Els
quatre bupsEstava confusa, sí, en estat de xoc.
Després de parlar durant vint minuts per telèfon amb la seva mare, s’havia quedat trasbalsada, pensant en la nit de lluna plena, en el seu avi i en tot el que havia passat els darrers dies. Després d’insistir molt i molt a la seva mare, li explicà finalment què li passava a l’avi les nits de lluna plena.
Les nits de lluna plena són, per a moltes persones, dies màgics per recordar, moments feliços plens de tendresa i, per a altres, són nits de llops i de bruixes. Doncs, per a l’avi de la Joana són nits diferents, nits per recordar.
Des que s’havia mort l’àvia Judit, l’avi havia canviat. Estava sempre malenconiós, i tots ho notaven. Però ell deia que estava bé, i no volia que ningú anés a viure amb ell. Quan l’àvia els deixà, l’avi començà a fer coses estranyes, però ningú no li deia res, no es van posar en la seva vida, però ara, això era massa.
Els quatre de la colla que restaven vius –i que eren els que hi havia en aquella fotografia que la Joana va trobar: en Bernat (el seu avi), en Xavier, en Francesc i en Ferran– quedaven els dies de lluna plena al mercat, que ara estava en obres. Però sense que ningú sospités, ells, com un miracle, s’endinsaven per minúsculs forats com si fossin nens altre cop, per trobar-se dintre.
La Joana estava decidida, tornaria aquella nit al mercat, patia pel seu avi, i molt. Aquesta vegada era més d’una nit. Portava ja cinc dies sense aparèixer per casa!
Tenia por, i si li havia passat alguna cosa?
Va agafar la lot i es va posar unes bambes ben còmodes i una jaqueta per si tenia fred. A la nit les temperatures baixaven, havia plogut molt i la humitat la feia tremolar.
En arribar al mercat la Laica passà davant, ella també estava neguitosa. D’ençà que havia vist l’avi –bé, l’havia ensumat– no havia deixat de bordar, i eren només quatre bups, com si sentís l’olor de l’avi, arreu on fos.
El mercat era fosc, i el Ramon Noé no hi era. Millor, sense testimonis.
| Havia parat de ploure, els núvols es van anant esbandint, va quedar una nit clara. La llum de la lluna donava al mercat una aparença majestuosa i arrogant. Va fer una ullada a aquell mercat, Una força estranya sorgia |
 |
A poc a poc, s’hi va anar endinsant.
Una mica d’angoixa es va perfilar en els ulls de la Joana. Va travessar i, un cop a l’altre costat, va baixar les escales i es va trobar resseguint un passadís amb dues portes a banda i banda.
La Laica la seguia.
–Jo obriria una d’aquestes portes i miraria què hi ha dins. Va dir en veu alta, com dient-li a la Laica.
–Quina obrim? –va preguntar.
La Laica es va posar davant de la porta de la dreta i va fer quatre bups.
Sense pensar-s’ho més, la Joana va empènyer la porta de la dreta.
Es va quedar immòbil, com si tingués les cames enganxades a terra, amb el cor disparat i les mans suades dels nervis.
I quan més desconcertada estava, enmig d’aquelles runes on semblava que tot es bellugava, es van sentir unes veus que semblava que sorgien ben bé de les entranyes de la terra.
–Mira, mira –va cridar a la Laica.
–No m’ho crec! –va exclamar la Joana amb la boca oberta de bat a bat.
S’obria una escletxa de dalt a baix de la paret.
Es va sentir un sorollet, va observar per l’escletxa i va veure un parell d’ulls brillants dins la penombra d’aquella nit de lluna plena.
Van arrencar a córrer cames ajudeu-me, escales amunt. Corrien i corrien sense parar, esbufegant de valent.
La llum de la lluna arrencava ombres estranyes. Només es sentien les seves petjades.
Abans de sortir fora, s’ho va pensar i va tornar enrere, sempre amb la Laica al costat.
Va arribar en aquell passadís i va tornar a obrir aquella porta.
La Laica ensumava, seguia el rastre, l’olor d’en Bernat... movia la cua
ràpidament, amb nerviosisme, i va fer quatre bups.
Fi del capítol 2
Alumnes de 5è. de primària
CEIP Carme Simó
