Els
quatre bupsLa Joana i la Laica van baixar al mercat. La Joana portava el llibre que havien trobat a l’habitació de l’avi. En arribar al mercat, l’Albert va trobar un senyal a terra.
– Joana, deixa’m el llibre –li va dir l’Albert.
– Per què? –va dir la Joana.
– El vull revisar.
– D’acord –va dir la Joana.
L’Albert va fullejar el llibre i hi va trobar el que esperava.
– El senyal és idèntic –va dir l’Albert.
– Mira, hi ha una inscripció en el llibre –va dir la Joana– "Posa la mà, fill meu, i has d’anomenar la nostra família, els druides celestials, però sobretot no baixis mai les seves escales, mai sabrem si sortirem".
– Albert, posa la mà damunt del senyal –va dir la Joana.
– No ho sé, Joana...
– Bup, bup, bup, bup –va bordar la Laica.
– L’avi és aquí –va dir la Joana.
A continuació va posar la mà al senyal, tot provocant una forta explosió. Es va obrir una porta on es veien unes escales molt llargues il·luminades amb fanals de mà.
– Albert, baixem –va dir la Joana.
– Joana, és molt fosc...
– Bup, bup, bup, bup, –va bordar la Laica.
– L’avi, baixem ja! –li va menar la Joana.
La Joana el va agafar pel braç amb força, i se’l va emportar cap a baix. Les llanternes no il·luminaven gaire, però encara es podia distingir uns símbols a la paret de moltes formes.
– Joana, no saps quan s’acaben aquestes escales? –va sospirar l’Albert.
– No et queixis tant, hem de salvar l’avi
– Bup, bup, bup, bup –va bordar la Laica.
L’avi era allí, baixant les escales. Va anar passant l’estona, havien perdut la noció del temps, ja no sabien si l’avi era allí o no hi era.
Van passar hores, però al final van arribar a una sala molt fosca, només hi havia un raig de llum que il·luminava la sala. Allà es projectava una ombra.
– Bup, bup, bup, bup –va bordar la laica–. Bup, bup, bup, bup.
– Avi, ets aquí...? –va preguntar la Joana.
Ningú no va contestar...
– Avi, ets aquí?
Silenci absolut.
– Albert, treu la llanterna.
– No hi queden piles.
L’ombra es movia pels costats.
– Joana, Albert –es va sentir una veu greu.
– Bup, bup, bup, bup.
Era l’avi. No s’ho podien creure. Al final l’havien trobat.
– Joana, Albert, ja és hora que sabeu el secret de la família, és a dir, el mal de família.
– Veig que has agafat el meu diari, el de quan era petit.
– Ja deveu saber que som druides, mags de la natura, i també allò del cometa i del desig –va sospirar, i va continuar–. Aquest lloc és l’altar de la llum de la lluna, aquí és on els druides demanaven al cometa que els seus desigs es fessin realitat. Jo sóc un druida, ta mare també, i tu també, i l’Albert també, tota la nostra família són druides, però ara en aquesta època, la lluna Déu dels druides no ens deixa fer servir la màgia. Els druides tenen poders medicinals que poden curar-ho quasi tot...
– Poden curar els mals? –va preguntar la Joana.
– No, no tots –va continuar l’avi.
– Joana, això no t’ho volíem dir, però la nostra família, per molt que siguem druides, no podem curar la teva mare.
– La mare?
– Sí té una malaltia que no es cura, per això he decidit demanar el desig per salvar-la.
– Però, avi, jo no vull que te’n vagis amb els estels, jo vull que tornis a casa.
– Sí, Joana, però jo no vull que et quedis sense mare, i a mi tampoc em queden gaires anys de vida.
– Ja sé que no voleu que me’n vagi, però això és la fi –va fer una pausa–. Adéu, Joana; adéu, Albert.
En aquest moment l’avi es va posar una capa blanca i es va posar sota el raig de llum. De cop va apujar els braços i va dir una paraula que cap dels dos no va entendre. Després es va sentir una veu que deia "Adéu". Quan la sala va deixar de brillar ja no hi era.
– Ha marxat –va dir la Joana.
– Joana, no el tornarem a veure mai més –va dir l’Albert.
La Joana es va posar trista. Se sentien sorolls. L’Albert va mirar a dalt, al costat, i va veure com s’enfonsava el sostre.
va agafar la Joana i la va aixecar:
– Joana, sortim ràpid.
La Joana va començar a córrer escales amunt. La Laica, la Joana i l’Albert corrien com desesperats. Molt aviat van veure una llum a la porta. Les ganes per sortir els feien córrer tant com podien. Es va sentir "buum": havien caigut totes les escales.
– Aviii –va cridar la Joana.
La Joana va caure i va començar a plorar, però d’una d’aquestes llàgrimes va aparèixer una llum daurada.
– Bup, bup, bup, bup –va bordar la Laica–. Bup, bup, bup, bup.
– Avi –va dir la Joana.
– Sí –una veu greu, va contestar–: què vols?
– L’Albert es va girar i va cridar.
– Avi!
La Joana encara plorava. Es va girar i va veure l’ombra d’una persona que s’apropava. Sens dubte era l’avi.
– Bup, bup, bup, bup.
– Bup, bup, bup, bup.
En un moment l’avi ja era davant seu. L’Albert, la Joana i la Laica van anar corrents cap a ell i el van abraçar tots dos a l’hora.
– Com tu has fet? –va preguntar l’Albert.
– Jo no he fet res, han estat ells dos.
Dues persones encaputxades van aparèixer davant seu. L’una portava una caputxa daurada i l’altra, una caputxa platejada.
 |
– Hola, jo sóc la lluna, el Déu dels druides –va dir l’encaputxada que portava la caputxa de color platejat.
– I jo sóc el seu fill –va dir l’altre.
– Jo, la lluna, he salvat el teu avi. El primer motiu ha estat sacrificar-se per la teva mare i el segon ha estat perquè t’estima molt.
– Nosaltres ens n’anem per no tornar mai més a la terra, però sobretot no torneu mai a l’altar.
De cop, els encaputxats van desaparèixer.
– Anem cap a casa –va dir l’Albert.
– Suposo que deus portar les claus.
– Emm, no va dir la Joana.
Van esperar que parés de ploure i de cop va aparèixer un home.
– Eh!, Ramon –va dir l’avi. Era en Ramon Noé un antic amic de l’avi.
– Hola, Jordi –va dir en Ramon
– Ramon, em pots deixar el teu telèfon?
– Sí, que us heu quedat tancats?
FI DEL CAPÍTOL 4
Alumnes de 6è B d’ESO
CEIP Teresa Claramunt
