Grup de treball: Educació
patrimoni cultural i identitat Grup de treball: Educació
patrimoni cultural i identitatTítol:Educació patrimoni cultural i identitat
Autor: Sílvia Carrasco
Data: setembre de 1998
1. Introducció.
2. Anàlisi dels conceptes en joc
i definicions de treball
3. Deficiències i
problemàtiques
4. Algunes propostes per a la
discussió
Tenir visitants a Sabadell ha estat durant molt de temps una de les experiències més frustrants de molts dels que som els seus habitants, a no ser que ens concentréssim en les coses i les històries que se'n podien explicar, no pas en les que en podien donar testimoni, o actuar com signes d'identitat visible d'alguna classe. Darrerament, a més, ja no es veuen fàcilment les altes xemeneies ni se senten els sorolls rítmics familiars dels carrers on encara hi quedava alguna una nau amb els telers avençant-se als temps de la música màquina, versió productiva, moral i políticament correcta. De fet, ara hi ha més gent de fora -i de dins- que fa un resum dels temps tot dient que Sabadell ha guanyat molt amb el Corte Inglés i tot allò de l'Eix Macià, i el Parc, només cal veure la intensitat d'ocupació de la zona des de divendres a la tarda fins diumenge al vespre. Per un mitjà o un altre (amb vocació de fidelitat a Pau Vila) tornem a ser visiblement cap del comerç comarcal. D'altra banda, fins i tot entre els meus alumnes de la UAB, els que no son de Sabadell o no hi viuen, té un cert predicament avantguardista la Zona Hermètica, que per a d'altres evoca velles lluites antifranquistes i sindicals.
Potser al final d'aquestes apreciacions, convencionals i primerenques, si les persones que parlen tenen més de 30 anys, hom recupera una mica la memòria i a l'hora alimenta el que ja és mite, també patrimonial, d'heroi fundador -el que nosaltres hem conegut, si més no- i parla d'un alcalde estimat i votat cent vegades pels ciutadans, independentment del partit, que ha fet tant per arreglar la ciutat, pels barris i per tot arreu. Si l'assaig d'estimació identitària de Sabadell encara va una mica més enllà i procedeix del que es pot sentir als mitjans de comunicació, potser sentirem paraules com "modernitat" i "moda", fins i tot culebró de TV3 i actors coneguts, sense faltar cantant pol.lèmic i trencador, Amics de l'Opera, associacions solidàries i culturals de tota mena, en fi, una mena d' "aqui tenim de tot". Fins i tot cada vegada s'arreglen més cases velles o les enderroquen per fer unifamiliars, aspiracions barcelonines que es materialitzen més arreu dels vallesos i les altres àrees-corones que el model de ciutat difusa va configurant. I ja hi tornem a ser, a l'argument d'allò immaterial i tal vegada mixtificat de la "dimensió humana", que aquí s'hi fan moltes coses i no t'atraquen normalment pel carrer. A falta de dignificació històrico-arqueològica i a cops d'enderroc que fan perdre la memòria fabril i altres coses a les que tornarem -a Terrassa tenen restes romàniques que surten en enciclopèdies- no ens queda més remei que construir un imaginari de ciutat des de dimensions abstractes.
Es clar que tot això, amb més o menys fantasia, és parlar de Sabadell com un espai urbà convencional, que es basa implícitament en respondre a una pregunta tipus "què hi ha a Sabadell" o "què teniu a Sabadell" tot pensant en fer la competència, una mica provinciana, als voltants. Per aquest camí, el de les convencions comparatives i el de les comparacions convencionals, ni un imaginari de valors positius pot ajudar realment a Sabadell i als sabadellencs a escapar d'un buit de senyals aglutinadors, del vertigen que ens provoca una època de canvis ràpids, que ens deixa sense vincles emocionals amb el passat concret que ens ha fet el que som i sense claus compartides per gaudir d'un teixit social real que es forgi més enllà de la coexistència posmoderna. Es per això que, si en el context de la ciutat hem de recuperar en un sentit ampli nocions com les de patrimoni cultural i d'identitat col.lectiva i, a més, hi volem explorar les possibilitats d'una dimensió educativa que sigui inclusiva, integradora i innovadora, caldrà cercar més elements per defensar-nos en el present, ja que el panorama se'ns enfosqueix bastant. Se'ns apareix aleshores amb urgència la necessitat de reflexionar, avaluar, repensar, reconèixer i redefinir herències que permetin engrescar energies multiples, que hi són, per fer projectes de futur que responguin a aquella concepció de la dimensió educativa.
El repte que es proposa aquesta reflexió és clar: No es tracta en absolut de fer una relectura negativa del passat recent en termes de quina identitat ciutadana contribuim a crear i recrear en les dimensions escolars i no escolars de l'educació, ni d'avaluar comparativament el volum i la qualitat de "memòria digna" de la nostra herència col.lectiva segons criteris convencionals de valor patrimonial, o de bases identitàries acceptables segons criteris essencialistes directament importats de la Renaixença. Es tracta, més aviat, de prendre's el temps necessari per anar endarrera i endavant recuperant una experiència social i cultural propia des del present, tot construint una mirada crítica cap a dimensions que no han estat objecte prioritàri de reflexió sòcio-política -tot i que s'hi han adreçat accions d'urgència- perquè s'han concentrat més els esforços cap al redreçament dels espais i els serveis urbans que l'etapa política anterior havia deixat en estat lamentable. D'altra banda, s'ha produit quelcom que podriem denominar "excés de normalització", pel que fa a l'absorció administrativa de les energies i moviments sorgits a l'empar de la oposició política d'abans i durant la transició, que no ha afavorit gens l'emergència i la concreció de reflexions educatives de la ciutat, paral.leles al procés de canvi sòcio-econòmic i cultural global del que hem participat.
El Projecte Educatiu es formula explícitament tres interrogants al voltant de l'educació, el patrimoni cultural i la identitat: Quina és la funció del patrimoni en la construcció de la identitat ciutadana i la cohesió social?, Quin és el paper de l'educació en l'apropiació del patrimoni cultural?, Quins models d'intervenció s'haurien de seguir i quins continguts serien prioritaris en aquest procés, a partir dels interrogants anteriors?
En aquest text, s'hi trobarà una primera proposta de reflexió en aquest sentit, dividida en tres parts ben diferenciades: en primer lloc, es discutiràn els conceptes implicats en el títol per arribar a la proposta d'unes definicions de treball que siguin coherents amb la filosofia del Projecte Educatiu de Ciutat; en segon lloc, s'intentaran caracteritzar i diagnosticar les deficiències i problemàtiques del context sòcio-cultural actual de Sabadell des dels àmbits definits i en relació als objectius generals i particulars del Projecte Educatiu; en tercer lloc i per acabar, s'esboçaran alguns principis i algunes propostes d'actuació concretes, en el benentès que, malgrat que es pensa empíricament en el context concret de Sabadell per fonamentar-les, totes son material teòric i interpretatiu que cal experimentar i contrastar en termes d'impactes i efectes potencials.
Sobre el patrimoni cultural
En la introducció anterior hem vist en unes primeres pinzellades quin és el repertori de significats que evoquem quan cerquem la identificació amb l'entorn de la ciutat. Parlem d'activitats, de llocs, de personatges i de valors o atributs immaterials, que situem en un temps limitat marcat per restes materials i palpables. Però en fem una selecció, prioritzem una memòria i una experiència i la dotem de rellevança i significativitat, i n'oblidem o emmascarem totes les altres. Per mitjà de legitimar uns discursos esborrem els que no són hegemònics per distants, per la difícil o traumàtica elaboració que exigirien, o per poc convenients políticament. Per entendre la selecció que acabem prenent -i el que és més greu, que anem transmetent- com una font de dades objectives, doncs, és imprescindible conèixer qui parla i qui selecciona en cada moment per saber també en quins pamàmetres es mou i envers quins rankings es compara. El reconeixement de les diferents posicions socials en el present ens remet per força a una anàlisi crítica dels usos del passat i, per tant, d'allò que identifiquem com a patrimoni cultural en cada moment. Aquesta precaució crítica i la recerca d'una definició inclusiva de patrimoni cultural hauria de servir-nos per trobar una especificitat en l'experiència i els bagatges heretats de Sabadell més enllà de les convencions que inevitablement la situen en una posició anodina o clarament marginal en relació a altres ciutats catalanes, procés que haurà de ser també en sí mateix objecte d'anàlisi.
En l'actualitat, hem de reconèixer l'existència d'unes maneres recurrents i legitimades per l'ús a l'hora de parlar del què és el patrimoni cultural en un sentit ampli -herències de valor que cal preservar per irrepetibles productes de l'acció humana i per la ocasió única d'aprendre d'elles si ho aconseguim fer- i d'unes maneres, també, d'identificar les aportacions a un ésser col.lectiu, a un tarannà, per bé que construit, que estableix vincles afectius compartits i una certa pretensió de continuitat entre el bagatge heretat i la condició present. Dins d'aquest bagatge incluim els sabers i les habilitats, les ocasions rituals que organitzen l'experiència i les pautes d'interacció i d'interrelació compartides. Seguint aquests criteris no és infreqüent trobar-se amb notícies al diari sobre la declaració de patrimoni universal de la humanitat -on a vegades s'especifica cultural i altres vegades es sobreentén- que afecten a aspectes ben diversos del nostre món, com ara: les 6.000 llengües minoritàries que s'hi coneixen, l'Amazonia, el Camí de Santiago, la Pedrera, la fabricació artesanal de la seda, les cel.lebracions periòdiques dels rituals del sol al Perú, el conjunt de l'obra i les contribucions artística, científica, humanística o d'acció solidària envers la humanitat d'un determinat personatge, etc. D'altra banda, en la mesura en que tots els exemples anteriors son considerats patrimoni, la pròpia noció de patrimoni s'especialitza i així en trobem denominacions específiques que entrarien, però, dins del paraigües més ampli de "cultural", en tant que procés i producte de la intervenció i l'acció humanes en l'entorn i sobre l'entorn biosocial, en tant que adaptació i aprenentatge: patrimoni etnològic, patrimoni artístic, patrimoni històric i/o arqueològic, patrimoni urbanístic, patrimoni ecològic, patrimoni natural, patrimoni industrial, etc. És cert, també, que a vegades s'empra el terme "cultural" en un altre sentit, restringit només a aquells productes que sorgeixen de la creació d'autors (coneguts o anònims) que s'emmarquen en uns cànons disciplinaris i especialitzats de la cultura expressiva, per mitjà de tipus específics d'arts (plàstiques, literàries, musicals, etc). Darrerament, però, cada vegada va prenent més força la tendència a flexibilitzar aquesta noció esborrant poc a poc les distincions entre una i altra concepció pel que fa als requisits necessaris per la consideració de la categoria de patrimoni.
Des d'aquest punt de vista més ampli per identificar què és el patrimoni cultural, i amb la voluntat d'entendre'l des de la perspectiva dels processos que han donat lloc al producte de ciutat que Sabadell és en el present, proposo una articulació de tot el patrimoni al voltant de dues trajectòries històriques comunes a l'espai i als seus habitants: la industrialització i la immigració. En l'actualitat els trets i tendències observables de la ciutat, precisament pel pès econòmic que havia tingut i per la posició critica que ha patit des de finals del 70 i durant els 80, es transformen en risc de polarització econòmica (terciarització, superespecialització/sotsespecialització, altíssima flexibilització del mercat de treball), risc de desarticulació social i risc de segregació/estratificació cultural. Per això ara és encara més important per la ciutat i els seus habitants recuperar socialment el projecte de futur -de transformació i de millora- inherent a tot projecte migratori i apostar per la reinvenció de l'espai productiu, on seràn centrals els nuclis de circulació de la informació, i la propia formació entesa com una actualització permanent en relació a aquell espai canviant.
Naturalment, hi ha altres dimensions rellevants en l'espai i el temps de Sabadell que podrien fer d'articuladors, de coordenades d'identificació, de marcadors, herències i bagatges. Per exemple, el poblament continuat durant més de 6000 anys, que ens ofereix restes històrico-arqueològiques gairebé a cada pedra que tombem pel Vallès. Però el Sabadell actual no és producte d'aquelles societats neolítiques ni de la vila sorgida a l'empar del cami de Roma, ni tan sols del règim senyorial, totes elles etapes històriques que ens parlen, això sí, del potencial sustentador i de la bonança de l'entorn i no semblen informar-nos de grans catàstrofes ni desequilibris eco-tecno-demogràfics que provoquessin crisis agudes a la comarca. El Sabadell actual te història de ciutat fabril del nord econòmic, construida en l'expansió sense regular, enfeblida durament en la crisi del 77 i en profund procés de transformació des d'aleshores ençà. Els qui actualment son jubilats a Sabadell son encara aquells i aquelles que van contribuir amb el seu treball a fer-la com l'hem rebuda. És amb aquesta història recent que hi podem establir lligams d'aprenentatge entre generacions vives.
En un altre ordre de coses i des d'un punt de vista totalment subjectiu he de confessar que m'espanta la pèrdua, irrecuperable, de l'enorme saber acumulat per les generacions més velles i la seva independència envers la solució de problemes quotidians pels quals ara necessitem constantment alguna classe d'assistència tecnològica. Potser per deformació professional, em resulta desesperant la deculturació que fem veure que no patim per que la suplim amb informacions múltiples, sovint inútils, sobre on trobar informació en cas de necessitar-la. Com si els sabers adaptatius es poguessin fragmentar! A vegades sembla talment un qüestionament de l'alienació imputada a la classe obrera poder gaudir d'exercicis de coneixement al voltant d'una peça de roba com els que podem sentir entre els més grans, tot comentant, per exemple, el gènero d'uns pantalons i la seva adequació a l'època de l'any o a l'ocasió per lluïr-lo. M'és especialment difícil d'encaixar quan comparo aquesta mena de comentaris amb els de gent molt més jove que no van més enllà de distingir en una botiga una roba més prima o mes gruixuda o precisions per l'estil, que no queden, per cert, en inferioritat de condicions comparant-los amb els dels treballen a la botiga en qüestió.
Hem de ser plenament conscients de que si bé hi haurà una part dels nostres bagatges que podem acabar convertint o no en patrimoni ciutadà, segons les seleccions que finalment en fem, n'hi ha tota una altra que només s'hi podrà considerar si hi fem una atenció urgent, si la copsem i l'enregistrem des dels testimonis, cada vegada més febles, que en queden. Bona part de l'herència de sabers i maneres de fer de la població sabadellenca que ha educat les nostres generacions de mitjana edat actuals no pot aportar res més que els seus relats i els seus records, i depen de nosaltres interrogar aquests "materials" pel present i donar-els-hi, es clar, unes dimensions educatives apropiades. Sense treball etnogràfic només ens resten els objectes, i si bé es pot fer una reconstrucció més o menys encertada, fidel o rica dels aspectes tecnològics, demogràfics, urbanístics i de poblament, paisatgístics o bé purament objectuals de la industrialització i dels moviments migratòris (amb més dificultats, ja que la classe obrera no te patrimoni personal o familiar durable) a partir de fonts documentals i materials, és del tot impossible refer un procés paral.lel sobre les experiències i els sabers, sobre les cosmovisions i les relacions, les cultures vives dels qui van protagonitzar aquells processos. Els marcs jurídics de protecció dels patrimonis o les velles i noves iniciatives museístiques de tipus cronotemàtic (per exemple, les de la industrialització) poden ajudar a preservar i organitzar les restes, però no poden resoldre la manca de llegat objectual o gràfic de generacions senceres protagonistes d'aquells processos i menys dels seus universos culturals. Per exemple, no és el mateix fer un recull catalogat de tasques/jocs i objectes/joguines que fer una reconstrucció de l'experiència lúdica a partir de variables rellevants per entendre les continuitats i els canvis entre el passat i el present i la variabilitat sòciocultural interna del grup/temps estudiat en el seu espai i temps, que fer una vinculació entre activitats, habilitats, relacions, rols i valors rellevants en aquells entorns de socialització-enculturació i els presents. Tota aquesta complexitat és patrimoni cultural, haurem de decidir com l'identifiquem i el construim a Sabadell.
Una identitat col.lectiva, la identitat ciutadana
Més amunt he fet una proposta d'articulació prioritària del patrimoni cultural de Sabadell al voltant de dos processos, la industrialització i l'experiència migratòria, entesos com les bases que han configurat la ciutat actual. Voldria començar la reflexió sobre la identitat ciutadana esmentant un dels aprofondiments del patrimoni que també prioritzaria en aquells dos processos i que han donat una determinada experiència i empremta sòciocultural a la ciutat: el treball i la participació social activa de les dones de la ciutat per mitjà de la indústria, el comerç i altres activitats terciàries, fins el present. He dit que existeix un procés de selecció d'alguns elements estandaritzats per constituir el patrimoni cultural, negant experiències centrals en favor d'una idea de "memòria digna" elitista. Penso que son precisament procesos d'invisibilitat o negació com aquests els que acaben jugant en contra de les possibilitats de vinculació amb la ciutat i la seva herència per una part molt important de la població, tot contrubuint a enfortir elements d'identitat segregada en base a altres vincles emblemàtics. Per exemple, els de tipus anomenat ètnico-cultural, incomprensibles en un entorn com Sabadell des d'una dinàmica d'identitat col.lectiva que hagués "dignificat" l'experiència adequada (una d'àmplia i transversal com aquesta) per fonamentar-hi altres elements de cohesió social encara més amplis. Em sembla que em serà difícil oblidar la ignorància universitària flagrant sobre aquesta experiència en els meus anys d'estudiant sabadellenca, els del domini del feminisme burgès (que impregnava totes les formacions polítiques) que tot just reivindicava com un dret la incorporació de la dona al món del treball, negant sobre tot l'existència de les dones treballadores fabrils, de les pageses migrants a la ciutat, però també de les dones del comerç i del mercat, de les dones del servei domèstic -es clar- i el seu llegat de més de cent anys. Aquestes ocultacions son a la base de la noció d'identitat, vinculada a la de patrimoni, que vull discutir.
Discutir en poc espai la idea de identitat col.lectiva en un municipi de tradició industrial i migratòria de Catalunya pot semblar agosarat, però a mi em sembla que els estudis i recerques ens informen única i exclussivament de l'existència de dues tendències de la dinàmica identitària aquí i a qualsevol altre lloc: una d'inclusiva i una d'excloent. Les bases d'una i altre son idèntiques i es reforça l'una o l'altra de manera diferencial en situacions històriques diverses: en ambdues formes d'identitat col.lectiva hi podriem reconèixer bagatges empírics compartits en diversos graus de preservació (real o percebuda) i/o elements aglutinadors seleccionats a partir d'aquests bagatges, que s'activarien en dos sentits, per minimitzar divergències o conflictes interns i per oposar resistència en situacions de competència (per construir un llenguatge i una arena de confrontació política). Des d'aqui defenso el potencial integrador, solidari i inclusiu de la identitat ciutadana, basada en uns vincles patrimonials amplis i actius com els que he exposat, de caràcter específic, que cada entorn ciutadà ha d'anar construint. També penso, i ho vull deixar clar, que només Barcelona se n'ha sortit fins ara a Catalunya de proporcionar una acollida oberta i no conflictiva a multiples identitats "dignes" pel damunt de les quals es situa sempre la identitat ciutadana, tal vegada perquè no ha hagut d'entrar en cap conflicte comparatiu real sobre la qualitat i la quantitat del patrimoni cultural de tot tipus que li dona suport amb continuitat. És més fàcil convertir-se en barceloní, que no pas identificar-se com sabadellenc sense recórrer a eufemismes (hi visc, hi vaig néixer... enlloc de sóc de).
Entenc, però, que cal reproduir, ni que sigui breument, discusions sobre altres processos identitaris de vinculació més àmplia (a altres nivells i entre nivells, envers Catalunya, Espanya, Europa, o altres), perquè han tingut un paper central en les dinàmiques identitàries de Sabadell, si més no des de la transició cap a la democràcia fins l'actualitat.
Recordem que la majoria dels trets que han estat fonamentant les definicions d'identitats político-territorials pel damunt del nivell de la ciutat han begut de fonts força remotes. Per exemple, la mateixa inexistència de critica, encara, sobre els projectes identitàris i politics de la Renaixença (essencialistes, de caràcter nacional, de construcció burgesa d'un paisatge rural arcàdic i d'unes relacions troncals idíliques, de tradició popular, on el conflicte i la disensió no existien, exhaltades per mitjà de la llengua redescoberta i recreades per mitjà de la recerca d'emblemes suposadament històrics ancorats en un passat medieval mític, de poder i autonomia) que reapareixen en l'ambigüitat de disputes simbòliques, per exemple, al voltant de la llengua. O la defensa molt explícita d'un estereotip positiu sobre el ser nacional forjat en el Modernisme (igualment essencialista i burgès, sense negar el caràcter nacional o l'esperit del poble, però que atribueix a la catalanitat el valor innat de l'esforç comú, el treball, la iniciativa, la combinació perfecta de la rauxa i el seny, en sentit productiu i emprenedor, expansiu, tecnològic, avençat i tradicional, auster i mesurat, que aprecia les arts elevades i les populars...). Una identitat inclusiva, nacional i amb múltiples versions ciutadanes, que permetia la identificació d'elements universalitzables (que no necessàriament universals) i compartits, ho va ser la que va dominar la lluita política de la transició fins que van prendre cos dos processos de dissolució i fragmentació decissius: per una banda, l'absorció en estructures político-administratives d'una bona part de l'energia de mobilització i canvi, esmentada més amunt; per l'altra, la progressiva competència per establir nous criteris d'hegemonia des de dins d'aquelles estructures. A finals dels 80 va anar arrelant un discurs d'aparença relativista sobre les incompatibilitats culturals, que hom ha qualificat de fonamentalista i que s'ha extès per tot Europa sota moviments tant diversos com les noves formes de la ideologia racista i d'exclussió, per una banda, i l'etnificació del llenguatge que es refereix a aspectes sòcio-econòmics i del llenguatge de la confrontació política grupal dins del marc dels estats europeus, per l'altra. Aquesta darrera tendència ha aconseguit tenyir tot el repertori de les interpretacions polítiques i la podem trobar en moviments socials que fan compatibles els principis de solidaritat amb "pobles" llunyans amb el rebuig d'infants d'un determinat barri al mateix centre de secundària dels seus fills i filles, establint uns limits i escales clars a la tolerància de l'alteritat i la seva manipulació. S'hi barregen elements de classe i elements ètnico-culturals.
Des del punt de vista del pensament educatiu, a més, es desenvolupen simultàniament corrents de cel.lebració de la diferència, cel.lebracions de la diversitat sense criteri ni sentit que permeti identificar les condicions de desigualtat, i també identificacions dels problemes comportamentals amb els alumnes o de comunicació entre escola i familia, com problemes culturals o, encara pitjor, problemes d'etnia (!?). D'aquesta manera, la progressiva caracterització excloent d'identitats a d'altres nivells s'ha reflectit en l'experiència ciutadana i l'han convertida, a més, en irrellevant. Hem assistit, per reacció i defensa, a readaptacions identitàries post-transició cada vegada més estretes i la oferta regionalista i particularista, folkloritzada com la de la Renaixença i impregnada de valors tradicionals i moderns com el Modernisme, s'ha anat fent present en el nostre entorn com si fos una conseqüència natural i inevitable de les migracions. Les administracions autonòmiques i les locals dels cinturons industrials han contribuit a crear dues classes de respostes, sense massa consciencia en molts casos del que ha estat passant, per mitjà de tolerar i subvencionar el creixement de la fragmentació cultural, quan ha estat expressada de manera inòqua per mitjà del simbolisme regionalista, tant als moviments de procedència autòctona com als moviments de procedència immigrant: una, la divisió profunda entre el triomf d'una cultura de masses indiferenciada al costat de la inhibició del potencial de creació cultural i, dues, la desvinculació gairebé total entre curriculum acadèmic i experiència cultural. Aquestes dues respostes han desmantellat una herència que ja estava enfeblida, la de la identitat ciutadana com un aprenentatge i una disposició per la crítica cultural, des de l'experiència social diversa i immediata, des de la percepció de projectes compartits en el context concret de la convivència.
Precisament, el que caldria "cuidar", pel potencial integrador que tenen, son les relacions de residència i els drets i obligacions de veïnatge, en la comunitat local per mitjà de potenciar espais de relacions diàdiques. Es tracta d'emfasitzar la cosa comuna, l'espai de negociació i construcció de futur, no la parcel.lació sòcio-territorial que enten els drets com atributs que assenyalen limits. Aquesta identitat ciutadana no és incompatible amb d'altres nivells d'identificació, però és l'unic nivell que permet constatar empíricament la tendència inclusiva o excloent de la identitat dominant.
Cal escoltar com es defineixen les persones en relació al lloc concret on han nascut i/o s'han criat, el lloc que va constituir el primer ventall de vincles sòcio-territorials més enllà de l'àmbit de socialització primària que representa la unitat familiar. Caldria, es clar, fer de Sabadell un lloc acollidor on créixer com el que ens proposa Tonucci, i un espai de cultura crítica des de l'experiència compartida, no cofoïsta amb sí mateixa. Serien uns magnífics senyals d'identitat, si a més s'organitzessin oportunitats reals de relacions i xarxes entre generacions, per convertir Sabadell en un lloc acollidor on envellir.
Concepcions i usos educatius
Tot projecte educatiu és un projecte polític i tot projecte polític es vehicula primordialment per mitjà de l'educació formal. Ara bé, el sentit, el paper, les prioritats i les responsabilitats educatives d'un projecte polític d'àmbit ciutadà, tot i no disposar materialment de competències de decissió i organització educativa, es troba a mig camí de la formalització i disposa d'un ample marge de definició del que vol transformar i, sobre tot, constituir en entorns urbans de socialització i enculturació explícits. Com a marc real en el qual s'esdevenen tradicionalment les relacions interpersonals suprafamiliars i les adscripcions territorials bàsiques, la ciutat com espai d'identificació i lideratge d'un projecte educatiu s'ha de definir en relació als moviments socials, les realitats econòmiques i les concepcions educatives generals que afecten als ciutadans i que es generen "fora" de la propia ciutat (a un altre nivell, en altres instàncies i organitzacions de decissió, en dimensions que la inclouen i la superen).
Una definició ciutadana d'educació que vulgui ser inclusiva i participativa, que proporcioni elements i experiències als ciutadans per capacitar-los a evitar la reproducció de les desigualtats i a aportar les seves creacions, s'acostumaria a definir com una educació progressista. Ara bé, cal repensar-ne clarament els continguts. Perquè, què és una concepció progressista en educació en un temps dominat per la renúncia a la presa de decissions i la delegació mútua de responsabilitats educatives entre entorns primaris o familiars i sistema educatiu? Encara més, sembla que en el fons de totes les definicions enumeratives que se'n donen en l'actualitat, especialment des dels mitjans de comunicació, existeix una idea amb força propia, la que ens parla de l'aprenentatge continuat (llegim "necessitat de"), la que trenca amb una estructura vital organitzada paral.lelament a unes suposades etapes formatives de complexitat i especialització ascendent, on es mesuren les adaptacions, els èxits i els fracassos, en funció sempre de l'etapa posterior a la realitzada. Simultàniament, hi ha dues altres idees que s'hi vinculen i que jo entenc que es formulen com dos marcs correctors o canalitzadors de la càrrega inabastable i ilimitada de la primera idea: una, la necessitat de proporcionar aprenentatges específics, orientadors, en el marc de les noves tecnologies de la informació i la comunicació; dues, la necessitat de definir valors i fomentar comportaments dits "cívics" i "democràtics", com a marc convivencial, que jugaria implícitament el paper d'eina correctora de les creixents i previsiblement pitjors condicions de desigualtat i del seu risc. Els experts insisteixen en dibuixar una imatge de rellotge de sorra, amb un unic i feble coll o punt de contacte entre embuts (els dos continents del rellotge), per il.lustrar la tendència a la polarització sòcio-educativa del futur, amb una escassa mobilitat i on es verificarien aquells processos, molt desiguals també, de formació permanent.
En aquest punt he de confessar que em sembla una aposta ideològicament minimalista i força ingènua pensar que el marc de la ciutat, per més sinèrgies que s'hi promoguin, pot contribuir a contrarestar dinàmiques mundials d'arrel econòmica que queden emmascarades pel retrobat llenguatge de les cultures i les comunicacions, en la seva versió més sospitosa, acrítica i ahistòrica. A més, m'incomoda enormement la confusió de dimensions que es produeixen en aquestes definicions recents del que s'enten per concepció progressista en educació, perquè, per exemple: no és la noció de conflicte una de les claus per la producció efectiva del procés d'aprenentatge? No és precisament la recerca d'emblemes comuns, no problemàtics, susceptibles d'esborrar la percepció dels conflictes interns intragrupals, la que es mobilitza en la dinàmica identitària de competència entre grups? No és precisament la prevalènça d'uns determinats valors comuns de conformitat i d'unes concepcions del benestar econòmic en termes de mèrit el que permet tolerar l'estratificació profunda de la nostra societat? Quina cohesió social és possible o desitjable sense compartir benestar? Compartint valors transmesos des de l'educació formal o ciutadana? Possible i fins i tot real sí que ho és, desitjable no m'ho pot semblar.
En canvi, caldria trobar el paper, d'una concepció critica i transformadora de la identitat ciutadana dins del marc dels nous discursos sobre l'educació en la societat del futur proper, amb l'objectiu d'incorporar-hi efectivament els bagatges materials, l'experiència col.lectiva i la voluntat de construir una ciutat inclusiva, que eduqui específicament des de la seva identitat educadora. Caldria entendre que l'horitzó del patrimoni cultural de la ciutat, el que es construeix amb la història i el present dels ciutadans, articulat al voltant de la contínua experiència comuna, és el que pot anar contribuint a definir aquella identitat educadora. Però cal ser conscient de que la possibilitat d'existència d'una experiència percebuda com a comuna i compartida pot ser a l'hora vehicle i objectiu, per tant és processual, com tota l'educació.
En definitiva, caldria entendre el Sabadell actual, doncs, com a producte, i els camins i experiències que hi han dut com a marcs per explorar les contribucions fetes des dels col.lectius i les voluntats de canvi que les han anat transformant: incorporar els testimonis que els propis escolars poden aportar i convertir-los en recursos educatius; vincular els espais escolars als espais urbans per mitjà d'activitats socialitzadores i enculturadores pensades desde la trobada, l'intercanvi, la memòria i la innovació; implicar els professionals de l'ensenyament de tots els nivells, àmbits i disciplines presents a la ciutat per recuperar uns signes d'identitat educadora locals dins dels objectius globals, per tal de que els processos anteriors es puguin dur a terme; construir una anàlisi complexa de la ciutat que serveixi de base per formar aquells mateixos professionals que hagin d'exercir-hi, i dins de l'àmbit de la formació, crear uns mecanismes permanents d'actuació amb els nous professionals que s'incorporin a treballar a la ciutat; crear, també, uns mecanismes permanents d'articulació entre l'activitat educadora -potencial o real- de les diferents institucions, associacions i entitats ciutadanes i la xarxa escolar pública i privada. Per mitjà d'aquestes i altres explicitacions es pot anar construint una concepció progressista de l'educació en el marc de Sabadell. Cal insistir en que determinats usos educatius de les noves tecnologies no poden substituir uns projectes educatius progressistes. El seu paper ha de ser contribuir a extendre'ls, contribuir a reduir el risc de desvinculació, d'indiferenciació, de deculturació, que es produeix a la ciutat quan els principis d'organització son la desigualtat econòmica, l'estratificació social i la segregació espacial.
El canvi de fesomia: noves formes d'habitar i treballar
El procés de canvi a Sabadell per la darrera generació de l'expansió, la dels que èrem petits als anys 60, ha estat caracteritzat per una contradicció precisa en el propi context: per una banda, la consolidació d'una població massiva immigrada des de la resta de l'estat i l'estabilització d'un paisatge urbà elíptic dividit en centre i perifèries que s'ha mantingut fins ara, i per l'altra, l'esfondrament del propi model de creixement, amb la desubicació primer, d'oferta i demanda de treball i, més tard, de desterritorialització en l'estructura i la localització del treball i en els nous models de residència. De la ràpida adaptació forçosa al canvi fins tenir al voltant de 200.000 habitants en un model, a la readaptació forçosa a un altre model de precarietat caracteritzat per la desarticulació. Enmig del procés, tal com jo ho veig, ni una renovació política ciutadana implicada en el benestar i la solidaritat no ha estat en condicions de preveure la profunditat de les modificacions sòcio-culturals resultants d'aquell canvi. I a ciutats com Sabadell aquestes transformacions han estat decissives. En algun moment, fins i tot es podia pensar en l'estructura de la seva força de treball com massivament prescindible. Penso que hem de ser conscients de la rellevança d'aquest fenòmen a Sabadell en el context de Catalunya i del Sud d'Europa per entendre en quina experiència hem d'arrelar les nostres reflexions i propostes en relació a l'educació i les vinculacions identitàries des de la ciutat a l'entorn del patrimoni cultural. El que ens interessa més retenir en aquest punt és que l'experiència recent d'una bona part dels sabadellencs ha estat l'esfondrament del projecte migratori, el descrèdit de les expectatives de millora i de disposició pel canvi que el vàren fonamentar. I la transformació d'aquesta situació recent en una de present, on tant la cultura de treball com la cultura de consum estàn essent pressionada pel domini d'un conjunt de valors contradictoris amb els del projecte migratori: l'eventualitat, la precarietat, la caducitat, la immediatesa, la desregulació, alimentats com experiències quotidianes.
D'altra banda, cada vegada més ens situem a la ciutat per mitjà del que en podriem dir típiques "adreces centreamericanes", expressem una localització tot dient "on abans hi havia...", reconeixent que ens trobem en una de les èpoques d'eufòria constructora, si més no al centre de la ciutat. No és infreqüent sentir a dir que no queda res de Sabadell, expressant la percepció dels habitants de les zones que canvien més ràpidament i més dràsticament de fesomia urbanística. Naturalment, fora molt possible que els habitants del Sabadell modern haguessin experimentat una desubicació semblant en relació als canvis introduits per l'expansió capitalista a la segona meitat del XIX, però els tempos s'amotllaven més a un ritme de transformacions de tipus generacional, que avui resulta -sembla ser- insostenible. Aquests canvis de fesomia sobtats i constants son només una cara de la moneda que porta el perillós nou model sòcio-territorial català, enmig del qual es troba Sabadell. Els experts ens tornen a parlar de la necessitat d'identificar nuclis de població, des d'on planificar serveis i atencions, des d'on gestionar recursos i relacions, des d'on mobilitzar -també- energies col.lectives, contra els efectes caòtics de la ciutat difusa. Cal recordar que el context concret de Sabadell es situaria en la segona corona d'aquesta configuració de ciutat difusa amb centre a Barcelona, en part per que és absorvida de manera creixent per part de la continuitat urbanística que s'expandeix desequilibradament entre nuclis ciutadans clars i en part, també, perque és destinació i nucli secundari pels habitants que es desplacen cap a la corona precedent per treballar i cap a l'area de Sabadell i rodalies per viure. No és circumstancial, si més no en la forma, la coincidència dels discursos que analitzen els nous usos d'assentament i els nous desequilibris geogràfics en el nostre entorn amb les pedagogies/psicologies que tornen a propugnar la regulació del comportament infantil per permetre la seva òptima maduració i el seu creixement real: la recerca dels límits, la bondat dels límits, la necessitat d'uns límits. Si en fem una traducció als àmbits de la identitat ciutadana, sembla que les condicions d'existència òbvies per a que es desenvolupi, es pugui transmetre i s'arreli en qualsevol col.lectiu han de consistir en característiques que es mouen en un camp de significats molt proper als anteriors: el reconeixement de nuclis de població, on identificar centres d'interacció i d'intercanvi d'agents i ciutadans, espais i temps d'experiència col.lectiva rellevant dins l'entramat urbà, pràctiques institucionalitzades d'organització social per sobre de la dispersió i la indiferenciació, oportunitats per vincular-se a unes coordinades bàsiques d'identitat col.lectiva i d'ubicació en xarxes associatives transversals. En definitiva, entorns urbans d'aprenentatge on organitzar positivament l'experiència individual i col.lectiva de les noves generacions. I, en aquesta caracterització utòpica, d'orientació de les accions educatives de la ciutat per mitjà del seu bagatge i experiència acumulada, apostar en profunditat pels mecanismes democràtics, sense rebutjar, per tant, cap experiència i negociant els límits.
Però ens hem de formular la pregunta des del context concret de Sabadell en relació als darrers 20 anys: què ha passat als barris, quins son els entorns rellevants de la ciutat on es comparteix i es recrea la noció d'identitat ciutadana, la seva pertinença? Quins han estat els efectes de la descentralització dels serveis en la delimitació de la pertinença i de la dinàmica inclusiva-excloent entre barris i ciutat? Quin nou model s'haurà de dissenyar per contrarestar els efectes de la desarticulació que ens anuncien? En quina selecció patrimonial es podria reforçar? Son qüestions que caldrà pensar en relació als resultats de tots els altres grups de treball, però molt especialment els d'espai i urbà i sostenibilitat i el de lluita contra les exclussions.
No puc deixar de mencionar una anècdota personal que he tingut al cap durant tota la redacció d'aquestes pàgines, que al meu entendre il.lustra de manera condensada el sentit de moltes de les reflexions que hi he anat abocant. Fa uns anys, quan es va descobrir un altre important jaciment arqueològic en els terrenys de can Roquetes on s'havia de construir el magatzem de l'empresa DIA i es va encarregar l'excavació d'urgència als meus companys arqueòlegs del departament, a la UAB, vaig portar-hi els meus fills i uns amiguets seus de visita. La situació era òptima, ja que van tenir uns guies de primera, estaven en confiança per fer totes les preguntes que se'ls van ocórrer i, de pas, jo vaig poder observar tranquil.lament què mirava, feia, preguntava i comentava la gent dels voltants que hi havia anat també de visita, amb aquella mena d'inevitable ull etnogràfic o tafaner que els antropòlegs sempre portem posats. Era un diumenge al matí, i tot que queia un lleuger xirimiri, des de dalt del turonet es veia un reguer de gent que venia a peu des de Torreu Romeu a veure les excavacions. Tot d'una, vaig assistir d'espectadora a la visita que anava fent pel seu compte una jove familia gitana (mare, pare i dos petits), mirant i preguntant-se quants centenars o millers o milions d'anys devien tenir aquells forns i magatzems rodons, excavats al terra, i els pous, i les restres de cases o cabanes que s'hi veien. Amb sorpresa i admiració, el pare va dir a la mare: "la gente venia porque aquí se vivia bien y habia muchos árboles y la tierra era fértil, y después se hicieron industriales y vino más gente y por eso ha crecido todo tanto". I la mare va contestar: "pues fíjate, al lado de casa y yo ni me lo podia imaginar". I van continuar passejant per allà, essent una part del lloc i d'aquell projecte, com tots els altres que varen venir després.
El canvi de relacions:noves formes de viure i de moure's
Seguint amb els records que trobo significatius per il.lustrar, em venen a la memòria moments com el dia el 22 de desembre de 1969 i següents, quan a Sabadell hi va tocar la loteria, molt repartida, de la penya arlequinada, que s'havia creat el 1958. Es van desencadenar situacions al carrer del que Turner en diria "communitas", alteració de l'estructura i els seus codis i significats, fins i tot en una mida incòmode de ciutat com la de Sabadell al 69, que ja no era ni un poble superinclussiu ni una ciutat totalment excloent. Com és natural aquella situació de communitas no ha tingut moltes ocasions per repetir-se, però tampoc en d'altres ocasions que el calendari cíclic anual ens permet (com les festes), no sembla que la participació es caracteritzi per la diversitat i quantitat. Més aviat es va creant un nou imaginari de sabadellenc caracteritzat per una mentalitat pragmàtica impressionant, una necessitat de lleure al limit, un desig i una voluntat de rècord de veure el món exterior... i una fugida de la ciutat com a signe de prosperitat.
Aquesta fugida, aquesta elecció del que és fora, es constata també en quelcom prou significatiu que precedeix als canvis de residència: quins infants neixen a Sabadell? O fent la pregunta més clarament: quines dones tenen els fills als hospitals i cliniques de Sabadell? Seguint a Bourdieu, segurament els qui abans anaven expressament al Corte Inglés de Barcelona a comprar no tolerarien fer-ho ara al de Sabadell. Aquestes i altres distincions socials no tenen res a veure amb la qualitat i oferta dels serveis, sinó que sembla propi de la condició perifèrica, d'identitat secundària, aspirar a desvincular-se'n en els simbols de les posicions socials ascendents. En un moviment encara no massa perceptible, allò tirant a públic i massa immediat, quedaria pels que no poden o no saben triar, a Sabadell. Obviament, no és que aquest sigui un tret de Sabadell, sinó que a ciutats com la nostra aquesta tendència inclou la renúncia explícita a considerar digne o "elegible" l'espai compartit. Per això em sembla tan decissiu insistir en els elements transversals, les experiències comunes, com les articuladores del patrimoni i la identitat ciutadana, i en l'èmfasi inclusiu de tota l'acció educativa. Els vincles de veinatge i la tradició associativa n'han de formar part explícita, ja que son els que han entrat en un procés d'enfebliment més agut.
Ara per ara, crec que es pot afirmar que les característiques sòcio-culturals de la mobilitat i la migració ciutat-ciutat, de xarxa o corona més densa a xarxa menys densa no son comparables, no responen als mateixos perfils entre població, per exemple, que surt de la primera corona de Barcelona i població que abandona Sabadell, tot i que de moment només ens podem basar en indicadors poc fiables, molt generalistes.
Els canvis educatius: replantejament de l'entorn, la dinàmica global-local
Sens subte, es constaten tres canvis importantíssims en el terreny educatiu a Sabadell que, al meu entendre, ens poden situar en una posició de millora sense precedents en l'optimització dels recursos patrimonials urbans com recursos educatius. Primer, la presència -tot i que encara massa parcial i feble- de la universitat, que hi ha de jugar un paper tan important a nivell simbòlic com a nivell material, en la definició de trajectòries formatives específiques pels nous espais productius a Sabadell i al seu entorn, i que hi hauria d'impulsar recerques des de totes les disciplines i recollir demandes des de tots els sectors. Segón, la generalització de l'ensenyament secundari obligatori, que hi permetrà una participació molt més alta de la identitat educadora de la ciutat (si mes no, per mitjà d'un oferta àmplia i consistent de crèdits variables i per la organització d'espais i activitats de trobada i aprenentatge ciutadà). Tercer, i com a conseqüència que caldria obtenir dels dos primers canvis, les possibilitats de millorar dues coses fonamentals per la identitat ciutadana activa: l'afloració ben fonamentada de noves dades i noves concepcions del patrimoni cultural local i la gènesi de recursos per interpretar les relacions globals, des de l'experiència educativa d'una identitat en construcció. S'obren possibilitats, si hi ha la voluntat de fer-ho, de contrarestar els efectes del panorama que en els apartats anteriors s'ha descrit des d'una posició més pessimista.
No voldria, però, que quedés sense exposar el que al meu entendre és una confusió possible entre la proposta de l'espai urbà i l'experiència cultural acumulada com les bases d'uns entorns de socialització actius des de la ciutat i allò que s'ha entès fins ara de manera fragmentària i errònia i que està afectant greument les primeres promocions sorgides de la LOGSE, el treball des de l'entorn de l'alumne. La idea d'entorn en la meva utilització i la que se'n fa generalment des del sistema educatiu formal vigent no son coincidents: una cosa és veure què passa amb el treball dels eixos transversals -per exemple-, si no s'apropen a les realitats ciutadanes (properes o no a l'univers cultural i afectiu dels alumnes, però properes en responsabilitat) com els primers nivells d'identificació col.lectiva dels nostres infants; una altra cosa ben diferent és que a tercer de primària treballin el tema -gens apassionant ni motivador, ho ben asseguro- dels regidors i l'Ajuntament enlloc d'anar a una fàbrica o d'escoltar històries d'Arraona, o que mirin les botigues del barri enlloc de mirar mapes del món.
De què serveix el patrimoni, aleshores? A qui li arriba si limitem d'entrada l'experiència dels alumnes i la d'allò que els podria vincular?
Precisament, en aquest sentit, el de la vinculació, es proposa treballar per erradicar les discontinuitats en la relació educativa entre institucions socialitzadores i educatives primàries, secundàries/escolars i ciutadanes en l'experiència dels infants i joves de la ciutat. Les identitats inclusives no es poden fonamentar en l'experiència de discontinuitat, tot i que a vegades es pugui confondre amb el conflicte necessari per a la maduració cognitiva i intel.lectual.
De la mateixa manera i en la mateixa línia -les confusions sobre el concepte d'entorn-, s'hauria de revisar i fer una critica a la generalització de models d'actuació sense avaluar prèviament del seu impacte o sense corregir-ne els efectes clarament negatius quan s'han observat. Un exemple claríssim d'aquest fenòmen en l'àmbit educatiu de la ciutat i del que tinc opinió directa per haver estat en el grup que ho organitzava (secció local del Col.legi de Doctors i Llicenciats), va ser el final de l'experiència dels cicles de cinema interdisciplinari per secundària a la Faràndula fins a mitjans dels 80. Amb la descentralització cap els instituts, per mitjà del video i la "única pèrdua" d'una hora i mitja de classe, estalviant-se, a més, l'enrenou del desplaçament, hi ha hagut des d'aleshores força promocions d'estudiants de Sabadell que no han tingut mai l'ocasió de veure quin aspecte tenen altres estudiants, o com compartir una sala de projecció entre tots, per no parlar d'on es la Faràndula, com s'hi va i què s'hi fa.
Penso que d'entre totes les etapes educatives, la secundària obligatòria és la clau més determinant del procés de vinculació social, identitària i de cultura de ciutat. A més, pot actuar a l'hora com una segona oportunitat que superi els etiquetatges potser inevitables de les permanències en centres de primària des dels 3 anys. La ciutat pot i ha de reclamar una identitat educadora propia més protagonista en el periode de transició del cicle vital que suposa la incorporació al món adult, d'autonomia i responsabilitat, de participació i de descoberta, la ciutat s'ha d'assegurar i ha de garantir que compta amb un entorn acollidor, perquè ha de poder completar satisfactòriament el procés d'integració sòcio-cultural dels seus habitants més joves. Per fer-ho ha de poder articular amb molta precisió i en un procés permanent d'observació, discussió i negociació, tot l'entorn d'aprenentatge urbà d'aquella transició, que es caracteritza per la presa de rellevança de nous criteris territorials per damunt del barri i els fluxes i continguts que s'hi estableixin determinaran l'experiència d'integració de les generacions més joves.
Des d'aquest punt de vista, sembla totalment rellevant recordar l'historial associatiu de l'esplai i el que significa en la creació de l'entorn d'aprenentatge urbà: el patrimoni del temps dels joves, una iniciació en la responsabilitat educativa, una peça clau de la reproducció sòcio-cultural i de la integració sòcio-educativa a la ciutat. Atendre de manera prioritària aquest bagatge que en molt bona mesura depen -pel que és i pel que pretén- de la implicació voluntària dels joves ha de ser sens dubte una tasca que cal fer en relació al (no supeditada a, o consistent amb) manteniment d'un entorn urbà educador que també compti amb la xarxa del sistema educatiu formal.
Una mica d'imaginació, des d'un observatori del canvi
Hi ha dues idees clau que poden ajudar pensar en accions i activitats educadores de la ciutat, i a trencar la dinàmica conservacionista de caràcter jeràrquic i excloent que s'associa tradicionalment al patrimoni cultural i la identitat que s'hi fonamenta: la idea de construcció activa de la memòria compartida, i la idea de creació cultural, en el sentit més ampli possible (des de la doble definició que es comenta al primer apartat de la primera part).
Metodològicament, sembla que la ciutat ha de fer una apropiació del paper educador per mitjà d'assumir unes funcions socialitzadores explícites en etapes clau del procés formatiu: a) com entorn educatiu organitzat pròpiament, per mitjà d'activitats que trenquin la zonificació, promovent accions que vinculin sectors transversals de la població i b) com entorn-laboratori d'experiències, de coordenades pluridisciplinars, que ajudi a fer rellevant l'aprenentatge curricular global des les possibilitats d'exploració locals
Uns principis irrenunciables: projectes de cohesió, projectes participatius, projectes d'equitat
Reconèixer com a principi que no és possible preservar la cohesió social sense el foment de la participació (identificació amb l'entorn ciutat, tenir en compte els bagatges comuns de tothom) i la voluntat de promoure l'equitat (no solament des de la compensació o la redistribució, sinó també des de la construcció activa de l'entorn)
PROJECTE de recerca i educació ciutadana LOCAL-GLOBAL (caldria pensar en un lema comprensible per a totes les edats): Industrialització, immigració, projectes de futur: a) les històries de la vida: dels treballadors, per sectors, que han fet Sabadell, dels que han vingut de llocs diferents, de les dones de Sabadell, dels avis de Sabadell, dels infants de Sabadell, etc. b) el que hem après durant el segle XX, des de les relacions dels sabadellencs amb l'exterior; c) el que volen els sabadellencs i les sabadellenques pel futur i el que hi fan, i el que no els agrada del món del voltant i del món en general.
