Ajuntament de Sabadell  
 Oficina de Patrimoni

Ets a: Oficinadelpatrimoni  > Roma imperial

Els jaciments d'època romana imperial (segles I-III dC.)

Pel que fa al període alt imperial romà, entre els segles I i III dC, ja disposem de més jaciments al terme de Sabadell. Per una banda, tenim que les dues importants vil·les republicanes precedents de la Salut i de Sant Pau de Riusec continuen vigents i en funcionament, amb certes transformacions i remodelacions de les seves estructures. Per altra banda, detectem l'aparició de nous jaciments, també tipus vil·la romana residencial i productiva, com ara els casos de Can Feu, Catellarnau i Can Bonvilar, tots ells excavats parcialment.
La vil·la romana de Can Feu:
Aquesta vil·la romana es troba emplaçada en un paratge arqueològic més extens i complex, situat al límit del terme de Sabadell amb Sant Quirze del Vallès, i conegut com a Bòbila Madurell-Serrat de Can Feu-Can Gambús, on es detecta l'existència de jaciments arqueològics des de l'època neolítica fins a l'època medieval. Les primeres referències sobre el jaciment romà de Can Feu són de principis del segle XX, amb la troballa puntual de ceràmiques romanes. A partir d'aquest moment s'han anat desenvolupat diverses actuacions arqueològiques al jaciment, destacant la gran excavació feta en extensió entre els anys 1987 i 1988.
El precedent immediat d'aquesta vil·la romana el tenim en un assentament d'època ibèrica del segle III aC. representat per un nombrós grup de sitges de grans capacitats, que ens indica una producció agrària elevada amb un important cultiu de cereal. Pel què fa a la vil·la romana, que abasta una superfície de 520 m2, sembla que va ser fundada cap al darrer terç del segle I aC, i va perdurar al llarg del segle I i II dC. En coneixem força bé la seva part rústica i productiva amb uns sectors destinats a tasques industrials, bàsicament a la producció de vi i de ceràmica, especialment àmfores.

A grans trets, s'han observat dues fases cronològiques i constructives diferenciades: la primera va del any 10/15 aC fins al 50 dC, moment en que la vil·la estava formada per un edifici de planta rectangular, un magatzem de dolia, un àmbit subterrani i dos forns. La segona fase, que aniria des dels anys 50 al segle II dC, ve marcada per una transformació de les dependències de l'edifici principal. Es construeixen més estances, un gran dipòsit o cup destinat a la decantació del vi, es desplaça el magatzem de dolia, s'inutilitza l'àmbit subterrani i es construeixen dos forns més de producció de ceràmica.

Aquestes estructures de caràcter industrial i de transformació agrària ens parlen d'una economia basada en la producció de vi durant el segle I (magatzem de dolia i cup de vi), que es transportava en àmfores vinàries produïdes en el mateix indret, com indiquen el forns de ceràmica documentats i les nombroses restes d'àmfora tipus Pasqual i Dressel 2/4 localitzades en els testers. A partir dels anys 50 dC. s'observa com la producció d'àmfora vinària perd pes, tot i que l'activitat terrissera continua, amb un ritme molt més reduït, i ara orientada a l'elaboració de ceràmiques de cuina d'us domèstic (gerres, plats, bols, olles) i material de construcció (tegulae i maons).
La vil·la romana de Castellarnau:
Les primeres notícies d'aquest jaciment situat a l'oest del terme, es remunten a l'any 1935 amb la troballa a la zona de restes que abasten des de l'Edat del Bronze fins a l'època romana, com ara un paviment romà, una sitja i pedres de molí. Malauradament, part d'aquest jaciment fou malmès entre els anys 70 i 80 del segle XX. Així, l'any 1997 amb motiu de l'ampliació de la urbanització de Castellarnau es porta a terme l'excavació de diverses estructures de la part productiva de la vil·la romana.
En un primer moment, que es correspon al segle I aC, es localitzen tant sols dues sitges puntuals. Són més nombroses les restes atribuïbles als segles I-II i III dC, en que es documenten diversos àmbits construïts i semiexcavats al terreny, pous, sitges, encaixos de dolia i altres retalls relacionats amb maquinaries agrícoles i un forn. Elements tots ells indicatius d'una àrea de treball de la vil·la romana. Tanmateix, gran part d'aquest jaciment, especialment la part residencial de la vil·la, és encara desconegut.
L'aqüeducte subterrani (Cuniculus) d'època romana de Can Gambús:
Al jaciment de Can Gambús, aproximadament a un km al nord de la vil·la romana de Can Feu, va ser possible localitzar una singular i complexa estructura de tipus hidràulic d'època romana imperial. Es tracta d'un aqüeducte o galeria subterrània pel transport d'aigües netes (cuniculus), que es troba situat al inici del punt més elevat de la carena de Can Feu-Can Gambús, i en gran part dins la zona destinada a parc de la futura àrea urbanitzada.
L'excavació parcial d'aquesta estructura va permetre documentar gran part del tram de la galeria subterrània, així com diversos pous d'accés i comunicació (putei), aproximadament mitja dotzena. D'aquest aqüeducte subterrani romà, tant sols en coneixem la seva part central i part del seu inici a la part alta de la carena, prop de la masia de Can Gambús, en canvi, el seu extrem sud de connexió amb la vil·la romana de Can Feu ens és desconegut. Aproximadament disposem d'uns quatre-cents metres de recorregut, no excavats en la seva totalitat, que configuren un traçat irregular fent lleugeres ziga-zaga que enllaça amb els diversos pous, seguint un eix nord-sud paral·lel a la carena.
L'existència d'aquest tipus d'estructures subterrànies per conduir aigua està molt poc documentada a Catalunya, i ara com ara, tant sols coneixem un altre cas a Tarragona i dos casos més en els jaciments romans de Tiermes i Albarracin. Tanmateix aquest tipus de construccions sabem que eren prou conegudes dins l'enginyeria hidràulica romana, les quals requerien de certs coneixements tècnics i presentaven una certa complexitat d'execució. D'aquesta manera, la seva construcció implicava excavar diversos pous de registre entre els diferents trams de galeria subterrània, que servien tant per extreure les terres generades per l'excavació de les galeries com per corregir els traçats, així com per les posteriors tasques de manteniment.
És possible conèixer la morfologia i les característiques d'aquest aqüeducte subterrani romà de Can Gambús gràcies a l'excavació de trams de la galeria subterrània (cuniculus) que havien quedat parcialment buits, així com alguns pous (putei). Aquests, havien quedat totalment segellats per l'abocament intencionat de terres amb la finalitat de tapar-los i per tant d'inutilitzar-los. En aquestes abocades de terres va ser possible localitzar material arqueològic del seu moment d'abandó.
En línies generals, els pous d'accés són de planta rectangular (120 cm. x 80 cm.) amb una fondària d'uns 3 metres, i estan excavats integrament al substrat geològic de turturà i de llims (argila carbonatada). Presenten tot un seguit de forats excavats a les parets nord i sud que quan arriben a l'altura de les boques de les galeries es redistribueixen cap a les parets est i oest. Aquests forats servirien per facilitar el descens i l'ascens des del fons del pou i les galeries. D'aquesta manera el pou dóna accés a dos trams de galeria subterrània que surten en direcció nord i sud, amb un lleuger pendent vers el sud, i que és per on circularia l'aigua. Així, tindríem que la captació d'aigües vindria del costat nord, per ser conduïda amb un lleuger pendent cap a l'extrem sud de la carena, indret on precisament hi havia els forns i la terrisseria romana de Can Feu.
Els trams de la galeria subterrània documentada presenten una alçada d'entorn als 2 metres i una amplada de 50 cm., amb un sostre lleugerament corbat, i un fons aplanat amb una lleugera depressió central producte de la circulació de l'aigua. Algun tram d'aquesta galeria estava pràcticament buit de terres i tant sols presentava un nivell de terres inferior generat per l'erosió de les parets i la volta, així com un prim estrat argilós al fons producte del solatge. En altres punts, la galeria estava plena de terres naturals quasi fins al sostre, indicant una ensorrada del túnel amb la caiguda del sostre i les parets de la galeria.

Pel que fa a l'abandonament d'aquest aqüeducte subterrani ha estat possible determinar que els pous d'accés van ser reblerts intencionadament de terres, entre les que es va localitzar força material constructiu (ímbrex i tègula), juntament amb restes faunístiques com ara el crani d'un bòvid, restes de l'esquelet d'un gos i restes òssies producte de deixalles domèstiques. Així mateix, també es van localitzar materials ceràmics d'època romana dels que destaca un gerret sencer de ceràmica comuna oxidant, idèntic als produïts als forns romans de Can Feu, part d'un recipient de ceràmica grollera de cuina i alguns fragments de ceràmica sigil·lada gàl·lica i de sigil·lada africana A, que indiquen, a grans trets, un abandó i un rebliment intencionat de l'aqüeducte subterrani cap a les darreries del segle II dC.
Descobreix tota la història del poblament romà a Sabadell
Text i fotografies: Jordi Roig i Buxó
© Oficina de Patrimoni, tots els drets reservats - Nota legal - Accessibilitat - Contacte