Projecte Educatiu
de Sabadell Projecte Educatiu
de SabadellRoberto Carneiro
"Els sentiments més genuïnament humans
es deshumanitzen més tard a la ciutat".
Eça de
Queirós (1845-1900)
La ciutat i les muntanyes, VI
1. LA CIUTAT REVISITADA: UN TEMA DE RABIOSA ACTUALITAT
La ciutat ha estat sempre en el centre de la història de la civilització.
Les primeres ciutats conegudes apareixen a la Mesopotàmia fa sis mil anys. Uruk, Eridu, Ur, Babilònia, evoquen la llunyana memòria col·lectiva del planeta a les primeres ciutats-estat independents, dotades d'autonomia de projecte.
No es tracta només d'una simple coincidència temporal que aquests primers nuclis urbans siguin coetanis de l'aparició de l'escriptura. El salt cap a la complexitat gregària de les formes de vida en comú està íntimament associat a un dels descobriments culturals més dramàtics: la forma de comunicar-se de forma estable i a través del temps.
De la mateixa manera, la història grega en el període que va des d'Homer fins a Alexandre està inspirada en la polis considerada com la forma suprema de vida col·lectiva i de l'expressió de l'esperit. També la política, considerada com l'organització de la convivència, gira concèntricament al voltant del centre de la ciutat, i és que la polis és la preocupació fonamental de la filosofia platònica i l'agent de la paideia.
Atenes assumeix orgullosament la seva condició de ciutat educadora de Grècia. En els seus carrers i en les seves places els infants i els joves són recollits per pedagogs que els condueixen a conferenciants, tocadors de cítara, gramàtics, etc., per tal que puguin aprendre. L'educació constituïa un fi últim de la societat, sempre i arreu. La ciutat es fa càrrec de no descansar mai en el seu afany educatiu. Els sofistes —els primers educadors professionals ambulants— es belluguen incessantment en les comunitats per tal de donar als joves una formació triple: en la virtut, en les arts de la política i en el govern o en la gestió de la ciutat.
A Roma es torna a la tradició hel·lenística. La polis passa a ser substituïda per la civitas i la paideia reconstruïda sota el lema de la humanitas. En aquest punt aquesta és una prioritat de la concepció de la civilització grecollatina que Plutarc en un bell proverbi alexandrí proclama la urbes ludimus, o sigui, la ciutat divertida, com el millor ambient instructor, on l'educació s'identifica amb el lleure infantil.
El temps lliure passa a ser sinònim de disponibilitat de l'esperit per aprendre.
Aquesta visió no serà gaire diferent de la ciutat de Déu agustiniana (Civitas Dei) on el dissabte és perpetu i la felicitat és eterna; o de l'heliopolis de Campanella on la ciutat del sol és una nova ciutat-escola.
En les primeres ciutats els temples fan el paper de centres de poder econòmic, polític, religiós i social. Els funcionaris i escribes que s'hi instal·len representen les formes més embrionàries dels posteriors aparells de l'Estat.
La civilització maia, l'apogeu de la qual degué tenir lloc pels volts del segle IV, es va basar amb vigor en la ciutat. Uaxactúne i Tikal, a les quals es varen associar nuclis de poblacions com ara Palenque, Piedras Negras i Copán, són exponents irrefutables d'aquest fet. Per aquesta notable civilització, la ciutat era considerada, en el seu conjunt, com un temple.
El crepuscle de la civilització maia —que va culminar la seva misteriosa desaparició durant la transició entre el segle XV i el XVI— és la conseqüència d'una lluita terrible entre ciutats que la debilita i deixa ferida de mort.
Les grans crisis de la ciutat estan, doncs, ineludiblement associades a turbulències polítiques i a models educatius. Aquesta correlació sorgeix, en la seva forma extrema, com la ciutat negativa, nociva per al projecte educatiu d'Emílio, circumstància que va portar a J. J. Rousseau a teoritzar sobre la superioritat de la comunitat campestre i de les petites col·lectivitats rurals per a l'educació dels joves.
La città renaixentista sorgeix dins una barreja d'utopia i de topia. Si la ciutat perd urbanitat l'haurà de reprendre en un "no-lloc" o en un lloc on urbs i escola no es contradiguin.
Transcorreguts diversos mil·lennis sobre successives ascensions i col·lapses de ciutats, així com sobre múltiples concepcions i concomitants crisis d'educació, la vella qüestió subsisteix. Avui dia, matisada amb entorns de dramatisme i d'urgència que la trien com una de les noves qüestions més importants de la nostra torbada contemporaneïtat.
Efectivament, si la ciutat neix entronitzada com l'expressió de civilització, elevada al seu màxim exponent, no és menys cert constatar que conté avui dia els símptomes que més preocupen el declivi de les civilitzacions. És la ciutat injusta, la ciutat violenta, la ciutat socialment fracturada, la ciutat deshumanitzada, la ciutat incontrolada en el seu creixement, la ciutat ecològicament sufocant, la ciutat sense ànima, el centre —o àgora— de la qual va deixar d'ésser el centre neuràlgic de l'activitat cívica i comunitària per transformar-se, com si fos un mutant que degenera, en l'escenari de tots els conflictes i de totes les desesperances humanes.
Restituir la urbanitat a la ciutat és condició per a la seva supervivència i de la civilització que hi viu. La resolució del problema urbà és avui dia una espècie de mesura del desenvolupament humà. Tanmateix, això constitueix també un repte important per a la rehabilitació de la ciutat educadora que, per analogia amb la funció procreadora que garanteix la continuïtat biològica de l'espècie, és la fidel dipositària del mandat de renovació de les comunitats i el garant de la supervivència humana en el si de la societat.
2. UNA CIUTAT EN TRANSICIÓ: LA NOVA CIUTADANIA
La nostra ciutat moderna es troba en l'epicentre del vertigen de civilització que es va apoderar de la humanitat. Presonera de l'espai i filla del temps, la ciutat viu una veritable crisi de transició paradigmàtica.
En aquest temps d'incertesa, la ciutat es veu presa d'una inquietud pertorbadora.
Ferida de contradiccions, assisteix a l'esfondrament dels principals punts de referència en els quals es va recolzar en els darrers segles i en les dècades més properes: la confiança en el miracle econòmic, l'estat-nació, la cohesió d'identitat, el mite de l'ocupació plena, la fe cega en el mercat.
Hi conflueixen les víctimes de guerra de la conflictivitat ascencional que s'infiltra insidiosament pels seus diversos intersticis: guerres comercials i econòmiques, guerres interètniques, guerres polítiques, guerres de supervivència.
Conseqüentment, la ciutat és escenari de guerra, presa d'una anorreadora crisi de valors, típica del canvi de paradigma de civilització i de temps de viratge. Es tracta d'una ciutat en transició que viu enfonsada dins d'un context explosiu i de gran risc, però també és una ciutat que fa front a una oportunitat sobirana de tornar-se a fundar i edificar una nova ciutadania, pilar de renovació de l'ordre cultural i social futurs.
Sense voler ser exhaustius seleccionem sis vessants d'anàlisis contextuals que condicionen tota la reflexió sobre l'esdevenidor de la ciutat i, sobretot, sobre l'emergència d'un nou paradigma de ciutadania.
2.1. La societat de la informació i el fenomen de la globalització.
La societat de la informació és omnipresent i ho permeabilitza tot. El ciutadà està articulat en temps real amb tota la humanitat, i està, per això, constantment sol·licitat a l'exercici crític d'un veïnatge global que, en molts aspectes, enfosqueix la solidaritat local, que sempre ha estat en l'arrel del comunitarisme. Tot passa com si l'aldea global s'imposés menyspreant els deures de proximitat física que constitueix una coartada permanent per a l'alienació dels drames veïns en nom d'un allunyament del context dels fenòmens socials i culturals.
En nom d'una solidaritat virtual amb pobles de Txetxènia, de Ruanda, del Timor o d'Angola, oblidem el deure de solidaritat real a exercir en el perímetre proper a la nostra finca, al nostre carrer, al nostre barri o a la nostra ciutat.
Sota un altre prisma, l'abundància d'informació acaba per confondre el ciutadà que no estigui preparat per processar o controlar. En aquest sentit, la ciutat capbussada dins l'oceà de la informació no és pas necessàriament més intel·ligent, i es troba desposseïda dels mitjans indispensables per transformar l'al·luvió informatiu en una comunicació humanitzada, susceptible de proporcionar l'exercici d'una ciutadania conscient.
La generació digital viu on-line amb el món: la televisió, internet, la comunicació global, fomenten la constant planetarització de l'existència més vulgar. Paradoxalment, aquesta generació mateixa està sovint off-line de les grans qüestions que afligeixen la seva ciutat de residència o la seva comunitat propera, a la qual pertany.
2.2. La multiculturalitat i el tribalisme
La gran urbs va deixar d'ésser monocultural.
L'explosió de diversitat en el món modern ha arribat fins al cor de la ciutat i ha promogut l'afirmació irreprimible dels drets col·lectius i culturals. L'adquisició de ciutadania va deixar de basar-se només en una cultura dominant —i en el seu poder simbòlic— i en la consegüent subjugació de les cultures minoritàries o dominades.
La conflictivitat està a l'ordre del dia amb les noves competències de negociació multipolar i de construcció de la cohesió essencial en la diversitat com a resposta necessària a la fragmentació tribal. Sarajevo no pot representar el destí tràgic de la civitas —aquest és l'ensenyament dels nostres dies i el gran postulat impulsor de partida per a la gent de bona voluntat.
El pas de la cultura cap a la multicultura desencadena fenòmens nous dins la ciutat. La governabilitat urbana passa a pressuposar una ciutadania formada per ètnies diverses, multilingüe i amb diferents religions, a l'inrevés d'un sistema de drets de ciutat.
En l'antiga polis es distingien els esclaus dels homes lliures. Entre aquests últims hi havia els ciutadans i els que no ho eren. Aquesta categoria d'exclusió la constituïen forasters, dones i infants.
La ciutat multicultural, la polis ja no es basa en un únic poder de cultura autòctona. Tots els homes —i totes les dones— són al mateix temps lliures i ciutadans. Per aquest motiu, un projecte educatiu veritablement emancipador ha de ser, per definició, intrínsecament intercultural.
2.3. La crisi dels sistemes de representació política.
Les noves tecnologies de comunicació i de la informació aliades a la penetració incessant dels "media" dins l'escrutini de la vida pública va crear noves regles i necessitats en el govern de la ciutat.
Per una banda, la tradicional democràcia de delegació —fundada en la tria per sufragi directe i universal dels representants del poble durant una legislatura— va donar lloc a una democràcia de participació en la qual no n'hi havia prou amb la legitimitat democràtica de base dels elegits, sinó que exigia una interacció permanent d'aquests últims amb els votants com a condició de democràcia efectiva de processos. Per una altra banda, creix la democràcia dels interessos i la democràcia d'opinió, la importància de la qual condiciona imperativament les regles de funcionament dels poders executius, i apel·la noves exigències de transparència.
La simple regla del govern de la majoria, que durant segles va constituir la clau de l'èxit del sistema democràtic, ja no és suficient per garantir l'estabilitat política i l'eficiència governativa. La complexitat de la societat moderna i la seva textura intercultural i multicultural exigeixen un diàleg constant entre majoria i minories per buscar plataformes mínimament consensuades de governabilitat.
La democràcia no comporta ja l'autoritarisme ni l'arrogància aritmètica de representació. S'ha de convertir en el govern de la majoria amb esperit de minoria, això vol dir, el repte en la moderació i en el diàleg social sense fronteres, sense perjudici de l'assumpció coratjosa del deure de decidir amb responsabilitat. En suma, és una democràcia que s'obre al risc d'organitzar "el poder dels sense poder" (V. Havel), encara que això pugui significar posar en escac la democràcia de partit.
Els "electronic town meetings" duts a terme per Bill Clinton als Estats Units d'Amèrica són un intent de tornar a inventar els processos democràtics locals utilitzant les potencialitats de les noves tecnologies. De fet, només una decidida aproximació dels governants als governats podrà crear nous lligams de confiança, més enllà dels mecanismes formals d'elecció, i superar la gravíssima desconfiança pública que pesa sobre l'honorabilitat dels polítics i la corruptibilitat dels sistemes democràtics.
2.4. L'exclusió social i la neomisèria.
La pobresa, fenomen que acompanya des de sempre la humanitat i la seva marxa al llarg de la història, ha adquirit avui dia nous matisos i noves característiques, particularment en el context urbà.
Així, ja no es limita a la mancança de béns materials ni tampoc a la caiguda en les profunditats de l'abisme moral. Avui dia, l'extrema pobresa és la que es veu relegada al marge o a la perifèria de la ciutat sense cap hipòtesi de fàcil tornada cap al centre. Es tracta d'una marginació límit que arriba fins als fonaments últims dels drets de ciutadania. El nou nom de pobresa és l'exclusió.
La neomisèria classificada d'aquesta forma es propaga ineludiblement mitjançant cadenes existents entre les diverses generacions (el factor que prediu millor la pobresa són els antecedents familiars de pobresa) i és portadora del "virus" de l'empobriment, això vol dir, que es presenta presonera de fenòmens complexos i acumulatius d'empobriment successiu. L'analfabetisme cívic accentua la captivitat de la neomisèria subratllant la centrifugació cap a la perifèria de la ciutat i sedimenta una subcultura urbana d'éssers marginats. Aquests nous analfabets naufraguen dins el complex entramat de funcionament i de subvenció encreuada que sustenta avui dia la vida de la ciutat.
Els sistemes d'assistència són cada vegada més insuficients per atendre el creixement del lumpen urbà marginal. La manca de confort —també dels rics— no es pot evitar principalment quan no sigui per raons de seguretat. La fractura social abasta avui dia nivells crítics, pròxims a la implosió, que només l'aplicació de mesures estructurals de reversió podrà ajudar a contenir.
En el pla estratègic i de mitjà termini, l'educació i la formació són les palanques per excel·lència per combatre de forma estructural l'exclusió.
2.5 La desintegració de les instàncies de socialització.
El teixit comunitari es manté estable si hi ha un capital social mínim. Sense garantia d'aquest capital social cap altre capital humà, físic, financer, econòmic —serà capaç, per si mateix, de garantir-ne el desenvolupament.
A la nostra ciutat es va viure la derrota successiva de les diferents drassanes, que tradicionalment promovien la formació de capital social: família, escola, esglésies, comunitats de base, associacions cíviques, societats recreatives. Les forces de l'individualisme, abonades per un sistema econòmic ultracompetitiu que fa una crida constant al triomf sobre els altres i legitima el domini del més fort, varen polvoritzar valors com ara la solidaritat, la bondat, la gratuïtat, el servei als altres, el respecte pels ídols, la iniciativa comunitària. Les institucions socialitzadores varen ser progressivament decapitades o expropiades de las seves competències clàssiques.
Mentrestant, l'Estat-providència es va fer insolvent i, en conseqüència, incapaç de substituir les xarxes de seguretat de la iniciativa social, que varen començar a desaparèixer. En les suggestives paraules de Daniel Bell. L'Estat es va fer massa petit per fer front als grans problemes i massa gran per resoldre els petits.
La disminució de capital social fa minvar inexorablement la cohesió social dins la ciutat i contribueix a l'escampament de la jungla urbana. Per això la reconstrucció d'una ciutadania forta passa necessàriament per la rehabilitació de les drassanes primàries de socialització i per una estratègia educativa concertada que situï els valors de convivència sobre els valors fugaços de l'èxit econòmic.
2.5. La concentració demogràfica i el declivi de la qualitat de vida.
El nostre món és cada vegada més urbà. En els propers 30 anys, segons les projeccions de l'OCDE, el nombre de ciutadans es duplicarà, i se situarà al voltant de 5,2 bilions a l'any 2025. En aquests moments les 3/5 de la població mundial viurà en ciutats en oposició amb les 2/5 enregistrades el 1990. En la transició de segle i de mil·lenni és previst que 21 megaciutats hauran superat els 10 milions d'habitants, de les quals 17 estaran situades en països en vies de desenvolupament.
En una geometria expansionista tan impressionant ens hauríem de preguntar si les nostres ciutats poden ser motors de desenvolupament o si, pel contrari, es veuran entrampades dins els entramats tentaculars del declivi urbà. Especialment, té lloc la pregunta sobre si l'economia urbana i terciària serà capaç de crear prou llocs de treball per donar ocupació a la major part de la seva població o bé si, molt al contrari, el creixement demogràfic de la ciutat donarà lloc a l'explosió de l'atur amb tot el seguit de conseqüències socials nefastes que hi van associades, especialment el creixement exponencial de l'exclusió.
D'aquest mateix tema, preocupen de forma creixent les qüestions ambientals associades a l'expansió desmesurada de les ciutats. Les despeses en infraestructures no es podran aturar, al mateix temps que la resposta a necessitats bàsiques de les poblacions amb més mancances sorgeix com a condició límit d'igualtat d'oportunitats i de democràcia urbana.
3. CINC DIMENSIONS ESSENCIALS D'UNA NOVA CIUTADANIA
La llista impressionant de les transformacions que sorgeixen dins la vida quotidiana de la nostra ciutat constitueix un tema més que suficient per sostenir la tesi de la indispensabilitat d'una nova ciutadania.
Al contrari, d'una ciutadania sorgida de la imposició d'un model cultural hegemònic i de la perpetuació d'un poder dominant arrelat dins un ferotge individualisme, la nostra ciutadania té com a ideal un neocomunitarisme integrador capaç de vèncer la persistent exclusió de molts en nom dels interessos d'uns pocs.
El llinatge —tant cultural com social— deixa de constituir la línia divisòria entre patricis i plebeus, com era el costum a l'antiga Roma.
Tothom té l'oportunitat de sortir, en condicions d'igualtat, a la conquesta d'una presència activa de la ciutat.
Adam Smith deia: "Les més grans diferències verificables entre els més diferents del éssers humans no té res a veure amb la seva natura o origen; es basen fonamentalment en valors, hàbits i educació". Així doncs, és al nostre abast influir en la marxa de la història.
Més avall detallem cinc dimensions fonamentals de la nova ciutadania que constitueixen les respostes als reptes intensos del canvi de paradigma anomenats anteriorment.
3.1. Una ciutadania democràtica.
Es qüestiona una ciutadania estructuralment fonamentada en el patrimoni de drets humans i de llibertats fonamentals que sostenen el pensament democràtic. Una ciutadania en què es reconeix com a central el valor inalienable de l'ésser humà i de la seva dignitat.
En aquesta ciutadania democràtica, majoria i minoria estan implicades igualment en el govern de la ciutat pel que fa a una educació cívica que subministra els instruments mínims de coneixement de les institucions polítiques i socials i, d'aquesta forma, construeix el compromís personal de participació en la vida col·lectiva. La cultura de la pau és part integrant d'aquesta mateixa cultura cívica: o sigui, una formació de les consciències que rebutgen prèviament la violència com a mètode, o com a fi, en la regulació del funcionament dels grups humans i que desenvolupa competències socials necessàries a la negociació democràtica de punts de vista i de solucions comunitàries.
La ciutadania democràtica recull dins el pluralisme l'oxigen indispensable per prosperar.
Dins l'essència de la ciutadania democràtica moderna existeix encara una adequada educació per als "media". Per la importància ineludible que aquests assumeixen en la vida moderna, els mitjans de comunicació exigeixen una capacitat lectora i d'interpretació crítica sense la qual el ciutadà es veu fràgil, si més no, vulnerable.
De fet, la presa de responsabilitats cíviques avança al costat del domini dels nous llenguatges de la comunicació de massa així com amb aptituds de descodificació de la multiplicitat de missatges que constantment transmeten.
Una correcta formació per als codis publicitaris i per al seu permanent bombardeig és un cas particular, encara que sense menyspreu, d'una ciutadania que estima la llibertat personal de triar i que no es deixa esclavitzar pel sabor dels missatges adreçats a les masses o dels hàbils "manipuladors de símbols".
3.2 Una ciutadania social.
No hi ha pas una nova ciutadania plena sense una forta apropiació dels drets i dels deures socials dins la consciència de cada ciutadà.
La ciutadania moderna o és social o no ho és. Aquesta és la rellevància de la dimensió social de les qüestions contemporànies. Com ja vam subratllar, el combat sense quarter als fenòmens conjugats d'extrema pobresa, de l'exclusió i de la marginació límit, constitueix una prioritat fonamental en la salvació de la ciutat del segle XXI i en l'afirmació d'un concepte de ciutadania proactiva davant les qüestions cabdals de la contemporaneïtat.
La ciutadania social parteix d'una noció apurada de justícia —que pren com a premissa fonamental la igualtat d'oportunitats dins una societat democràtica— que mena a un imperatiu de justícia social que pressuposa una actuació adreçada a la defensa dels més dèbils i dels que tenen més mancances, per la congregació de mitjans de discriminació positiva, mobilitzats al seu favor.
El reforçament de l'esperit de comunitat té com a base un inequívoc deure de participació en la lliure iniciativa social i en la responsabilitat de fer progressar l'associacionisme en tots els fronts i en totes les direccions on pot respondre genuïnament a necessitats de les poblacions. Exercir la ciutadania és, en aquesta mesura, viure la solidaritat com a camí i meta d'acumulació de capital social. És acceptar el repte del desenvolupament de les competències crítiques que propicien la capacitat de viure en harmonia amb els altres.
3.3. Una ciutadania paritària
Malgrat alguns progressos aconseguits, la civilització contemporània continua envaïda de prejudicis discriminatoris de gender que impedeixen la realització d'una veritable ciutadania a dos. En realitat, segles, si no mil·lennis de superioritat sexista, van formar dins els subconscients la representació subliminal d'una societat desigual encoberta per una legítima diferenciació funcional de papers.
La dona continua ocupant l'hemisferi més pobre de la ciutat dels homes i continua discriminada negativament per part de l'aristocràcia masculina del poder polític i econòmic. El valor de la igualtat, encara que proclamat amb vigor, en la pràctica és rebutjat en una ciutat on òbviament es considera impropi l'accés d'individus del sexe femení a determinats dominis d'estudi o a carreres específiques considerades reservades per als homes.
La paritat és una difícil conquesta de la ciutat. Més rigorosament indispensable per al progrés humà, social i democràtic. La paritat efectiva no tan sols resulta de l'aplicació dels principis generals que regeixen la vida dels homes, com és avui dia un requisit bàsic d'eficàcia econòmica, en la mesura que garanteix el màxim desenvolupament i l'aprofitament de totes les potencialitats personals en benefici de la comunitat, sense cap mena de limitació resultant de gender o de condició social. L'alliberament del prejudici és part integrant de la nova ciutadania i d'una ciutat que es mereix ocupar per a cada tasca, per a cada lloc, per a cada combat cívic, el millor de tots els seus ciutadans.
3.4. Una ciutadania intercultural
La ciutat és, de forma creixent, plural i complexa. La ciutadania monocultural pertany a un passat pròxim en què tota la socialització es feia en el supòsit del manteniment de "l'ordre cultural establert" i on implícitament uns eren preparats per exercir el poder sobre els altres grups culturalment minoritaris. Aquests últims, en contrapartida, es veien socialitzats per a la submissió.
Contràriament, el desafiament irrenunciable de la ciutadania moderna consisteix a crear un marc necessari de cohesió en el respecte les diferents cultures i dels drets col·lectius que legitimen la seva lliure expressió. Això significa avaluar una memòria col·lectiva que roman contínuament oberta a la descoberta de l'altre i promoure un patrimoni històric que no és una narrativa exclusiva de victòries militars sobre altres pobles o un compendi de guerres. La ciutadania intercultural és un altre mitjà d'afirmar una cultura de tolerància i de pau, on la construcció d'identitat no ha de ser feta forçosament contra els altres diferents.
La ciutadania intercultural tria el diàleg entre cultures com l'actiu més important per a la gestió de la diferència i per a l'avaluació de la diversitat. Les relacions de veïnatge es creen pensant en l'activitat cooperativa que fa front a la multiculturalitat com una riquesa de la comunitat en lloc de ser una font de conflictivitat incurable.
Efectivament, la interculturalitat és una tendència que no es pot aturar de la societat contemporània. És el resultat de l'expansió de la mobilitat de les persones i dels mitjans de comunicació global que "varen encongir" el planeta. Però, és igualment la conseqüència de l'increment de les desigualtats: locals, regionals, nacionals i mundials. Les cultures pobres, acolorides amb forts matisos ètnics, varen anar corrent cap a la ciutat dels rics.
No hi ha cap cultura autosuficient. Tancada en els seus particularismes, incapaç de descobrir-ne les altres, de lliurar-s'hi i, a canvi, rebre qualsevol cultura s'extingeix dins el seu autisme. Un total autoritarisme cultural és, a més a més, l'antítesi de la cultura. Per definició, tota la cultura autèntica anhela a l'universal que només s'entreveu en la trobada franca amb les altres cultures.
Per això, la ciutadania intercultural pressuposa l'adquisició de noves competències relacionals i comunicatives per exercir no solament dins la ciutat local, sinó també dins la ciutat global. Per aquest mitjà, les cultures poden passar a coexistir sense diferenciació d'estatut i així dialogar al mateix nivell, obrint-se cap a l'enriquiment recíproc.
3.5. La nova ciutadania ambiental
La nova ciutadania investeix en la qualitat total de l'ecosistema i en la seva preservació. Aquesta és també una condició sine qua non de pacificació de l'home amb si mateix i amb la natura que va rebre com un do.
La ciutat ocupa un lloc central dins les estratègies de desenvolupament sostenible. Aquest desenvolupament, per tal de tenir un rostre veritablement humà, haurà de tendir, de forma permanent, cap a una ampliació de les possibilitats de triar que s'obren a cada individu i, per aquest motiu, cap a l'efectivitat de les seves condicions d'exercici responsable de la llibertat. Ens trobem, doncs, en presència d'una noció de desenvolupament que supera de llarg qualsevol altra concepció economicista o un mer algoritme quantitatiu de mesura.
La ciutat, com a cruïlla d'una manera de viure gregària, es troba avui dia capbussada dins una agressió sistemàtica contra els valors ecològics i en el triomf de l'efímer que hipoteca segurament la qualitat de vida de les generacions futures i, també, les seves pròpies condicions de supervivència.
Una nova ciutadania no és compatible amb un egoisme així. Per això s'ha de sostenir una nova ètica de relació amb la natura —i amb la limitació de la seva riquesa original—, la qual cosa existeix per al benefici de generacions humanes successives i no tan sols per al gaudiment de les generacions actuals.
No hi ha ciutadania activa possible que giri l'esquena cap a aquesta magna qüestió. El ciutadà del futur és necessàriament un militant de la causa de la preservació del seu ambient i un guardià dels béns de la natura en nom de les futures generacions.
L'educació ambiental és part necessària de l'educació cívica i moral, en ordre a la conquesta d'una frontera avançada de ciutadania que té els seus fonaments sobre valors de comportament i ètiques relacionals dels homes entre si i amb la natura viva o inanimada, la diversitat de la qual cal protegir amb molta cura.
4. LA SOCIETAT COGNITIVA I L'EDUCACIÓ CAP A LA CIUTADANIA
La societat de la informació va elevar el coneixement i el saber a la categoria d'elements motors de tota l'economia. Per això, es comença a parlar cada vegada més de la societat del coneixement o societat cognitiva com a arquitectura social emergent en aquesta fi de segle.
En aquesta societat cognitiva, l'accés al coneixement té lloc de forma constant i pels mitjans més diversos. En competència amb les estructures clàssiques de transmissió de saber —família, escola, comunitat— sorgeixen, amb una força que no es pot aturar, els vells i els nous "media". L'espantosa capacitat emmagatzemament d'informació dins un CD-ROM, la penetració d'Internet, la interacció digital que permetrà d'aquí a poc temps un exercici de recerca de coneixement i de formació en un pla individual són fascinadores possibilitats que vénen a sobreposar-se a la influència ja de per si poderosa de la televisió hertziana o de la ràdio. Això vol dir que hi ha condicions tecnològiques sense precedents per a l'edificació de la societat educativa, antiga utopia i el més gran somni dels educadors de tots els temps.
En aquest context, la resposta d'acord amb el sistema del pensament educatiu es diu: Educació al Llarg de Tota la Vida o sigui, el desafiament de la construcció d'una tessitura social on el procés educatiu té lloc en totes les etapes de la vida i no tan sols en una fase inicial de la vida humana.
Aquest desideratum es fonamenta en una premissa bàsica: la del fet que és possible tenir persones, comunitats i organitzacions que aprenen permanentment (learning individuals, learning communities, learning organizations). Aprendre, i aprendre a aprendre, passen a constituir els atributs més importants per vèncer en la societat del coneixement.
En el llibre intitulat Educação: um tesouro a descobrir (Educació: un tresor per descobrir) que la Comissió Internacional per a l'Educació en el Segle XXI va divulgar el mes d'abril d'aquest any, en el qual es resumeixen les conclusions fonamentals que la Comissió va reunir al final de tres anys de treball constant, s'identifiquen els quatre pilars de l'educació del futur: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure i aprendre a ser.
A partir d'aquests quatre pilars s'erigeix l'edifici educatiu del futur, el concepte central del qual és el de l'educació al llarg de tota la vida. En el llibre es pot llegir:
"L'educació al llarg de tota la vida no és un ideal llunyà, sinó una realitat que tendeix cada vegada més a inscriure's en els fets, en el si d'un paisatge educatiu complex, marcat per un conjunt d'alteracions que el tornen cada vegada més necessari. Per organitzar-la, s'ha de deixar de considerar les diferents formes d'ensenyament i aprenentatge com a independents les unes de les altres i, d'alguna manera, cal sobreposar-se les unes a les altres, o bé competint entre si, i intentar, al contrari, avaluar la capacitat de complementació dels espais i dels temps de l'educació moderna. (...) Però, l'educació al llarg de tota la vida, en el sentit que l'entén la Comissió, va encara més enllà. Caldrà que cada individu sàpiga conduir el seu destí, dins un món on la rapidesa dels canvis es conjuga amb el fenomen de la globalització, per modificar la relació que homes i dones mantenen amb l'espai i amb el temps. Les alteracions que afecten la natura de la feina, encara circumscrites a una part del món, aniran, de segur, generalitzant-se i donaran lloc a una reorganització dels ritmes de vida. L'educació al llarg de tota la vida es transforma així, per a nosaltres, en el mitjà d'arribar a un equilibri més perfecte entre feina i aprenentatge i a l'exercici d'una ciutadania activa."
Una mica més endavant es pot encara llegir:
"D'una manera general, el principi de la igualtat d'oportunitats constitueix un criteri essencial per a tots els qui es dediquen a la progressiva implementació de les diferents vessants de l'educació al llarg de tota la vida. Corresponent a una exigència democràtica, seria just que aquest principi fos present, de manera formal, en modalitats més flexibles d'educació, mitjançant les quals, la societat, des del principi, com a garant de la igualtat de possibilitats d'escolarització i de formació posterior ofertes a cadascú al llarg de la seva vida, siguin quins siguin els desviaments i les incerteses del seu trajecte educatiu."
En les seves recomanacions la Comissió cita encara:
* "El concepte d'educació al llarg de tota la vida és la clau que obra les portes del segle XXI. Va més enllà de la distinció tradicional entre educació inicial i educació permanent. S'apropa a un altre concepte proposat amb freqüència: el de la societat educativa, on tot pot ser ocasió per aprendre i per desenvolupar els talents propis.
* En aquesta nova perspectiva, l'educació permanent és concebuda de manera que va més enllà d'allò que ja s'està practicant actualment, especialment en els països desenvolupats: actualització, reciclatge i conversió i promoció professionals dels adults. Ha de possibilitar a tothom la possibilitat d'educació, amb diversos objectius, ja siguin oferir una segona o una tercera oportunitat, de donar resposta a la set de coneixements, de bellesa o de superació de si mateix i, doncs, del desig de perfeccionar i ampliar les formacions estrictament lligades a les experiències de la vida professional, incloent-hi les formacions pràctiques.
* En resum, l'educació al llarg de tota la vida ha d'aprofitar totes les oportunitats ofertes per la societat."
Davant d'un pronunciament tan rigorós, el valor estratègic de l'educació s'incrementa en el context del segle XXI. De la mateixa manera, les comunitats més sòlides hauran de compartir el coneixement i, per dur-ho a terme, hauran de fer convergir la panòplia dels mitjans actualment dispersos d'informació, comunicació i educació de què disposen.
La ciutat continuarà reunint la més extraordinària concentració d'instruments educatius dins la societat cognitiva. Per això, és cridada a respondre creativament a aquest enorme repte de l'educació al llarg de tota la vida estructurant en xarxa educativa la totalitat dels seus centres de coneixement: escoles, universitats, empreses, organitzacions públiques, museus, teatres, biblioteques, institucions culturals, fundacions, institucions de solidaritat social, mitjans de comunicació social, organitzacions esportives, associacions de barris o veïnals. La responsabilitat és col·lectiva i li toca a tothom per igual. Al final de tot, els coneixements podran estar disponibles per satisfer la recerca en qualsevol punt de la ciutat, a qualsevol hora del dia o de la nit, on aquesta es faci sentir.
Una estratègia educativa més al llarg de tota la vida, conscientment al servei d'una nova ciutadania, es converteix ineludiblement en el repte conjugat de socialització al llarg de tota la vida. Això vol dir que tampoc no n'hi ha prou a aprendre els rudiments de la socialització en la primera etapa de la vida. Les exigències, cada vegada més fortes, de l'organització de la ciutat, la modificació dels tipus de govern, la dinàmica de les institucions urbanes, la geometria variable de les formes de participació, tot anirà encaminat cap a una capacitat de renovació permanent de les condicions d'exercici de la ciutadania que només una formació personal i social inacabada pot garantir. L'educació com a repte de socialització és una idea profundament humanista i constitueix el requisit clau per a l'adquisició i el manteniment del capital social necessari per al govern de la ciutat.
Aquesta educació cívica incessant és una responsabilitat primera de la comunitat que hi té la font decisiva per a la seva supervivència. En un concepte més ample d'educació cívica. Per ciutadania s'entén l'accés a la informació i als coneixements bàsics sobre el funcionament de la societat. Però, molt especialment, hi haurà en joc actituds, comportaments, competències i valors, la correcta adquisició dels quals es considera essencial per a l'adveniment de patrons més alts de convivència.
La societat cognitiva ha de resistir la modificació del cognitivisme en un pedestal de valor absolut i inqüestionable. Aquest va ser l'error de supèrbia més gran de la societat industrial, que va dur cap a l'entronització de l'acumulació de capital, o capitalisme, com a motor únic de la història.
L'acumulació sense precedents de coneixement, típica de la nostra postmodernitat, com també la invenció de potents tecnologies que permeten la seva acumulació i transmissió com mai s'havia aconseguit, ha de donar lloc a un increment de la saviesa humana. En cas contrari, la societat cognitiva es limitaria a reconstruir vells somnis com ara el de la biblioteca d'Alexandria, concebuda per contenir tot el coneixement humà, o projectes d'època com ara el dels enciclopedistes del segle XVIII, que han volgut sistematitzar la certesa dels fets materials.
Només quan el coneixement individual es converteix en patrimoni de la comunitat i propicia la consolidació de formes superiors de vida en comú s'haurà transportat la saviesa de conviure que du al progrés real dels pobles i de les societats.
L'esforç de socialització permanent és igualment un compromís de no exclusió. Dit d'una altra forma, representa una espècie de pacte local o contracte de ciutat per combatre la propagació de la pobresa i portar cap al centre allò que és marginal, i portarà els exclosos de la perifèria cap al centre de la ciutat educativa.
En una ciutat devota d'una educació socialitzada al llarg de tota la vida ningú no es trobarà mai irremeiablement exclòs o definitivament condemnat a un estatut de no existència dins la polis.
En aquesta ciutat, la promoció de l'èxit educatiu és un esforç permanent i cap menyspreu dins l'escola es pot convertir en estigma de menyspreu per a tota una vida humana.
5. CIUTATS EDUCADORES, CIUTATS DEL FUTUR
Les ciutats del futur són necessàriament, i per vocació, ciutats educadores. La negació d'aquest imperatiu seria sinònim de ciutats suïcides, incapaces de respondre davant les grans interpel·lacions de la història i, com a tal, condemnades a l'atròfia. Així, la ciutat educadora supera una noció simplement funcional; és, abans de tot, un projecte de ressorgiment i de revivificació de la civitas.
La ciutat educadora és igualment un concepte dens de potencialitat present i de visió prospectiva. Hi conviu una espècie d'Idea Pragnans en el llenguatge suggestiu de J. O. Esteban. En el seu si té lloc, permanentment, una veritable propedèutica de convivència, una autèntica escola de ciutadans.
La ciutat educadora pot desdoblar-se conceptualment en tres vessants principals.
Per descomptat, s'ofereix com a tema privilegiat d'educació. De fet, és pràcticament impossible que un àrea disciplinària o, de forma alternativa, qualsevol projecte interdisciplinari d'ensenyament trobi dificultat a inspirar-se en l'abundant matèria d'estudi que continguda dins la ciutat. La varietat extrema de temàtiques disponibles, aliada a una trepidant dinàmica d'evolució de les situacions humanes, socials, culturals i econòmiques, permet identificar la ciutat com un veritable laboratori d'experiències d'aprenentatge, dins una perspectiva viva i comunitària.
En segon lloc, la ciutat pot ser referència durable i fecunda de projecte educatiu. Dit d'una altra manera, s'haurà d'assumir com a ambient o context natural d'educació. Si el gresol permanent d'avenç cultural és la comunicació humana, i aquesta sorgeix inapel·lablement de forma tant més polifacètica i rica com més important sigui la cinètica de confrontació entre models i concepcions de vida, la ciutat és locus d'enorme diversitat cultural i, conseqüentment, font de cultura cívica. Així com en el si de la família l'educació brolla de forma quasi espontània, dins la ciutat educadora el procés de desenvolupament i maduració humana té lloc de forma natural.
No obstant això, la ciutat és, al cap i a la fi, propulsora i dinamitzadora d'educació. Les activitats creatives que conté i que només hi poden florejar al ritme i amb el sentit cosmopolita que la tipifiquen, ja sigui en el domini de les arts o bé de la tecnologia, en les àrees de la ciència o de l'economia, passant per l'arquitectura i per l'associacionisme de base, constitueixen incentius a la realització d'una educació permanent i no formal de tots els conciutadans. Dins aquesta visió, la ciutat és una autèntica agència de formació capgirada cap al progrés moral, espiritual i material de tots els seus membres.
Sent tot això cert, parlem principalment d'una veritable pedagogia urbana (urban education) com a element integrador conceptual de la ciutat educativa. Aquesta filosofia pedagògica expandeix l'espai estrictament escolar —perímetre tradicional d'ensenyament formal— per envair tota la topologia urbana com a espai viu d'aprenentatge.
Dins el drama social quotidià s'educa per a la justícia i per a la solidaritat. Dins el context polític de la ciutat i dins les seves contradiccions de poder s'aprofundeix l'afecció cap a la llibertat i cap a la democràcia com a valors perennes. En la confrontació amb la diversitat s'educa per al descobriment de "l'altre" i per al respecte envers els altres. En la voracitat del consum, es forma per discernir entre allò necessari i allò superflu. Davant la multiplicació de la violència, es conquereixen cors cap a la pau.
Dins la pedagogia urbana, la ciutat és subjecte d'educació i es desvetlla en un cabal irreprimible d'oportunitats formatives i d'experimentalisme vital. L'educació dins la ciutat adquireix contorns intensament polisèmics.
La teorització sobre la ciutat educadora és indiscernible des d'un concepte evolutiu de civilització. Ciutat, ciutadania i civilització són els vèrtexs conjugats d'un mateix triangle equilàter.
En aquest desafiament de llarg abast, la ciutat sorgeix com si se salvés i, al mateix temps, contribueix a la regeneració d'un projecte educatiu de futur. L'una i l'altra van agafades de la mà, són inseparables. Ens trobem en confrontació amb un designi genuïnament refundacional de la nostra ciutat contemporània.
Aquesta Nova Renaixença urbana no és un mer topos o més encara una idea irrealitzable per figurar en un compendi qualsevol de ciència social. Al contrari, configura un desafiament fonamental, és posseïda per un motiu inspirador, convergeix per a un tema nuclear inevitable. Es juga tot en la capacitat de desencadenar un nou comunitarisme i de promoure formes solidàries de vida en comú a la base dels grups de veïnat i d'afinitat d'interessos.
Vèncer l'individualisme que fereix de mort la societat industrial i construir la solidaritat activa pot cimentar la ciutat nova que s'afirma com a educadora que representa un desafiament dominant.
La caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, l'any 476, va coincidir amb el declivi de la ciutat i amb un moviment antagònic de fuga del camp cap a la ciutat. El Renaixement europeu no és indiferent al ressorgiment de la ciutat medieval ni a la mobilització general dels oficis, dels artesans, dels mestres i dels gremis, o sigui, de les forces vives productives i creatives de l'època.
Les ciutats lliures del Renaixement varen sorgir com a rebel·lió en contra del model unitari de societat; així doncs, ho poden ser les de la Nova Renaixença proposada.
No hi ha cap ciutadania plena sense ciutat educadora. Ni civilització sostenible sense comunitats en cohesió.
Aquesta és la realitat, que no es pot falsejar mitjançant sofisma, a què s'enfronta la humanitat.
El propòsit enunciat no és una simple teoria científica, ni cap teorema abstracte d'àlgebra. I molt menys es pot confinar a la minsa simetria d'un manifest polític.
Del govern de la ciutat es reclama una veritable poiesis, això vol dir un compromís ferm amb una cura d'esperit de la gran urbs. La metanoia propugnada no obeeix a cap receptari prèviament descrit. Es fonamenta més en la vàlua d'un procés que en la millora tecnocràtica d'un producte final. Representa la recerca d'un sentit —filosòfic i poètic— per a la nostra ciutat, la qual cosa se situa molt més enllà del tangible i de l'efímer.
Sense una espiritualitat límpida o la construcció d'una consciència serena serà sempre tasca impossible vertebrar un projecte educatiu impulsor.
Fer de cada ciutat una ciutat educadora és responsabilitat urgent, compartida per tothom i per a cada un de nosaltres.
Que ningú s'eximeixi de la seva responsabilitat de ciutadania.
