A contracorrent

Fil vermell

Capítol 2: Quelcom inesperat

Quan em vaig despertar m’acompanyava una sensació de confusió i de misteri. En Bernat i jo havíem quedat a les tres, després de dinar, per tal d’inspeccionar la zona i planejar alguna estratègia. Mantenia un inusual comportament amb la meva família, em sentia incapaç d’explicar res d’aquella incòmoda situació.

En sortir de casa, tot el que observava em semblava sospitós. Carregat d’una excessiva desconfiança vaig arribar al portal de la casa d’en Bernat. Ell s’esperava impacient, i de seguida vaig poder veure que tots dos ens trobàvem davant d’una realitat de la qual no vèiem la sortida.

Vam anar cap a la Torre de l’Aigua. Ja eren les tres i vint minuts. Tot i que duia una navalla de fulla curta i rovellada, que temps enrere havia utilitzat el meu pare, em sentia desprotegit; jo no sóc el típic noi "catxes" que va cada setmana al gimnàs i que es creu superior a tothom. Tinc el cos prim i escanyolit i la meva manera de ser no m’ajudava gaire davant d’un perill.

Sense haver-nos plantejat res, simplement confiant en la improvisació, vam arribar a la Torre de l’Aigua. Eren les quatre, i l’hora clau s’aproximava. El nerviosisme ens impedia pensar amb claredat. Vam examinar una mica el terreny.

De sobte, em va semblar reconèixer una de les persones que passejaven pel parc del Taulí. La vaig relacionar amb un dibuix... És clar! Era el mastodont que en Ramon Noé havia dibuixat. A més, vestia la mateixa roba.

Era un home alt, gran i robust, amb un bigoti força espès i una boina que li tapava l’al·lopècia. Les arrugues predominaven en el seu rostre, i els seus llavis aguantaven un cigar mig consumit. Portava un jersei negre i uns texans, i subjectava un maletí de pell marró.

Se’ns va acostar mirant-nos, mentre expulsava el fum que li devia anar oxidant els pulmons. Quan ja va ser davant nostre, ens va dir amb una veu ronca i greu:

– Venid conmigo, no os pasará nada.

Davant la por que produïa estar davant d’aquell homenot de dos metres, vam obeir-lo sense pensar en les conseqüències. L’home va anar cap a un automòbil rovellat i envellit, d’una mida massa petita per a ell. Deixà anar un grunyit que va ressonar tot adoptant la forma d’unes paraules que nosaltres vam interpretar com:

– Subid al coche!

Veient que el seu aspecte ens paralitzava, decidí introduir-nos al cotxe a la força.

Aleshores, aquell mastodont va entreobrir el portaequipatges per guardar el maletí i agafar un parell de cordes; tenia la intenció de lligar-nos de mans i peus, però en una reacció inesperada per part nostra vam marxar a corre-cuita. Mentre aquell home cridava desesperadament i intentava seguir-nos, la gent amb la qual ens creuàvem ens observava encuriosida. De sobte, el nostre perseguidor va parar en sec i va girar cua per on havia vingut.

En Taulí es va aturar: ja no podia més. Aleshores vam comprovar que no teníem cap motiu per continuar corrent. Ens trobàvem ja a la Gran Via. Ens vam tranquil·litzar envà, perquè inesperadament una mà es va apoderar del meu braç i me l’immobilitzà. Ofegant el meu crit, em va mostrar una placa que deia:

Una percepció de seguretat es va apoderar de mi. L’agent Garcia ens va acompanyar cap al seu cotxe, però... de lluny tornàvem a sentir unes passes que s’apropaven precipitadament. Aquestes pertanyien als dos homenots. Els seus rostres inspiraven terror, eren unes cares marcades per l’odi i la maldat, arrugades i llargues, anguloses i fosques, plenes de cicatrius que ells lluïen amb orgull i que els donaven un aspecte esgarrifós. Ambdós tenien els cabells negres, llargs i recollits en una ridícula cueta, tot i que l’un els tenia ondulats i l’altre completament llisos. Les grenyes els queien desordenadament pel front. Eren atlètics, però el dels cabells ondulats era més corpulent i voluminós i tenia la cara més ampla i una mandíbula quadrada. L’altre homenot, en canvi, era més aviat prim; mostrava una postura "passota" i caminava a grans gambades tenia un tic constant a l’ull i a la cara se li dibuixava un somriure forçat.

El policia es va posar nerviós i d’un cop sec va tancar la porta del cotxe tot suant. Després de dos intents fracassats va aconseguir engegar el motor.

Els dos individus també van pujar al seu cotxe, que era un Jaguar negre, darrer model, i aviat va començar la persecució.

Semblava una d’aquelles pel·lícules que tant m’agradaven i de les quals sempre havia somiat ser el protagonista; però allò era real, i cada vegada els teníem més a prop. Durant tot el trajecte ens va anar acompanyant una gran tensió i un silenci crispat que ningú gosava trencar.

No vaig tenir temps de manifestar la meva por. El senyor Garcia ja havia aturat el cotxe. Ara ens trobàvem a l’entrada d’un túnel del riu Ripoll del qual el meu pare no me n’havia parlat mai.

– Bajad del coche! En seguida vuelvo... tengo un trabajo pendiente!

Nosaltres no hi vam posar cap pega. Al cap d’un parell de minuts vam veure com s’apropava el Jaguar negre. Ens vam amagar. Semblava que els individus busquessin algú, però no sabíem qui: si nosaltres o bé l’home que en un primer moment ens havia perseguit i que després ens havia salvat de les urpes dels homes del Jaguar.

Havien passat ja trenta minuts des de l’arribada dels dos homes i encara teníem al cap un garbuix de dubtes: no havíem sentit res, no havíem vist res. Quant temps feia que estàvem desconnectats del món? Ens trobàvem allà, al costat d’un túnel que de ben segur la meitat dels sabadellencs desconeixia. Volíem apropar-nos-hi, però era massa arriscat. Al final, tot i que encara estàvem indecisos, vam decidir explorar la zona i veure, així, el que estava succeint. Tot un misteri!

Érem quasi a l’entrada quan ens va semblar sentir unes veus. Ens vam apropar més per veure què passava.

Era un túnel fosc, misteriós i humit. Estava il·luminat per una dèbil llum verda que provenia d’un florescent que feia pampallugues al mig d’aquella foscor. Les parets estaven cobertes per una gruixuda capa de molsa que s’estenia fins al sostre. Vam suposar que anteriorment aquell túnel formava part d’un camí per arribar a la ciutat de Sabadell. Ara es veia abandonat, però semblava que algú li hagués donat alguna nova utilitat. Al final del túnel tan sols es podien entreveure un parell de cadires i una taula solitària amb uns quants plànols desplegats i fets a mà, i d’altres mal penjats a la paret. A mà esquerra hi havia un magatzem improvisat amb caixes de totes mides apilades desordenadament. S’hi entrava per una porta de fusta mig oberta d’on sortia una llum molt viva. Ens arribava el ressò dels crits del policia i les ordres d’unes veus, desconegudes per nosaltres.

En Bernat i jo estàvem molt espantats. Tot i així, vam decidir acostar-nos-hi. A cada passa que fèiem sentíem més a prop aquelles dues veus greus. Ben aviat, vam ser davant de la misteriosa porta, i vam observar a través d’una escletxa què passava a dins. El policia infiltrat es trobava immobilitzat en una cadira. Els dos homenots que ens havien estat perseguint li tapaven la boca amb un mocador que per moments s’omplia de sang. Aquesta fou la prova definitiva que confirmava les nostres sospites: el policia estava ferit. Tenia un ull colpejat i un llavi partit, era d’aquí d’on li rajava la sang.

El pànic m’envaïa, i jo notava que al Taulí li passava el mateix, ja que havia començat a tremolar i a comportar-se d’una manera estranya. Tot seguit ens amagàrem darrere d’unes caixes que, tot i semblar sospitoses, ens ocultava dels dos homenots. Ells portaven un distintiu de color verd que era el logotip d’una multinacional farmacèutica; era el mateix logotip que hi havia escrit a les caixes que els nostres perseguidors amagaven ahir prop del molí del Mornau! Però aquest misteri ja el resoldríem més endavant, ja que ara el que més ens urgia era saber què li havia passat al policia. Tot seguit vam sentir un tret i uns riures maliciosos que provenien dels dos possibles homicides que s’anaven allunyant.

Per primer cop a la nostra vida, vam veure una persona assassinada; aquell cúmul de sensacions que havíem sentit abans no era res comparat amb el que experimentàvem ara. El Taulí es va posar a vomitar allà mateix, al mig de l’habitació. Jo, desesperat, m’havia quedat immòbil i només els gemecs del Taulí van fer que m’espavilés.

De sobte, vam sentir que algú s’apropava. En Taulí havia deixat de vomitar, però ara tornava a tremolar de cap a peus. Les passes cada cop les teníem més a sobre. No hi havia cap altra sortida que la porta per la qual havíem entrat. Què hi podíem fer? On ens podríem amagar? Què en farien de nosaltres si ens trobaven allà?

Cada cop el perill era més imminent, quan de sobte la porta es va obrir i...

FI DEL CAPÍTOL 2

Alumnes de 3r d’ESO
IES del Vallès

per tornar enrera