Per a un nou contracte social de ciutat (1)

Roberto Carneiro

La ciutat és al centre de totes les convulsions d'un complex període de transició. El canvi de paradigma d'una societat industrial cap a una societat de la informació, els fenòmens intensos anomenats de globalització, la diversitat creixent que implica el canvi de la cultura cap a la multicultura, les alteracions de la demografia urbana, la revaluació del diàleg centre-perifèria, la inversió del nou pauperisme, porten sempre a l'escena la reflexió sobre la vida de la ciutat.

La ciutat és un viver de cultura i, per tant, d'esperança. És cert que el final del segle no pot mai ésser el final de la ciutat, i també és cert que la humanitat es proposa el gran desafiament de trobar solució per al malestar urbà. Aquí sorgeix una qüestió nuclear del nostre temps que haurà d'afegir valor —i dimensió humana— a la ciutat, tornar a crear confiança en el seu si i guanyar intel·ligibilitat cultural en el seu govern estratègic i quotidià. Ciutat, civilització i ciutadania es troben units tant dins la seva arrel lèxica com en un propòsit regenerador comú.

La ciutat és, al mateix temps, lloc de memòria i drassanes de construcció del futur. Memòria de memòries, dins una barreja de cultures fragmentàries i parcel·làries que formen avui el gran lumpen urbà. Cultura de cultures, que representen el mateix nombre d'estratègies de supervivència dins l'oceà de la diversitat de persones i de drames que es troben sota la capa de la ciutat. Tanmateix, després d'algunes dècades de desurbanització, la ciutat ha tornat a ser el principal centre de recerca de poblacions que busquen una nova forma de vida, d'un futur diferent. A la ciutat conflueixen els somnis, les ambicions, les visions d'una civilització que ja no sap com deixar de viure al voltant de les grans urbs.

Dins la ciutat contemporània cohabiten cultures diferenciades que són la base d'una ciutadania plural. De l'homo fabilis o faber resulten unes cultures d'utillatge. De l'homo socius deriven les cultures de grup, característiques de l'ésser en societat. De l'homo mediaticus emergeixen les cultures de comunicació. De l'homo sapiens sorgeixen les cultures d'interpretació de l'univers. De l'homo economicus neixen cultures d'apropiació i d'acumulació material. El nou equilibri de la ciutat és contingent dins la capacitat d'evitar que la primacia de l'homo economicus sigui tal que ell es transformi, permanentment, en l'homo homini lupus.

En la nova ciutadania és igual tot allò que és diferent. En aquesta formulació senzilla, se sintetitza una de les més dramàtiques mutacions d'una ciutat que, anteriorment, construïa la seva identitat sobre un concepte d'igualtat assimiladora. Dins la societat postmoderna, els fluxos disjuntius no se centren ja en l'economia per produir classes socials. La metròpolis és més forta que l'economia en l'alimentació d'una porció fragmentària, per la qual cosa el gran risc de la ciutat és caure en la temptació hegemònica.

Aquesta està basada en una triple patologia:

a) La dimensió unitària de la cultura.
b) La visió autoritària de la relació intercultural.
c) L'apologia del col·lectiu per discriminar l'individu o, viceversa, l'exacerbació de l'individu en detriment de la comunitat.

A la ciutat postindustrial, intensament quaternària, es presenten quatre desafiaments fonamentals. El primer consisteix a promoure la intel·ligència humana, això vol dir, enfortir la ciutat com a instància de coneixement i de creativitat en l'art de conviure. El segon resideix en la construcció de pedagogia urbana, això vol dir fer ressorgir ciutats educadores que són, al mateix temps, subjecte, ambient i motor de cultura, al mateix temps, formadores permanents de la seva gent. El tercer se centra en l'edificació de la casa comuna urbana, o bé, dit en altres paraules, en la construcció de la ciutat que acull i que, per aquesta via, venç el paradigma de l'exclusió que la ciutat moderna ens regala. El quart és el de la nova invenció de la democràcia urbana dins la perspectiva d'un nou disseny de govern col·lectiu que uneix progrés i participació, llibertat i responsabilitat, governabilitat i mediatització de la vida pública. Els "electronic town meetings" del president Clinton són una utilització de les comunicacions virtuals com en el "the democracy network", que constitueixen punts de reflexió importants per a l'arquitectura democràtica del futur.

El nou contracte social de ciutat és una necessitat urgent. Està en joc la negociació de regles que facin possible la conciliació de llibertat amb la solidaritat, iniciativa amb regulació, democràcia amb nació, multicultura amb cohesió. Per tal que aquest contracte sigui viable és important que s'inspiri en criteris de convergència real dins la ciutat, compatibilitzi perifèries i centre dins un pacte de desenvolupament profitós per a tothom. Aquesta convergència només podrà ser realitat si es basa en una ampla convivència multicultural, que faci de la diversitat un avantatge comparatiu i de la trobada d'éssers diferents una font natural d'innovació. De la mateixa manera, el desenvolupament sostenible de la ciutat invoca la supremacia d'una harmonia ecològica urbana que es tradueixi en tots els nivells, tant materials com immaterials, de la seva contextura.

La refundació de la ciutat postula un nou veïnatge local. La mundialització del planeta i les comunicacions instantànies virtuals no exhaureixen la set humana de viure en comunitat. S'ha de trobar una solució per a la soledat dins la ciutat. No hi ha salvació de la ciutat que pugui tenir lloc fora d'un nou alè comunitari. La comunitat de veïns és el fonament del govern local i el fruit d'una relació de confiança. Criar capital social, aconseguir cohesió, realitzar comunitat, aprendre una altra vegada a conviure, aquests són alguns dels trets més singulars, més irrefutables, desafiaments de restauració de la polis o de l'acció de donar vigor a la civitas.

Lisboa, 11 d'abril de 1997

________________________
¹ Article publicat a la revista Lisboa Futuro, núm. 6, abril de 1997.