Document base:

Títol: Família i Educació
Autor: Joana Alegret
Data: juliol de 1998

 

El tema sobre el qual m'han demanat el dictamen suposa un punt clau a l'hora de pensar en millorar la salut mental dels individus en creixença.

Si estés al meu abast, fóra un focus sobre el que vessaria esforços, segura d'anar per bon camí a l'hora de potenciar el desenvolupament psicològic sà dels ciutadans del futur.

Entenent la funció educativa com detentada per múltiples institucions, voldria assenyalar que una d'elles, la família, de la qual he de parlar, ha estat tractada d'una forma curiosa en bona part de les propostes preventives i estratègies educatives que he consultat.

Permeteu-me la provocació: En algunes d'elles m'ha semblat anomenada com a agent de salut, en terminologia de Caplan (1969), però els agents de fora li venien benefactorament a ensenyar el seu paper. O sia: la família ben educadora era la que s'obria a les influències saludables que els altres agents de salut (mestres, educadors, metges, infermeres, assistents socials, polítics, etc.) s'haurien d'encarregar de transmetre. O sia: la família com a espai transicional entre l'individu i el medi social, però més aviat espai a omplenar, corregir, donar pautes, ensinistrar...

En d'altres propostes, la família és obviada. Com si hi hagués un pas directe de l'individu als condicionants socials.

Com us deia, m'ha semblat percebre una dificultat de trobar el punt d'incidència i influència adequat per al microsistema, com a possible agent real d'una transformació social saludable.

Per començar, crec que cal pensar en una concepció circular de la influència: famílies- institucions

O sia, les famílies influencien les institucions queinfluencien les famílies, etc. Per tant, només conceptualitzant una mútua influència existent, es pot ressaltar què poden fer les institucions que millori la capacitat educativa de les famílies.

Prendré un focus de reflexió que es pugui extrapolar a d'altres: la interacció entre família i escola. Es l'exemple més significatiu de la influència entre les institucions i cada realitat concreta on els individus creixen i s'eduquen.

L'escola i la família són els dos medis més significatius de criança de l'infant. Aquest representa el nexe, la cruïlla, el denominador comú entre ambdós sistemes de pertenença. Per tant, la qualitat de la intersecció família-escola, serà de prou importància de cara a la percepció de l'infant, i pot constituir font de confiança o de conflicte de lleialtats.

Què és una família? Usaré la definició de l'Institut Vanier (1992): Qualsevol combinació de dues o més persones unides per consentiment mutu, naixement i/o adopció/acollida, que, juntes, assumeixen responsabilitats, amb diverses modalitats, en els següents aspectes:

- manteniment físic i cura dels membres del grup.
- incorporació de nous membres, mitjançant la procreació o l'adopció.
- socialització dels infants.
- control social dels seus membres.
- producció, consum, distribució de bens i serveis.
- formació afectiva dels seus membres.

L'evolució de la família és alhora un tòpic i un fet sovint poc present a l'hora de plantejar influències educatives. Les variants, els tipus, les diversitats organitzatives de les famílies constitueixen una realitat caleidoscòpica i en permanent transformació.

No és el moment d'entrar en els condicionants sociològics de tal fenomen; és visible que en els darrers desenis la diversitat de famílies ha fet presència en les institucions ciutadanes d'una forma imparable i creixent. I, no obstant, les institucions encara de vegades mantenen el funcionament d'abans d'aquests canvis. Per exemple, tot i que la població de pares separats sigui alta, a moltes escoles no està previst duplicar les ofertes d'informació, a fi que puguin arribar tant al pare com a la mare.

També ha evolucionat, lògicament, la intersecció família-escola. Per exemple, prenent com a referència l'escola pública i la família de classe mitja, es podrien trobar aquestes posicions de la concepció social de la intersecció.(E : Escola; F: Família)

Amb la primera figura es vol plasmar el poc prestigi que l'escola pública tenia, a causa de la situació de penúria, econòmica i cultural, de l'època franquista. Amb la segona, es pretén recordar l'imparable moviment de qualificació i dignificació experimentat per l'ensenyament públic a la dècada dels 70. Això donava als mestres unes posicions capdevanteres en relació a la concepció de l'infant i de vegades es proposaven educar també els pares.

La situació actual, al meu entendre, és d'equiparació. La tercera figura és una simplificació de diferents posicions i moments. Si apropéssim la lent d'augment a la figura esmentada, apareixeria el següent:

Per tant, hi ha moments i posicions de caire complementari, o sia basats en la diferència; i d'altres de caire simètric, o sia basats en la igualtat.

 

Estratègies ciutadanes per a afavorir que la família pugui dur a terme les seves responsabilitats

Primera idea-guia. Una anàlisi situacional acurada ha de partir de consonàncies i dissonàncies culturals, utilitzant elterme "cultura" com Falicov la defineix: "Formes de veure el món compartides i conductes adaptatives que se'n deriven provinents de ser membres simultanis en una varietat de contextos, tals com l'ambient ecològic (rural, urbà, suburbà), principis religiosos, nacionalitat i etnicitat, de societat, classe, experiències relacionades amb el gènere, estatus minoritari, ocupació, tendència política, patrons migratoris i grau d'aculturació o valors derivats pertanyents a la mateixa generació, participació de moments històrics singulars, o ideologies particulars."

L'anàlisi ha d'incloure les consonàncies i dissonàncies culturals entre els valors educatius predominants i els de les famílies de les que es tracta.

Segona idea-guia. La manera més efectiva d'influir positivament en les famílies és introduir en la formació dels professionals una visió ecològica i relacional de les capacitats familiars. Els profesionals que tenim relació amb la psicologia o pedagogia infantojuvenil hem rebut la petjada d'una formació que ens va ensenyar conceptes i instruments de cara al subjecte nen o noi, sense donar-nos-en gaires per a possibilitar el creixement del seu medi natural de convivència.

Hem hagut d'aprendre més tard com usar el contacte desitjable entre la família i nosaltres de cara a expandre els canvis evolutius que sabíem propiciar entre el nen i nosaltres.

És interessant que el professional recordi que cada dificultat d'un subjecte pot ser vista com l'ocasió d'intervenir terapèuticament (en sentit ampli) en la seva situació: la prevenció de les dificultats emocionals dels infants passa per protegir les relacions que els inclouen.

Permeteu-me citar un fragment de "La entrada de los sentimientos en la escuela a través de la comprensión sistémica."(Landaburu I., Uranga M.J., 1992):

"Había otro sentimiento doloroso vivido por el niño, tirado entre dos sistemas 'escuela-familia', que a menudo se descalificaban recíprocamente, en un juego sin fin cuyo rehén es el niño. Hablamos, frecuentemente, entre las dos de este sentimiento compartido en nuestra práctica, y vimos un día muy claro la imagen gráfica, la fotografía de este duelo, donde nos pareció además que el niño en esa situación tampoco era aceptado por sus pares. El niño enfrentado a dos sistemas superpuestos soporta la tensión de mediar entre ellos y de ajustarse a ambos. Y esta energía mal usada, le resta de poder relacionarse con los pares o concentrarse en su tarea".

"sabíamos que que ayudar a restablecer una complementariedad funcional sistemas familia y escuela y por supuesto el equipo de intervención ayudaría para favorecer a los educadores (padres y profesores) a reencontrar y evolucionar en el uso de su competencia a favor del crecimiento del niño. Teníamos por lo tanto que esforzarnos en poner en marcha un proceso específico para sacar al niño de ese lugar de tensión. Pero debíamos ampliar nuestro marco de intervención y trabajar con todos los implicados en el sistema educativo, enseñantes incluídos. Si bien las responsabilidades pedagógicas no pertenecen al enseñante de un modo total, la tarea de educar al niño aunque incumbe prioritariamente a la familia, se reparte entre diferentes instancias (padres-familia extensa-profesores-grupo de pares-actividades extraescolares) y todos constituyen a nuestro entender el sistema educativo. La acción educativa no cobra vida y efecto sino dentro y por todas las relaciones que se establecen entre sus protagonistas, padres profesores, alumnos".

"En nuestra práctica clínica habíamos comprobado que este sistema disfunciona cuando cada elemento quiere modificar a otro y, por lo contrario, que el sistema educativo es funcional cuando son reconocidas la especificidad del otro así como su territorio de manera complementaria".

"Se vio la necesidad del cambio de epistemología en las reuniones con los padres; era necesario focalizar en la búsqueda de soluciones más que en las causas y tener mucho cuidado de no caer en la trampa de buscar solapadamente al responsable o culpable del problema. Se constató que el diálogo con la familia se producía en general demasiado tarde, y que era necesario cuidar la comunicación padres-escuela sin esperar siempre a que los problemas se enquistaran".

Com a resum de les anteriors idees remarcaria que cal ajudar als professionals a incorporar el respecte per la idiosincràsia i formes de veure el món de les famílies com a punt de partida. Aixó pot afavorir la confiança i desenvolupar les condicions a fi de que l'adaptació cultural sigui un procés delicat i mutu, mogut per les avantatges de cara als infants més que per qualsevulla imposició explícita o implícita. No oblidem que en les relacions hi ha sovint un aspecte de desigualtat de poder fàctic, i que els professionals som vistos com a representants d'una formació superior. Això pot contestar-se de vegades, però és molt freqüent el que desperti una momentània submissió que no transforma educativament els que aparentment ho accepten.

Els professionals tenen preparació per a incorporar la diversitat si aquesta està expressada de segons quina manera (per exemple, un nen gambià o paraplèctic). Però una família on un valor educatiu sigui donar molts caramels a un nen grasset costa més de ser ben acollida. I, només si es procedeix amb respecte, la obesitat podrà ser poc a poc qüestionada. Cal un moment, una posició de partença, on ens posem al costat de la construcció del món del sistema del nen, a fi de que després poguem fer-lo avençar.

Metafòricament, la interacció entre família i altres sistemes educatius, és tant delicada com la paret de teixits que uneix les dues parts del cervell o les dues parts del cor. Aquesta paret es pot debilitar o engruixir. És en els extrems on hi haurà problemes. Una barrera massa gruixuda entre professionals i família impedeix la permeabilitat. Una barrera massa porosa impedeix la identitat diferenciada de cada àmbit.

Només amb i en una interacció positiva la família augmentarà la seva capacitat educativa sintònica amb el medi i que permeti la creixença sana dels seus membres.

Cal un terreny abonat a fi de que allò transmès tingui posibilitat d' assimilar-se, estructurant alhora l'individu. En la interacció entre les institucions i la família s'establirà un isomorfisme; si la família és considerada competent, tot i que amb conductes diferents de les normatives, això repercutirà en que el educand sigui alhora estimulat a aprendre i construir-se amb influències també del exosistema.

Per acabar, diria un cop més que per ajudar a algú a tirar endavant (subministrar valors prospectius), cal en primer lloc comprendre i mirar amb benevolença la història del procés que se'ns ofereix (sigui un individu, una família o un país). Obertura i apertura que, segons em sembla, ens cal aprendre a fer progressivament més afinadament. Com una pintura sobre seda.

per anar