Els
quatre bupsEn sentir el telèfon la Joana es va espantar. Ja no sabia què fer. Amb el problema de la desaparició de l’avi estava molt espantada i nerviosa. Va agafar el telèfon, era la seva mare:
 |
autor: Roberto Zambrano |
– Hola Joana! Et truquem des de l’aeroport de Mèxic.
– Bup, bup.
– Se sent molt malament, mare – va contestar la Joana.
– És la gent de l’aeroport. Saps alguna altra cosa de l’avi? – va preguntar la mare.
– No sé res més.
– Tornem perquè estem molt espantats per l’avi i per tu. Estàs bé, Joana?
– Sí, mare, estic bé. I els concerts de l’orquestra?
– No passa res, hem trobat uns substituts per acabar la gira. No et moguis de casa l’avi, d’acord?
– Molt bé, mare, t’espero a casa.
– Arribarem demà. Adéu!
– Adéu!
La Joana va penjar el telèfon. Estava molt cansada i se’n va anar a dormir.
L’endemà es va llevar d’hora, tot esperant l’arribada dels pares. Es va preparar un entrepà de pernil dolç. De sobte va sonar el timbre de la porta.
La Joana va pensar que eren els seus pares que ja havien tornat. Però la Laica va fer cinc bups. Cinc bups era el seu amic Albert, i la Laica no s’equivocava mai. Va anar a obrir la porta, i evidentment era el seu amic Albert.
– Bon dia Joana! – va dir l’Albert molt desesperat.
– Bon dia Albert! – va contestar la Joana.
– Saps, que... – va dir l’Albert molt espantat.
– Què et passa, Albert? – li va preguntar la Joana, tot tractant de tranquil·litzar-lo.
– És que el meu…, el meu….
– El teu què? – preguntà la Joana.
– El meu avi ha desaparegut!
– El teu avi ha desaparegut? – va preguntar la Joana tota sorpresa– . El meu també. Quan va desaparèixer?
– No ho sé exactament. Fa quatre o cinc dies. I des d’aleshores no puc dormir bé. Sento sorolls estranys a la nit, somio que algú em vol matar.
– Escolta, Albert, t’explicaré una cosa – va dir la Joana.
– Què m’explicaràs? – va preguntar l’Albert.
– Una cosa que em va dir la mare quan li vaig explicar que l’avi havia desaparegut. Em va preguntar si el dia que va desaparèixer l’avi hi havia lluna plena i quan li vaig dir que sí em va parlar d’un mal de família i que no ho expliqués a ningú, ni tampoc a la policia…
– De debò? – va dir l’Albert, que era molt poruc i estava tremolant de por.
– Sí, això mateix – va dir la Joana.
– I si el que li passa al teu avi també li passa al meu?
– Potser sí, perquè tu i jo som de família... Però han de tenir alguna cosa més en comú.
– Sí, tens raó – va dir l’Albert.
– Ara que hi penso, he trobat una foto en què hi ha quatre nois i un era el meu avi…
– Ensenya’m la foto – va dir l’Albert.
La Joana va anar a buscar l’àlbum i li va ensenyar la foto a l’Albert.
– Bup, bup, bup, bup.
– Aquest sembla el meu avi.
– Mira al darrere, Albert.
Va llegir les paraules incompletes i misterioses: "Meus cosins…, la promesa i 1934".
– Estic segur aquest és el meu avi quan era petit.
La Joana anava a guardar l’àlbum quan van arribar els pares.
– Hola Joana – va dir la mare.
– Hola filla meva – va dir el pare.
– Mare, pare! – va contestar la Joana tot abraçant els pares.
– Bup, bup.
– Hola Laica – li va dir la mare.
– Bup, bup, bup.
– Hola gosseta – li va dir el pare.
– Què fas aquí, Albert? – va preguntar-li la mare.
– Mare, saps, a l’Albert també li ha desaparegut l’avi.
– T’ha desaparegut l’avi? – va preguntar la mare.
– Sí.
– Mira, mare li estava ensenyant aquesta foto amb aquestes lletres misterioses i mig esborrades aquí al darrere. Ah!, per cert, m’has d’explicar què és això del mal de família.
– Seu, filla, que t’ho explicaré.
Van seure la Joana, la mare i l’Albert, mentre el pare acabava d’entrar les maletes.
– Alguns homes de la família després de complir 80 anys han desaparegut la primera nit de lluna plena i mai més no els han trobat. El més curiós és que ningú no els ha tornat a veure i que tampoc els han trobat morts. Tot és un gran misteri.
– Però jo sí que he vist l’avi després de desaparèixer – va dir la Joana.
– Però què dius, Joana?
I la Joana va explicar tot el que havia fet i vist aquells dies.
– Però no t’havia dit que no fessis res – va renyar-la la mare, tota enfadada.
– Ho sento, mare.
– Ben pensat després de dinar i endreçar una mica la casa podríem anar a veure aquest soterrani.
– D’acord, jo us guiaré. Vols venir, Albert? – va preguntar la Joana.
– Fa por?
– Au vinga, som-hi. Fes-ho pel teu avi.
– Molt bé, vindré si ho he de fer pel meu avi.
En acabar de dinar tots quatre van anar cap al soterrani tot decidits i acompanyats de la Laica.
La Joana estava convençuda del que havia vist. Van baixar les escales i van arribar a l’habitació petita del soterrani. No hi havia res del que havia explicat la Joana. La pedra no es movia, ni aquella mena de vidre ni els quatre nois. Només hi havia aigua, humitat i silenci. Van estar gairebé una hora buscant, però no van trobar ni veure res.
Els pares i l’Albert no es creien la Joana i ella estava avergonyida. No entenia el que havia passat.
Ja havien sortit del soterrani i tornaven cap a casa quan la mare va tenir una idea meravellosa.
– Joana, Joana, i si preguntem alguna cosa al Ramon Noé?
– Sí, tens raó, ell el coneix molt bé, l’avi.
Van tornar enrere cap a les obres del mercat. Van veure que ja havia acabat un quadre i n’havia començat un altre.
– Bup, bup, bup, bup, bup, bup, bup
– Molt bé, Laica. És el Ramon.
– Ramon, feia temps que no ens vèiem – va dir la mare.
– Sí, què feu per aquí? Ja heu trobat l’avi? – va preguntar el Ramon.
– Ramon, Ramon, quan el meu avi era petit tenia alguna cosa a veure amb una promesa? – va preguntar la Joana.
– No ho recordo – va contestar el Ramon.
– Home, quina memòria que tens! – va dir l’Albert.
– Recordo que em va donar un diari secret.
– I on és? – va preguntar la Joana.
– Això sí que no ho sé.
– Ramon, fes memòria – va insistir l’Albert.
– Segurament és a casa, però no sé on.
Tots cinc i la Laica van a anar a casa del Ramon Noé, una casa molt gran i molt desordenada, amb coses pertot arreu. Van començar a buscar el diari de l’avi de la Joana. Portaven més d’una hora buscant.
– Bup, bup, bup, bup.
– La Laica ha trobat el diari! – va cridar la Joana.
Tots van córrer cap allò on hi havia la Laica bordant. En efecte, en aquella prestatgeria hi havia el diari de l’avi entremig de pots de pintura i llibres i quaderns vells.
La coberta del diari estava plena de pols. Emocionats, van començar a fullejar el diari. Tots tenien els ulls ben oberts seguien les mans del Ramon Noé passant fulls. Quan van arribar a la pàgina 16, la Laica va fer un bot i tots es van fixar on mirava la gossa.
En un racó de la pàgina hi havia una foto. Tots alhora van llegir el que deia el peu de la foto i es van espantar.
Fi del capítol 2
Alumnes de 5è. de primària
CEIP Pau Casals
