Els quatre bups

Fil lila

Capítol 3: El mal de família

La Joana i l’Albert es miraven buscant una resposta a les seves preguntes, quan, de sobte... un llamp acompanyat d’un tro va esclatar al cel. La Joana va cridar i l’Albert es va quedar glaçat. Durant uns segons, el rostre de l’avi els va observar des de la finestra. La Laica va bordar quatre cops seguits.

– L’avi! –va cridar la Joana aixecant-se i obrint la porta de l’habitació.

– Anem! –va comentar l’Albert.

A fora, la Laica mirava la finestra. No hi havia ningú al carrer i tots observaven el mercat en construcció. Un altre tro va provocar l’esglai de tots dos.

– Bup, bup, bup, bup! –va dir la Laica.

El telèfon va trencar la nova visió de l’avi des de la finestra.

– Mare, l’avi... és al mercat... amb els seus... cosins, són més joves... una promesa... un cometa... un amagatall secret...

– Calma, nena! Tranquil·litza’t! Sobretot queda’t a casa i no et moguis. Nosaltres tornem d’aquí a quatre dies.

– Però... mare, què passa? Què és el mal de família? Què passa amb l’avi? I amb els seus cosins?

– Tot té una explicació. Tu, ara ens has de fer cas i no has de sortir del pis. Tot serà com abans...

– Com abans, mare? Què vols dir?

– Això que ha passat ara, ja va ocórrer el 1968, però, no et preocupis, tot s’arreglarà. Sobretot no baixis al mercat, queda’t a casa i no facis cas dels sorolls.

– Quins sorolls, mare? Quin és el mal de família?

– Ja t’ho explicarem quan arribem a casa. Un petó i recorda no sortir de casa. És el millor que pots fer.

La Joana va penjar el telèfon. La conversa amb la seva mare no havia solucionat res, és més, ho havia empitjorat tot. Ara hi havia més misteri, més dubtes i el pitjor, cap resposta a les preguntes ja formulades.

– Què t’ha dit la teva mare? –va preguntar l’Albert.

– No m’ha dit res. Només que això ja va passar el 1968 i que tot té una explicació.

– Si continuem buscant més pistes a l’habitació del teu avi, potser trobarem la clau de tot aquest misteri.

– Anem, és possible que trobem més coses. Queda’t aquí, Laica!

Van entrar a l’habitació de l’avi. La finestra estava oberta i la llum de la tarda il·luminava el llit. Al costat, una petita tauleta de nit amb el rellotge de l’avi i una fotografia emmarcada de la Lluïsa, l’àvia de la Joana.

Davant del llit i de la tauleta, l’armari amb una porta oberta d’on la Joana havia tret la caixa on hi havia les fotografies i els diaris de l’avi.

A la part esquerra de la porta de l’habitació, la prestatgeria de vidre, plena de llibres i, a sota, un petit escriptori amb calaixos de fusta fosca. Al mig hi havia els diaris oberts de l’avi i el fragment de La Vanguardia amb la notícia del cometa que havien llegit l’Albert i la Joana.

– Per on comencem, Joana? –va preguntar l’Albert, encenent la llum.

No trobaven res. Les fotografies familiars i el diari escrit no donaven cap resposta als enigmes plantejats des de la desaparició de l’avi. La Joana volia conèixer la solució del misteriós mal de família. Quin significat guardaven aquelles paraules? Quin era aquell mal? Per què no l’afectava, a ella? Per què estava tan tranquil·la la mare? Quina era la relació de la lluna plena amb la desaparició de l’avi i el cometa? No trobaven cap resposta a tantes preguntes, només interrogants.

– On és la clau per obrir la prestatgeria? –va preguntar l’Albert.

– El meu avi sempre la portava a sobre. Deia que els llibres són com tresors guardats i amagats dels pirates, no poden caure en mans equivocades, perquè si no tots els seus secrets es desaprofitarien i podrien causar un... En els llibres hi ha la clau de tot misteri! –va cridar la Joana.

– Sí, però si no hi ha clau, com obrim la prestatgeria? –va dir l’Albert.

– Només hi ha una manera: trencar els vidres de la prestatgeria. Aparta’t, Albert!

El rellotge de paret del menjador marcava, pausadament, el temps d’espera abans de trencar-se el vidre de la prestatgeria i sentir el neguit de la Laica amb els seus bups. La prestatgeria era oberta, els llibres amb els seus secrets estaven a les seves mans. Alguns eren llibres antics, d’abans de la guerra, altres eres més actuals. Alguns estaven folrats amb paper de diari, de diferents mides, amb pols, nets... Van començar a agafar els llibres amb la il·lusió de trobar la resposta a tants misteris. Miraven les portades, els fullejaven en busca d’algun senyal. La Laica els mirava des de la porta d’entrada, estranyada. Els llibres queien de la prestatgeria a les seves mans i de les seves mans a l’escriptori formant piles a punt de caure. De sobte, la Laica es va acostar a la finestra i va bordar. La Joana es va girar i llançà a terra una pila de llibres de l’escriptori. Un es va obrir i la Laica va saltar esglaiada. L’Albert es va ajupir i agafà el llibre. Tornava a ploure a Sabadell i la llum se’n va anar, quan l’Albert va dir a la Joana:

– Em sembla que hem trobat la clau dels misteris.

Un llamp els va il·luminar.

“Tot el saber el trobaràs aquí, fill meu. La nostra força i la nostra llum sorgirà de les tenebres i un raig de llibertat regnarà a la teva vida, al teu propi món. Aprofita bé aquest secret que tens entre les mans i allò que desitgis es farà realitat...”

La Joana i l’Albert es trobaven al sofà del menjador, amb la lot encesa, llegint el llibre que havia caigut de l’escriptori.

“Fill meu, fa temps que els homes hem oblidat d’on venim. Fa temps que els homes no creuen en si mateixos ni en la natura. Tot canvia, fins i tot a la nostra família. Els meus germans volen marxar de la nostra ciutat, diuen que s’acosta un perill més terrible que aquell que va causar la desaparició dels dinosaures fa milions d’anys. Diuen que s’acosta una plaga de la qual ningú no es podrà amagar. Tranquil, la nostra família –mon pare i el seu pare– ens van regalar el secret de la saviesa de la natura. Tots tres –i tu també– som ‘druides’, mags naturals, coneixedors de tots els secrets que la natura ens pot donar per salvar la vida dels homes. Et donaré un secret, el nostre últim secret, que cap de nosaltres hem utilitzat mai i espero que el guardis per sempre. Aquest secret és el de l’eterna joventut...”

– Ostres! –va exclamar l’Albert.

A fora, continuava plovent sobre la ciutat. La Laica feia temps que es trobava estirada sobre la catifa del menjador, rumiant, mig adormida. La claror d’un llamp va il·luminar la fotografia familiar de l’avi, la mare i la Joana que hi havia al costat del televisor.

“La nostra mare Lluna, fa milers d’anys, va tenir un fill dels estels. Aquest fill va ser un estel errant, d’aquells que viatgen pel cel, de tant en tant, que mai són iguals però que sempre apareixen al mateix dia, el dia del seu naixement. En aquest món deshumanitzat en diuen cometes...”

– Ostres, ostres, ostres! –exclamava l’Albert.

“Bé, fill meu, aquest fill de la Lluna i dels estels que t’explicaré més endavant era especial, ja que va ser engendrat la nit més curta o més jove de l’any, però va néixer un 30 de juliol. Aquest fill de la Lluna i els estels, que anomenen cometa, va néixer amb poders sobrenaturals sempre que coincidís amb la seva mare en la seva plenitud. Si això passava, els coneixedors d’aquest secret i els que guarden la natura, podríem demanar qualsevol desig i es compliria...”

– Ostres, ostres, ostres!

“però hi havia un perill, un perill tan perillós com el fet del desig. El desig no podia fer-se realitat tres vegades seguides, ni tampoc estar relacionat amb la immortalitat perquè, si això era demanat, les persones que ho demanessin desapareixerien i es convertirien en estels del cel o, en el pitjor dels casos, formarien part de la cua del cometa. Per això t’aviso, fill meu: guarda aquest llibre, amb el dibuix del ritual, com si fos un tresor que no deixaries veure a ningú. No en facis ús, perquè podria caure un mal terrible sobre la nostra família, principalment sobre els teus fills. No utilitzis, mai aquest secret, ni desitgis el mateix, en cas d’utilitzar-lo, tres vegades seguides. Confio en tu. Guarda aquest llibre i el seu secret i no el deixis mai a ningú.”

– L’avi està en perill! –va exclamar la Joana.

– Per què? –va preguntar l’Albert.

– Aquest any és la tercera vegada del mateix desig de joventut: 1934, 1968 i 2002. Si no traiem l’avi del  mercat, es convertirà en un estel més del cel. Hem de treure’l de l’amagatall secret, però com?

La lot es va apagar. Tot era fosc. Només se sentien les seves respiracions.

– Merda, les piles! –va cridar la Joana–. No es veu res!

– Bup, bup, bup, bup –va bordar la Laica.

– L’avi? –va dir amb por la Joana.

El silenci es va apoderar del menjador. Un llamp va donar uns segons de llum. Un cop a l’habitació de l’avi, els va fer girar cap a la porta.

– Bup, bup, bup, bup!

Sense llum es van apropar a l’habitació de l’avi, agafats de la mà, amb les cames tremolant i amb la por recorrent-los tot el cos. El llamp els va mostrar la porta oberta de l’habitació. Van acabar d’obrir la porta, la finestra era oberta. La pluja entrava dins l’habitació, els llibres continuaven escampats per l’escriptori.

– Bup, bup, bup, bup!

– A... vi... avi, on ets? –va preguntar al buit la Joana.

– Al mercat! –un llamp els va fer saltar i la porta de l’habitació de l’avi es va tancar darrere seu. La Laica es va quedar sola al menjador.

Tenien por, molta por. La veu greu de l’avi els havia espantat. Tenien calfreds i van intentar obrir la porta, però no podien. La por se’ls havia menjat les forces. Es van apropar a la finestra per tancar-la. Tot era fosc al carrer, un llamp va il·luminar el mercat i van veure l’ombra de l’avi entrant dins.

– Hem de treure l’avi del mercat, Albert. Avui aquesta nit. Véns? –va dir la Joana.

– Sí, però com ho farem? –va preguntar l’Albert.

 Fi del capítol 3

Alumnes de 6è. de primària
CEIP Joan Montllor

per tornar enrera