Grup de treball: Educació,
espai urbà i sostenibilitat Grup de treball: Educació,
espai urbà i sostenibilitatTítol: Propostes i reflexions per a afavorir la sostenibilitat en les pautes de
comportament dels ciutadans
Autor: Jordi Miralles
Data: juny de 1998
Entenem per sostenibilitat el concepte desenvolupat per l'Agenda 21.
Pròleg.
0. Introducció.
1. La sostenibilitat més enllà de la teoria.
2. L'educació i la comunicació ambiental com a projecte polític.
3. El cicle de la matèria.
4. Els bens de consum.
5. El valor de la biodiversitat.
6. La informació i la mobilitat.
7. Reducció de la càrrega contaminant.
8. La toxicitat dels responsables polítics.
Dades sol·licitades per a l'elaboració d'aquesta diagnosi.
Vull deixar constància que l'encàrrec d'aquesta diagnosi haig de pensar que respon a la condició personal de conèixer l'administració municipal com a funcionari públic i per l'altra com a expert en temes ambientals. Precisament, aquesta conjunció em permet situar-me en una línia crítica que potser no serà de l'agrat de la regiduria que ha fet l'encàrrec. Davant del risc d'acceptar un encàrrec que per altra banda no s'ha ajustat a un procediment administratiu estricte (s'ha fet sense cap mena de plec de condicions tècniques previ i sense delimitar l'estructura genèrica que hauria de tenir una diagnosi d'aquesta mena), he optat per rebutjar percebre cap honorari per a la seva elaboració. D'aquesta manera, l'Ajuntament, disposa de la llibertat per fer un encàrrec que li sigui més plaent o útil per a les seves necessitats. Per la meva part, en tot cas, considero un privilegi que el meu Ajuntament m'hagi brindat l'oportunitat d'expressar la meva opinió en l'elaboració d'aquesta diagnosi sobre les possibilitats educatives en l'àmbit de la sostenibilitat. Personalment, penso que seria injust no advertir a l'inici d'aquestes ratlles que ostento una visió controvertida i particular sobre la gestió ambiental. Per això, no em semblaria honest acceptar els cabals públics que es van preveure per aquests encàrrecs. La millor llibertat és aquella que no exigeix res a ningú i s'exerceix a canvi de res. Tanmateix, espero que –sense saber si ho he aconseguit– les idees d'aquest document siguin útils als objectius que es proposa el meu Ajuntament.
Jordi Miralles
Biòleg
Quan abordem qualsevol projecte educatiu tendim a fer-ho des d'un punt de vista curricular on definim una metodologia per aprendre uns conceptes i interioritzar unes actituds. Finalment, una tècnica d'avaluació ens permet diagnosticar l'eficàcia del procés.
L'educació, tanmateix, per definició, és l'eina institucional per garantir i conservar un sistema social establert. Pretén perpetuar valors consolidats, coneixements i tècniques comprovades. Educar per a nous valors és un procés subversiu ja que comporta trencar motlles i preparar per a un nou ordre. En qualsevol situació de canvi sòciomoral l'educació es resisteix a ser còmplice de la revolució, mentre no s'ha consolidat l'estat emergent.
Per això, és evident que qualsevol col·lectiu que creu en la necessitat d'una nova moral ha de valorar que el sistema educatiu institucional no hi posarà facilitats. Si pensem que a Sabadell el 57% de la població té estudis primaris o menys vol dir que l'educació d'adults segueix sent una prioritat. De l'altra banda posa de manifest que els missatges educatius s'han d'adaptar a aquest segment de la població majoritària. Tampoc és estrany que una prioritat siguin els valors col·lectius, aquells que ens permeten conservar el patrimoni ciutadà començant pels edificis passant pels contenidors i acabant per la pròpia diversitat cultural.
Max Planck reconeixia que "Les noves veritats no triomfen convencent als vells oponents sinó fent-les evidents a les noves generacions". Qualsevol estrategia formativa a favor de l'ambient requereix transmetre gests que comportin canvis d'hàbits. L'educació ambiental, l'educació per a la sostenibilitat és, essencialment, un procés proactiu fet de pensaments i petits canvis perceptibles que permetin superar els programes educatius institucionals vigents. Educar per la sostenibilitat al món adult requereix oferir incentius capaços de ser assumits per una població que, mal que ens pesi té majoritàriament una formació insuficient.
El pensament o és crític o no és pensament, de la mateixa manera que l'acció o bé supera la crítica per construir en positiu o de veritat no és acció. El primer pas seria fer entendre i incorporar als programes educatius que la democràcia no és un sistema de govern sinó una manera d'entendre la vida i de concebre les relacions entre els humans. La democràcia és el respecte cap els demés correspost pel respecte que dels altres un mateix rep. Per això, el desenvolupament d'un poble només pot ser fruit dels avanços democràtics, atès que aquests comporten la idea de progrés, és a dir, de millora, o sigui de justícia distributiva, de participació i drets compartits respectats. Desenvolupament i democràcia són a la pràctica conceptes correlatius.
La cultura té un caràcter més prospectiu que no pas erudit. En aquest sentit, la revolució industrial va ser abans que res una mutació cultural que va concebre un nou microcosmos de conceptes, valors i productes a partir de les runes del món rural. Avui, l'ecologisme és el detonant d'una nova revolució cultural postindustrial, la que trenca l'antropocentrisme per resituar l'espècie humana en el conjunt de la biosfera. L'ecologisme reintrodueix components ètics en el comportament d'uns humans rendits als principis asèptics de l'eficàcia. Per això, l'ecologisme està cridat a tenir una funció històrica comparable a la del pensament il·lustrat del segle XVIII. Les tradicions són importants quan es poden superar i no pas reiterar. Lluitar contra determinades tradicions amb la racionalitat i el respecte no és intrusisme sinó lúcida solidaritat responsable. Només la ignorància resignada tolera els fonamentalismes. En aquests moments els dos pitjors enemics de qualsevol canvi educatiu són el desenvolupisme insostenible (disfressat de progrés) i la misogínia obtusa (vestida de tradició intocable).
El coneixement sempre neix de la curiositat que és indignació en front de la ignorància. Allò que evita l'assassinat com a pràctica quotidiana no és la prohibició legal formal, sinó el rebuig moral que desperta a la majoria de la població. La ciència és l'art del saber, no la tècnica de conèixer. L'educació s'ha convertit en l'art de la perpetuació. Per això, cal desenvolupar l'art de la subversió. Pervertir els valors morals actuals per revestir-los d'una nova moral socioecològica. En aquesta nova moral, la sostenibilitat és el procés fisiològic que ha de donar vida a la societat ecològica postindustrial i, el municipi és la millor plataforma territorial per implantar-la.
En primer lloc potser hauríem d'advertir que no tenim problemes pròpiament ecològics atès que no hi ha una crisi en el funcionament dels sistemes naturals. Que el problema real és que patim seriosos trastorns ambientals com a resultat d'unes no menys greus deficiències en el funcionament dels sistemes socials. Per això, qualsevol agent social responsable, qualsevol professional o ciutadà ha de ser capaç d'assumir el protagonisme que li correspon com a membre d'un col·lectiu social democràtic i legitimat per intervenir en aquest reflexió. En el debat socioambiental no si entra per ser professional d'un determinat àmbit sinó per ser ciutadà. La sostenibilitat ha de ser un repte per a qualsevol col·lectiu ciutadà o persona individual. El pensament sostenibilista no demana contricció sinó el canvi cap a un nou ordre fet amb complicitat civil.
La sostenibilitat és un procés o un compromís per superar les disfuncions de l'actual model socioeconòmic. Tanmateix, no hi pot haver desenvolupament sostenible sense posar fre al desenfrè del consumisme vigent. Per això, el projecte sostenibilista és un procés de subversió dels valors imperants amb uns principis clars: estalviar recursos, optimitzar rendiments energètics, reutilitzar productes i reciclar materials i valorar l'entorn com una part essencial de nosaltres mateixos. L'estratègia de la sostenibilitat s'adreça més a la fisiologia que no pas a l'anatomia de la realitat perquè tracta de crear nous paradigmes socioeconòmics. La societat sostenible no és una utopia perquè és la nostra societat convenientment transformada en alguns aspectes. El desenvolupament sostenible implica canvi. Canvi de pautes operatives i sobretot canvi de model, també de model educatiu.
La base per assolir la sostenibilitat és el diàleg i la concertació social feta a partir de la participació ciutadana i la voluntat política. Una participació que exigeix abans que res una adequació del llenguatge a fi de compartir el mateix bagatge conceptual.
L'ambient no es respecte estáticament sinó que es construeix dinámicament. Es contrueix bé si respectem les lleis bàsiques de funcionament dels sistemes naturals amb els quals interactuem. Es contrueix bé si es pacta socialment i els beneficis del nou ordre es deixen vessar harmoniosament sobre la societat implicada de forma equitativa. És construeix bé quan en lloc de fer política d'higiene es combaten les males olors del present.
Educar per la sostenibilitat hauria de ser el procés per propiciar canvis que de forma continuada permetin un aprenentatge per al desenvolupament personal, així com capacitar per a la participació en el desenvolupament de la comunitat, la nació i el planeta. En aquest procés també ha de:
fomentar la inquietud ètica i el respecte per la vida comunitària que empeny a les societats i als seus ciutadans a adquirir més responsabilitat i llibertat i els involucra en la presa de decisions per al futur;
promoure una economia i societat basada en l'equitat, l'esforç cooperatiu i l'intercanvi;
desenvolupar un sistema econòmic que prengui com a referència la despesa global per a l'entorn tant dels processos com de la producció de béns.
L'educació per a la sostenibilitat s'ha d'esforçar a fer possible el desenvolupament de les capacitats i la creativitat necessàries per participar en les decisions que afecten el nostre entorn; un entorn del qual l'espècie humana n'és una criatura més en la trama de la vida planetària.
Els problemes ambientals han posat en evidència el caràcter global de la humanitat i l'absurd de les fronteres, així com que la riquesa d'una població es base en la seva diversitat genètica. La riquesa de la humanitat és la biodivesitat de l'entorn i la diversitat cultural dels diferents pobles de la Terra. Per això, l'educació a favor de la sostenibilitat necessita trencar l'antropocentrisme de la mateixa manera que la revolució copernicana va esguinçà el geocentrisme. Cal no oblidar, malauradament, que l'antropocentrisme es defensa amb la violència i el conflicte com a eines per dificultar qualsevol canvi de percepció.
Fer una ciutat educadora a favor de la sostenibilitat no és un projecte curricular sinó un programa polític. Un programa consensuat amb la població implicada i els agents més proactius i sensibilitzats, sense oblidar aquesta majoria menys sensible però capaç de saber valorar la necessitat de fer un esforç col·lectiu per un present més saludable i engrescador. Un camí que ha de servir per a propiciar canvis en el comportament humà, que necessita dotar-se de noves metodologies per a l'aprenentatge.
No hi pot haver educació per a la sostenibilitat sense una corresponsabilitat administració-administrat. Tanmateix, en la mesura que l'administració local és la gestora dels béns naturals més propers al ciutadà el primer compromís és garantir l'accés a la informació ambiental i fomentar les actituds espontànies favorables a l'ambient ecològic. Malauradament, massa sovint, res més lluny d'allò que seria desitjable.
No podem oblidar que una part important del projecte sostenibilista té a veure amb la governabilitat planetària. Si l'estat nació va ser la garantia d'una certa estabilitat política planetària, la nació-federada i el municipi autònom i solidari hauran de ser la base per a establir un govern (que formuli criteris i en garanteixi l'acompliment) d'àmbit planetari que es fonamenti amb la cooperació, la solidaritat i l'equitat social global. Altrament, cada vegada serà més difícil governar, hi haurà més conflictivitat social i ecològica i s'incrementarà la tirania dels manaires.
Avui, el desencís polític que viu la població catalana és producte de la manca d'un projecte polític engrescador que es suporti sobre una administració pública eficaç i humana tant amb els seus funcionaris com ciutadans adscrits. Un adequat desenvolupament de la consciència política en el si del poble o ciutat és imprescindible per a una bona convivència ciutadana en els nostres pobles i ciutats. La sostenibilitat és una de les eines per a una nova il·lusió política.
Ningú dubte que qualsevol canvi social requereix una transformació en l'educació de les persones. Tanmateix, crear una nova ètica que estructuri una moral sòcioecològica requereix canvis conscients en el nostre comportament. L'educació ambiental, tot i ser una disciplina relativament moderna, s'acepta que és el procés que consisteix en reconèixer valors i aclarar conceptes amb l'objecte de fomentar aptituds i actituds que ens ajudin a comprendre i apreciar les interrelacions entre la humanitat, la seva cultura i el seu medi físic.
Habitualment, i com a primera reacció davant de qualsevol problemàtica de tipus social s'argumenta que cal incidir sobre l'educació de la mainada. Potser per això, l'educació ambiental també s'ha centrat més en l'àmbit escolar i formal que no pas en l'àmbit dels adults i no formal.
L'educació ambiental té com a propòsit ajudar a les persones a estar informades sobre les qüestions ambientals, però, sobretot, té la missió de formar individus responsables i actius en favor de mantenir la qualitat del medi ambient.
Avui comprendre el medi ambient exigeix renunciar a la visió superba i egocèntrica de la nostra cultura cristiana. La conservació del medi ambient exigeix una visió geocèntrica (clarament laica) en la qual la humanitat és una espècie més de la biosfera, malgrat tenir una major capacitat de transformació del medi i estar dotada de l'avantatge de posseïr la racionalitat. Un dels grans defectes dels programes actuals d'educació ambiental és que pretenen fer competible aquesta visió egocèntrica d'arrel religiosa amb una moral socioecològica geocèntrica (que és laica per definició i que sobretot es basa en la coopeació com a estrategia de progrés i evolució i no pas amb la competència i l'aniquilació del més dèbil).
Els dos errors principals de qualsevol programa d'educació ambiental són: no relacionar que la pau, el desenvolupament, l'economia o l'ecologia són les branques d'un mateix arbre i pretendre impartir coneixements més que no pas crear capacitats. Millorar l'educació dels valors és més difícil que simplement impartir coneixements. Però, la raó d'existir de l'educació ambiental o a favor de la sostenibilitat és corresponsabilitzar-nos amb el llegat planetari: en definitiva, contribuir a canviar d'actitud.
Per què hi hagi un bon nivell d'educació ambiental primer hi ha que haver un bon substracte informatiu o de comunicació ambiental, ja que sense aquestes no hi estimuls per endegar la conscienciació. A casa nostra, i en particular a les nostres ciutats (de les quals Sabadell no és una excepció) una part dels problemes ecològics són el resultat d'una notable ignorància per part de la població i d'una rellevant ineptitud per part de la classe política. Aquesta darrera no és tant producte de la mala fe com de la mateixa ignorància a voltes o superba en altres ocasions.
La ciutat veritablement a favor de la sostenibilitat és aquella que inclou de forma transverssal conceptes i actituds ambientals en la gestió municipal. Per això, creiem que no té sentit plantejar-se programes d'educació ambiental sense un compromís real i evident d'aplicar-los en la gestió municipal quotidiana, una vegada s'assumeixen els nous comportaments
Mantenir un determinat nivell d'implicació ambiental per part de la ciutadania exigeix esforçar-se en oferir un elevat grau de informació i comunicació. De fet, per la llei 3/1997 d'accés a la informació ambiental, suposadament, a la pràctica ja tenim el deure de fer-la arribar a la ciutadania perquè ens desvetlli i ens motivi a conèixer el veritable estat del nostre entorn més immediat.
Massa sovint, s'enten l'educació ambiental com un debat entre les parts. Així es promouen jornades i seminaris sense cap contingut pràctic i que en prou feienes trascendeixen a la població. Es mantenen convenis amb les entitats ecologistes de la ciutat per desenvolupar programes que són més de lleure ambiental que no pas educatius. Tot plegat és el resultat que el medi ambient en l'àmbit municipal sigui una àrea de conceptes complementària dels grans protagonistes tradicionals de la política com són l'àrea del territori, urbanisme, serveis, etc. I tanmateix, hi ha una gran majoria que vaticina que el medi ambient és la propera senyera de qualsevol opció política de progrés.
La conservació del medi ambient no pot existir sense una veritable política de gestió dels serveis amb criteris de sostenibilitat. Molts d'aquests criteris, en el marc dels programes polítics, a vegades són tant discrets que ni els mateixos polítics els reconeixen com a mediambientals.
L'endegament d'una política d'educació ambiental transformadora de la societat hauria d'anar acompanyada de la necessària creació d'una àrea política dins del cartipàs municipal dedicada a la comunicació en general. L'educació i la comunicació ambiental no són eines de tipus tècnic sinó estrategies polítiques prioritàries sobre les quals cal deixar anar un pes respectable de coneixement. Malauradament, encara hi ha un sentiment majoritari que la problemàtica ecològica és un problema que han de solucionar les escoles. Comença a ser hora que el nostre ambient sigui envoltat de consignes i accions comunicatives que abastin la major part dels serveis i objectius que acompleix qualsevol govern municipal.
En tot cas, aquesta diagnosi aposta per la importància de la transverssalitat del medi ambient no tant com una àrea de gestió sinó més aviat com una presència constant que afecta des de l'alcalde fins al darrer dels ciutadans. Certament, que no podem deixar d'oblidar la manca d'autonomia municipal a nivell legal, però tampoc pot ser una excusa per evitar conscienciar a la població i entrenar-la a sobreviure sense necessitat de fer esports d'aventura.
El cicle de la matèria inclou dos aspectes essencials: l'adquisició de recursos per a viure (el consum) i el rebuig al final de la vida útil del recurs (les deixalles). Està clar que un és funció de l'altra i que entre ambdós defineixen un determinat modus de vida (estil de vida).
La caracterització del rebuig ens evidencia el consum i, per tant, l'ús que fem dels recursos per viure. Cap ciutadà no pot ser conscient del seu posicionament en el cicle de la matèria sense implicar-se en la gestió de les deixalles. Atès que la recollida d'escombraries és un servei públic assumit per l'administració municipal, cal considerar que el model de gestió adoptat permeti la participació ciutadana.
Qualsevol estrategia a favor de la sostenibilitat no hauria d'utilitzar el consum com a eina educativa, malgrat que aquest sigui la causa de la problemàtica dels residus. El consum té profundes implicacions de tipus psicològic que fa més recomanable que els seus efectes ambientals s'evidencíin de forma indirecta.
Un aspecte clau, tanmateix encara no incorporat en l'educació per al consum, és la informació ambiental sobre la procedència de les matèries primeres amb que s'ha fabricat un determinat producte. Aquests tipus de dades fan palès la globalització del nostre món i evidencien el possible impacte ambiental durant la seva fabricació. Tanmateix, en aquest aspecte el municipi disposa de poques competències i possibilitats d'actuació.
L'altre aspecte és la generació de residus sòlids urbans i en la gestió dels quals el municipi hi té totes les competències i, per tant, possibilitats d'actuació. En l'àmbit de la sensibilització i l'educació hi ha un ventall possible d'actuacions.
3.1 Qüestió de pes i volum
Si la salut o la bona forma física humana es mesura pel pes i el volum de la massa corporal de les persones, la bona salut ambiental en el cicle de la matèria depèn del pes i el volum de deixalles que generem cada dia. Si la balança de peu és un instrument comú a la llar, la balança d'escombraries hauria de ser una informació de consulta gairebé diària.
Els números tenen un especial poder de seducció ja que poden fins i tot crear addicció per la seva evolució en el temps. Si hem desenvolupat els índex borsàtils, els índex de preus del consum, o taules de pes ideal perquè no crear l'índex diari de residus. La recollida d'aquest valor és molt senzilla perquè, finalment, el tractament de la brossa s'acaba traduint en una despesa municipal en funció del pes. Per tant, la recollida d'aquest valor no requereix cap tasca extra en la gestió dels residus. En canvi, la publicitat d'aquest valor s'hauria de convertir en l'objectiu prioritari d'un programa d'educació i comunicació.
A partir d'aquesta dada es poden crear tota mena d'activitats per evidenciar com cada ciutadà pot involucrar-se en la reducció de residus i, especialment, participant en la recollida selectiva en funció del model de gestió del municipi.
Algunes dades importants per plantejar-se actuacions educatives en matèria de residus són:
En els darrers deu anys la producció per persona dels residus sòlids urbans no han para d'incrementar-se. Així, mentre l'any 1987 es recollien 291,5 kg/hab/any el 1997 aquesta xifra era ja de 423,1 kg/hab/any, s'ha passat de generar 0,80 kg/hab/any a 1,16 kg/ha/any.
El 94,5 % dels residus urbans van a parar a l'abocador i només el 5,48% es recull selectivament i es reutilitza o recicla.
Mensualment, hi ha incidències amb contenidors de brossa i selectiva que suposen o bé la seva desaparició (cremats) o que s'han de reparar. L'any 1997 es van cremar 131 contenidors sobre un total de 215 incidències comptant-ne la desaparició de 11.
Aquests tres indicadors poden servir de referència per organitzar els programes educatius i de comunicació ja que es podrien avaluar d'una forma força objectiva. D'aquesta manera es pot controlar l'esforç inversor en funció de l'èxit assolit. L'avantatge de la problemàtica dels residus és que hom pot pulsar molt ràpidament la incidència dels programes educatius sobre la conducta ciutadana.
Cal lamentar el poc entusiasme per animar a la recollida de les fraccions valoritzables de llaunes, tetrabrik, que s'incorporaren darrerament a les més antigues de paper i vidre. Segurament, aquestes fraccions valoritzables no eren rendibles econòmicament però tenien una força educativa reveladora. Ara quan s'ha aprovat la llei d'envasos i embalatges hauríem tingut un aprenentatge que facilitaria la seva implantació. El mateix podríem dir d'altres fraccions més especialitzades com poden ser els mobles i trastos vells o els olis, etc. també han experimentat un increment de participació ciutadana. I finalment, el Punt Blau o deixalleria tot i estar ubicada en un indret fora la ciutat ha duplicat el nombre de visitants/mensuals des de l'any 1995. És una llàstima que aquestes sinèrgies naturals no es potencessin quan al front d'aquest àmbit hi hagué un regidor d'un partit anomenat ecologista, fet que des de la ciutadania s'hauria interpretat com una situació ideal de compromís polític. En aquest àmbit l'equip de govern hauria d'haver estat més coherent malgrat que el regidor responsable en fos reticent per una visió ecologista poc pragmàtica.
Qualsevol programa d'educació i comunicació hem insistit en que ha de ser el resultat d'una voluntat política. Però, també hem de recordar que per voluntat política no entenem la d'un regidor sinó la implicació de tot l'equip municipal sencer.
3.1.1. Algunes possibilitats per incidir en la conducta ciutadana en matèria de residus
Les associacions de veïns haurien de tenir un rol més actiu en la gestió dels contenidors (especialment en el rentat i el control) ja que caldria evidenciar que de tot el mobiliari urbà són els que millor determinen l'índex de qualitat de vida. La brossa fora dels contenidors esdevé un focus de problemes higiènics. Els materials reciclables apilats al costat del contenidor creen un perjudici estètic i un problema de neteja posterior.
Aquest és un cas típic en el qual es posa de manifest que l'educació no té sentit si no hi ha una voluntat política. De fet, al districte, la participació ciutadana, els residus i la neteja viària no són realitats separades sinó eixos d'una mateixa praxis política essencial per dibuixar el mapa de qualitat d'un municipi.
Els contenidors de recollida selectiva haurien de ser plataformes publicitàries sobre les quals informar dels quilos i la qualitat del producte recollit. La base d'aquesta informació podria servir perquè en una fase de desenvolupament i consolidació s'utilitzés de forma lúdica creant concursos de recollida quantitativa i qualitativa amb un final festiu. En qualsevol cas caldria utilitzar una via indirecta que convertís en protagonista als pares però a través de l'escola.
Un dels principals reptes que hauran de resoldre els municipis és el fet que per al 2006 la legislació europea obligarà a una reducció del 25% del tonatge de residus sòlids urbans tractats a l'abocador i que assolirà el 65% el 2016. Aquesta realitat obligarà a una recollida selectiva molt important (A Sabadell, actualment, no arriba al 6%). La clau per acomplir aquesta normativa la té la matèria orgànica que a la nostra ciutat constitueix el 50% de la brossa. A continuació cal considerar el paper-cartró amb un 19,3% del pes. El vidre i els plàstics representen un 7% respectivament i el 16% restant són tèxtils, metalls i altres.
Està clar que cal apostar molt fort per la recollida selectiva de la matèria orgànica, és a dir, de la fracció que fa pudor i en determinats estats de descomposició pot causar nàusees. Valorar que allò que fa pudor i es fastigós pot convertir-se en un producte valoritzable (adob, pinso, etc.) és un repte que requereix una programació educativa molt estudiada, molt abans que es pugui gestionar la recollida separadament.
Una de les claus per resoldre la problemàtica plantejada s'extreu de l'observació que, en el cas de Sabadell, hi ha entre la matèria orgànica que és valoritzable compostant-la o metanitzant-la i el paper que és reciclable amb un rebuig de tant sols el 8%. Una realitat que permeteria acomplir amb la directiva europea de reducció del 65% a abocador si hom concentrés l'educació i la gestió en aquestes úniques dues fraccions de forma prioritària, sense abandonar, és clar, la resta de selectiva existent (vidre, trastos, llaunes, tetrabrik). Tot i que l'actual llei d'envasos i embalatges introdueix factors de distorsió a aquesta forma de gestió ja que el finançament legal per campanyes previst per la llei no abasta la matèria orgànica. Tanmateix, malgrat aquesta situació de tipus legal seria molt important que per criteris educatius s'obligués a un posicionament contundent i inflexible de tipus polític i es cerqués la complicitat total de la població (pot ser una qüestió d'identitat sabadallenca) en la línia d'apostar per la recollida de la matèria orgànica i el paper com a estratègia per reduir el volum de deixalles a llençar sense retorn a l'abocador. En aquest cas, l'element educatiu pivotaria sobre la fermesa política (avalada per un criteri legal i un altre de tècnic) i la complicitat ciutadana n'hauria de ser l'eix transmissor. La valentia dels dirigents polítics és sempre un reforç conductual per a la població.
3.2 Esculls de pes
L'àmbit del consum i els residus sens dubta és un dels més controvertits de la filosofia ecologista. Aquest fet no facilita precisament la tasca educativa en aquest àmbit. En primer lloc, perquè la majoria dels col·lectius ecologistes criminalitzen el consum com la causa principal de la degradació ambiental. En aquest sentit, el sobreembalatge o l'ús d'envasos d'un sol ús o bosses de plàstic són les algunes de les principals preocupacions manifestades en aquest àmbit.
Ens trobem doncs davant d'un posicionament ideològic i estratègic enfrontat. L'Agenda 21, per exemple, posa molt més èmfasi en què els residus no són el resultat d'un especial comportament consumista sinó la causa d'una incomprensió del que és el final del cicle de vida d'un producte o substància. Segons els documents dels experts en sostenibilitat el problema ambiental dels residus emergeix de considerar com un rebuig materials recuperables o reciclables, de la mateixa manera que el problema de les fàbriques no és la contaminació que ocasionen sinó el fet que el cicle de producció no ha estat pensat amb un punt de vista ecològic i de cicle tancat o integral.
En aquesta diagnosi compartim la tesi defensada per l'Agenda 21 i per això apostem per un mètode molt més inductiu a partir del mateix residu un cop generat. La idea principal d'aquest plantejament és fer notar que allò que anomenem residu en realitat és una matèria secundària reintroduible dins el cicle productiu mercès a una aportació energètica extraordinària que ens permet baixar-li la entropia. Ara bé, aquesta tesi no la comparteixen la major part de les entitats ecologistes de la ciutat.
Sabadell, en aquest sentit, ja va patir en carn pròpia els efectes de la violenta sacsejada com a resultat de l'enfurismada ecologista local davant de l'inici de la recollida selectiva del tetrabrik. Recordem que en aquella ocasió l'ajuntament es va quedar en solitari defensant una posició que fou contestada per totes les entitats de caire ecologista de la ciutat i rodalies. Abans que recuperar el paper (un 75% de l'envàs tetra-brik i valoritzar el plàstic i l'alumini) era millor defensar que no es reciclés res i anés a l'abocador, ja que així era un envàs exacrable i que la gent rebutjaria per antiecològic. Avui, sortosament, aquest debat no seria polemitzable perquè hi ha un precepte legal (la llei d'envasos i embalatges) que obliga a la valorització dels envasos, fins i tot del tetrabrik, encara que no sigui de l'agrat dels ecologistes i d'altres tendències radicals. En aquest cas, el posicionament estratègic diferencial roman perquè l'ecologisme d'aquest país no és proactiu sinó reactiu i, per tant, en contra de tot allò que promogui l'administració.
El mateix regidor de medi ambient, per primera vegada un membre de Els Verds (1995), no va voler assumir cap campanya de comunicació (mentre fou titular de la cartera de medi ambient) que animés a la població a recollir les fraccions dels residus que l'ajuntament podia valoritzar amb certesa. També és lamentable que en el cas del paper usat no s'emprengués cap macrocampanya que permetés superar ja aquesta natural recollida d'un 10%. Sabadell hauria pogut fer un esforç ambiental per animar a la poblacióa assolir un 25% i afavorir que el comerç no fos tant deixat i tant despreocupat. Tot i que darrerament s'estan preparant programes per incrementar aquests percentatges s'han perdut dos anys i escaigs precisosos. Per altra banda, cal recordar que l'única activitat educativa de tipus formal per a les escoles de la ciutat es realitza al Punt Blau sota el títol de "El Mercat de Calaf" i en la qual l'objectiu bàsic és incitar a la reducció del consum. Potser hauria estat convenient no només repartir compost entre els usuaris sinó haverr-los utilitzat perquè es convertesin en agents proactius cap els seus veins incentivant-los amb tècniques de marqueting i participació clàssiques. Tampoc es pot obviar el fet que la principal entitat ecologista de la ciutat hagi plantejat accions de sensibilització en la mateixa línia de la reducció del consum més que no pas en la línea de la recollida selectiva. L'ajuntament, en aquest sentit, s'ha mostrat voluble i poc ferm ideològicament.
En aquests moments sembla que el desplegament legal, tant per part de la llei d'envasos i embalatges com de la possible directiva europea d'abocadors, potser pot reduir la posició virulenta del posicionament anticonsumista i facilitar que es pugui incidir amb major contundència en la valorització màxima dels residus (que res a veure té amb la valorització energètica o incineració). Ara bé, cal no oblidar que l'ecologisme d'aquest país és especialment sensible en fer volar coloms i no tant en implicar-se en la resolució dels problemes.
Malauradament, també cal advertir que de moment sembla inútil fer plantejaments educatius atès que no hi ha encara cap previsió pressupostària per construir plantes de tractament intensiu de la matèria orgànica i que el Pla de Residus de la Comarca del Vallès no es pot considerar un document tècnicament solvent. Un Pla que caldria aturar i refer amb plantejaments més pragmàtics i amb una ideologia més cooperativa i no tant de servilisme polític.
No ens enganyem. Per solucionar qualsevol problema sempre hi ha més d'un camí. En el cas de la problemàtica dels residus sòlids urbans les entitats ecologistes pugnen per canviar el model de consum i són contràries a les polítiques que només solucionen la valorització dels residus. I si bé és cert que la contaminació no s'atura amb la tecnologia descontaminadora aquesta serveix de transició per fer adonar de la necessitat de revisar els processos. Un municipi hauria de reflexionar si l'educació ha de ser finalista o minimalista. El millor residu és el que no es produeix. Però el que és produeix és un mal que cal atacar. No oblidem que el discurs de l'ecologisme burgès és sempre més filosòfic que pràctic. I és lògic ja que les entitats més sensibles, en general, les formen persones benestants que viuen en barris agradables i amb un nivell cultural i consum considerable. Persones que quan van a comprar poden escollir entre un suc envasat amb vidre que és de qualitat (que té menys durada i que és transparent perquè hom en pugui veure la polpa) i que pot valer el doble que un suc envasat en tetra-brik (que potser té més conservants i és més diluit).
Per això, qualsevol proposta educativa i comunicativa en matèria de residus ha de comportar un fort compromís de tot el consistori i dotar-se d'elements necessaris per captar les voluntats dels líders veinals i sectorials a fi que els grups radicals (l'ecologisme local ho és) no puguin boicotejar una política ecològica pragmàtica. Cal prevenir-se de l'ámbit on predominen els tòpics i on no hi ha una unanimitat de criteris socials i científics; ni tant sols per donar suport a una gestió ambientalment correcte dels residus urbans.
4.1 L'aigua
A les darreres dècades la gestió de l'aigua en el medi urbà s'ha considerat des del punt de vista de subministrament. L'evaquació d'aigües fecals simplement es considerava un allunyament del nucli urbà. Ha estat més darrerament que s'ha plantejat l'obligació de depurar les aigües residuals i, per tant, gestionar-les per no contaminar els cursos fluvials. En aquests moments es troba en tràmit una llei de gestió integral del cicle de l'aigua que pretén conceptualment donar coherència als aspectes de subministrament i sanejament. Segurament, la llei, d'acord amb els esborranys actuals, sigui un bonic exercici teòric i retòric per què res canvii. En tot cas, és evident, que cal considerar totes les aigües que circulen per la ciutat de forma integral. Així, per exemple, a la major part de les nostres ciutats les aigües pluvials es barregen amb les fecals, quan les primeres poden tenir una gran utilitat per a rec dels espais verds urbans o per ús agrari. Per altra banda, no hi ha cap mesura que incentivi l'estalvi amb l'actual sistema de cobrament per metres cúbics mínims, etc.
L'aigua és un subministrament bàsic de competència municipal en el sentit que tot ciutadà té dret a estar conectat a una xarxa d'aigua potable ja sigui pública o amb concessió. En aquest sentit, el municipi té la facultat, si més no, d'incidir en alguns aspectes d'informació al ciutadà. Per tant, sembla evident, que podria potenciar la consciència de l'estalvi d'aigua com una prioritat marcada per la mateixa climatologia mediterrània que pot portar a sequeres extremes.
Actualment, hi ha una bona diversitat d'artilugis per reduir el consum d'aigua a la llar en l'àmbit domèstic i en l'àmbit industrial hi ha experts en processos. Malauradament, el preu de l'aigua és massa barat com per incentivar qualsevol mena d'inversió en estalvi, especialment, en l'àmbit industrial. Un sector, que en el cas de Sabadell, a més de xuclar directament de la xarxa ha disposat de sistemes alternatius com ara pous i subministraments de mina no declarats que enganyen sobre el veritable consum d'aigua per a la indústria.
Del consum total d'aigua s'extreu la conclusió que dels 10,8 milions de metres cúbics respresenta un consum de 57 metres cúbics per habitant a l'any. En altres paraules, suposa un consum mitjà per habitant i dia d'uns 155 litres (aquesta dada potser no és oficial!). La manca de dades no permet opinar amb propietat sobre aquest tema. Tanmateix, l'any 1989, per exemple, segons estadístiques de la Companyia d'Aigües de Sabadell, la mitjana general en litres per habitant i dia ja es situava en 227,08, i el la mitjana domèstica en 169,64.
Una altra dada a considerar són les anomenades pèrdues de la xarxa que l'any 1989 es situava en un 22,32%. Tot i que no s'han aportat dades actuals en aquest sentit és molt important que, a banda de les mesures que es prenguin per millorar l'eficiència de la xarxa, la població conegui els punts dèbils i la manera com pot col·laborar per reduir-les (a banda de les accions pròpies de la responsabilitat de la companyia subministradora).
L'anàlisi de les dades subministrades per les estacions depuradores també ofereix alguns resultats interessants. En primer lloc, i com a idea general direm que la qualitat de l'arribada al desbastador de la depuradora prova la ignorància de una gran quantitat de persones que, sense mala fe, ignoren que un preservatiu o un plàstic es converteix en residu sòlid urbà, però mentre ha contribuit a augmentar la despesa de descontaminació de l'aigua. En aquest sentit s'haurien de promoure visites escolars i veïnals a les depuradores. Hi ha imatges i olors que poden ser més potents que mil paraules i missatges.
Una part molt important de la contaminació de les aigües residuals urbanes és matèria orgànica procedent dels sanitaris i de la neteja. La matèria orgànica dels excrements humans podria ser tractada a partir de waters compostadors i, convertir-lo en una substància d'interès agrícola. De la mateixa manera que s'imposa com a signe de modernitat el bioclimatisme, caldria considerar que en edificis de nova instal·lació es fessin waters compostadors sense aigua. D'aquesta manera, l'aigua residual seria molt més fàcil de depurar i obtindríem adob per millorar terrenys agraris i forestals de la rodalia.
És evident que el desconeixement sobre els processos biològics de depuració de l'aigua i les dificultats que apareixen per un mal ús de les clavagueres hauria de ser un dels punts d'arrancada de qualsevol programa educatiu. Les clavagueres no són tubs on les coses desapareixen misteriosament sinó simples conductes de transport. En una societat ecològica les clavegueres evaquarien aigües residuals de la neteja i el lleure i les instal·lacions de depuració podrien ser molt més barates de construcció i manteniment, alhora que causarien menys trastorns de gestió ja que la quantitat de fangs també seria menor.
4.2 L'energia
El subministrament energètic s'ha convertit en un dels principals factors que modifiquen el medi ambient. Les raons són obvies. El 65% de l'energia consumida es fabrica essencialment cremant combustibles fòssils que contribueixen, amb les emissions gasoses que se'n deriven, a la contaminació atmosfèrica. Per altra banda, la major part de l'energia que fabriquem la perdem en forma de calor en processos físico-químics molt poc eficients.
En aquests darrers anys s'ha fet un important esforç tecnològic per diversificar les fonts d'energia i per fer més eficients els processos que requereixen energia. Tot i així el consum energètic, especialment, d'electricitat i gas natural han anat en augment any rera any. El 1996 es van consumir 144.619 Mwh en l'àmbit domèstic i el doble en l'àmbit industrial (350.492 Mwh).
Una de les estrategies per reduir la contaminació de l'aire i contribuir al canvi climàtic passa pel que s'anomena la revolució de l'eficiència o factor 4 (tot i que alguns autors ja plantegen que s'ha d'anar cap a un factor 10). Es tracta de que per una mateix servei energètic es necessiti quatre vegades menys d'energia o deu. L'exemple més clar (però n'hi ha molts més) han estat les bombetes compactes fluorescents que consumeixen 18 watts i en canvi ofereixen la mateixa lluminositat que una de 100 w. En l'apartat de les fonts d'energia, els camps fotovoltaic, els parcs eolics, la metanització de deixalles o els biocombustibles –en general, les anomenades renovables– avui ja contribueixen a un 5% de l'energia fabricada al país. En el futur, amb la llibertalització del mercat energètic teoricament serà possible comprar energia elèctrica de proveïdors que la fabriquin a partir de fonts renovables. A banda de conèixer els consums generals d'electricitat seria molt interessant saber, en funció de les estacions transformadores, l'origen de l'electricitat que consumim a la ciutat.
En un altra apartat cal considerar el tema del gas natural. A Sabadell consta que hi ha 83.226 abonats que amb una xarxa de 675,3 km subministra 531 milions de termies per al consum domèstic i 1.081,5 milions de termies en l'àmbit industrial. Essencialment, el gas natural s'ha utilitzat com a combustible calòric, però, en aquests moments hi ha una bona part dels electrodomèstics que poden funcionar amb l'energia del gas natural en comptes d'electricitat. La diferència respecte a l'electricitat és, sobretot, la major eficiència de cremar gas per generar calor que no pas escalfant resistències elèctriques. Alhora, el menor grau de contaminació i la comfortabilitat (com esquers per captar usuaris cap el gas natural) té un vessant enganyós. Mentre que l'usuari eléctric podria assolir un cert grau d'independència fabricant-se una part de l'electricitat amb panels fotovoltaics, el client del gas natural no pot. Per altra banda, el gas natural és lleugerament més barat i, per tant, no motiva a prendre mesures d'aillament energètic a la llar. Tanmateix, la guerra comercial entre el sector elèctric i el gasista és prou dura com per mantenir una posició coherent a favor de l'estalvi més que no pas en suposades les avantatges ecològiques. Sigui com sigui, els aparells de gas amb flama pilot consumeixen grans quantitats de gas mensualment de forma innecessària. Els estalvis poden ser prou importants com per advertir als abonats del gas natural sobre el consum d'aquestes flametes de la "comoditat" quan hi ha sistemes que la fan innecessària. Lamentablement, dominen les calderes d'aigua calenta amb flama pilot per la suposada major comoditat que perjudiquen tant al consumidor com el medi ambient.
El millor argument a defensar és la de fomentar l'autoproducció amb energies renovables com un complement del propi consum i incentivar l'aillament climàtic dels habitatges per estalviar. Aquest tipus de plantejament podria ser molt motivador per les persones que treballen tot el dia i només són a casa els vespres. En casos de poca freqüentació pot arribar a ser rendible instal·lar uns panels solars que treballin produint quilowats que després la companyia ens abona o descompta dels consumits. El municipi hauria d'incentivar aquesta estrategia. De fet, els recents ajuts per afavorir la instal·lació d'energia fotovoltaica (maig 98) de l'Ajuntament de Sant Quirze del Vallès –tot i no tenir una conceptualització ecològica– podrien afavorir aquesta estrategia d'independència i estalvi energètic. Recordem, tanmateix, que des de l'àmbit municipal, que no està dotat de cap competència energètica, l'única possibilitat és la subvenció a la iniciativa privada. A nivell estatal també s'han fet algunes campanyes puntuals com és ara premiar la compra de neveres i bombetes de baix consum. Aquestes subvencions pretenen abaratir el major cost que té la tecnologia energèticament eficient i animar així el consumidor.
Malauradament, atès que de l'energia no en paguem el preu veritable sinó un preu subvencionat per l'Estat no tenim gaire estímuls econòmics per estalviar o utilitzar energies renovables. Alguns municipis també han ofert avantatges per al bioclimatisme arquitectònic, especialment, en llars o pisos de nova construcció. Ens trobem, doncs, que hi ha un interès creixent per l'estalvi energètic, però, en canvi, no sempre és fàcil constatar els beneficis d'invertir en eficiència energètica.
En aquest àmbit que va molt lligat, per altra banda, a l'economia familiar hi ha dues menes d'actuacions educatives. En primer lloc que els edificis públics (escoles, centres d'assistència primària, casals de joves, llars d'avis, etc.) s'hi instal·lin panells fotovoltaics, bombetes de baix consum, etc. com a exemple per a la població i perquè els diferents sectors de la població puguin adonar-se dels beneficis de l'estalvi obtingut. Un benefici que no sempre es deixa entreveure però que en el cas de les mesures d'aillament és fàcil de constatar. En aquest cas les finestres tipus SAV i hiperfinestres també contribueixen a l'estalvi energètic i en canvi es prenen menys decissions polítiques i privades per fomentar la seva implantació perquè són encara molt menys conegudes que les energies renovables.
No n'hi ha prou en fer l'esforç inversor de reconvertir elements o parts del sistema energètic. També és fonamental que es pugui percebre allò que suposa en consum els diferents aparells. Una vegada més la millor opció educativa és fer ressaltar aquesta mena d'informació. El consum elèctric d'una llar o un edifici acaba sent un comptador de la companyia que no li interessa a ningú. Avui hi ha sistemes de demostració que comptabilitzen diàriament els consums que ho fan de forma diferenciada. Aquests sistemes són eines amb un gran poder educatiu. Incentivar l'hàbit de comptar l'energia consumida diàriament podria contribuir a emprendre campanyes de reducció i, per tant, d'estalvi.
L'altra vessant és demostrar al ciutadà la ineficiència de la llar on viu perquè pugui analitzar si li interessa o no evitar les fuites de calor. En aquest cas seria interessant que l'ajuntament disposés d'una càmara especial sensible a la radiació infrarroja (termofotografies) que permet avaluar les quilocalories perdudes per les finestres de la façana d'un habitatge que no tingui doble vidre o que tingui esquerdes en diferents punts. Segurament, aquesta mena d'analítiques energètiques dels habitatges permetria incentivar a invertir (amb subvenció o no) en mesures d'aillament. El mateix podríem dir del consum inercial de molts dels aparells que tenim endollats a casa i que consumeixen només pel fet d'estar endollats. Possiblement, aquest assessorament i servei gratuit de miniauditoria energètica casolana pot tenir una major influència educativa sobre el públic que no pas cap altra campanya de sensibilització de misericordiosos missatges institucionals. En aquest àmbit de l'energia es podria dinamitzar molt més l'Oficina de Consumidors la qual podria gestionar aquestes miniauditories energètiques casolanes i també ser un punt de difussió d'informació sobre el consum amagat dels aparells elèctrics, quines marques i models consumeixen menys (no segons el fabricant i les dades del catàleg sinó com a resultat de comprovacions fetes per organismes independents).
En el tema de l'energia és una llàstima que l'impost de circulació no disposi de cap coeficient que permeti introduir criteris com ara un menor nivell d'emissions, o un consum menor de combustibles fòssils. Segurament, si la potència o el combustible consumit en un vehicle es valoressin com a factors negatius, els fabricants incorporarien aquests factors essencials en els dissenys successius.
Molts experts opinen que el principal problema d'aquestes noves tecnologies és que a casa nostra hi ha pocs centres o espais on veure-les en funcionament. D'aquí la importància que les institucions públiques puguin animar als empresaris responsables de la construcció d'habitatges o del manteniment dels serveis privats i públics perquè estiguin al dia dels avenços tecnològics en eficiència energètica. Avui, un arquitecte té una gran responsabilitat en la gestió de l'energia pública, però també cal que l'usuari sigui flexible i tolerant per incorporar nous productes eficients energèticament, encara que siguin una mica més cars d'entrada. Elaborar un programa seriós de sensibilització sobre l'eficiència energètica seria el primer pas per ser coherents i que no siguin les anècdotes d'algunes curiositats tecnològiques.
4.3 Consum ecològic
La definició del consum ecològic és ben senzilla: aquells productes que causen un mínim perjudici ambiental al llarg del seu cicle de vida, des de que es fabriquen fins que deixen de ser inservibles. Lògicament, aquests productes són molt pocs. Per altra banda, legalment l'única garantia és per aquells productes que se'ls ha atorgat alguna distintiu de qualitat com ara l'ecoetiqueta o similar. A banda del concepte legal, lògicament, cada empresa pot imaginar o preveure denominacions que poden, fins i tot, ratllar la insolència ecològica. Aquest tipus d'informació és quelcom que les Oficines Municipals de Consum haurien d'anar incorporant de mica en mica.
En aquest àmbit des del municipi no es pot fer massa res més. Ara bé, com sempre el propi ajuntament pot promoure actituds a favor del consum de productes ecològics o animar a crear el costum d'exigir informació complementària sobre el cicle de vida dels productes que adquireix. Per exemple, en les licitacions per compra de materials podria exigir un certificat al proveïdor sobre la procedència de les materies primeres o bé exigir que siguin fabricats a partir de materials secundaris provinents de la reutilització. Però no n'hi hauria prou sinó que ho hauria de comunicar amb el mateix producte. Per exemple, pot comprar material d'oficina que no sigui de plàstic PVC i sigui de plàstic de polietilè, però hauria d'exigir que hi hagués gravat la composició del plàstic. Aquest tipus d'actuacions no costen diners perquè pot ser una condició d'un concurs de proveïment. No n'hi ha prou de dir que és paper reciclat. On ha estat fabricat?, per quina empresa? a quin país o regió? amb quin consum d'aigua per kilo de material fabricat? etc. Tota aquesta informació es pot convertir en un peu de pàgina del paper oficial amb el qual es fan notificacions, etc. Són mesures que fan avançar vers una major consciència a favor de la utilització racional dels recursos planetaris.
Francament lamentable és el tema de la regulació de la publicitat postal a partir del model d'ordenança que han anat adoptant en molts municipis del Vallès. És evident que la Llei 6/1993 de residus permet incidir en aquest tema, però també és cert que es podien promoure accions més contundents com les que s'han fet fins ara en diversos municipis que consisteix en repartir etiquetes per rebutjar la propaganda postal. A les comunitats de veins de blocs de pisos s'haurien d'haver instal·lat papereres de cartró al peu de les bústies. Sortosament, l'ajuntament de Sabadell no s'ha definit en aquest aspecte. Però, el més important és que quan s'adopten campanyes o normatives no poden ser per qüestió d'imatge. S'han de dotar o dur a terme quan es pot ser contundent i obtenir resultats que es puguin avaluar objectivament. Altrament, és perversió ecològica, una activitat que no només practiquen els empresaris sinó que s'ha extès a algunes entitats ecologistes i lògicament a algunes administracions. La coherència entre els dicursos i la pràctica en les institucions, quan es posa a la palestra, també contribuiex a l'educació de la ciutadania o la pèrdua de confiança i el desencís social.
Segurament, una bona eina de cara aplicar la sostenibilitat en la conservació de la biodiversitat sigui l'actual Pla d'Ordenació del territori municipal que protegeix el sòl que conté els valors ecològics més notables de Sabadell. Un Pla que allibera 1.300 ha d'espai perquè no pugui servir per a l'expansió urbana. Aquesta limitació en el creixement urbanístic i la preservació legal dels camps i boscos que envolten la ciutat és única en el Vallès. Així, doncs la situació de partença és que disposem d'un territori en forma de zona rural de 691,2 ha i 578,8 ha d'espais lliures periurbans. Aquests darrers especialment, permeten consolidar figures de gestió que permetin desenvolupar objectius de millora de la qualitat agrària, ecològic-paisatgístic i de lleure respectuós.
Una altra de les realitats que contribueix a la qualitat de vida urbana és la xarxa d'espais verds. Tot i que Sabadell presenta una estructura de trama urbana densa típica de ciutat industrial la seva configuració estructural va deixar un espai central lliure que va permetre crear el Parc Catalunya amb una superfície de 35 ha. El veinatge amb un dels pols de desenvolupament econòmic com és l'Eix Macià l'ha convertit en un estimat espai d'esbarjo. Però, el conjunt d'espais verds dins la trama urbana assoleix les 73 ha. Lamentablement, tot i aquesta galdosa situació el disseny del verd urbà ha estat molt poc sensible a convertir-los amb espais biològicament funcionals. L'escassa preocupació política i la demència tècnica que amara l'àrea de jardineria municipal fa necessari una remodelació d'aquest servei i funció abans de prendre cap decisió al respecta. Tanmateix, no seria honest reconèixer que la relació d'espai verd/habitant és d'uns 10 m2/any i, una de les més altes dels municipis catalans.
Tant els espais naturals del rodal com els espais verds dins la retícula urbana tenen un valor de sostenibilitat innegable i massa sovint els serveis ecològics d'aquesta natura no han estat prou valorats. A continuació en fem una breu anàlisi de cada una de les visions.
5.1 El rodal
La conservació del territori que no s'urbanitzarà, l'anomenat rodal, aporta els elements paisatgístics necessaris per dissenyar programes que millorin la qualitat biològic de l'àrea i que serveixin als fins educatius.
Sabadell ja va ser pionera en equipaments d'educació per fomentar el coneixement de la natura quan l'any 1975 es va endegar el primer itinerari de natura al bosc de Santiga i poc després el segon al bosc i masia de can Deu. Avui, el bosc de Santiga ja no existeix (pertanyia al municipi de Barberà i Santa Perpètua), però, en canvi, el bosc i la masia-museu de can Deu segueix encara rebent visites escolars.
Qualsevol programa d'educació ambiental no pot obviar els espais naturals com a recurs pedagògic. La fascinació natural que exerceix la natura sobre les persones i les funcions essencials que realitza per a la vida s'han de potenciar.
Curiosament, la contundència del marc legal de protecció del rodal ressalta per l'escassa atenció que ha rebut com a objectiu de gestió en termes globals fins ara. Llevat d'alguns itineraris com el del Torrent de Colubrers-Togores-La Salut i l'actual projecte de restauració de la ribera del riu Ripoll l'administració municipal i la ciutadania viu força d'esquena del rodal i no diguem ja dels valors biològics que s'hi arresseren. Sense anar més lluny, alguns indrets com ara el torrent de Colubrers o el de Ribatallada són autèntics oasis de flora i fauna silvestre. La recuperació de la ribera del riu Ripoll es configura també com un gran recurs educatiu. La preparació d'una guia de passeig amb dades històriques i naturalistes és imprescindible. Però, sobretot, caldrà que el riu també tingui algun projecte de lleure atractiu. En aquest sentit no seria cap bestiesa preveure que algun tram pogués ser navegable. El potencial que ofereix el riu Ripoll baixant amb aigua depurada obra moltes possibilitats que, ara mateix, el projecte que s'executa no contempla amb prou imaginació tot i ser formalment correcta.
Un altra error tàctic ha esta considerar un macro projecte com és tot el curs del riu quan encara falta temps perquè l'aigua tingui una qualitat acceptable i, en canvi, no s'hagin endegat petits projectes amb l'objectiu de preservar la biodiversitat com podia ser la recuperació del pantà de Ribatallada i fer una oferta d'esbarjo conjunta Can Deu-Ribatallada. El mateix podríem dir d'altres indrets del rodal que tenen molta més potència de públic que el mateix riu.
Els camps de mas Canals i de can Llobateres són, per exemple, el reservori alimentari per alguns dels ocells rapinyaires que nidifiquen en els espais forestals dels voltants. La funció ecològica d'aquestes àrees agrícoles és quelcom que no es valora prou per part de la població. Encara pesen massa algunes nefastes afeccions com ara menjar ocellets fregits o capturar ocells cantaires o, simplement, fer-los servir de punt de mira. Malauradament, expremer les possibilitats dels animals silvestres forma part de la cultura d'algunes barriades senceres. Identificar aquests costums i promoure campanyes i programes per canviar aquests hàbits és una obligació de qualsevol programa en favor de la sostenibilitat. Certament que la conservació de la biodiversitat comença per erradicar el racisme entre les persones, però, encara hi ha molt "racisme" contra qualsevol ser viu sigui silvestre o domèstic.
Tampoc podem oblidar que el rodal segueix persistint en la ment de la majoria de la població com les afores on fer abocaments de residus, netejar i fer el manteniment del cotxe, anar de pícnic, fer aplecs festius o religiosos, etc. Molt poca gent contempla el paisatge del rodal com un recurs essencial per al funcionament de la vida (productor d'oxigen, manteniment de comunitats de flora i fauna silvestre, etc.) o per mantenir l'harmonia vital de les persones (espai de contemplació, espai per practicar belles arts, espai per l'oci respectuós amb el medi, etc.). Llevat d'alguna exposició efímera sobre el tema promoguda per entitats ecologistes, mai ha estat un valor que l'ajuntament de Sabadell s'hagi cregut, políticament parlant, i només de forma accidental com a recurs educatiu.
5.2 Un programa d'identitat ciutadana
Més enllà dels programes de gestió d'un espai natural com pot ser la senyalització i l'arranjament de camins; més enllà de la construcció d'àrees de pícnic (tot i que encara no n'hi ha cap de modèlica) per ordenar la demanda del lleure cal promoure un programa de sensibilització sobre els valors del rodal. Al contrari del que a primer cop d'ull hom pot imaginar, no es tractaria tant d'un programa per fomentar un ús massiu d'un espai rural (per altra banda relativament fràgil) com d'un programa educatiu que servís per afegir en la identitat sabadellenca el valor ecològic del rodal.
Malauradament, sovint els polítics confonen la passió per l'objecte del desig amb l'amor com a sentiment. Aquest és el cas de les polítiques de promoure les visites massives en espais naturals protegits com a principal indicador d'una bona gestió.
Ser sabadellenc no només hauria de ser sinònim d'habitant d'una ciutat mitjana, culturalment rica, econòmicament pròspera, etc. També s'hauria d'identificar com a valor d'identitat ciutadana: ser veí d'una peculiar comunitat de plantes i animals silvestres i d'un espai agrari que ofereix aliments biològics de qualitat i un bell paisatge rural on esplaiar-se a les portes de casa.
És cert que hi ha un notable desconeixement del patrimoni natural i històric del rodal de Sabadell. En aquest sentit qualsevol programa d'educació també ha de possibilitar l'accés a aquest coneixement patrimonial. Però, sobretot, caldria incidir en el vessant psicològic del ciutadà de forma que el concepte de ciutat o espai vital inclogui el rodal com un valor d'identitat cultural i personal dels sabadellencs.
Lògicament, un programa educatiu amb aquest doble objectiu de coneixement i identitat requereix una especial cura en la gestió del rodal. Malauradament, en els equips dels gestors municipals predominen els tècnics esclaus del cartesianisme planificador o el divisme constructor. La mateixa actuació constructiva del parc del riu Ripoll és un exemple d'aquest predomini de l'estètica territorial en front a una valoració més fisiologista o funcional del territori. En aquest sentit, caldria combatre la gestió en funció del disseny i substituir-la per la gestió de les funcions. Il·lustra aquesta afirmació el fet d'eliminar els horts-barraquisme per fer jardí en lloc de revaloritzar la funció psicològica i cultural que fa l'horta i crear un espai d'horta familiar públic, ordenat, obert a tota la ciutadania, lliure de màfies, etc. En la planificació de l'espai del riu Ripoll ha predominat els objectius estructurals per damunt de les funcions. Aquest tipus de gestió no és gaire positiva per fomentar una visió més ecològica del rodal a la ciutadania.
Potser per això el primer programa educatiu en aquest àmbit hauria d'anar dirigit als urbanistes prepotents que omplenen majoritàriament els espais administratius destinats a la protecció del rodal.
Actualment, el rodal és un espai amoral i, per tant, condemnat al caos, a una vigilància impossible i a un manteniment econòmic forassenyat. Avui, el rodal es podria comparar al concepte de poble del far-west sense més llei que la del més fort. La pacificació del rodal passa per una ordenació d'espais per al lleure, però especialment per revaloritzar el seu potencial biològic i identificar-lo amb el sabadellenquisme. Sinó hi ha una presa de consciència prèvia per part de la població el futur del rodal està condemnat a ser extremadament car i de difícil gestió. Caldria que la gestió del rodal s'orientés amb una participació notable dels barris annexos a cada un dels sectors, ja que són els usuaris potencials primers i els primers en que en valorin la singularitat ecològica, agrícola o paisatgística.
5.3 Els espais verds urbans i l'educació de la gent gran
A Sabadell hi ha plantats uns 35.000 arbres, és a dir, una mitjana de 0,16 arbres per habitant. Tanmateix, només els districtes 5è i 7è acompleixen aquest estandard, la resta està força per sota. Una dada important a considerar és que mentre que l'arbrat ha crescut des del 1992 un percentatge acumulat d'un 32,5%, la superfície amb gespa ho ha fet un 95%. Cal tenir en compte que aquest període inclou l'ajardinament del Parc Catalunya que suposen 35 ha respecte a les 74 de places i jardins i urbans. De totes maneres, és una realitat que l'arbrat com espai funcional no ha crescut tant com hauria calgut esperar, tot i que la alineació d'arbres hagi augmentat. Ara bé, la dada bàsica sobre la qual cal reflexionar és la superfície foliar ja que és la que millor expressa la funcionalitat de l'arbrat. Hi poden haver molts arbres, però ser de poca capçada i poca fulla i, per tant, ser molt poc funcionals, encara que, potser, molt estètics.
Aquesta primera realitat és ja en si un aspecte de l'educació veïnal bàsica. Poques vegades es valora l'arbrat per la seva funcionalitat ja que habitualment es fa més per l'estètica. Un cas paradigmàtic és a les places. En la major part de les places sabadallenques d'aquests darrers anys hi ha tendència a vorejar-les amb arbres altius i estrets com ara pollancres o plataners espigats. Curiosament, el més recomanable és sempre la capçada caiguda i que faci el màxim d'ombra. Molta ombra, vol dir molta fulla i també un ambient més agradable al carrer. Malauradament, Sabadell no és una ciutat d'ombra.
En general, l'arbrat forma part d'un carrer o una plaça i està sotmès a tota mena d'atzars. La jardineria pública ha propiciat que en els espais verds públics predomini la gespa i en algun moment també la planta de flor de temporada. Malauradament, a Sabadell encara no ha arribat el concepte de la xerojardineria ni s'ha aplicat els criteris de la jardineria naturalista tant arrelada en l'avantguarda de la jardineria catalana. Avui, simplement, es rebutja qualsevol idea innovadora i es titlla de poc competitiva davant dels grans espais "verds" encimentats i de nul manteniment, coneguts per places "dures".
Hi ha una manca total de criteris entre els veïns a l'hora de valorar la necessitat d'un espai verd o arbrat viari en front a un espai d'aparcament, per exemple, i no diguem ja si es tracta d'opinar sobre quin pot ser l'arbrat viari més adequat (això si és donés l'excepció que l'administració municipal els deixés participar en la decisió).
No hi pot haver una bona gestió dels espais verds sense una harmonització de conceptes entre els serveis de jardineria, els polítics i la població. Sabadell és un patètic exemple de jardineria feixista i barroera, però també ho és de manca de sensibilitat política en aquest tema. Algunes ciutats vallesanes en plena efervescència del naixement de la jardineria pública democràtica van promoure que es conegués l'arbrat viari de la ciutat. A Sabadell, el llavors regidor Sr. Sebastià Ribas ho va proposar però mai va sortir a la llum. La ciutat té una assignatura pendent en ensenyar a estimar el verd urbà.
Sens dubte, es tracta d'una activitat que hauria d'anar molt lligada a la comunitat de veïns més propera. En aquest sentit és lamentable que els Districtes hagin estat inútils en una tasca tant senzilla com és ara embellir els barris amb plantes i flors i implicar als veïns. Tenir cura del verd del barri és una característica de qualitat de vida que s'ha de valorar positivament. Encara és valora més un espai útil per aparcar que una zona verda.
El públic objectiu més motivable per a participar en el manteniment dels espais verds o fomentar la jardineria al barri és la gent gran. En aquest sentit és una activitat que es podria estructurar fàcilment a partir dels casals d'avis. No es tracta pas de donar la idea que els serveis municipals volen estalviar-se feina com de potenciar que les persones gran o la ciutadania en general s'impliquin en un treball útil per a la comunitat.
No cal dir que tenir cura de plantes i flors no és només una pràctica per enbellir un carrer o una façana sinó que és una fórmula d'implicació personal en l'estètica del barri i, per tant, en la identitat del propi entorn vital. Per altra banda, requereix una certa formació que es pot impartir com un valor de cultura. Així, doncs, la pràctica de la jardineria acaba sent un bon entreteniment per facilitar l'estabilitat emocional de la gent gran. A diferència dels espais del rodal, els espais verds urbans tenen un menor nombre de funcions, però són més propers a la residència de la majoria dels ciutadans i esdevenen símbols tant per als infants com per a la gent gran.
Els espais verds urbans no només són un element de qualitat ecològica del municipi sinó que caldria contemplar-los com veritables equipaments educatius. Això exigeix un disseny diferent d'aquests espais (des de la idea estètica i característiques tècniques fins al model de gestió adoptat) en la mesura que siguin el resultat d'un procés global de participació veïnal i, per tant, acabin formant part de l'orgull del barri.
Un activitat essencial d'un programa de sensibilització sobre el verd urbà seria disposar d'una guia de l'arbrat viari, no tant com una guia-inventari per ressaltar la diversitat d'espècies, sinó més aviat com exemples de les solucions a favor de la qualitat de vida aportades pels arbres a una determinat espai ciutadà. Aquesta mateixa guia hauria de valorar els inconvenients que poden causar en les èpoques de floració o fructificació i perquè cal o no soportar aquestes petites molèsties de la "natura urbana artificial". La guia, també hauria d'estar il·lustrada amb itineraris curts per poder apreciar les observacions que es puguin fer, així com argumentant-les al llarg de les diferents estacions de l'any.
Un altra pas fonamental seria introduir la responsabilitat de la jardineria del barri en els casals d'avis o en altres entitats del districte. Malauradament, tota aquesta tasca no es pot dur a terme amb uns serveis tècnics tant poc sensibles com els que suporta aquest ajuntament. Si més no, fins ara.
5.4 Plantes i flors: material educatiu
Quan es parla d'educació ciutadana es tendeix a pensar en campanyes o programes que pretenen modificar essencialment conceptes i molt més rarament actituds. Un dels canvis més substancials de comportament que es pot crear està relacionat amb l'amor per a les plantes i les flors, és a dir, per la jardineria casolana. El interès d'aquesta afecció és la gran incidència que té no només en el comportament dels afeccionats sinó també el que pot significar de cara a la imatge de la ciutat. Per exemple, un poble amb balconades i finestrals plens de flors l'associem a un entorn bonic i agradable. Però, el més important, és que a diferència dels animals domèstics, les plantes requereixen una dedicació que relaxa i modifica actituds personals.
L'ajuntament de Sabadell hauria d'invertir una part del pressupost del manteniment d'espais verds urbans precisament per fomentar l'afecció de la jardineria, promovent cursets als centres cívics i repartint llavors de plantes espectaculars. Per altra banda es podrien incentivar amb instruments urbanístics el recobriment de façanes amb plantes enfiladisses. Afavorir el verd urbà a partir de la jardineria casolana és una aposta de futur. Hem de tenir en compte que la major part de la superfície urbanitzada és privada i que per tant, patis i terrats poden ser espais verds. Espais no visitables per part del públic, però que funcionalment milloren la qualitat de l'aire. Educar per estimar les plantes es pot fer organitzant concursos de plantes, repartint llavors en determinats serveis municipals (per exemple, amb el rebut de la contribució urbana, etc.).
Una educació ambiental que no fomenti l'amor per la jardineria casolana és que no ha entès l'essència dels mecanismes que provoquen els canvis de comportament. Una educació ambiental que no es proposi canviar actituds no es pot considerar com a tal.
Una variant d'aquesta modalitat de sensibilització ambiental és l'horta familiar. Mantenir un hortet no professional per a l'autoconsum és igualment un recurs de lleure, però també educatiu. Gestionar el rodal amb criteris de futur i sostenibilitat exigiria que una part del parc agrícola pogués ser destinat a l'horta familiar. Hi ha prou mecanismes legals per garantir un accés no discriminatori i obert a tota la població. Una ciutat on una part de la població pot dedicar el temps lliure a un hortet situat al rodal contribueix a fomentar la responsabilitat amb l'espai comú municipal.
La comunicació és una qualitat de la major part dels sers vius. Comunicació entre diferents individus i comunicació amb l'entorn. La informació és a la base entre la comunicació dels individus, mentre la mobilitat possibilita la comunicació amb l'entorn. En el món d'avui, informació i mobilitat tot i ser radicalment diferents en les eines i els formats comparteixen un espai comú on interactuen profundament.
Alguns experts asseguren que l'augment dels canals informatius i l'increment en la velocitat de transmissió i recerca de la informació farà decrèixer la necessitat de moure's. Les telecomunicacions i les xarxes digitals han obert un nou univers en les possibilitats de la comunicació perquè trenquen totes les fronteres espaials i mentals. Malauradament, les telecomunicacions configuren un univers virtual, és a dir un espai comunicatiu en el qual la realitat no és palpable amb els cinc sentits. Per això, la mobilitat segueix sent la comunicació real i sensitiva. Gràcies a la mobilitat, una imatge, un desig, una relació es materialitza en un espai físic i sensitiu ja sigui entre individus o entre l'individu i l'entorn.
El cert és que un concepte tant físic i material com el treball avui s'ha convertit per obra i gràcia de la informàtica i la telemàtica en un concepte virtual. El teletreball és un exemple contundent de com les noves tecnologies han influenciat en l'àmbit de la informació i la mobilitat. Les telecomunicacions digitals converteixen un planeta sencer en un espai no més complexa que un petit poble. Queden molts aspectes per resoldre i molts dubtes pendents sobre la incidència del món virtual en la nostra societat. Tanmateix, és inevitable que també marca el caràcter de les persones de les ciutats.
El gran desenvolupament de les ciutats ha estat, en part, fonamentat, per la facilitat d'incrementar les relacions humanes i l'accés a la informació. Les noves tecnologies informatives ens permeten viure fora de la trama urbana, aïllats físicament de l'aglomeració humana i, en canvi, estar més virtualment acompanyats que mai. Actualment, ja es calcula que al món treballen des de casa i sense ni potser conèixer el client més de centenars de milers de persones arreu del món. A banda del teletreball avui ja hi ha totes les opcions de telelleure, els teleamics, etc.
Des dels ajuntaments s'estudia la implantació de les xarxes telemàtiques i la televisió per cable per facilitar la relació amb el ciutadà. Malauradament, la major part del conjunt de la població catalana no utilitza les telecomunicacions informàtiques en la seva vida per impossibilitat (racional, irracional, etc.) de comprendre-les així com també per manca de recursos econòmics.
Sigui com sigui, la telecomunicació pot incidir favorablement a una major qualitat del medi ambient en la mesura que propicíi una disminució en la mobilitat i que, per tant, freni les emissions tòxiques a l'atmosfera. El revers de la moneda és una pèrdua important en la sociabilitat de les persones proporcional a l'increment de la telecomunicació. Els espais físics públics per a establir relacions personals amb contacte físic seran més importants que mai, o potser seran un signe de distinció quan tot sigui virtual.
6.1 Educar per a l'era de les telecomunicacions
Marshall McLuhan ja va demostrar clarament que «les societats sempre han estat més moldejades pel caràcter dels mitjans amb que es comuniquen les persones que no pas pel contingut de la comunicació». En realitat, la comprensió d'un canvi social i cultural només és possible quan es coneix la forma amb la qual els medis condicionen l'ambient. Si la tecnologia de la imprempta va crear el públic, el lector i va suprimir l'anominat, la tecnologia digital ha creat la massa i ens converteix a tots en protagonistes potencials. Només cal que hi hagi la càmara sobre el nostre rostre. L'anònima Jenny a l'obrir una càmara a internet on deixa veure segon a segon la intimitat de la seva habitació i tot el que hi fa es converteix en un fenomen social i centenars de milers de persones consulten diàriament la seva pàgina web.
Hi ha pocs autors que hagin analitzat la influència de les telecomunicacions sobre les persones. Tot i així hi ha moltes raons per què qualsevol programació educativa a favor de l'ambient s'endinsi en mostrar els mecanismes pels quals el món digital i les telecomunicacions ens manipulen la personalitat i, per tant, la capacitat per raonar.
La televisió i, actualment, internet són el triomf de la forma sobre el contingut. I la imatge es converteix en el pensament plàstic més moldejable a través del retoc fotogràfic informàtic i la progressiva implantació de la fotografia digital.
La ciència i la tecnologia aprofiten el dubte místic i racional per aixecar temples i captivar la fe del descregut. La ciència, convertida en espectacle, és la trampa defintiva. Jerry Mander conclou que «el nostre món i els nostres processos mentals estan tancats en les fronteres de la tècnica; en aquesta situació, ens poden semblar lògiques moltes idees i solucions que siguin demencials perquè no tenim amb que comparar».
En el futur ens caldrà desvetllar-nos del somni tecnològic en el qual estem inmersos i recuperar l'art de conviure en harmonia amb la natura i les persones. Una art que mai ha estat a l'abast de la societat occidental, però que s'ha mantingut viva en alguns pobles nadius arreu del món. D'aquí la importància que en un programa d'educació ambiental ciutadà s'incloguin reflexions i es divulgui l'estil de vida dels pobles nadius d'arreu del món no sotmesos a la tecnologia. Si no tenim exemples per comparar no és possible reflexionar i, per tant, progressar.
No es tracta d'iniciar una creuada contra la tecnologia sinó de no mistificar-la. Internet pot ser molt útil en la vida municipal, però no hauríem de deixar que la nostra relació amb l'ajuntament sigui estrictament cibernètica. Un dia d'aquests fent gala tecnològica algun ajuntament anunciarà la retransmissió dels Plens per internet. I no és aquesta la funció de les telecomunicacions. El fet important no és poder veure l'espectacle del Ple sinó explicar pedagògicament allò que l'equip de govern fa a favor de la població més enllà del que marca el procediment administratiu. I això, no es fa ni a través dels diaris, ni de la televisió sinó en els locals socials. Locals culturals autogestionats per col·lectius ciutadans són igualment importants.
Tampoc cal oblidar que la tecnologia digital i de les telecomunicacions són responsables d'una important contaminació electromagnètica amb efectes desconeguts sobre la salut de les persones. Els municipis no vetllen prou per la influència de les centrals de distribució elèctrica, les antenes de telefonia mòbil i les línies d'alta tensió circulant per dins la ciutat.
6.2 La comunicació com essència de la convivència
Una de les activitats més plaents entre els humans és explicar-se coses. Conversar, és tant essencial com somniar o menjar. És en el diàleg interpersonal on aprenem a descobrir-nos i alhora a obrir-nos al món. Les converses poden ser temàtiques, tècniques, personals o intrascendents, però sempre són reconfortants. Ens donen seguretat i ens potencien els sentiments.
En la nostra vida social també esperem que la comunicació sigui fluida. La nostra satisfacció i compromís amb les institucions que compartim la vida depèn del grau de comunicació que hi mantinguem. La confiança al treball, amb les institucions i les empreses que ens subministren béns i serveis, està en funció del nivell de comunicació. En definitiva, la comunicació és un plaer i per això no gaudir-la ens fa rebecs.
En aquests darrers anys, les institucions públiques i, en especial, els polítics que donen contingut a una societat, han anat emmudint (a banda d'insultar-se) de forma proporcional a l'augment dels mitjans de comunicació.
La ciutat del futur proper ha de ser més xerraire, i no són els tècnics de l'administració qui han de definir que es diu i com a la ciutadania. Aquesta tasca és una responsabilitat política. S'ha de crear la figura del tinent d'alcalde de comunicació perquè la convivència i la confiança social són més importants que planificar l'urbanisme.
Fer la ciutat de les persones vol dir prendre les regnes polítiques per fomentar les comunicació entre i amb els ciutadans. Els comportaments agressius contra el mobiliari urbà, la manca de col·laboració en la recollida selectiva de residus urbans o l'abús dels serveis d'urgència hospitalaris existeixen perquè no sabem l'esforç col·lectiu que costa utilitzar-los inadecuadament. L'allau d'informació pot ser contraproduent però, la bona convivència només és possible si hi ha un rostre humà que li dóna contingut. De la mateixa manera que la garantia de la democràcia és precisament el procediment adminsitratiu i el lideratge política és imprescindible per la cohessió social.
El goig de conviure es sosté en la conversa i la informació comprensible. No pot existir el cable de fibra òptica si no tenim educació per utilitzar-lo. Aprendre a llegir el llenguatge àudio-visual és fonamental. La ciutat del segle XXI ja no és la de les llums (que n'hi ha d'haver, han de ser de baix consum i no amagar els estels o contaminar llumínicament la nit) sinó la de la claror de la comunicació, perquè només la conversa sincera il·lumina els cors de les persones.
Per això, no hauria d'existir cap aposta per les telecomunicacions o la comunicació digital que no sigui complementada amb un programa de creació d'espais públics per a les relacions humanes físiques. És absurd que una ciutat pionera com Sabadell (definida políticament com a progressista) estigui donant un gran suport al món internet o la televisió per cable i hagi estat incapaç d'habilitar un sol ateneu per a lliurepensadors autogestionat pels propis joves.
Tampoc podem caure en la trampa de defensar les telecomunicacions com una eina per estalviar emissions gasoses al transport. Segurament, la videoconferència ens permetrà viatjar menys, però en la vida municipal, la cèl·lula bàsica del ciutadà, les relacions i la comunicació persona-persona segueix sent la clau de la bona convivència. Per això, la figura política del comunicador municipal es converteix en el garant d'un món pressionat per la forma i despreocupada pel contingut.
Això, lamentablement, també forma part de qualsevol proposta per millorar el medi ambient. Perquè no hi ha ambient sense humanitat. El dia que perdem la racionalitat, la biosfera seguirà existint, però no hi haurà entorn, tant sols biotops.
6.3 Minimitzar l'impacte de la mobilitat a la ciutat
El primer fet a considerar és que a Sabadell hi ha un vehicle turisme per cada tres persones. La segona realitat és que el cotxe constitueix el mitjà de transport del 66% dels desplaçaments per anar al treball. En general el mode de transport principal a la ciutat és el cotxe en un 38% i caminar amb un 36%. L'autobús assoleix un 16%. En canvi, la moto no arriba al 7% i la bicicleta és de l'1%. Els estudis de mobilitat asseguren que les distàncies de menys de 1,2 km es fan en un 63% a peu. Així, doncs, qualsevol programa educatiu que vulgui incidir en un canvi d'hàbits en la mobilitat ho ha de fomentar a partir d'incidir sobre aquestes tendències existents. No podem oblidar el repte que suposa que els desplaçaments interns superin per sobre del 50% als desplaçaments externs. I és que un 44% de la gent viu i treballa i a la ciutat sense comptar els desplaçaments per portar la mainada a l'escola.
6.3.1 Robar clients al cotxe
Sembla clar que l'autobús hauria de ser el principal lladre d'usuaris al cotxe. Tanmateix, presenta algunes dificultats conceptuals en l'explotació del servei que no el fan gaire apte per segrestar clients d'un mitjà molt més còmode i personal. En aquest sentit, l'autobús urbà, en una ciutat mitjana com Sabadell està sotmès al cotxe, però també al trajecte a peu. Perquè incrementi espectacularment el seu ús hauria d'acomplir dos requisits: facilitar les interconnexions entre línies i pagar bitllet de temps horari. Sovint, anar de compres des d'un barri al centre o a l'inrevés no demana temps superiors a les dues hores. Si el bitllet d'anada de fet inclou gratuïtament la tornada per a un temps inferior a les dues hores incentiva l'ús. En els costos d'explotació del servei d'autobús caldria comptabilitzar l'estalvi en contaminació, la pèrdua de temps per aparcar, etc. Per un altra costat, el servei d'autobusos urbà hauria de considerar-se un servei a la ciutadania. En aquest sentit, hi hauria d'haver un sistema de bitlletatge lligat a les targetes de caixer automàtic bancari i que es carregués en compte sense haver-se de preocupar per pagar. Pujar a l'autobús sense aparentment pagar és molt diferent de comprar un targeta amb xip recarregable o no de mil pessetes o amb bonus de 10 viatges. Aquesta tarja o extensió del servei d'aquest tipus de tarja hauria de ser només per a persones residents o amb lloc de treball a la ciutat.
Està clar, que tot i que hi ha un sostre d'usuaris, els autobusos urbans no es gestionen amb criteri e millorar la mobilitat i la qualitat de vida a la ciutat. Els primers que caldria educar en aquest sentit és a la classe política.
6.3.2 Incrementar l'ús de la bicicleta
L'ús de la bicicleta va lligat a tres factors, un de meteorològic, un de distància i duresa del territori i un tercer de seguretat. Contra els dos primers no hi ha cap intervenció possible, a l'estiu fa calor i a l'hivern fa fred, així com el fet que una ciutat sigui planera o tingui forts desnivells. Ara bé, sobre la seguretat de la bicicleta si que hi ha molt a fer. Mentre hi hagi biciclistes accidentats hi haurà una por general a usar aquest mitjà de transport.
A nivell de gestió de la mobilitat és una llàstima que no s'hagi entès que per a distàncies superiors a 1,2 km i fins a 3 km la bicicleta pot ser una molt bona alternativa. En aquest sentit, els responsables del trànsit no han facilitat ni la circulació preferencial de bicicletes ni permetre circular bicicletes amb carretó. És clar que no es pot demanar que un consistori hi hagi responsables que contradiguin l'esperit general d'un país. I en el tema de la mobilitat i el trànsit, l'Estat espanyol segueix imperant la llei del més fort. Només cal veure que els pas de vianants fins fa ben poc no tenien consideració d'àrea de defensa del vianant i no era obligat per als cotxes aturar-se.
En aquest àmbit és lamentable la política de pressió endegada pel col·lectiu ecologista Atenció Bici. Els carrils bicis no són una garantia per al biciclista tal com s'han dissenyat i menys quan s'incorporen a la vorera. Per altra banda s'han promogut estudis milionaris que no donen respostes a un problema essencial: la circulació preferent de bicicletes per als carrers. No són els estudis qui aportaran mesures per incentivar la bicicleta i, especialment, quan tants experts amb honoraris magnífics han opinat.
De totes maneres, una vegada més es fa palesa una manca de simpatia general envers la bicicleta tant per part de la guàrdia urbana com de la mateixa àrea de via pública. En aquest sentit, caldria reciclar i oferir nous horitzons a la guàrdia urbana, l'objectiu de la qual no hauria de ser tant la de fer la vida impossible al cotxe (que també, mentre hi hagi tant conductor incívic) com de ser un ajut per pacificar el trànsit i ser una eina per incentivar l'ús de vehicles lleugers, ecològics, de les persones i dels transports col·lectius. Per exemple, l'adquisició de les motos elèctriques per a la guardia urbana hauria d'haver servit per promoure amb demostracions pràctiques les avantatges d'aquests vehicles, especialment, entre els joves.
Cal també citar que la manca d'autonomia municipal legislativa no facilita gaire la presa de posicions innovadores que tanta falta farien en l'àmbit del trànsit. Tots els programes d'educació vial existents, per exemple, ho són des del punt de vista dels deures i drets entre els elements del sistema, però sense cap referent ecològic. L'educació vial hauria de començar per situar en el centre del sistema la persona i supeditat a aquesta els sistemes de transport. Malauradament, és sempre a l'inrevés. El problema d'aquests programes educatius és que, probablement, es fan amb mainada que viuen amb el cotxe a casa i que el soroll del trànsit al qual valoren com un gran silenci amb comparació amb els decibelis que escolten a qualsevol de les discoteques que freqüenten.
6.3.3 El comerç sense cotxes
Aquest és un aspecte en el qual l'educació per al consum hauria de saber incidir-hi. Tanmateix, no podem oblidar que el comerciant de Sabadell és força familiar i amb un nivell cultural baix, no tant, per qüestions d'estudi sinó per la generació que majoritàriament el regenta. Aquesta afirmació es basa en evidències tant clares com és ara l'oposició que tradicionalment han fet contra les illes de vianants o carrers sense circulació o limitada.
No cal dir que en una cultura crescuda o, més ben dit, enganxada al seient del cotxe i que ha convertit el cotxe en un símbol de distinció social, no facilita que es pugui canviar l'hàbit d'anar a comprar com un senyor o senyora sense cotxe. Segurament, les noves tendències i l'aparició dels microcotxes facilitarà que es el cotxe perdi una part d'aquesta aureola de distinció. Una aureola que, per altra banda, es perderà definitivament el dia que l'impost de circulació sigui una fórmula polinòmica que penalitzi les mides i la potència fiscal, però també la contaminació, el soroll, etc.
Segurament, caldria fer campanyes per incentivar que la ciutadania anés al petit i mitjà comerç sense cotxe, però, malauradament, en aquest cas el primer que caldria és que els botiguers veiessin clar que a partir d'una determinada compra l'important no és pagar el tiquet de l'aparcament sinó portar-ho a casa amb un servei de matí per tarda o tarda per nit del mateix dia i amb horari concertat. Una vegada més, qualsevol programa d'educació hauria de ser inicialment per al comerciant a continuació per al consumidor.
La contaminació de l'aire, les aigües i pel soroll són les tres xacres que d'una forma objectiva incideixen sobre la salut de les persones. En general està causada pel trànsit i la indústria. Tanmateix, la terceriarització de l'economia ciutadana ha reduït a localitzacions molt concretes la contaminació sònica i de l'aire per part de la indústria, mentre que actualment la majoria és provocada pel trànsit rodat.
Pel que fa a la contaminació de l'aigua l'endegament de la segona depuradora permetrà la connexió de tots els col·lectors que fins ara abocaven directament a la llera del riu Ripoll. El principal problema és que alguns tallers i petites indústries situades en el casc urbà fan abocaments il·legals. En aquest sentit, hi ha una part d'actuacions educatives acompanyades de solucions per facilitar la gestió de determinats residus líquids o solubles en sectors industirals concrets. Les depuradores haurien de ser un equipament visitat tant per les escoles com pels adults, ja que és la millor manera de corregir el costum de tirar objectes i elements diversos al WC. És clar que el principal problema d'aigües fecals o residuals de neteja que es generen en una ciutat es podrien minimitzar a partir de dues polítiques bàsiques: fomentar la instal·lació de WC compostadors i distingir entre una xarxa de clavagueram i una xarxa de recollida de les aigües pluvials que cauen damunt el sòl impermeable de la ciutat. No deixa de ser curiós que es es promoguin habitatges bioclimàtics i autosuficients energèticament i, en canvi, no s'incorpori una xarxa de WC compostadors que permeti minimitzar l'aigua residual generada. Educar sobre el valor ecològic dels excrements humans és un dels principals rèptes conductuals que tenim plantejats. No m'extendré sobre aquest tema perquè l'informe de l'Estat del món 1998 del Worldwatch Institute hi dedica un capítol sencer.
El gran paquet de la càrrega contaminant de l'aire està relacionada amb el trànsit, tant a nivell d'emissió de partícules i tòxics a l'aire com per les vibracions (soroll) dels vehicles. Sigui quina sigui la causa principal de la contaminació atmosfèrica i acústica, el fet és que hi ha una xarxa d'estacions de mesura i a més s'ha fet un mapa sònic de la ciutat. Les dades revelen que la Leaq mesurada es situa per sobre del 70 db en la major part dels carrers. Educar a favor del silenci vol dir sensibilitzar sobre la minimització en la utilització dels cotxes, la implantació de vehicles elèctrics (especialment, promoure les motos elèctriques) i l'establiment de plans subvencionats d'aillament d'habitatges sotmesos a elevats nivells de contaminació acústica. Combatre el soroll és important perquè aquest té efectes psicològics perillosos que poden derivar en trastorns diversos. Per altra banda, la nostra és una cultura poc respectuosa amb el silenci i especialment amb el respecte pel descans dels veïns. Un espai on concentrar alguna campanya a favor del silenci nocturn seria a tots els restaurants i bars, a banda, del megaespai de lleure de la Zona Hermètica on tot i no haver-hi veïns concentra la major part del soroll durant els caps de setmana.
Una de les principals actuacions educatives per reduir en general això que anomenem la carga contaminant es centraria, precisament, en fer possible que tota la informació ecològica sobre la ciutat no només fos pública sinó que també es publicités a través del màxim nombre de canals. Les dades de qualitat ambiental, tant de l'aire com de les aigues són obligatòries d'acord amb la llei d'accés a la informació ambiental. Ara bé, potser també s'haurien d'utilitzar amb finalitats educatives i de sensibilització. Malauradament, el fet habitual és que les dades recollides per aquestes costoses estacions de seguiment acaben sent dades purament administratives i algunes vegades noticia en els diaris locals.
Les experiències de limitar la circulació en dies de forta inversió tèrmica és un extrem legal. Aquesta situació no és habitual a Sabadell en grau perillós, però seria recomanable adoptar mesures preventives pactades amb la població.
Ja hem comentat abastament en aquest informe que no hi pot haver canvis d'actituds en la ciutadania sense informació. Informació, en el context actual, ha de ser sinònim de publicitat, de repetició constant i amb un atractiu que capti la curiositat del receptor i el captivi pels beneficis del canvi que se li proposa. La xarxa d'autobusos, els centres d'assistència primària, les escoles, els centres cívics, i altres espais ciutadans podrien disposar de panells informatius permanents amb les dades sobre la qualitat ambiental urbana. Les persones hem tenir un recordatori permanent informatiu perquè ens plantegem canvis d'actituds.
Segurament, la contaminació incideix negativament sobre la salut de les persones quan assoleix determinats nivells. Massa sovint ens oblidem que hi ha una contaminació molt pitjor que és la de la ment dels polítics responsables. Contaminació mental ja sigui per la història professional o simplement per convicció personal.
La protecció del medi ambient demana una mentalitat molt oberta i dúctil, alhora que un esforç constant de revisió de conceptes i d'actituds personals, qualitats imprescindibles per als responsables que el gestionen. Malauradament, la gestió ambiental de Sabadell és absolutament reprobable quan s'albira des d'aquesta perspectiva.
Un dels aspectes que distorsionen una gestió ambiental amb criteris de sostenibilitat de la ciutat és que s'anteposin criteris d'estètica arquitectònica i formalisme urbanístic a la millora de la qualitat ambiental i a la minimització de la despesa de manteniment (que també és una qualitat ambiental).
La ubicació de les depuradores en espais amagats o sobre sòl industrial és un exemple paradigmàtic d'aquesta política d'amagar la contaminació i la pudor que generem.
Altres vegades, com en el cas dels residus inerts no molestos, com són tots els que es recullen en una deixalleria també s'amaguen. És lamentable, no tant a nivell de gestió, sinó per raons purament d'educació cívica que en la remodelació del Mercat no s'hagi previst una minideixalleria urbana en el projecte. Hauria estat una aposta clara de donar un ús educatiu a un equipament ciutadà emblemàtic i ajudar a crear consciència sobre el cicle de la matèria. També s'hi hagués pogut instal·lar una petita planta d'assecatge tèrmic per al residu orgànic que es genera en un mercat. El projecte del Mercat és llum i color per a major glòria dels arquitectes i dels responsables polítics de la renovació. Per poder ubicar la deixalleria del centre al recinte del mercat hi hauria d'haver algun programa d'educació política ambiental per a regidors i tècnics municipals.
Malauradament, la decissió d'amagar en algun indret perdut del centre la deixalleria és només la punta de l'iceberg que navega per les dependències municipals. Les obres de la Rambla Ibèria es van programar amb un absolut despreci per als residents dels barris afectats i, finalment, quan ja es va obrir provisionalment es va donar prioritat al cotxe privat abans que a l'autobús i als residents. Es prioritari que aquest ajuntament es deixi de manifestar obertament ecologista i a favor de la sostenibilitat per part d'alguns regidors, però que en canvi a l'hora de plantejar el detall de les obres i projectes així com les campanyes de comunicació destinades als ciutadans demostra una absoluta insensibilitat ambiental a nivell polític.
Segurament, moltes de les apreciacions en aquesta diagnosi han estat fetes sense conèixer el detall o els elements de pressió que poden fer naufragar bones idees. S'ha intentat només comentar aquelles que semblen més aviat fruit d'una manca de sensibilitat més que no pas per altres raons més fosques i profundes. Segurament, quan es parla d'educació ciutadana des de l'àmbit municipal pensem en el grau de civisme dels veins. Ningú pot negar que polítics i tècnics municipals també poden necessitar un reciclatge important en algunes matèries. En el cas de l'àmbit de la sostenibilitat això és d'una evidència meridiana. L'únic problema és que en el nostre país d'ecologia i sexe tothom es manifesta com un entès. I és lògic, qui més qui menys conviu amb l'entorn i practica el sexe. Però, no és menys cert que patim d'una gran frustració en ambdós temes producte d'una arrogància que ens fa caure quan les situacions es fan més complexes.
Pensar en termes de sostenibilitat és un exercici que requereix un entrenament notable i, sobretot, una gran dosi de modèstia i voluntat per aprendre: dues qualitats cada vegada més escasses en la classe política que ho és més per l'atzar que no pas per vocació.
Que aquestes ratlles serveixin perquè la pròpia administració no organitzi només els programes d'educació ambiental (que finalment es puguin endegar) pensant en la ciutadania sinó també contemplant com a destinatari prioritari la pròpia classe política i els funcionaris de l'administració pública i no només del departament o àrea o servei de medi ambient sinó de tot l'ajuntament. Ens agradi o no els temes ambientals tenen un caràcter absolutament transversals.
Per a l'elaboració d'aquest document s'han sol·licitat les dades relacionades a continuació. La regidoria d'educació ha fet un esforç per subministrar totes les que ha pogut, però que han estat insuficients. En tot cas, disposar d'aquestes dades i segurament d'altres indicadors és com disposar de les dades d'una anàlisi de sang humana. Amb el temps es converteixen en paràmetres que permeten fer prediccions més encertades sobre la problemàtica de la realitat i de les tendències evolutives dels comportaments ciutadans.
Malauradament, en aquests temes ens trobem encara en una etapa caracteritzada per uns instruments de predicció rudimentàris i que caldria fer un esforç per superar-la. La ciutat educadora també és la ciutat de les dades analítiques fiables sobre l'estat del medi ambient.
Relació de dades sol·licitades
1. Consum d'aigua domèstica i indústrial. Distribució per districtes i al llarg de l'any. Pèrdues de la xarxa. Origen de l'aigua a Sabadell. Qualitat i quantitat d'aigua subterrània. Preu mig de l'aigua a Sabadell. Quantitat d'aigua consumida pel rec i manteniment dels espais verds (aigua potable i aigües reutilitzades)
2. Aigua circulant pel clavegueram. volum d'aigua tractat a les depuradores i a la llera. Carga contaminant (DBO i altres paràmetres). Qualitat i quanitat dels cursos fluvials.
3. Paràmetres analitzats de la contaminació atmosfèrica. Distribució anual i territorial. Origen de la contaminació. Quilos d'emissió per habitant/any dels principals agents analitzats. Emissions del transport col·lectiu.
4. Contaminació sonora diurna en els districtes de Sabadell. Àrees conflictives i agents causants. Soroll dels vehicles a la ciutat.
5. Energia elèctrica consumida per l'enllumenat públic i els edificis municipals. Energia elèctrica total subministrada a Sabadell. Kilowats anuals generats per energies renovables.
6. Parc mòbil per categories. Superfície de la xarxa viària urbana pavimentada. Superfície total de voreres construïdes. Desplaçaments per dins de la ciutat: modes de transport, distància mitjana i motius. Viatgers en transport públic: distribució anual, focus de màxima intensitat, bitlletatge senzill i en targetes.
7. Superfície d'espais verds. Superfície d'espais naturals. Superfície d'espai rural. Àrea mitjana de superfície d'espai verd. Quantitat d'espai verd/habitant. Nombre d'arbres viaris. Espècies i quantitats. Àrees de màxima densitat en arbrat viari. Despesa general de manteniment dels espais verds i percentatge per càpita. Sòl urbà edificat no habitat: nombre i superfície. Superfície mitjana d'habitatge per habitant. Nombre d'animals domèstics censats i espècies. Animals domèstics capturats i recuperats pels seus propietaris.
