A
contracorrent|
Qi sou? i q voleu
d nosaltres? |
|
Enviar |
|
Enviat |
Vam enviar el missatge electrònic. Estàvem a casa del Taulí, molt espantats.
No sabíem què fer, anar-hi o no anar-hi, morir o viure sense esperança.
No sabíem com passar l’estona. Aquella tarda se’ns faria molt llarga...
Estàvem intentant trobar la identitat dels mastodonts quan, de sobte, vam rebre un nou missatge electrònic.
| Obrir |
|
Si voleu saber qi som i
qe volem d vosaltres, |
Quan vam acabar de llegir el missatge, ens vam mirar i només amb la mirada vam saber que l’endemà a les 5.00 h seríem a la Torre de l’Aigua.
Aquella nit em vaig quedar a casa del Taulí, però no vam poder dormir: estàvem massa nerviosos i impacients per saber qui eren i què voldrien de nosaltres aquell parell de mastodonts.
Els nostres intents per investigar qui eren en realitat, via Internet, van ser nuls. Encara teníem la possibilitat d’anar a la policia amb el retrat que en teníem, però no ens creurien i si els mastodonts se n’assabentessin ens matarien.
El temps semblava haver-se aturat. Cada segon que passava pujava la tensió en l’ambient de l’habitació.
L’endemà, en Taulí i jo vam anar a l’escola amb molts nervis al cos. Estàvem tan neguitosos que les classes que fèiem aquell dia passaven molt ràpidament. A l’hora del pati, nosaltres dos vam decidir que a la tarda faríem campana per poder arribar a temps a la cita amb els mastodonts.
Eren les 3.30 h i en Taulí i jo ja estàvem a la Torre de l’Aigua per vigilar que no ens fessin cap trampa, els dos goril·les.
L’hora de la cita va arribar i nosaltres dos estàvem a l’aguait per veure si vèiem els dos mastodonts per algun lloc. Resseguírem tots els voltants de la Torre de l’Aigua amb la mirada, però no els vam divisar.
Al final, vam veure un parell d’armaris aproximant-se pel final del carrer. S’acostaren. En Taulí, suant, va treure els Kleenex. Ara començaria una sèrie d’esternuts continuats; pel que es veu també tenia al·lèrgia als nervis.
Començàrem a posar-nos cada cop més i més intranquils del que ja estàvem, no sabíem què fer, si quedar-nos o marxar corrents. Finalment, els mastodonts van arribar on érem nosaltres i van dir:
– Vosaltres sabeu més coses del que hauríeu de saber i això no ens agrada.
En Taulí i jo estàvem muts, no sabíem què dir. En Taulí continuava mocant-se com un desesperat.
– Tu, què? Et fan descompte quan compres mocadors o què? Para de mocar-te d’una vegada, collons! M’estàs posant nerviós –digué, mentre li llençava els mocadors a terra.
El Taulí estava perdut. Què faria ara sense els seus estimats Kleenex? Cada cop ens tremolaven més les cames a causa dels nervis. La tensió pujava de manera molt ràpida.
– Aviam, expliqueu-nos tot el que vàreu sentir l’altre dia al Ripoll i oblideu-vos-en totalment. Si col·laboreu no us farem mal, al contrari...
– Calla! –el va tallar l’altre mastodont–. Encara ens acusaran d’amenaça.
– No, no sabem res... –em va sortir un grapat de paraules gairebé inintel·ligibles.
– Com, que no sabeu res? Digueu el que vau sentir!
– Doncs... –el Taulí parlava ara–. Només que havíeu d’enterrar uns paquets.
– I què més?
– Res... res... més... –vaig dir–. Aleshores va ser quan vam marxar corrents.
– Està bé, però pobres de vosaltres que torneu a aparèixer per allà, perquè ho pagaríeu molt car.
– D’a... d’acord –vam dir tots dos alhora, mentre marxàvem per cames.
Vam arribar a casa d’en Taulí sense alè, ara encara estàvem molt nerviosos. Per què no volien que tornéssim al molí d’en Mornau?
Ara ens va picar molt més la curiositat per saber què eren aquells paquets i per què els havien hagut d’empaquetar tan curosament. Què podia ser una cosa tan delicada però que a la vegada la volguessin "abandonar", encara que només fos un temps.
No sabíem si anar a veure o a investigar què era, però per una altra banda ens feia por. I si eren uns animals? Els pròxims dies serien uns dels més estranys de la nostra vida...
FI DEL CAPÍTOL 2
Alumnes de 3r d’ESO
Col.legi Sagrada Familia
