Grup de treball: Educació
i arts Grup de treball: Educació
i artsIdees nuclears del dictamen Informe sobre els precedents, la situació actual i les previsions futures de l'ensenyament artístic a Sabadell, per Joaquim Sala-Sanahuja.
Índex:
El dictamen inicial descrivia d’una manera sintètica l’evolució i les diverses fases històriques de l’ensenyament artístic, tant en l’àmbit general com en el local, i esbossava les línies futures d’aquest ensenyament, tot recalcant alguns aspectes problemàtics que calia sotmetre a discussió, sobretot perquè hi incidien factors concrets, com ara l’aplicació del projecte de Batxillerat artístic, que no podien ser valorats amb el mateix raser segons les arts implicades. El dictamen restringia, per tant, el camp d’anàlisi als ensenyaments actualment vigents, tot deixant una mica de banda la música, de la qual l’autor considerava que calia sospesar i discutir l’evolució futura en funció dels canvis recents, espectaculars, i de les possibilitats que sorgiran de manera quasi immediata.
Atès que el dictamen gairebé no entrava a considerar les qüestions de formació artística no lligades directament a l’ensenyament, caldrà d’ara endavant obrir vies de reflexió sobre aspectes com ara:
En línies generals, les febleses del present informe poden provenir de la diversitat d’àmbits artístics que aquí s’analitzen conjuntament, i que en la realitat es troben molt separat i en unes situacions molt diversificades.
2.1 Elements descriptius de la situació local.
Arts plàstiques
El panorama educatiu sabadellenc es caracteritza, en l’àmbit de les arts, pel paper preponderant de les Associacions privades que tenen com a objectius la divulgació de l’expressió artística i la formació del públic. En destacarem, per la seva dimensió social i per la seva trajectòria:
L’Acadèmia de Belles Arts, que havia estat en l’origen de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, i que ha tornat des de fa uns anys a crear una secció de cursos de pintura i de dibuix oberta a tots els seus socis. Té actualment una política d’exposicions força interessant, que combina autors joves, moltes vegades no professionals, amb autors reconeguts, vivents o morts. També ha iniciat una altra línia d’activitats en l’àmbit de la música: una aula de concerts oberta a músics joves, amb molt d’èxit. En aquest aspecte, reprèn una tradició que ve dels anys deu i vint d’aquest segle, quan la majoria d’activitats musicals cultes de la ciutat eren organitzades per l’Acadèmia.
L’Agrupació Professional Narcís Giralt. Sorgida d’una associació d’antics alumnes de l’Escola Industrial, posseeix diverses seccions de formació i divulgació artística. El seu públic és molt més homogeni: format exclusivament d’adults, sovint en l’última fase laboral o ja en la jubilació. Això afavoreix la interrelació entre els seus socis i sobretot un reciclatge postlaboral. La concepció de les activitats plàstiques és, en aquest cas, molt tradicional.
L’Alliance française, que té, d’ençà de la inauguració de la seva nova seu social, una política d’exposicions i d’actes lligats a l’expressió artística. El fet que es tracti de petites exposicions li dóna un dinamisme peculiar. Igualment, per la seva vocació de lloc de contacte entre cultures, aquesta institució manté relacions priviligiades amb institucions i administracions estrangeres, no només franceses, que li donen accés a un fons molt important d’exposicions realitzades a l’estranger, que poden ser mostrades a Sabadell. Contràriament a allò que molts poden pensar, es tracta d’una associació cultural reconeguda.
En l’àmbit públic, l’Escola Illa d’Arts i Oficis ha pres el relleu dels ensenyaments artístics clàssics que s’impartien a l’antiga Escola Industrial d’Arts i d’Oficis. Es va fundar el 1981, primerament amb cursos lliures, tallers i seminaris (que progressivament s’han anat centrant en la ceràmica, la pintura i la fotografia). Se sustentava, especialment en el primer temps, en què els ensenyaments eren més lliures, en un concepte de l’ofici artístic i en els models pedagògics que deriven de la Bauhaus: una escola d’art de caire integral, relativament interdisciplinària, preocupada sobretot per les derivacions socials de la pràctica artística. L’Escola Illa recull la tradició sabadellenca de l’ensenyament artístic impartits fins a finals dels anys setanta per l’Escola Industrial d’Arts i Oficis, però amb innovacions molt importants en l’aspecte de plans d’estudis i especialment de concepte de l’art. En l’actualitat té unes instal.lacions noves.
L’estatut especial dels estudis realitzats a l’Escola Industrial (que eren simultanis a l’aprenentatge industrial) permetia la democratització de l’ensenyament artístic i, en segon lloc, la integració dels oficis artesanals en la fase artística creativa. La segregació dels ensenyaments industrials i artístics, juntament amb la pràctica desaparició de la noció d’aprenentatge d’un ofici --que és imprescindible, sobretot, en els oficis artesanals--, han fet que es busquin noves formes d’integració de l’ensenyament de l’art en les formes actuals de producció industrial.
Els Museus, i especialment el Museu d’Art, constitueixen un altre dels factors rellevants en la formació artística del públic sabadellenc. De fet, el Museu de la Ciutat, creat el 1931, apareixia a El problema de l’ensenyança primària a Sabadell, publicat igualment el 1931 per la Comissió de Cultura de l’Ajuntament, sobretot com a eina fonamental en la formació dels sabadellencs i en la "instrucció" dels infants. Es tracta de Museus recents (provinents de l’antic Museu de la Ciutat, que aplegava seccions de paleontologia, d’arqueologia, d’història, d’indústria tèxtil, de belles arts, etc.), amb un fons d’obres molt desigual, no gens sistemàtic, sovint aplegat en funció d’oportunitats i de casualitats.
Aquests darrers anys, el Museu d’Art ha adquirit un dinamisme notable. Ha programat, per exemple, una sèrie d’exposicions de caire recapitulatiu (Francesc Marlet, Joan Vilatobà, Rafael Molins, Sabadell a l’aparador del 1929, Joan Figueras i Soler, Santiago Segura, etc), que són de molt d’interès historiogràfic i didàctic. En canvi, gairebé ha abandonat la divulgació d’autors contemporanis. El Museu participa tanmateix en projectes específics de formació de creadors artístics, com ara La Nau o els seminaris del QUAM, amb resultats força interessants. També organitza estades d’artistes (a La Nau) i facilita el contacte d’aquests artistes, moltes vegades estrangers (provinents de programes d’intercanvi), amb el públic.
El Museu d’Art no té, però, cap secció específica d’arts aplicades ni de disseny industrial --molt lligat, per exemple, a la producció tèxtil--, tot i que ha realitzat alguna exposició temporal de disseny.
Existeixen també escoles privades d’expressió plàstica destinades a un públic majoritàriament infantil. No en tenim dades precises, però és un fet visible que el nombre d’escoles d’aquest tipus es troba en regressió. Moltes escoles d’ensenyament primari i secundari ofereixen ara hores optatives de formació plàstica, i potser això ha perjudicat la matrícula de les escoles especialitzades. Com a variant de les anteriors, cal esmentar el cas exemplar de L’Obrador, una escola que ha trobat una via nova, en la línia d’un aprenentatge manual més imaginatiu -coordinat amb la formació intel.lectual-- per als infants d’entre cinc i dotze anys.
Finalment, tenim notícia de l’existència de projectes de formació artítica a diversos Centres cívics, però no n’hem obtingut més detalls.
Música
En l’àmbit musical, cal destacar que la divulgació de la música a la nostra ciutat ha passat per fases molt diverses durant tot el segle. Des de l’Associació de Música, creada a començaments dels anys vint, que organitzà una gran quantitat de concerts prestigiosos, fins a les representacions d’òpera que organitzen avui els Amics de l’Òpera, hi ha hagut una gran quantitat d’iniciatives que no sempre han reeixit, sovint perquè el públic no hi responia. S’observa, però, un interès creixent per la música i sobretot per l’ensenyament musical.
Amics de l’Òpera, associació creada a Sabadell ara fa gairebé vint anys a partir d’un nucli d’amants i de professionals del gènere operístic, ha tingut una projecció important a nivell nacional. Ha creat un concurs de cant, i els muntatges operístics que ha realitzat es destaquen per la promoció de joves valors del bel canto. Des del punt de vista sociològic, ha aconseguit de crear un públic addicte i entusiasta, sorgit pràcticament del no-res. En relació amb la formació musical dels escolars, ha ofert la "Tarda d’òpera", pensada sobretot per al públic de les escoles. També ha aconseguit d’esbossar una xarxa de teatres a tot Catalunya, que acullen els seus muntatges.
Sorgida inicialment d’una iniciativa de l’entitat anterior, l’Orquestra Simfònica del Vallès ha aconseguit de consolidar-se com la segona orquestra simfònica de Catalunya. Està integrada per músics professionals o en vies d’accés a la professionalitat. A part de les audicions musicals de cada curs --que també realitza a la resta de Catalunya--, l’Orquestra Simfònica s’ha caracteritzat per la seva seva vessant educativa, en oferir programes especials pensats per al públic de les escoles. Es tracta, sens dubte, d’un instrument essencial en la formació musical d’un públic molt ampli.
Les Joventuts Musicals de Sabadell, adscrita al moviment de Joventuts Musicals, desenvolupa una tasca altament meritòria des de mitjans dela anys cinquanta pel que fa a l’organització de concerts, sobretot de petit format, molt semblant a la dels Amics de la Música d’abans de la guerra.
En l’aspecte formatiu, cal destacar la manca tradicional de professionals de la música, sobretot en el segment de la música culta. L’aparició d’ençà dels anys vuitanta, d’una generació sabadellenca de joves compositors de gran ressò a Catalunya i a l’estranger, prové certament d’un atzar.
L’Escola Municipal de Música, institució centenària, reformada també el 1981, al mateix temps que l’escola Illa. En l’actualitat ha passat a tenir una dimensió i una funció que corresponen més a les necessitats de la ciutat. S’hi ensenya la música amb estudis de Primer Grau, previ al Conservatori. En virtut de la LOGSE, com en el cas de l’escola Illa, es pot veure afectat per la introducció del "Batxillerat artístic".
També s’han multiplicat, aquests darrers anys, les escoles privades dedicades gairebé exclusivament a un públic infantil molt jove (potser per compensar un ensenyament insuficient de la música a les escoles de cicle primari i secundari).
Pel que fa al jazz, la formació i l’ensenyament prové de petits nuclis privats, acadèmies de música i establiments nocturns (Blue train, Griffy). Contràriament a Terrassa --on la formació i la pràctica del jazz s’ha anat munipalitzant a partir d’un indret emblemàtic, el Jazz Cava, encara que sense l’èxit que es podia esperar--, la formació en aquest àmbit continua essent molt marginal.
En l’àmbit del cant coral, de gran tradició a Catalunya, cal destacar l’Orfeó de Sabadell, creat el 1906 a imatge de l’Orfeó Català, de Barcelona. Té molt prestigi social. Ha conegut, durant la seva història, diverses fases, moltes vegades marcades pel director, cosa molt corrent en aquesta mena de formacions.
També destacarem la Coral Belles Arts, integrada per elements més joves, sovint amb una òptima formació musical. Ha afrontat amb ambició el repte de la música culta, i això li ha donat un ressò a tot el país.
Darrerament, han sorgit nous conjunts de música vocal a capella, encara no del tot estabilitzats, però que signifiquen un nou camí en la pràctica musical sabadellenca.
En l’àmbit de la música coral popular, finalment, cal destacar la pervivència d’algunes agrupacions corals que deriven dels antics "Cors de Clavé": l’Estrella Daurada, Gelats, etc.
Teatre
Hi ha diversos grups de teatre amateur que han constituït durant molts anys veritables escoles d’actors i de directors. El grup Palestra, en primer lloc, que ha derivat en el Teatre del Sol, amb sala de representacions pròpia (en una època, el grup Palestra posseïa l’Escola Enric Gallemí de formació d’actors). Aquesta agrupació ha aconseguit una gran reputació en el món teatral català, on se’l situa com l’única formació amateur amb un nivell equiparable al del teatre professional. En aquest sentit, el grup del Teatre del Sol evoca més aviat la militància teatral del món cultural anglosaxó, que constitueix la base d’un teatre únic al món. Finalment, el Teatre del Sol ha aconseguit d’obrir un teatre de butxaca que compta amb unes possibilitats tècniques importants. Es tracta, probablement, de l’únic cas de creació d’una sala de teatre a Catalunya en els darrers trenta anys, llevat del Teatre Lliure de Barcelona.
També cal esmentar el Grup de Teatre La Faràndula, que es va especialitzar (encara que no exclusivament) en teatre infantil d’ençà dels anys quaranta. Existeixen altres grups teatrals molt actius: el Grup teatral de Sant Vicenç, a la Creu Alta, el de la Societat Coral El Ciervo, a més de companyies més recents que no tenen l’estatut d’associació.
Entre els escolars, cal destacar la campanya "Mostra de Teatre", amb el muntatge per part d’alumnes d’una sèrie d’obres (que no podem detallar).
Cinema
El cinema compta amb una associació de llarga experiència, el Cine Club Sabadell, que ha passat per fases diverses però que és una de les associacions més importants d’aquest caire en l’àmbit cinematogràfic català. Abans de la guerra ja havia existit l’Associació del Cinema, que va continuar amb altres noms durant els anys cinquanta. Té un públic nombrós i addicte, i ha editat regularment opuscles i textos diversos sobre cinema. A més de projectar les obres "clàssiques" del cinema de tot el segle, s’ha preocupat per mostrar de manera coherent els corrents més nous, moltes vegades marginals, de cinema contemporani. Col.labora regularment amb l’Alliance Française i de vegades amb l’Escola Oficial d’Idiomes.
També cal recordar l’experiència de la Filmoteca al Cinema Imperial, durant els anys vuitanta, que probablement es perllongarà en l’actual Societat de l’Imperial. Durant aquells anys, l’Imperial va entrar a formar part de la xarxa de la Filmoteca de Catalunya, i d’aquesta manera va poder projectar sèries molt completes, en alguns casos temàtiques, i sovint inèdites al nostre país, de la filmografia actual.
Els tres centres excursionistes que van coexistir fins als anys 70 tenien, cadascun, una secció cinematogràfica. Existeix, a la nostra ciutat, una autèntica tradició de cinefília, malauradament poc explotada. No hi ha, que sapiguem, cap iniciativa de tipus pedagògic.
Fotografia
En l’àmbit de la fotografia, finalment, destaca el Càmera Club, una associació destinada a promoure i divulgar la fotografia, sobretot a escala amateur. Ha tingut una activitat molt continuada, i organitza exposicions i concursos internacionals.
Literatura
L’activitat és, en aquest àmbit, molt més escassa. La Fundació La Mirada, creada ara fa deu anys, s’ha preocupat per la publicació de textos inèdits de grans autors d’aquest segle, especialment els relacionats amb el Grup de Sabadell. També ha realitzat una tasca de divulgació, mitjançant conferències, publicacions diverses i exposicions.
Actualment no existeixen publicacions periòdiques de caràcter estable, ni pràcticament cap revista literària de caire general o especialitzat, tot i que la ciutat compta amb una gran tradició en aquest àmbit. El butlletí Paper franc, de l’Alliance française, amb freqüència trimestral, és l’única publicació oberta als escriptors. Els diaris locals, Diari de Sabadell i El Nou, donen un relleu mínim al fet literari, i pràcticament no inclouen mai, més enllà d’algun article d’opinió, cap secció de creació literària o de crítica literària que mereixin de ser esmentats en aquestes pàgines.
S’han consolidat, però, diversos premis literaris d’abast nacional: el Premi Sant Joan, que concedeix la Fundació Caixa de Sabadell, i el Pere Quart d’humor, de l’Ajuntament de Sabadell. En l’àmbit escolar, existeix el Concurs literari Joan Oliver "Pere Quart", adreçat a joves de 15 a 18 anys.
Hi ha un programa de divulgació d’autors a les escoles, amb treballs específics i conversa amb aquests autors.
No hi ha, que sapiguem, cursets d’expressió literària per a la gent adulta, ni de formació del lector, ni de millora del nivell d’escriptura (ni existeixen enquestes precises que, sense comptar amb l’opinió de l’enquestat, ens assabentin del nivell real d’alfabetització i del domini de la llengua, català o castellà o d’altres llengües).
Durant uns anys es va organitzar, amb seu al Teatre del Sol, el cicle Poesia al teatre, que va portar a Sabadell més d’una cinquantena dels nostres millors poetes, a més de diversos d’estrangers. Era la primera experiència d’aquest tipus a Catalunya, i coincidia amb el renaixement de l’interès social per la poesia. L’èxit de públic --que pagava una entrada d’unes mil pessetes-- va sorprendre tothom, però enguany aquest cicle no s’ha fet, i probablement ja no es farà més.
En l’àmbit de la lectura infantil, la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis ofereix regularment unes lectures de contes a càrrec d’especialistes, que tenen un notable èxit de seguiment.
Actualment els responsables d’aquesta biblioteca han pensat a portar aquest tipus d’activitat a la lectura en general, animada per actors.
No existeixen biblioteques populars (amb un caire més actiu en la formació). Tampoc no hi ha --que sapiguem-- estudis sobre les vendes de llibres.
En línies generals, el panorama en aquest àmbit és desolador.
Mecenatge
La ciutat té els instruments financers òptims per a desenvolupar un mecenatge potent. A més del que deriva de l’Ajuntament de Sabadell, cal referir el paper de primer ordre que hi té la Fundació Caixa de Sabadell, que promou activitats en tots els ordres que ens interessen i també ajuda a promoure’n a les associacions mitjançant el seu recolzament econòmic. És el cas, també, en aquest darrer capítol, de la Fundació Banc de Sabadell.De manera molt menys freqüent, hi ha empreses que col.laboren, de vegades, en accions molt específiques.
2.2 Punts forts
Deriven, essencialment, de l’existència de grups associatius força actius (com els que ja hem esmentat més amunt), amb un cert recolzament popular, sobretot en el cas dels que ja tenen una continuïtat notòria. Aquests grups, però, no cobreixen tots els àmbits que aquí estudiem.
L’abundància d’associacions és tanmateix una característica sociològica important, atès que aquest substrat associatiu pot permetre que s’organitzin accions amb un resultat mínim garantit. En les arts plàstiques, en el teatre i en el cinema, existeix, a més del públic associat, un públic més ampli que pot beneficiar-se de les accions associatives. En el camp de la música, aquesta segona categoria de públic encara és incipient, atès que la formació musical havia estat tradicional molt poc rellevant.
Cal destacar, igualment, la possibilitat d’obtenir recursos externs per part de museus i associacions, que deriven de la presència activa en aquest àmbit tant de la Caixa de Sabadell com del Banc de Sabadell, els quals sovint col.laboren mancomunadament. En aquest aspecte, les condicions són molt més favorables a la nostra ciutat que no pas a la majoria d’altres ciutats catalanes.
2.3 Punts febles
Cal destacar, en primer lloc, la dispersió de moltes iniciatives didàctiques i de formació. Les associacions solen ser institucions tancades en si mateixes; els seus associats tenen tendència a interessar-se només pel que es fa a la seva associació, i menystenen o ignoren tot allò que, enfora, però en el mateix àmbit, els pot interessar.
Un altre factor estructural negatiu molt característic és la descoordinació. Poques vegades les associacions estableixen programes conjunts amb altres associacions, i rarament amb les institucions públiques, si no és en qüestions estrictament de finançament. Existeix, en aquest àmbit, una exclusivitat perniciosa, de vegades amagada en personalismes, que nou els resultats de moltes iniciatives. En matèria d’educació, les escoles no treuen encara prou profit de les iniciatives del Museu d’art, per exemple, i encara menys de les de les associacions.
Tot i que és difícil de generalitzar, moltes iniciatives amaguen una concepció antiquada del fenomen artístic, i el desconeixement de les pràctiques i de les possibilitats actuals per part de les persones responsables i del públic.
Els equipaments divergeixen segons els àmbits, però no són quantitativament negligibles. En molts casos han estat gestionats de manera atzarosa, amb criteris canviants i imprecisos. En general, són vetusts o inadequats per a les finalitats que han de tenir. A tall d’exemple, Sabadell posseeix quatre teatres estrictes, tres de grans dimensions i un de butxaca: el Teatre Municipal (La Faràndula), el Teatre Principal, el Teatre Euterpe i el Teatre del Sol. El primer arrossega des de fa anys deficiències de disseny que encara no s’han pogut corregir. I només és idoni per a un cert tipus d’actes o de representacions. El segon i el tercer estan tancats o bé s’utilitzen per a sessions cinematogràfiques d’abast molt limitat. Només el quart, amb capacitat limitada, gestionat per una associació, té una utilització que s’adiu amb la seva finalitat.
Poques associacions ofereixen, d’altra banda, un programa pedagògic prou organitzat. Això prové del fet que molt sovint les activitats associatives no volen sortir del cercle intern dels socis, i no dissenyen, per tant, cap acció destinada a promoure la mateixa activitat entre un públic no gens iniciat --al qual obririen altrament la via d’accés a la mateixa associació.
En l’aspecte social, finalment, es fa palesa la manca de cohesió del públic. La formació artística dels sabadellencs és molt desigual. Hi ha unes diferències vertiginoses, que no existien ara fa quaranta anys, en l’àmbit de la formació artística i de la formació en general. Això fa que una part important de la població no tingui accés ni tan sols a les manifestacions públiques. No és, és clar, una qüestió que afecti exclusivament el nostre marc d’estudi, però és en aquest cas, com en molts d’altres, un factor determinant a l’hora d’endegar una acció d’educació artística.
2.4 Aspectes que hauren de ser objecte d’estudi
És necessària una visió sociològica fina de la formació artística a la ciutat: enquestes ben fetes de població, catàlegs d’escoles que incloguin totes les activitats que van més enllà dels plans d’estudis, actuacions dels centres cívics en aquest àmbit, respostes del públic a tots les accions que s’han emprès (i no només a nivell municipal), etc.
Anàlisi comparativa de la situació sabadellenca en relació amb diverses altres ciutats europees semblants, pertanyents a països més avançats.
Possibilitats de coordinació de les activitats locals amb xarxes de fora, que a nivell nacional ja se sol fer, però que en l’àmbit internacional s’ha fet poques vegades. Aprofitament dels programes de xarxes europees, que incidirà en aspectes com ara la millora de formació, equipaments i difusió d’activitats.
3.1.1 Línies estratègiques.
Retrat precís de la situació. Anàlisi fina de les dades sociològiques de la situació actual, caracteritzada per desigualtats greus de formació. Conceptuació dels diversos públics i de les entitats. En segon terme, iniciar una estratègia d’homogeneïtzació del nivell de formació del públic sabadellenc, amb accions ben sospesades i audaces.
Creació d’un panorama veritablement humanístic, amb una incidència especial en la formació d’adults, que al nostre país no tenen encara una noció prou clara de la necessitat de continuar indefinidament, en totes les franges d’edat, el seu procés de formació. Es tracta de trencar amb la psicosi de l’"especialització", d’afavorir els contactes entre disciplines artístiques i de generar públics polivalents.
Modernització dels aspectes de formació i de la mateixa cultura artística. Aprofitament òptim dels aspectes oficials de l’ensenyament artístic (programes, reglamentacions, etc.) per tal de fer sorgir, paral.lelament, propostes no oficials més imaginatives i més adaptades a les capacitats i a les necessitats del nostre àmbit comarcal.
Promoció d’una fase d’ensenyament veritablement preprofessional, necessàriament articulada amb la nostra producció industrial (com succeïa en els temps millors de l’Escola Industrial).
Optimització dels recursos artístics existents: interacció entre associacions, creadors, tècnics, intèrprets i empreses dedicades a la producció artística en tots els àmbits
3.1.2 Objectius per al quadrienni vinent
Anivellament de la formació artística, especialment als barris nous, amb accions específiques organitzades als centres culturals i als centres cívics, segons un model perfectament definit.
Aprofitament més gran de les infraestructures que ja existeixen (centres cívics, associacions, etc.) i augmentar-ne la diversitat d’ús.
Solucions pràctiques a les mancances d’infraestructures específiques. Programa d’actuació urgent en aquest sentit.
Coordinació de Museus i Associacions amb les Escoles i amb altres Associacions. Creació d’una estructura municipal ad hoc, d’assessorament i de coordinació.
Desenvolupament de les associacions més actives, amb ajuts públics destinats a la formació de directius, gestions unificades (d’introducció a les xarxes europees, per exemple...)
3.1.3 Accions a desenvolupar
Pel que fa a l’ensenyament:
a) Organitzar una coordinació òptima de l’ensenyament del Batxillerat artístic amb els centres d’ensenyament ja existents (Escola Illa i Conservatori), tot extraient els màxims avantatges possibles d’una normativització que és, en si mateixa, poc fecunda.
b) Coordinació amb les institucions universitàries (Universitat Autònoma de Barcelona), sobretot pel que fa a les Associacions, per tal d’obtenir assessorament i elaborar realitzacions conjuntes.
c) Coordinació de Grups i Associacions amb Museus, Instituts i Escoles. Creació d’un mecanisme d’arbitratge municipal de difusió a les escoles de la tasca feta per les associacions i, a l’inrevés, de les necessitats que planteja l’escola i que les associacions pot resoldre.
d) Integració d’institucions i d’associacions en les noves xarxes europees de formació artística.
e) Formació específica de directius d’entitats i d’associacions, amb cursos de gestió d’entitats d’aquest tipus.
Pel que fa a la difusió i formació en general:
a) Programa urgent de creació o remodelació d’infraestructures: una sala de gran format per a orquestra, teatre apte per a òpera (amb capacitat escènica homologada), sala de música de cambra; un espai d’exposicions de dimensions variables, pensat per a les manifestacions actuals;
b) Creació de "tallers" d’adults de nivell correcte (a partir de les associacions i/o dels centres municipals). Amb una atenció especial a les arts aplicades.
c) Establiment de "ponts" entre el nivell de formació general i els nivells preprofessionals. Això ha de ser particularment afinat en l’àmbit de la música, amb la promoció de grups d’afeccionats, com és usual als països europeus --conjunts de cambra, corals, bandes, etc. Pel que fa al teatre, cal promoure tallers de formació d’actors al si de les entitats ja existents. Es pot pensar en uns tallers conjunts, a partir d’una mena d’estructura federativa.
d) Concepció de programes de formació adequats per a les diverses situacions i sectors ciutadans, amb una atenció especial a la formació d’adults.
e) Creació d’infraestructures necessàries amb caire urgent: una sala de concerts de dimensions mitjanes, o una de polivalent, amb capacitat per a acollir petites formacions.
f) Establir una llista d’entitats cooperadores de cada Centre cívic, per exemple. Això implica, per força, la redefinició del papers dels "centres cívics".
d) Incidència més gran, a nivell públic, dels Centres de producció artística (Ca n’Estruch, La Nau, L’antiga Funerària, etc.)
L’àmbit temàtic d’aquest Grup de Treball era d’una gran extensió. Des de la literatura (que abasta gèneres afins, com és ara el teatre o el cinema) fins a la música, tot el ventall de les arts s’obre en totes direccions, la qual cosa fa molt difícil d’esbosar-ne un retrat conjunt i encara més de treure’n concluions comunes. Com ja dèiem al començament, aquest és un dels punts de mala solució en un treball com aquest.
Pel que fa a les sessions de treball, han estat de molt d’interès, els temes tractats ho han estat a un nivell més que acceptable, i això de manera progressiva: la tercera sessió ha estat més satisfactòria que la segona, i la segona més que la primera. Això indica que la dinàmica escollida era correcta. La difiultat més gran ha sorgit a l’hora d’establir unes indicacions que poguessin ser traspassades al Document-Resum. Hi ha sectords que hi han estat poc representats.
En l’elaboració del Document-Resum, la dificultat més gran ha estat, doncs, de reflectir les opinions sorgides a cada sessió en una estructura que és fàcilment avaluable si es consideren els punts per separat, però que en conjunt conté aspectes confusos que caldrà resoldre.
En el decurs de les tres sessions, s’ha utilitzat material provinent del Mapa cultural de Sabadell, de l’informe Ciutat i Escola, "Comparació de les programacions artístiques municipals de la província de Barcelona (1992-1997)", "El temps de lleure i l’esport. Compendi dels principals resultats", "Participació dels Centres educatius a les activitats de "Ciutat a l’Escola" (any 1997)"
Em sembla interpretar bé el sentiment generalitzat dels assistents a les tres sessions realitzades si afirmo que el treball del Grup Educació i Arts ha estat alliçonador, profitós i plaent.
Memòria descriptiva de la 1a. Sessió, 7/10/98
Hi assisteixen, segons un primer recompte, 23 persones.
L’autor del dictamen n’exposa les línies generals i els aspectes que queden pendents. Caldrà discutir d’aspectes que corresponen específicament a la música, a partir d’aportacions dels assistents, i també del teatre.
Les primeres intervencions sospesen la incidència del "Batxillerat artístic" en la música. Entre els assistents hi ha la impressió, per l’experiència recent --que és encara de curta durada (1 mes)-- que els efectes seran positius. En canvi, valoren negativament l’ensenyament musical a nivell d’escola primària i secundària, sobretot pel fet d’una inadequació professional de molts dels mestres. També es destaca que el problema de la formació musical no sorgeix concretament de la formació de professionals (que n’hi ha, i sempre n’hi ha hagut, malgrat un ensenyament sovint deficient), sinó més aviat de la formació en les fases inicials. Algú destaca el fenomen de l’"aïllament" dels músics a dins del paisatge de les arts, potser pel fet d’una formació que exigeix massa dedicació.
Pel que fa a l’ensenyament musical a nivell d’escola primària, es demana que es facilitin mitjans per als desplaçaments dels escolars al Conservatori de Música. La discussió se centra aleshores en si calen, per a l’ensenyament músical a aquest nivell, especialistes, o bé si calen mestres amb una preparació especial.
Es recalca el fet que el Conservatori ha de preparar alumnes amb objectius diferents: formació general per als principiants, i preprofessional (necessàriament?). També es comenta la inexperiència dels professors de música davant d’alumnes que vénen de centres diferents, amb nivells de formació massa diversos.
I es valora la proliferació d’escoles de música, de nivell elemental, que contrasta amb la decadència de les escoles d’arts i de manualitats. S’observa, paradoxalment, un gran interès per l’educació musical dels infants i poc interès, per contra, per la música en si.
En l’àmbit de les arts plàstiques, hi ha una intervenció que destaca l’existència d’expressions artístiques "oblidades", generalment pluridisciplinàries: Comic, videoart, cinema...
En referència a les Escoles oficials (d’Arts i Oficicis i Conservatori), es comenta el retard que ha existit en l’elaboració d’una reglamentació i d’uns programes homologables, coses que expliquen algunes de les dificultats actuals. Es planteja aleshores la qüestió de la titularitat dels centres. Es recalca la importància del fet que hi hagi competències municipals, en la mesura que permet de maniobrar en un marge més adaptat a la realitat.
S’expressa la necessitat d’incrementar la divulgació de la tasca dels nostres artistes, especialment a les escoles. Però s’observa que això no s’aconsegueix gaire, especialment perquè els mateixos mestres no coneixen o no segueixen aquests creadors.
A nivell global, s’insisteix en la necessitat de destriar els ensenyaments formals dels ensenyaments que duen a sortides professionals. I es mesura, en aquest sentit, quin destí es pot donar als centres cívics i als tallers que organitzen, si és que n’organitzen.
Encara en relació amb la instauració del "Batxillerat artístic", però amb un abast més general, un assistent pregunta si no caldria considerar la literatura com una de les arts implicades en el nostre camp de discussió. És una qüestió que queda en l’aire.
Finalment, s’observa el fet que el teatre no ha tingut gaire paper en la discussió. Es deixa per a la sessió vivent aquesta qüestió, com a addenda a la sessió anterior.
Memòria descriptiva de la 3a sessió, 21/1/99
Hi assisteixen , en un primer recompte, 16 persones.
Es presenta l’informe escrit de la Sra. Isabel Izard. referit a l’àmbit musical.
Aquest informe, separat en dos àmbits (formació musical estricta i difusió-projecció), presenta les propostes següents:
Aprenentatge específic i cultural:
Escoles múltiples, de qualitat, per a nivell d’afeccionats. Amb moltes possibilitats d’ofertes diferents.
L’Escola Municipal de Música ha de poder oferir aprenentatge a franges d’edat més àmplies (adolescents i/o adults que han de "començar de zero")
Conservatori de Grau Mitjà com a centre oficial professionalitzador. Coordinat amb centres d’ensenyament general (IES) per tal de fer possible l’aprenentatge normal no traumàtic.
Xarxa d’ensenyaments musicals lliures, vinculats a l’Escola Municipal de Música. Possibilitat d’oferir aproximacions a la cultura musical, sense necessitat de l’aprenentatge específic de la pràctica instrumental, com a lloc de creació i foormació de públic adult i jove. Coincidint amb la franja en la que es crea el "no públic" per a contrarestar-ho.
Difusió i projecció:
Necessitat d’optimitzar els recursos artístics existents:
Professionals de la música de la ciutat (intèrprets, creadores, tècnics, empreses dedicades a la producció musical en àmbits diversos).
Associacions i espais que no són de titolaritat municipal.
Necessitat urgent que la ciutat compti amb espais adequats i suficients per a l’exercici del fet musical
escoles / conservatori amb espais adequats
sala de gran format (orquestra)
teatre hàbil per a l’òpera
sala de música de cambra amb sonoritat adequada i capacitat per a 300 o 400 espectadors.
En relació amb l’informe de la Sra. Izard, es toquen diverses qüestions:
El Batxillerat musical, conveni parcial de finançament municipal, amb comentaris sobre la confusió que crea aquesta qüestió.
Paper d’atracció de nous públics que tenen els grans auditoris. En aquest punt, es produeixen diverses intervencions polèmiques que fan referència a les inversions municipals, (que haurien de ser prioritàriment destinades a la formació i a la "pedrera" de músics).
Es destaca la insuficiència de formació en matèria de "músiques tradicionals" (gralla, acordió diatònic, sac de gemecs, tarota, etc.), en el marc del foment de l’aprenentatge amb finalitats amateurs.
En referència a la formació en l’àmbit de la música contemporània, es considera important de promoure els cursets de formació del públic (lligats a l’Escola Municipal de Música?). Es comenta la necessitat de no separar estrictament els diversos gèneres.
Si com a factor positiu per a la formació musical tenim l’Orquestra Simfònica del vallès, es destaca com a paradoxa la manca d’una institució de formació de músics d’aquest nivell (d’un Conservatori Musical Superior).
Pel que fa a la música dita "moderna", i més particularment al jazz, es comenta el fet que existeixen cursos de formació a la ciutat en aquesta matèria, però que tenen un caire marginal i s’efectuen en condicions precàries. Potser caldria incloure’ls en institucions més professionals, a redòs dels estudis reglats (cicles formatius, etc.). També es comenta l’èxit de les campanyes de divulgació del jazz als instituts d’ensenyament secundari.
Sorgeix aleshores un tema recurrent en totes les sessions: l’aprofitament de les estructures dels centres cívics per a la formació artística. Un mestre observa que es poden fer servir molt més per a les activitats de les escoles, en horaris específics. S’hi objecta el fet (evident) que els centres cívics han estat "presos" per la gent gran, que hi practica unes formes molt rudimentàries de relació social, més adients d’altres locals (joc, beguda, ball, etc.). Més concretament, un dels assistents comenta la necessitat que, en l’estructura municipal, passin de dependre de Participació ciutadana a Cultura i ensenyament.
En comentar la diferència existent en el plantejament del centre cívic de Sant Oleguer (molt més operatiu en els aspectes que ens ocupen), una persona observa, però, que no té incidència real sobre el barri, i que de totes maneres és difícil de transformar tots els altres centres cívics en institucions del tipus del de Sant Oleguer (pel mateix disseny de l’edifici, etc.). També es proposa el transvasament d’alguns dels grups que treballen a Ca l’Estruch cap al centre cívic de Sant Oleguer, on podrien comptar amb un públic.
Enllaçant amb aquesta última proposta, es toca la qüestió de la formació d’actors amateurs, que no hauria de ser diferents, segons l’opinant, de la dels professionals.
Es proposa la promoció del teatre a les escoles, amb la creació de grups interns.
En l’àmbit de les arts plàstiques, una persona es plany del fet que en l’actualitat no hi ha mestres especialistes en arts plàstiques, i que els anys 80-90, l’Ajuntament enviava especialistes a les escoles, cosa que s’ha deixat de fer.
