Els quatre bups

Fil blau

Capítol 4: El soterrani maleït

Aquella mena de vidre es va obrir. Allà dins era molt fosc. Estaven molt espantats. L’Albert i la Joana van decidir passar. La Laica els va seguir en silenci. Caminaven de puntetes en mig del silenci. Al seu darrere la porta es va tancar. L’Albert i la Joana es van agafar de la mà.

autor: M. Ángeles Gómez

– Joana, estàs segura que hem de seguir? Jo tinc molta por.

– Si tens tanta por, marxa i et quedaràs tranquil –va dir-li la Joana, que també començava a tenir por.

– Però, jo no et vull deixar aquí sola –va contestar l’Albert.

– Et decideixes o no? Et quedes o te’n vas?

– Em quedo amb tu.

– Segur?

– Segur.

– Ja era hora, home! Va, segueix-me i tranquil –va dir la Joana.

– D’acord.

Unes veus provenien del fons de l’habitació, però…, de cop i volta la Laica va fer quatre bups, senyal que l’avi era molt a prop seu.

	– Compte, l’avi és a prop! –va dir la Joana. – Què dius? Com ho saps? –va dir l’Albert mig mort de por. – Quan la Laica fa quatre bups vol dir que l’avi és a prop… – Segur que no s’ha equivocat? –va preguntar l’Albert, tot mossegant-se les ungles. – No, la Laica mai no s’equivoca –va contestar la Joana molt segura del que deia.
autor: Rafael Martínez

– Però…

– Silenci… –va tallar la Joana.

– Però…, és que... –va continuar dient l’Albert.

– Calla!

– Però és que aquí hi ha quatre nois! Mira.

Al fons del passadís hi havia una paret transparent sense cap porta. A l’altra banda, hi havia els quatre nois, un era l’avi de la Joana i l’altre l’avi de l’Albert. Els nois no hi podien veure, ni tampoc podien sentir la Joana, l’Albert i la Laica. En canvi, ells sí que els podien veure i sentir. Era ben estrany. Es van quedar bocabadats. Van voler esbotzar la paret, però era impossible.

– Deixa-ho córrer, Joana. És impossible foradar aquesta paret. Que no ho veus? –va dir l’Albert.

– Però és que veig el meu avi i no hi puc fer res –va cridar la Joana.

– Ja ho sé, però és inútil continuar fent cops a la paret.

– I què fem?

– Doncs tornem a casa –va dir l’Albert–. I ho expliquem als teus pares.

– Sí, però els pares s’enfadaran i em castigaran per haver sortir de nit –va dir la Joana.

– Però és l’única manera. I, fins i tot, potser ens poden ajudar en tot aquest embolic.

– La Joana hi va estar d’acord. Amb la clau van poder obrir la porta per tornar a sortir. Van tornar a casa dels pares de la Joana, que estaven desperts.

autor: Hassan Amallouk

– D’on veniu? –va preguntar la mare.

La Joana va explicar tot el que havien fet i va dir als seus pares:

– Suposo que esteu enfadats, oi?

– Saps què? –va respondre la mare–. Doncs no estic enfadada. Perquè veig que estimes l’avi i m’agrada tot el que estàs fent per ell.

– Llavors, no estàs enfadada amb mi? –va preguntar la Joana.

– No, i el teu pare tampoc –va contestar la mare.

– I ara què fem? –va dir l’Albert.

– Anem a casa del Ramon Noé –va dir el pare.

– Per què? –varen preguntar la Joana i l’Albert al mateix temps.

– Hem rebut un missatge seu, demanant ajut.

Van anar a casa del Ramon Noé. No hi era, però varen trobar un escrit a sobre de la taula:

"Les pàgines que falten són al soterrani de la casa misteriosa, darrere d’un quadre."

Mentre anaven a la casa misteriosa, van trobar el Ramon Noé pel carrer.

– Ara us venia a buscar a casa –va dir el Ramon.

– Ja hem rebut el teu missatge –va respondre la Joana.

– Anàvem a la casa misteriosa per buscar-hi els papers –va dir l’Albert.

– Va, doncs, anem-hi tots junts –va dir el Ramon.

Van anar-hi corrent. Un cop a la casa misteriosa, van baixar al soterrani. Trobaren el quadre que deia el Ramon Noé. Es tractava d’un pintura seva. Darrere del quadre van trobar els papers que buscaven i els van llegir atentament.

autor: Nieves Pérez-Hita

Van explicar tot el que havia passat fins llavors: la desaparició i recerca dels avis, la trobada del diari i del llibre del Lluís, les intervencions del Ramon Noé, fins a arribar al moment actual, en què tots cinc llegien aquells fulls que tot just havien trobat.

– Ostres, aquí explica fil per randa tot el que ens acaba de passar a nosaltres –va exclamar la Joana.

– Calla –va dir la mare–. Ramon, continua llegint, si et plau.

– Sí, sí, a veure què més passa –va insistir l’Albert.

– S’ha acabat, aquí ja no hi diu res més.

– No pot ser –va cridar la Joana–. Tornem a estar com abans, els avis tancats allà al soterrani del mercat i nosaltres sense saber què fer...

De cop i volta varen sentir un soroll i una porta que s’obria.

Es va fer un gran silenci. L’Albert tenia molta por. Va aparèixer una silueta negra. L’ombra es feia més nítida a mesura que entrava al soterrani. Era el nét d’en Lluís, que vigilava que ningú no agafés cap dels llibres que hi havia a la casa del seu avi.

– Què hi feu aquí? –va cridar–. Qui sou? Fora d’aquí.

– I tu, qui ets? –va preguntar la Joana.

– Aquesta era la casa del meu avi i estic vigilant que ningú no s’emporti res –va contestar el nét d’en Lluís.

– Aleshores, tu ets el nét d’en Lluís.

– Sí, com ho sabeu?

Entre tots li van explicar tota la història.

– Ens pots ajudar a treure els nostres avis del soterrani del mercat? –va preguntar l’Albert.

– Crec que sí.

– Què hem de fer? –van preguntar tots alhora.

– Heu de destruir l’amagatall. És l’única solució.

– I els avis? –va preguntar l’Albert.

– Quan trenqueu l’amagatall s’acabarà tot.

– Llavors, ja no tindrem el mal? –va preguntar el pare de la Joana

– Així és.

– I… com el destruirem? –va preguntar la Joana.

– Demanem ajuda als obrers del mercat! –va exclamar l’Albert.

Van sortir de la casa misteriosa i, quan tots eren fora, van veure que ja era de dia. Van anar al mercat en obres i van parlar amb els obrers.

Van entrar al soterrani del mercat amb una excavadora. Van trencar la porta de vidre i la paret transparent. Els avis van sortir sans i estalvis. Tots estaven molt contents. El mal de família es va acabar.

Els obrers van tapar el forat del soterrani amb terra i ciment, i així mai més no es podrà obrir el soterrani maleït.

 Fi del capítol 4

Alumnes de 5è. de primària
CEIP Pau Casals

per tornar enrera