A contracorrent

Fil Taronja

Capítol 2:

Vaig estar tota la nit sense dormir pensant què devia contenir aquella caixa tan misteriosa. Quan vaig arribar a l’insti, el Bernat tenia cara de son. No obstant això, quan va aparèixer l’Eva, la dels pits grossos, ens vam despertar de cop. Vam tornar a la realitat i ens va venir el record d’aquells dos homes que ens havien amenaçat unes quantes hores abans. El Bernat i jo vam començar a parlar de quina excusa donaríem a la mare per poder anar a aquella cita tan misteriosa; per sort, era dimecres i teníem la tarda lliure. El Bernat em va dir, molt preocupat, que tenia un problema: la seva mare li acabava de confirmar aquell matí que a les cinc tenien visita al metge, a l’especialista en al·lèrgies.

Era clar que hauríem de pensar alguna excusa si no volíem faltar a la cita.

Vam pensar algunes mentides pietoses:

– Què tal si diem que estem castigats i hem de venir a classe a la tarda? –va proposar el Bernat.

– No és mala idea, però, i si la mare vol saber per què ens han castigat i truca a l’insti?

– Doncs ja ho sé, farem una targeta d’invitació per a la teva festa d’aniversari i l’ensenyarem a la meva mare, com que sap que som tan bons amics potser em deixarà anar-hi.

– Però mira que arribes a dir bestieses, Bernat! Que ja no te’n recordes que el meu aniversari va ser la setmana passada, i la teva mare em va felicitar?

– Ah, bé! Però la meva mare segur que ja no se’n recorda.

– No siguis ruc, segur que sí.

– Està bé, doncs pensa tu alguna excusa ja que ets tan llest –va dir el Bernat cansat de tanta discussió.

En aquell moment vam sentir el timbre que indicava que les classes estaven a punt de començar. Va passar tot el matí i no vam poder fer cap comentari sobre el tema. Constantment teníem algú que ens venia a molestar quan intentàvem parlar.

Ja fora l’institut, en Bernat va veure que la seva mare l’estava esperant.

– Merda! Hi ha la meva mare –va dir en Bernat al Marcel.

– Ja ens trucarem quan arribem a casa. Sort!

Jo pensava que em seria impossible assistir a la cita aquella tard. No havíem pogut resoldre la manera de sortir de casa sense que ningú sospités.

Només arribar a casa vaig trucar al Bernat, però com que estava tan nerviós em vaig equivocar de numero i vaig dir:

Hola, que hi és el Bernat?

– No, em sembla que t’equivoques.

– Ah! Perdoni, adéu.

– "Clinc".

Llavors, vaig trucar una altra vegada, però ara molt més a poc a poc:

– Nou... tres... set...

– Sí?

– Hola, que hi és en Bernat?

– Sí, jo mateix.

– Sóc en Marcel. Després de dinar passaré per casa teva.

– D’acord, fins després.

– "Clinc"...

Vaig dinar ràpid i al cap de mitja hora ja estava davant de l’ordinador d’en Bernat consultant els últims missatges que li havien arribat. No sé per què, però tenia la sensació que trobaríem un missatge d’aquells dos misteriosos personatges.

Efectivament hi havia un missatge electrònic que deia: "FALTEN DUES HORES, US TENIM CONTROLATS, NO HI FALTEU." Vaig apuntar ràpidament l’adreça des d’on ens estaven amenaçant. Fins aquell moment no se’ns havia acudit fer-ho L’adreça era la següent: omesdenegre@hotmail.com.

Eren ja les 4.30 h i encara no sabíem què diríem a la mare del Bernat per poder sortir de casa i arribar puntuals a la cita.

Però... visca!, en aquella ocasió teníem la sort de part nostra. La mare del Bernat realment era molt desmemoriada, i vam sentir que des del menjador deia:

– Bernat, marxo a la perruqueria.

– Bé, jo també ho aprofitaré per fer un volt amb el Marcel.

Només sentir el cop de la porta que es tancava, nosaltres vam apagar l’ordinador i sense perdre temps vam sortir de casa. Vam anar corrents fins a la Torre de l’Aigua. Allà ens vam trobar una sorpresa: hi havia una concentració de cotxes Tunning. Hi havia molta gent i molts cotxes esportius.

– Un cotxe es va aturar al costat nostre. Mai a la vida no havíem estat tan espantats. Era negre i luxós: tenia vidres fumats, un gran aleró, els baixos quasi tocaven a terra i hi vam veure quatre tubs d’escapament. Dintre hi havia aquells dos homes que s’avien creuat al nostre camí aquell dia fatídic.

I nosaltres pensàvem que aquell seria un dia molt emocionant. El meu amic, quan va reconèixer els dos homes, va començar a esternudar. El conductor va baixar i ens va preguntar si aquella motxilla era nostra. El Bernat era incapaç de parlar per culpa dels esternuts, per tant jo no vaig tenir més remei que afirmar amb el cap. Tampoc em sortien les paraules. En aquell moment l’home ens va apropar la motxilla. Amb una veu molt greu va dir:

– Si no dieu res del que heu vist fins ara, us recompensarem amb molts diners.

– El Bernat va deixar d’esternudar i va obrir els ulls de cop. Tenia un somriure que li arribava d’orella a orella. Es notava que pensava.

– Sí, sí, sí...

Li vaig donar un petit cop amb el colze perquè reaccionés.

– Si ens assabentem que heu dit alguna cosa rebreu notícies nostres –va dir.

Vam fer mitja volta i vam veure en Ramon que pintava en una cantonada. Ens hi vam apropar i vam veure que dibuixava alguns cotxes de la concentració. Aquest Ramon sempre apareix després de trobar-nos en un ensurt i sempre aconsegueix tranquil·litzar-nos.

Vam continuar el camí cap a casa. El Bernat m’estava comentant que potser aquesta història no ens hauria de fer por ja que podríem aconseguir molts diners. Jo, més sorprès que mai, vaig cridar:

– Tu ets ruc, noi! No ho veus que això no és aigua clara?

En aquell moment se’ns van acostar dos policies i ens van dir:

– No cal que crideu nois, les coses s’arreglen parlant, no us baralleu, heu de ser amics.

Jo vaig pensar que aquella era una oportunitat per dir als policies tot el que ens estava passant, i em vaig adreçar a un:

– Es... es... es... esco... escolti, li haig de dir una cosa molt important –vaig dir.

El Bernat va treure uns apunts que tenia a la motxilla del dia de l’excursió al riu Ripoll, els va deixar caure i va dir al Marcel:

Marcel, ajuda’m a agafar els apunts que estan volant!

Jo em vaig ajupir ràpidament per agafar els apunts. Els policies van marxar mentre deien:

– Bé, nois, no us baralleu, eh? Feu les paus.

El Bernat em va fer un comentari que m’obligava a reflexionar. Va dir que les coses s’havien de pensar abans de parlar amb ningú.

Tots dos vam reflexionar i vam arribar a un acord:

– No podem dir res a ningú perquè ens trobem sota l’amenaça d’aquells dos homes. No volem diners ni res de persones com aquestes. Hem de trobar alguna solució per acabar d’una vegada amb aquest malson.

No obstant això, tots dos sabíem que això no acabaria així.

FI DEL CAPÍTOL 2

Alumnes de 1r d’ESO
CES Viladoms

per tornar enrera