A
contracorrentL’endemà a la tarda estàvem asseguts a la cuina de casa del Taulí intentant menjar un entrepà que no ens passava coll avall. La nit havia estat moguda, no podíem dormir i, com a conseqüència, el dia va transcórrer en un estat de semiconsciència que no ens deixava aixecar el cap.
Però després de berenar les coses semblaven diferents, i vam decidir que el millor que podíem fer era pensar en fred i amb seny per tal d’intentar esbrinar què hi havia en aquella caixa i, per evitar que es complissin les "amables" promeses que ens havien fet el dia abans:
– No podem ser animals! –vaig cridar en un moment d’inspiració–. Per què caldria embalar-los anant en compte de no fer-los malbé si, enterrats igualment, moririen?
– No parlis de morir, que em fa mal "rotllo" –va fer en Taulí moquejant.
– A més –jo seguia amb la meva– la capsa era plana. Si no fos que només hi hagués les pells... Què en penses tu?
– No m’atabalis! –i començava a ploriquejar–. Si ja no puc ni pensar... Em sembla que estem com al principi, però, a més, amenaçats. Mira –va dir tot d’una–, sí que penso. Penso que m’estic atabalant...
– Perfecte –el vaig interrompre–, el senyor està atabalat. No... si ja sabia que no es podia comptar amb tu... No oblidis que si ens troben això és culpa teva. Qui és un irresponsable? Qui es va deixar la motxilla al costat del riu? Qui no és capaç d’afrontar una situació compromesa? –vaig dir mirant-lo fixament als ulls com si el volgués fulminar.
– Això, això –va cridar com si hagués tornat de l’altre món–. Hi ha alguna cosa comprometedora dins la capsa. Alguna cosa així com els papers secrets de la Casa Blanca.
– Bé, bé –el vaig interrompre–. Ja comences a donar mostres que encara queden restes de vida intel·ligent dins el teu cap. Poden ser uns documents secrets.
– Els de la Casa Blanca?
– Calla ja, de la Casa Blanca..., que sembles el Bogart –em va mirar amb uns ulls com si jo m’hagués tornat boig; el cinema no és la seva principal afecció–. Poden ser uns documents que comprometin algú d’una casa que no queda tan lluny.
Vaig dir adéu i vàrem quedar per l’endemà. Mentre anava pel carrer no podia treure’m aquella idea del cap. Quan vaig arribar a casa hi havia llum al despatx del pare. Sense fer soroll m’hi vaig acostar. Quan em va sentir davant seu va preguntar:
– Et fa falta res?
– No, res. És que em preguntava si podries...?
– Si podria què? –va contestar sense aixecar els ulls d’un plànol que tenia damunt la taula. Era un Plànol de la zona de Sabadell per on passava el Ripoll.
– Bé, si... –vaig dir tot d’una–. Què passa res amb el Ripoll?
– Què ha de passar! El mateix de sempre –va contestar ràpidament–, que no tens res per estudiar?
– Aquesta vegada el pare no tenia ganes de parlar del riu, ni de la contaminació, ni de la seva feina. Vaig decidir relaxar-me i esperar l’hora de sopar veient la "tele". No tenia el cap per a l’estudi. I tot d’una vaig sentir la noticia. Alguna cosa havia passat i l’Ajuntament enviava ràpidament un equip d’experts a rastrejar les vores del riu Ripoll, que, cosa estranya, baixava ple a causa de les abundants pluges de les darreres setmanes.
Abans de comptar a tres ja parlava amb el Taulí.
– Ei, estàs sol?
– No –em va contestar–, la mare és aquí, al meu costat.
– Doncs agafa el mòbil i vés on no et pugui sentir.
– Què passa, què vols? –va dir al cap d’uns segons.
– "Tiu", que alguna cosa hi ha que no m’agrada. Digues a la mare que véns a sopar a casa.
– Celebres alguna cosa?
– No siguis babau! Digues-li això i vine a la cantonada que tu saps. T’hi espero.
Després de penjar el telèfon, vaig tornar al despatx del pare. Els papers estaven recollits i s’estava posant la jaqueta.
– Pare, que la mare d’en Taulí m’ha convidat a sopar. No vindré tard.
– Bé, deixa-li una nota a la teva mare, que jo també he de sortir –i se’n va anar ràpidament.
Quan feia tres minuts que esperava, va arribar el meu amic panteixant i, com sempre, queixant-se.
– Això acabarà amb mi. La mare m’ha mirat amb una cara... Penso que no s’ho ha empassat. Trucarà a la teva mare, i...
– Doncs va, llesta! Per què a casa no hi ha ningú...
– Anàvem corrent. Era ja fosc i a les vores del riu no es veia a ningú. Sense fer soroll, anàvem avançant intentant localitzar el lloc exacte on havien enterrat l’embalum sospitós. Quan ja hi érem, vam veure, astorats, que un gran forat buit s’obria als nostres peus. En el mateix moment vam sentir unes veus. Eren dos persones. Vàrem reconèixer la veu dels mastodonts i, he de confessar-ho, tots dos ens vam posar a tremolar. Tot d’una, algú més va parlar. En Taulí i jo deixàrem de respirar mentre, en la foscor, ens buscaven amb la mirada, i ens agafaven les mans que vam notar amarades de suor. Perquè... aquella veu...
FI DEL CAPÍTOL 3
Alumnes de 4t d’ESO
Escola Estel
