Els quatre bups

Fil blau

Capítol 2: Més pistes

Al peu de la fotografia hi deia: “En aquest moment ens ha caigut la maledicció”. La fotografia era d’un senyor traspassant el vidre que no era vidre, mig cos era d’un home d'uns vuitanta anys i l’altre mig d’un noi d'uns catorze.

En veure-la, la Joana va exclamar:

– Mireu, aquest és el vidre del qual us parlava!

La mare va reconèixer la part d’aquell home que encara no havia traspassat el vidre.

– Espera, de què conec aquesta cara...? Ah! Ja me’n recordo, el senyor que surt a la foto era un home que escrivia contes i els explicava a la gent –va dir–. El meu pare, quan jo era petita, em va ensenyar una fotografia d’aquest senyor.

– Recordes on va deixar la foto, mare?

– Crec que és a les golfes del pis de l’avi –digué.

– Va, correm, anem a veure si la trobem –digué el pare.

Quan estaven a punt de marxar, el Ramon va exclamar:

– Ho sento, no puc més! Vaig prometre al teu avi que no ho diria mai a ningú, però ho he d’explicar:

Tot va començar quan un dia vaig trobar el teu avi al carrer. Em va convidar a una xocolata desfeta amb melindros a casa seva. Una estona després de prendre’ns-la, em va dir que, mentre ell recollia els plats, pugés a la seva habitació perquè em volia ensenyar el seu últim quadre.

Sobre la taula del seu despatx vaig veure aquest diari secret que estava obert per aquesta mateixa pàgina, i vaig veure la foto i el peu de foto; em vaig espantar molt i alhora vaig sentir molta curiositat per saber què havia passat. De seguida va pujar el Pere, el teu avi; vaig sentir que arribava i, en obrir-se la porta, vaig intentar dissimular.

–Què amagues? –em va preguntar.

– Res, per què? –vaig dir.

– Fa temps que et conec, sé que amagues alguna cosa.

– D’acord, ho reconec. He vist el teu diari obert i, la veritat, m’ha intrigat molt aquesta foto.

– Ho sento, no t’ho puc explicar! –em va dir.

– Va, no ho diré a ningú –li vaig respondre.

– Perdona, però no t'ho puc explicar, és massa greu.

– Pere, ho sento, però ara ja ho he vist, no tens més remei que explicar-m'ho.

– D'acord, d'acord, tens raó, t’ho explicaré, però, sobretot, no ho expliquis a ningú, a ningú, eh? Resulta que una nit de l'any 34 els meus cosins i jo vam quedar davant del mercat per entrar al nostre amagatall. Un dels meus cosins portava una càmera de fotografiar del seu pare per fer-nos una foto com a record de l’amagatall. Com sempre, ens vam esperar jugant a la plaça del davant, la plaça de Sant Jaume. Quan ja hi érem tots, vam anar cap a l’amagatall del mercat i, baixant les escales, vam sentir un soroll molt estrany, vam mirar i hi havia en Lluís, el que ens explicava contes. Ens vam quedar bocabadats en veure que en Lluís entrava pel vidre que no ho era. El meu cosí, el que duia la càmera, que era molt curiós, li va fer una foto i amb la llum del flaix el Lluís ens va descobrir. Ens va dir que no l’havíem d’haver vist perquè en veure'l ens havia caigut el mal de la família, i que si no volíem que la desgràcia afectés tots els nostres familiars havíem de prometre que quan tinguéssim vuitanta anys entraríem per aquell vidre tan peculiar. Només d'aquesta manera podíem salvar la nostra família.

– I tu, com és que coneixies el meu avi? –va dir la Joana.

– Perquè tots dos érem aficionats a pintar –va contestar el Ramon Noé.

– Ostres, que fort, per què no ens ho havies explicat fins ara? –digué l'Albert.

– Ho havia promès al Pere, però en veure aquesta foto no he pogut amagar-ho més –va dir en Ramon.

– Que no anem a buscar la foto del Lluís al pis del teu avi, Joana? –va dir l’Albert.

– Ai sí! Amb aquesta història que ens ha explicat en Ramon ja me n'havia oblidat, de la fotografia del Lluís.

Van baixar com un llamp i agafaren el cotxe. En arribar al pis, van pujar ràpidament a les golfes. Van buscar la foto pertot arreu fins a trobar-la dins d’un bagul. Van agafar-la i, escrit al darrere, hi van veure una adreça: carrer de Calderón, 47.

– Avui ja és molt tard –va dir la mare–. Demà quedem a un quart de deu a casa del Lluís, l’escriptor, per veure si trobem més informació.

– Joana, tu i jo quedem a casa teva a dos quarts de dotze d'aquesta nit per anar-hi sols –va xiuxiuejar l’Albert en un moment de valentia.

– D’acord –va dir la Joana.

A dos quarts de dotze en punt la Joana i l'Albert agafaren les bicicletes i van anar cap a la casa de l'escriptor.

– És aquí –va dir l’Albert.

A la casa no hi havia llum, la bústia estava a punt de rebentar a causa de la propaganda que s'hi acumulava, les parets estaven despintades i desgastades i els vidres, trencats. Era clar que estava abandonada. La porta estava corcada i hi van poder entrar fàcilment. Hi havia teranyines pertot arreu.

– Va, treu la llanterna –va dir la Joana.

Tots dos, morts de por, van pujar les escales.

– Tens pooor? –va dir l’Albert.

– Una mica –digué la Joana–. Mira, allà hi ha llibres.

– Doncs va, anem-hi –va dir l’Albert tremolant.

Van remenar per allà; en un racó hi havia un llibre que els va cridar l'atenció. El van agafar i el títol era El mal de la família. El van obrir i...

“En el 1834 en Joan, en Josep, en Pere i l’Agustí vivien en un poble anomenat Sabadell. Sempre jugaven en una plaça on hi havia una cova, era el seu amagatall. Cada nit es trobaven allà i parlaven dels seus secrets.

El pare de l’Agustí era un fotògraf de primera i l’Agustí algunes nits portava la càmera i retratava els millors moments de les trobades nocturnes.

Els quatre nois coneixien un senyor a qui ells anomenaven ‘contaire’ perquè els explicava contes i rondalles, i a ells els agradava molt sentir-lo.

Com cada nit, els quatre nois van trobar-se a la cova. En entrar-hi els va enlluernar una gran resplendor groguenca, van poder reconèixer la figura del ‘contaire’, però la meitat del cos era normal i l’altra era com d’un noi de l’edat d’ells, de catorze anys. L’Agustí de seguida va agafar la càmera i el va retratar a l’instant. Els nois es van quedar estupefactes i se’l van quedar mirant bocabadats.

Quan el ‘contaire’ els va veure, els va dir:

– No m’hauríeu d’haver vist, però com que m’heu vist, ara us caurà al damunt el tràgic mal de la família, o sigui que us passaran moltes desgràcies a vosaltres i a la vostra família. Per evitar-ho, el que heu de fer és prometre que la primera nit de lluna plena de quan tots tingueu vuitanta anys haureu de venir aquí i entrar pel mateix lloc per on ara entro jo. Recordeu que si abans de les dotze de la nit no heu cridat ben fort i de tot cor ‘ho prometo!’ us caurà el tràgic mal de la família.”

L’Albert i la Joana, en girar el full del conte, van veure que les dues últimes pàgines estaven arrencades. De cop la Joana va dir:

– Albert, no t’has adonat que aquesta història és el mateix que està passant?

– Ai sí, quina por!

Van buscar entre els llibres les dues pàgines que faltaven en el conte, però no les van trobar.

L’endemà, tal com havien quedat, es van trobar tots davant de la casa del Lluís i, en veure que estava abandonada, el pare de la Joana va dir que no hi podien entrar perquè podia ser perillós.

La Joana va dir:

– Tornem a mirar el diari.

Van anar a casa del Ramon Noé. Quan els pares van obrir el diari, el van aixecar per llegir millor i la Joana va veure un sobre petit que queia. La Joana va agafar el sobre d’amagatotis.

En una pàgina del diari van llegir:

“Dos d’abril del 1934

Avui a la nit, com sempre, anirem a l’amagatall. Ahir ens va passar una cosa increïble i vam haver de fer una promesa per evitar que caigui la desgràcia al damunt de la nostra família.”

La mare va dir:

– Aquesta és la promesa de la qual vaig sentir parlar el meu pare amb els seus cosins, com podia haver-ho oblidat? Mai no vaig aconseguir entendre el que deien, perquè quan jo arribava ells callaven. Només havia pogut sentir "mal de la família", "vuitanta anys" i "promesa".

Van continuar llegint...: “Un amagatall que ningú no ha de descobrir”.

I la mare va dir:

– Aquest és l’amagatall de quan eren petits i de què tant em parlava el pare... Si no recordo malament estava amagat al soterrani del mercat.

Van passar pàgines enrere per descobrir més pistes de l’amagatall. Van llegir en el diari una pàgina que es referia a l’any 1930, on deia: “Han començat les obres del mercat i ens hem quedat sense la plaça on tenim l’amagatall, però hi seguirem anant”.

El Ramon Noé va dir:

– Tinc més papers del Pere, però no sé on.

Van deixar el diari i van remenar tota l’habitació. La mare va cridar:

– He trobat un paper interessant!

En el paper hi deia: “Per entrar al vidre sense clau, ha de ser lluna plena i el vidre només es fa visible de nit”.

La Joana va dir a l’Albert:

– Mira què ha caigut del diari, és un sobre i dins hi ha una clau!

– De què deu ser la clau? –va dir l’Albert.

La Joana va tenir uns moments de dubte, però de sobte va dir:

– I si és la clau de què parlava el paper que ha trobat la mare? No en parlem més, aquesta nit a les onze hem ser allà.

– Sí home! –va dir l’Albert tot espantat–. I si els diem als pares que vinguin?

– I què més! –va dir la Joana.

– D’acord, d’acord, hi anirem sense els pares, però jo no hi entraré!

– I si agafem la Laica perquè ens ajudi?

– Sí, millor –digué l'Albert–, així ens protegirà.

Tota la tarda la van passar molt impacients.

A les onze al mercat...

– Joana, recorda que jo no hi penso entrar!

– Pensa que si els nostres avis no surten d’aquí, serà culpa teva i de la teva por –va dir la Joana tota enfadada.

– D’acord, ho faré pels nostres avis, però tu vés davant –va dir l’Albert.

Quan ja eren dintre del mercat, van baixar per la rasa de les obres. La Joana va treure aquella pedra i l’Albert es va posar en un racó perquè tenia por. Va tornar a aparèixer el vidre. La Joana va començar a tocar els contorns d’aquella mena de vidre i va trobar un forat! Va provar de fer-hi entrar la clau i... sí, hi entrava. La va fer girar...

 Fi del capítol 3

Alumnes de 6è. de primària
CEIP Nostra Llar

per tornar enrera