tinta hi deia: "Amb els meus amics de l’escola, juny de 1934". Però, a dalt de tot, hi havia unes restes de llapis, esborrat posteriorment, on encara es podien endevinar algunes paraules com: "Meus cosins... la promesa i 1934". El cor li va fer un bot. I un altre, quan va sentir, de sobte, el timbre estrident del telèfon.

 Fi del capítol 1

Ton Creus Virgili

per tornar enrera