Els
quatre bupsVan apartar la
pedra agafant-la pels sots. De sobte, va sortir una serp que els va deixar a
tots paralitzats durant uns instants. Van poder comprovar que tenia els ulls
verds i brillants. De cop i volta, va saltar i va atacar el Ramon i li deixà un
braç ferit. La Joana va veure que la serp tenia com una mena de carta enganxada
a la cua, i va recordar que un dia, guardant la roba neta a l’armari de l’habitació
de l’avi, havia vist una carta estripada entre els mitjons. Va tornar ràpidament
cap a casa i, quan gairebé tenia la carta a les mans, es va obrir la porta i es
va sentir:
–
Bup!
Era
l’Albert que tornava amb la Laica. La Joana va acabar d’agafar la carta i va
ajuntar els trossets. Hi havia un escrit: “CARRER DEL BASTÓ, N. 34, LLUNA
PLENA”.
L’Albert
mirava la Joana i li va dir:
–
Joana, què et passa? Estàs molt pàl·lida!
–
No, no, res… estic bé –va contestar la Joana–. És que encara no m’he
pres l’actimel…
La Joana va
baixar a buscar el Ramon mentre l’Albert preparava el menjar de la Laica. No
el va trobar i va decidir d’anar a aquella adreça que deia la carta. Va
agafar la Laica, va obrir la porta i va dir:
–
Me’n vaig.
L’Albert
ràpidament i estranyat va dir:
–
On?
Però
ja era massa tard, la Joana ja se n’havia anat. Ell va decidir quedar-se allà
i esperar.
La
Joana va arribar a l’edifici del c/ Bastó, n. 34 –Lluna plena–, i es va
fixar que en un rètol molt destacat h deia “creat el 1934”. Aquell lloc era
un museu de bastons. Es va sorprendre, no entenia res. Va tornar a casa i amb
l’ Albert van tornar a mirar les fotografies de l’àlbum de l’avi, i després
van mirar les fotos del diari que havien tret de la biblioteca. Les van posar
totes juntes damunt de la taula. Una vegada més van mirar la foto on sortia un
nen amb un bastó molt semblant al que sortia a la foto del diari.
L’endemà
van anar a la biblioteca i van buscar més informació sobre aquell bastó d’ulls
de serp. Després d’una estona van trobar: “Diari – 1934. – Un bastó
que s’havia trobat a la piràmide de Tutankamon va ser enviat al museu de
bastons de Sabadell, es creu que és un bastó amb poders. Pocs dies després va
desaparèixer i encara no s’ha trobat el responsable del robatori. – Daniel
Alquira, juny de 1934”.
Més
tard van anar al mercat, van trobar un treballador de les obres i li van
preguntar:
–
Perdoni, no ha vist res estrany últimament?
–
Estrany?… no. Esperi, sí, sí que vaig veure una cosa que em va semblar molt
estranya –va contestar el treballador–. Recordo veure quatre avis entrar a
les obres, una mica més tard va sortir-ne un i poc després va tornar a entrar.
La
Joana, sense entendre-ho gaire, li va donar les gràcies i van tornar a casa.
Quan van arribar la Laica no va dir res, cosa que mai feia; de cop i volta va
fer:
–
Bup, bup, bup,… i així fins a setze bups.
–
La Laica es deu haver equivocat, només li has ensenyat fins a quinze bups! –
va dir l’Albert a la Joana.
–
Això no pot ser, la Laica mai no s’equivoca. Això vol dir que aquí hi ha
algú més, però qui? –va dir la Joana amb cara de pànic.
La
Laica va mirar enrere, va ensenyar els ullals i va fer disset bups, seguidament
en va fer divuit.
Després
va fer quatre bups. L’Albert va quedar pensatiu, va mirar la Joana i va dir:
–
Ja ho tinc! Els setze, disset, divuit bups són dels cosins, quatre és l’avi.
Aleshores
van trobar unes ulleres, la Laica les va ensumar i va fer quatre bups, eren de
l’avi.
La
Joana i l’Albert van anar al soterrani del mercat i van veure a l’avi sense
ulleres. A la paret hi havia un gravat que abans no hi era, uns signes una mica
estranys dels quals va començar a sortir un fum vermell amb una pudor
horrorosa. El fum vermell es va tornar una boira vermella. La Laica va fer set
bups. La Joana va cridar:
–
És el Ramon!
El Ramon es veia
entre la boira vermella, estava una mica pàl·lid a causa de la ferida del braç.
A la mà dreta duia el bastó, estava il·luminat.
L’avi
es va despertar, però no recordava res del que li havia passat. El Ramon es va
posar molt content en veure que l’avi s’havia despertat. Van anar junts fins
a l’hospital per mirar l’estat de l’avi. La Joana va trucar des d’una
cabina de telèfon a la seva mare per dir-li que l’havien trobat. En aquell
moment van passar tres avis molt semblants, tots anaven amb gavardina. La Laica
va fer setze, disset, divuit bups.
–
T’haig de deixar, mare, després et trucaré –va dir-li la Joana a la seva
mare.
L’Albert
i la Joana van començar a seguir els avis molt discretament. Van anar a veure
l’avi de la Joana. Ell no els va reconèixer, l’únic que recordava era el
bastó. El Ramon, que estava al costat de l’avi, va preguntar:
–
Qui sou?
–
Som els seus cosins, els que ens vam fer una foto amb ell l’any 1934.
L’avi
no recordava gaire qui eren, però tenia una visió de la foto de l’any 1934.
Llavors va preguntar:
–
Recordeu un bastó màgic?
Els
altres avis es van mirar, però no van contestar. Tothom va callar durant uns
instants. La Joana els el va ensenyar, però ells no recordaven res. Un dels
avis va dir una cosa que els va estranyar:
–
Potser aquest bastó és el que té la culpa de tot el que ha passat.
Tots
van decidir tornar aquella mateixa nit al mercat, la Joana, l’Albert i la
Laica també. Hi havia lluna plena.
Van
entrar al mercat amb el bastó, que en aquell moment es va il·luminar del tot,
ulls, boca… La Laica es va espantar i un dels avis volia destruir-lo, però la
Joana i el Ramon van cridar:
–
No, no, encara no podem!, potser el bastó ens pot ajudar!
–
Aquest bastó l’he vist a la biblioteca, diuen que fa fotografies i que fa
tornar jove la gent–va dir l’Albert.
La
Joana va pensar que efectivament podria ser aquest bastó i que els nois joves
que havien vist eren els avis que s’havien transformat.
–
Per què feia tot això, el bastó?… –es va preguntar en veu alta el Ramon.
Fi del capítol 3
Alumnes de 6è. de primària
CEIP L'Escola
