A
contracorrentUn pagès que tenia l’hort al costat del magatzem havia sentit un tret i va anar a veure què passava. Va entrar per la porta i va anar cap al munt de caixes. Immediatament va veure dos nois molt nerviosos i espantats.
El pagès era un home que aparentava uns cinquanta anys, portava bigoti, era bastant escanyolit i tenia els cabells completament blancs, la pell morena i els ulls, grisos.
Al costat dels nois hi havia un enorme vomitat. Els nois, en veure el pagès, assenyalaren cap a una direcció. El pagès els va fer cas, va tornar a passar un munt de caixes i va veure el policia, que semblava mort. Va agafar el walkie-talkie i es va posar en contacte amb la central de policies. Els va explicar que hi havia un ferit greu i un munt de caixes que semblaven molt sospitoses.
Els mastodonts, poc després, es van acostar al magatzem i, en sentir el soroll de les sirenes de la policia, van marxar immediatament amb el cotxe. Van arribar diversos cotxes de policia, van entrar al magatzem, van destapar una caixa i... en bosses de capacitat considerable hi havia, ben ordenada, una quantitat descomunal de droga. En aquella caixa hi havia unes 20 bosses, que aproximadament devien tenir un quilogram de substància per bossa. Tenint en compte que hi havia unes trenta o quaranta caixes... no es podia dir que fos per a consum propi. Allò era una partida de droga molt important.
– Qui sou vosaltres? –va preguntar un policia, amb una veu entre de ràbia i d’incomprensió.
– Jo sóc en Marcel, aquest és el meu amic Bernat i ell és l’home que us ha trucat.
– Tranquils, sóc en Carles Olivetti, de la policia municipal. I, ara, expliqueu-me què hi fèieu aquí dins?
– Ens escapàvem de les grapes d’uns mastodonts. No els ha pas vist? Han disparat el nostre amic!
– Han ferit algú? –va preguntar sorprès.
– Sí, un company teu, un altre policia!
La cara d’en Carles va fer un gest d’horror: "On és?".
El vam portar fora, on hi havia el Josep Maria. Quan en Carles el va veure, va fer un intent de plor, que no va culminar en cap gota.
El pagès no entenia res de res i amb el permís de l’agent va tornar a les seves obligacions després de rebre les gràcies d’en Marcel i en Bernat.
– Quan això estigui solucionat haurà de venir a comissaria a fer la declaració pertinent –va dir-li en Carles Olivetti.
– D’acord, aquesta és la meva adreça i el meu número de telèfon –va dir el pagès abans de desaparèixer de l’escena.
– Afanyem-nos! Si no, es dessagnarà! El tret li ha fet una ferida bastant profunda –va dir en Carles Olivetti–. Si no ens espavilem, això acabarà malament!
Vam anar cap a l’automòbil d’en Carles sense perdre temps. Va arrancar i en menys del que m’esperava ens vam plantar a la porta del Taulí. Allà hi havia un parell de metges que entraven a treballar en aquell moment.
Els vam demanar ajuda i els explicàrem el nostre problema. Van entrar corrent a l’hospital i dos minuts després sortiren amb una llitera, on tombaren el Josep Maria. En entrar, els vam seguir per un laberint de passadissos, fins que van travessar el llindar de la porta de quiròfans, on no ens van deixar entrar.
Vam anar a la sala d’espera. Aquelles hores van fer-se eternes. Finalment, després de quatre hores, el Dr. Morera va sortir de la sala amb els guants plens de sang.
– Què? Com està en Josep? –vaig preguntar, horroritzat per l’aspecte dels seus guants.
– Està en estat greu, però sense perill de mort. Ara l’única cosa que podem fer és esperar i deixar que reposi.
– Podem entrar a veure’l?
– Seria una imprudència –digué amb to sever.
– Però ens va salvar la vida! Deixi’ns entrar a veure’l, si li plau!
Va quedar pensatiu uns instants, i després digué:
– Està bé, podeu entrar, però només deu minuts. Estaré aquí a la porta per si em necessiteu.
– Moltes gràcies –digué el Taulí, amb el rostre emocionat, com el meu.
Vam entrar tots tres a l’habitació i allà ens vam trobar un Josep Maria amb un aspecte cansat, com si hagués viscut quaranta anys en un mateix dia. Va girar el cap a nosaltres i intentà aixecar-se per rebre’ns.
– No et moguis, no facis esforços –li vaig dir.
Tornà a la seva postura inicial.
– Com et trobes? –li preguntà en Carles.
No va respondre. Era lògic, el més probable era que no pogués parlar en un temps, ja que el tret li havia tocat part del coll, també. Vam fixar-nos en el seu cos. Estava tot "connectat" amb una vintena de cables.
El metge entrà aleshores a la sala.
– S’ha acabat el temps, ho sento, ara deixeu-lo sol.
– Em podria quedar un moment per parlar amb ell, doctor? –digué llavors en Carles–. Encara que no pugui parlar-hi he de fer un informe per al cap de policia, el procediment quan fereixen un company...
– D’acord, però només un minut. Vosaltres, nois, veniu amb mi.
Vam sortir tots tres de l’habitació. Anàvem callats, capcots, pel poc temps que havíem tingut per veure en Josep Maria, fins que el Taulí cridà:
– M’he deixat la jaqueta a l’habitació! M’acompanyes, Marcel?
Vaig acceptar, i vam girar cua per tornar a l’habitació. Quan vam obrir la porta... en Carles estava desconnectant els cables que mantenien viu en Josep Maria!
Ens vam quedar palplantats a la porta, sense saber què fer ni què dir, fins que en Carles va deixar els cables i va començar a córrer cap a nosaltres. Vam sortir corrents, seguits pel Carles. Quina merda! No hi havia cap metge en tot el passadís! Només ens quedava l’opció de córrer tant com poguéssim. Mentre lluitàvem per no ser agafats pel Carles, aquest ens anava amenaçant amb tot el que ens faria si ens agafava. Vam tombar una cantonada del passadís, ara ja una mica allunyats del Carles, i vam veure la porta de la sala de neteja. Sense pensar-ho dues vegades, vam entrar d’un salt, i vam tancar la porta tan ràpid com ens va ser possible. Una vegada dins, vam sentir les passes d’en Carles, que continuava corrent passadís avall, sense adonar-se d’on érem. L’havíem despistat!
Vaig obrir la porta i vaig treure el cap. El Carles ja era al final del passadís, corrent com un boig, intentant trobar-nos.
– Taulí, treu el mòbil! Truca a la policia!
Per sort, encara quedava bateria a l’aparell del Taulí, de manera que va trucar al 091.
– Hola? Policia? Si li plau, ajudi’ns! Ens està perseguint un home boig que diu que és policia. Estem a l’hospital Taulí!
Seguidament, va polsar la tecla per finalitzar la trucada.
– M’han dit que d’aquí a dos minuts seran aquí.
És clar! Allà prop hi havia la prefectura de la policia municipal! Ara només ens quedava esperar allà dins uns cinc minuts, i la policia es faria càrrec d’aquell intrús.
Passats aquests cinc minuts, vam sortir de la sala, amb pudor de lleixiu, i vam baixar les escales fins a la planta baixa, no gaire segurs que la policia l’hagués capturat. Quan vam arribar a baix, ens van passar la por: en Carles (o com es digués realment) estava subjectat per tres policies que l’intentaven retenir.
Quan ens va veure, escopí a terra i digué:
– Me les pagareu, marrecs!
No vam dir res, ens vam quedar mirant com les forces de l’ordre se l’emportaven. El van ficar al cotxe i se n’anaren. Vam sortir a la porta per observar com la llum del cotxe es feia cada vegada més petita.
– I bé, ara què fem? –preguntà el Taulí.
– De moment –vaig dir– anem a veure si han tornat a "endollar" el Josep Maria.
Així era. En Josep Maria estava estirat al llit, amb tots els cables al seu voltant. Quina sort! No calia preocupar-se per ell, segons el metge era qüestió de temps que es recuperés.
– Anem cap a casa –vaig proposar al Taulí.
Així ho vam fer. Vam recórrer el camí que ens separava de casa del Taulí molt lentament, sense esma per a res. L’única cosa que volíem era anar a dormir, res més, havia estat un dia molt dur. Com que aquella nit els pares d’en Bernat eren fora, vaig trucar a ma mare per provar de convèncer-la per tal que em deixés dormir a casa del Taulí, de manera que al matí tindríem més temps per parlar de tot el que ens havia passat.
Després d’una espantosa nit (no havíem pogut dormir), el primer que vam fer va ser esmorzar. Els pares d’en Bernat encara no hi eren. Ens vam preparar un sandvitx de pernil dolç amb mantega i un got de llet ben calenta. Quan vam acabar aquest àpat, vam pujar a l’habitació d’en Bernat per decidir què faríem aquell dia.
Al cap de ben bé dues hores de xerrameca, vam arribar a la conclusió que aquell matí aniríem altre cop pels voltants del riu Ripoll, on el dia anterior ens havíem amagat dels dos mastodonts. Vam vestir-nos ràpidament i sortírem corrents cap a la nostra destinació.
Al cap d’un quart d’hora hi vam arribar. Les caixes del dia anterior ja no hi eren. Vam suposar que la policia les havia requisat i vam decidir buscar el forat misteriós on el dia anterior els mastodonts amagaren alguna cosa desconeguda fins aleshores per nosaltres. Quan el vam trobar, vam començar a treure sorra, fins que vam descobrir el que volíem: allà sota hi havia la caixa amagada pels mastodonts. En obrir-la, ens va impressionar moltíssim el que vam veure: diners. Milers de bitllets de 500 euros amuntegats. Vam restar callats uns segons, sense saber què fer ni què dir, fins que el Bernat trencà el silenci:
– Quants diners hi deu haver aquí? –preguntà, encara amb gest de sorpresa extrema.
– No ho sé... –vaig respondre jo, igualment impressionat–. Què et sembla si ens els quedem, almenys fins demà, i ja decidirem més endavant què en fem?
– D’acord –consentí ell, amb no gaire confiança.
Quan tornàvem cap a casa meva vam decidir d’explicar al meu pare tot el que ens havia passat, però amagant-li el tema de la caixa amb els diners.
El seu horari era molt flexible i no estava segur de trobar-lo a casa. Però quan vam arribar el meu progenitor encara era allà treballant a l’estudi.
Després d’explicar-li-ho tot, el pare, amb un incomprensible gest de tranquil·litat, va dir:
– Ai, fill! Què us ha passat a tu i a en Bernat? Crec que exagereu.
– Però... què diu? –el tallà en Bernat–. Tot això és veritat! Com pot desconfiar del seu propi fill?
– Cada segon que passava en Bernat s’enfadava més i més.
– No és això, Bernat, és que, simplement, aquesta història sembla massa fantàstica, no me l’acabo de creure del tot. I ara, digueu-me: de debò heu tret droga d’on m’heu dit?
– Sí, ja t’ho he dit! –li vaig respondre, començant a enfadar-me jo també.
– Està bé, d’acord. Us crec. Però el millor que podeu fer és oblidar el tema i deixar que jo me n’ocupi.
Ja no podíem més. Aquell no era el meu pare, estava diferent, ni s’havia immutat amb l’explicació del que ens havia passat.
Ens va dir que havia de marxar a una reunió molt important i que tornaria tard. Va estar a l’estudi uns minuts i després va sortir de casa. Vaig tenir la idea de seguir-lo, i vam marxar corrent rere seu.
El pare caminava amb pressa, i cada dos per tres mirava el mòbil. De sobte, vam veure com entrava en una farmàcia, i s’hi estava molta estona. Nosaltres vam esperar darrere uns matolls, asseguts en un banc que hi havia a la vorera del cantó contrari a la farmàcia.
De cop i volta, es van sentir unes veus que cada cop pujaven més de to, encara que no vam poder apreciar què deien. Finalment, el pare va sortir de l’interior de la farmàcia, acompanyat per dos homes que semblaven els mastodonts. Mentrestant, el pare parlava del farmacèutic. Per fi, vam poder sentir algunes paraules.
– Doncs, ho farem així, ara marxem cap al port de Barcelona i descarreguem les caixes que hi queden –digué el farmacèutic.
– Taulí, corre, agafa el mòbil i truca a un taxi. Hem de marxar ràpidament cap al port de Barcelona.
– De debò que cada cop estàs més boig.
– Va, Taulí! Haig de saber què es porta entre mans el pare. Què ha d’anar a fer el pare al port amb un farmacèutic?
– Ja portes diners per pagar el taxi? –em preguntà.
– Sí, vinga, truca.
El Bernat agafà el mòbil i trucà a la companyia de taxis. Al cap de cinc minuts el taxi era davant nostre. Vam demanar al taxista si ens podia portar al port de Barcelona.
De camí cap al port, el Taulí no parava de dir-me que tenia por i que allò no li agradava gens.
En arribar al port, vam baixar del taxi. Ens va costar molt car el viatge, però un dia era un dia.
Un cop allà, vam seguir el cotxe, fins que entrà en un edifici.
Era com una petita fàbrica abandonada, fosca, plena de teranyines i amb olor d’humitat. La curiositat que m’envaïa em va fer obrir totes les capses, l’una darrere l’altra. Totes contenien les mateixes bosses que hi havia al magatzem de Sabadell. Ja sabíem que era droga, ja que havíem sentit parlar d’això a la policia. Vam sentir com arrancaven el camió i seguidament com s’allunyava, i llavors vam decidir anar a veure si encara quedava algú. Mentre inspeccionàvem la zona, vam descobrir un petit despatx. Vam decidir entrar-hi per buscar algun document que ens pogués ajudar a descobrir més coses. Vam escorcollar el despatx una bona estona i l’única cosa interessant que vam trobar va ser la motxilla d’en Bernat. En Bernat, que estava molt observador, va descobrir que al sostre hi havia una portella. Llavors vaig pujar a sobre d’un gran escriptori i vaig obrir la portella. Aquell lloc era molt fosc i estava ple de rates, quan de sobte vaig sentir algú. Vaig parar bé l’orella i se sentia algú que demanava ajuda, semblava una veu coneguda.
– Taulí, tu vigila que no vingui ningú. Jo pujaré a veure qui hi ha aquí dalt.
– Vés amb compte –em digué el Taulí.
A les palpentes vaig arribar a una petita cambra on hi havia una bombeta que il·luminava un home lligat de mans i peus a una cadira. Quan m’hi vaig acostar no vaig poder reprimir un crit de sorpresa. Era el Ramon Noé, el pintor que ens havia fet l’esbós al riu. Mentre el deslligava em va dir que el que m’havia d’explicar no m’agradaria gaire.
– Estava buscant un indret per poder pintar –va començar amb veu tremolosa, després de donar-nos les gràcies–, i vaig anar a parar a un túnel que no havia vist mai. Mentre tafanejava per allà vaig rebre un fort cop al cap que em va fer perdre el coneixement. Quan em vaig despertar vaig reconèixer els dos homes que havia pintat a l’esbós. Remenant les meves coses, s’havien adonat que estaven en una de les meves pintures i deien a un altre home que estava d’esquena que m’havien de matar perquè els podia reconèixer fàcilment. Quan l’home es va girar em vaig quedar glaçat. Era el teu pare, Marcel! –em va dir amb cara d’angoixa–. Llavors els va dir que de moment em portessin aquí i que ja decidirien què fer amb mi quan tot estigués descarregat. Ja pensava que no em trobaria ningú.
El cap no em parava de donar voltes. El pare ficat en una xarxa de distribució de drogues! Això cada vegada es complicava més. Ara tenia el dilema de si anar a la policia i explicar-ho tot, tal com deien el Taulí i el Ramon Noé, o demanar al pare que s’entregués a la policia. De cop i volta vam sentir que el camió tornava i ens vam tornar a amagar. Però ara arribava escortat per dos cotxes de policia. Vam sortir del nostre amagatall i vam veure que d’un dels cotxes en baixaven els dos mastodonts emmanillats i, de l’altre, el meu pare. Em va caure el cel a sobre. El pare detingut com un delinqüent.
– És el teu pare! –va dir en Taulí.
Però quan m’hi vaig fixar bé vaig veure que ell no anava emmanillat! Després de dubtar una estona, vaig córrer cap a ell. Necessitava una explicació de tot el que estava passant. Ell em va veure i de seguida va córrer cap a mi i em va abraçar. Jo no entenia res del que passava. Com és que no l’havien detingut també a ell? Un dels policies m’ho va aclarir tot.
– Noi, has d’estar orgullós del teu pare. Gràcies a ell hem pogut desarticular una de les xarxes de distribució de droga més gran del Vallès.
– Què vol dir, senyor policia? El meu pare?
– Sí –em digué el meu pare–. Recordes aquell judici de l’any passat en què vaig fer de perit per un delicte ecològic de contaminació del riu Ripoll? Doncs quan va acabar, la policia em va demanar que, com que jo era químic, els ajudés a infiltrar-me en una banda de traficants de droga. Una mica més i ho esguerreu tot amb la vostra curiositat, però per sort tot ha anat bé.
– Però volíeu matar el Ramon Noé! –va dir el Taulí.
– No! –va dir el pare rient–. Vaig decidir que era millor amagar-lo per mantenir-lo en vida. Ara anàvem a deslligar-lo, però ja veig que heu fet la feina per nosaltres.
A l’escola ens van fer una festa sorpresa i ens van felicitar per la nostra gran valentia. Tots els companys volien saber els detalls de la nostra aventura i nosaltres ens vam sentir herois per un dia. La Irina va prometre que mai més proposaria el tema per al crèdit de síntesi.
 |
autor: Roberto Zambrano |
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 4t d’ESO
Col·legi San Joan Bosco
