Grup de treball:
Educació i lleure Grup de treball:
Educació i lleureTítol: Valors educatius del lleure
Autor: Artur Iscla i Aragonès
Data: Girona, juny de 1998
1. Prèvia.
2. Valors educatius del lleure.
3. Situació actual, algunes consideracions.
4. Diferents perspectives d'actuació.
5. Estratègies i propostes d'intervenció.
Em va sorprendre un xic que m'encarreguessin l'elaboració d'aquest treball i molt més que m'anomenessin expert, en primer lloc perquè no em considero expert en massa res i en segon lloc perquè els vertaders experts en qualsevol activitat són aquells que actuen, i per tant aquells que participen i fan possible que molta gent pugui gaudir d'uns espais i uns temps d'oci viscut plenament i amb un sentit pedagògic. Per tant, vosaltres sou els vertaders experts i en tot cas el que jo bonament intentaré serà desvetllar-vos algunes opinions, meves i compartides amb altre gent, a partir de la pròpia experiència i de la lectura que de la realitat més propera. Per últim, haureu de perdonar un cert desordre en els plantejaments que en algun moment pot dificultar la lectura i el posterior anàlisi, però un cop fet m'ha estat difícil d'endreçar-lo.
Sembla que vivim l'època de l'oci i que això va en augment, que millorar el nivell de vida vol dir tenir més temps lliure i per tant, tal i com estan estructurades les ciutats, també vol dir necessitat d'ocupar aquest temps lliure. Abans, no calia aquest nivell d'estructuració, ja que sovint se'n tenia menys de temps lliure i per altra part no s'havia generat la necessitat social d'omplir-lo i es podia ocupar passejant, sortint al carrer, xerrant, jugant a la plaça. Avui ens trobem amb la necessitat de trobar aquests espais organitzats que ens permetin desenvolupar activitats plaents en el que hauria de ser el temps lliure…
Entenent l'espai de lleure com un espai de joc, com un espai lúdic al qual arribem per plaer, podem diferenciar, tal i com diuen J. Franch i A. Martinell, varies dimensions del joc:
Seguint en l'anàlisi que aquests autors fan de l'espai de joc podem veure que:
Com podem veure, el joc posseeix totes les condicions necessàries per a desenvolupar un procés educatiu, per tant, convertir aquest espai de joc en un espai d'intervenció educativa depèn del marc en que es desenvolupi, depèn de la intencionalitat amb la que es planteja aquesta pràctica. Així, podem dir que les entitats d'educació en el lleure neixen amb la voluntat de ser espais d'elaboració comunitària del joc i espais de participació social.
Les activitats d'educació en el temps lliure tenen uns trets característics que , sense ser oposats als del marc escolar, mantenen matisos metodològics diferents. Aquests trets es podrien resumir en:
Les funcions que acompleixen les activitats d'educació en el lleure poden ser:
La pràctica totalitat d'aquestes funcions, amb la corresponent adaptació, tindrien una connotació de servei públic, la suma de totes elles podria tenir la lectura que l'educació en el temps lliure és un dret del ciutadà. Per tant, podríem entrar en el dilema de qui té la responsabilitat sobre aquest sector, quin paper han de tenir les entitats, l'administració i els privats. En aquest sentit, mentre la societat civil no hi arribi, cal que l'Estat ho asseguri, i haurem de convenir que els serveis de lleure encara són per una part de la població, no tothom hi té accés. De la mateixa manera, també és cert que no tothom els reclama, no tothom els viu com un dret, com una necessitat o un problema del qual l'administració se'n ha de fer càrrec.
Intentaré enumerar a continuació algunes consideracions la suma de les quals pot donar una lleugera idea de quina és la realitat del lleure avui:
Actualment patim un moment d'indefinició del sector de l'educació en el temps lliure. Després d'uns anys en que semblava que es valorava expressament aquest espai d'intervenció com un espai d'educació integral de l'individu i del grup, que semblava que s'executaven polítiques actives en aquest sentit, ens trobem en un moment en que hi ha molta acció i molts agents diferents que intervenen, però manca reflexió que permeti situar aquest sector en una societat molt canviant. Molts dels objectius que el sector plantejava fa més de deu anys encara poden tenir vigència, però potser ja no en té la manera d'aconseguir-los, la metodologia que es fa servir. És cert però, que el sector de l'educació en el temps lliure és un sector amb prou experiència per poder fer un anàlisi teòric, com a mínim d'aquests vint anys de treball amb democràcia.
En el camp de les activitats esportives, salvant les distancies, es viu un procés similar. La formació per a la pràctica de l'activitat física està compartida entre l'administració, els clubs i les empreses privades, amb models de col·laboració i relació molt diversos depenent de les ofertes i les possibilitats del mateix territori, però es troba a faltar un criteri clar respecte a qui i com ha d'actuar.
Manca un reconeixement social de l'acció que es desenvolupa o es pot desenvolupar en el temps lliure i malgrat això hi ha més oferta i més demanda que mai. Els ciutadans no solen reclamar els serveis de lleure com a dret, passen pel davant preocupacions com el trànsit, els carrers, la seguretat ciutadana o el comerç, i això es sol reflectir també en els programes polítics.
S'ha perdut consciència del potencial educatiu del lleure i pràcticament tothom fa propostes parcials amb manca de coordinació o com a mínim de complementació entre elles. Manca una visió integral de tota la oferta de lleure, com a mínim per a poder fer una planificació coherent de l'acció educativa a realitzar, cadascú té la seva parcel·la que considera diferent de la resta. Les mateixes entitats d'esplai no s'arriben a posar d'acord sobre el seu paper, la seva acció i fins i tot s'arriben a viure com a enemics, evitant, a voltes, treballar en xarxa, com a col·lectiu, per a poder tenir més força i presència per a poder fer reivindicacions del sector. No parlem ja de la relació entre les entitats de lleure i les esportives o entre elles i el sector empresarial, al que es viu com un intrús amb manca de plantejaments pedagògics que té com únic objectiu el provocar el consum i generar ingressos en un camp en que ells han estat pioners i màxims exponents fins ara. Però de veritat la majoria de la població coneix els plantejaments pedagògics, de les entitats d'esplai i el que poden representar?, realment la majoria dels pares inscriuen als seus fills als esplais per unes conviccions pedagògiques fermes o senzillament perquè els hi solucionen un problema i pensen que com a mínim no prendran mal i estaran "recollits"?
Amb tot, les entitats d'educació en el lleure segueixen mobilitzant gran quantitat de voluntaris que constitueixen el seu gran valor.
Actualment s'estan donant en el sistema educatiu una sèrie de canvis i conflictes sense que això representi una millora en la relació amb el sector de l'educació en el temps lliure. Bàsicament es donen relacions de caire utilitari i sovint mal planificades, no s'arriben a rendabilitzar tant els canvis curriculars, els canvis en els horaris, ni tant sols els equipaments escolars. Amb tot això van sorgint o es van ampliant nous camps d'actuació com són els menjadors escolars, les activitats extra-escolars o la implicació d'altres agents presents en el territori en l'activitat escolar.
Davant de tot això, l'administració tampoc aconsegueix tenir una visió complerta de tot plegat, costa trobar ajuntaments o consells comarcals, per a citar les institucions més properes als ciutadans, que facin plantejaments globals sobre el tema, que no vol dir ofertes conjuntes d'esport, lleure i diversió infantil; sinó plantejaments coherents en el camp del temps lliure, de relació amb entitats i empreses, de valoració de necessitats tant dels infants com dels pares. S'han anat diluint les polítiques actives d'àmbit municipal, comarcal i autonòmic i s'ha anat produint una mena de delegació, sovint mal delegada, en els sector associatiu i empresarial aprofitant l'avinentesa per reduir els recursos econòmics que s'hi dedicaven.
Cal destacar també la gran quantitat de joves que no tenen una participació activa en l'ocupació del seu temps lliure, que bàsicament consumeixen d'un gran ventall d'ofertes que a gran escala i a nivell local s'ha muntat per a ells. Les ofertes habituals d'educació en el lleure arriben a un reduït nombre de joves, que, a més han descobert un sector creixent com és el de la cooperació internacional i la solidaritat com allò que els motiva a participar i a implicar-se en projectes.
El sector del lleure s'ha vist ampliat per franges d'edat tant per baix, com per dalt: es reclamen activitats per e nens més petits i també per a adults i la tercera edat que obren noves expectatives d'actuació i noves metodologies i propostes.
També s'ha vist ampliat en activitats més especialitzades: esport d'aventura, activitats festives, parcs temàtics, activitats culturals, etc. que generen canvis en la metodologia d'actuació i també la incorporació de nous agents.
En el camp normatiu es troba faltar una postura més clara en l'àmbit legislatiu. En el camp del lleure hi ha una certa regulació administrativa mancada d'exigència qualitativa. En altres camps aquesta regulació és inexistent o molt deficient (menjadors escolars, parcs infantils, etc.) i es regulen per altres criteris (empresarials, econòmics, laborals,…)
Quan una entitat es posa a plantejar quina serà la seva acció, quin serà el seu programa anual, sovint amb qui primer pensa és amb el propi equip: amb quin és el seu camp d'actuació, amb quin és el seu ideal, els seus objectius com entitat, la seva disponibilitat, les seves possibilitats econòmiques, les activitats que els agradaria portar a terme, etc. En un segon moment, es pensa amb els infants i joves que tindran al seu càrrec: com poden ser què poden necessitar, quines dificultats es podran trobar com equip, limitacions de nombre, d'edat, costums, etc. Per últim, alguns d'ells, pocs, pensen amb els pares, amb quines necessitats educatives poden plantejar, quines mancances tenen, amb quina idea inscriuen als seus fills al casal o a l'activitat esportiva. Pràcticament ningú pensa d'entrada amb tot allò que ja hi ha al territori, amb quin paper poden jugar com entitat, amb quines relacions han de mantenir per poder realitzar una bona tasca conjunta davant la població infantil.
Sense que tot això vulgui dir que s'hagi d'invertir l'ordre dels plantejaments a fer, és cert que hi ha moltes preguntes que no es fan o no es volen fer, perquè ja ens va bé seguir fent el que fem.
Els pares i mares porten els fills a un parc infantil a passar la tarda o a fer una festa perquè això els hi soluciona sense massa esforç per la seva part (únicament l'econòmic), la manca d'espais de "diversió controlada" i la manca de plantejaments educatius sobre com ocupar el temps lliure dels nens i de la família, o la dificultat que representa entretenir els nens mentre ells treballen. És una proposta bàsicament lúdica, de diversió que acompleix una funció clara que els pares reclamen i accepten, això ho saben molt bé les empreses que els promocionen: des del Parc infantil tancat de la ciutat fins a les macro-ofertes que representen els Parcs Temàtics.
No oblidem tampoc les propostes específiques d'activitats que combinen l'aprenentatge i el lleure: les estades o colònies d'idiomes en són el màxim exponent, que a més són organitzades per entitats i institucions sense un bagatge pedagògic en el camp del lleure (Acadèmies, Instituts o les mateixes cases de colònies), això si, contracten monitors per les estones de lleure (?), bàsicament per fer tallers, jocs de nit i vetllades. De fet són estructures que allarguen el model escolar durant el període de vacances, fent del temps de lleure un negoci i rendabilitzant infraestructures i personal que han de mantenir.
Malgrat tot, les propostes de les indústries de l'oci són les més clares, crec que el seu missatge és prou evident i als pares ja els hi va bé i arriben a considerar més seriosa una proposta feta per una empresa que la que els hi pot fer una associació .
En aquest sentit, les associacions, s'han deixat perdre oportunitats de renovació i de canvi de plantejaments o si més no de capacitat de fer una oferta atractiva. Amb això no vull dir que el centre d'esplai s'hagi de dedicar a fer anglès, sinó que hauria de ser capaç de vendre millor el seu producte, d'arribar millor a les necessitats dels pares i de complementar-se amb altres ofertes. La manca de consens i definició entre els diferents moviments, sovint ha fet que qui se'n veiés beneficiat fora el sector empresarial que és qui sol tenir les idees més clares.
Tot això no vol dir que les associacions treballin malament, crec que treballen millor, amb gent molt més preparada que fa uns anys, però que els seus plantejaments no han evolucionat al ritme que ho ha fet la societat. Avui en dia els canvis es produeixen a molta velocitat i l'infant d'avui té unes possibilitats d'actuació i una comprensió de la realitat i del món molt diferent que les d'un nen de fa vint anys, i en alguns casos l'esplai sovint li segueix oferint el mateix taller, joc, vetllada i fins i tot la mateixa cançó que fa vint anys, sense un marc pedagògic excessivament elaborat i adaptat a la realitat. A més, el sector associatiu, amb algunes excepcions, no ha estat capaç de fer un desenvolupament estratègic que el situï en bona posició tant davant dels mateixos ciutadans com dels altres agents, que el faci tenir un pes específic per poder crear estats d'opinió per poder provocar estats d'opinió i reivindicar el seu paper.
En tot el text anterior podeu trobar implícites algunes propostes d'actuació, intentaré ordenar les que considero més importants i que poden encetar la discussió respecte el que cal fer:
El sector associatiu s'ha de consolidar i ha d'aconseguir un major reconeixement social i ell ha de ser el primer interessat en assolir-lo, no n'hi ha prou en lamentar-se i en culpabilitzar a l'administració o els privats. Aquests darrers tenen molt clar el seu paper, els seus interessos i objectius i com aconseguir-los. Les entitats han de saber reconèixer les seves virtuts: voluntariat, qualitat pedagògica, participació social, capacitat d'adaptació a noves situacions, rendibilitat econòmica… i millorar el coneixement i el reconeixement que d'elles té el conjunt de la ciutadania.
Cal també una redefinició del paper de l'administració que es mou entre l'intervencionisme i la inhibició. Cal una intervenció (que no intervencionisme), més clara i decidida de pacte i relació estable amb les associacions, des d'una perspectiva d'igualtat, de reconeixement de la tasca que es porta a terme des de les associacions. Cal també major regulació de les activitats sota criteris de qualitat pedagògica respecte les iniciatives i ofertes existents en el territori.
Cal una millor informació dels pares i mares sobre les possibilitats que ens ofereix la ciutat com espai de lleure i diversió, per també com espai educatiu. En la mesura que anem recuperant espais urbans per al lleure familiar, en la mesura que creixen les ofertes de tot tipus, cal millorar la informació respecte d'aquestes. Aquesta informació no pot ser neutre, ha de tenir un contingut i una intencionalitat pedagògica; no basada en grans campanyes, ni extens i exhaustius catàlegs d'activitats, sinó centrada en poder fer propostes, idees, consells que cada família adapti a la seva manera d'actuar. No es tracta de dir que és el que s'ha de fer i el que no s'ha de fer, sinó estimular als pares i mares a participar en iniciatives, a saber triar i decidir el que més els hi convé i a fer d'aquesta tria un moment més de participació entre pares i fills. Aquest és un paper que d'una forma o altra toca fer a l'administració malgrat que no sempre directament sinó col·laborant amb les entitats i institucions que després són els vertaders protagonistes de l'acció.
Cal innovació metodològica i didàctica de l'educació en el temps lliure. Cal renovar els plantejaments pedagògics i adaptar-los a les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Aquesta és una reflexió que després de vint anys d'acció en el marc de la democràcia es pot fer amb un cert bagatge, amb una experiència que garanteix que els resultats han de ser bons per força, però no ens podem dormir...
Cal un major consens entre els diferents agents que intervenen. A hores d'ara, és inevitable que coexisteixin diverses ofertes que acompleixen funcions i necessitats diferents. La idea de ciutat educadora hauria de donar sentit a aquest consens, la ciutat com a agent educatiu facilita alhora la comprensió de la seva pluralitat i al mateix temps reforça la particularitat de cadascuna de les ofertes. Una ciutat que aprofita els seus recursos, que dona suport a aquelles iniciatives de caire ciutadà que promoguin la participació, que generin una valor pedagògic afegit per sobre del caràcter lúdic i plaent del lleure.
Cal trobar espais de diàleg entre tots els agents que intervenen en el sector del lleure, és evident que poder parlar com es pot fer en aquest grup de treball ja és un gran pas i que no és habitual de realitzar en la majoria de municipis. Hi ha molta feina per fer… no patiu que no s'acabarà, no hauríem d'estar en situació de competir, sinó de definir quins són els camps d'actuació i les metodologies de cadascuns dels sectors implicats.
Cal augmentar i millorar la relació amb altres agents de la vida ciutadana, altres associacions amb objectius comuns: associacions de pares, associacions de veïns, etc. Malgrat tot el que s'ha dit, el sector associatiu és un sector viu, però cal que es sumin esforços i es treballi en xarxa a fi d'aconseguir una acció més coherent i més implicada en el territori. Així doncs cal treballar amb una perspectiva estratègica que permeti rendibilitzar molt millor els esforços de tots els agents.
Per últim, cal millorar la relació entre l'escola i el món de l'educació en el temps lliure, cal trobar noves formes de relació que millorin les pròpies capacitats de cadascun d'ells. L'esforç que representa els canvis que està vivint el sistema educatiu, condicionen que l'escola miri massa cap a dins i tingui dificultats per establir vincles amb la societat civil de forma que pugui aprofitar les seves potencialitats. En principi, aquesta seria l'evolució lògica ateses les possibilitats que representa la Reforma, però s'està improvisant excessivament. Tant a nivell de recursos com de pràctica pedagògica el sector de l'educació en el lleure pot participar de l'àmbit escolar. En definitiva, cal sumar esforços per millorar l'educació que les ciutats donen als seus ciutadans.
