Toquen les 8 al campanar de Sant Fèlix, ja és fosc i fa fred. Dues noies travessen el carrer de Sant Pere com dues boges, esquiven una senyora amb una criatura que marraneja per terra i continuen Rambla amunt. Al davant hi va l’Aina, més alta, cabells arrissats, entre rossa i panotxa; qualsevol li posaria almenys 16 anys, però just n’ha fet 15. En canvi, la Jana aviat farà els 16 i sempre la prenen per una de 1r, odia que li preguntin això. És perquè és menuda i poca cosa, però si es fixessin en com va vestida no dubtarien de la seva maduresa. Té un estil propi, avui porta uns pantalons de malla amb una faldilla curta de quadres escocesos al damunt i un jersei gros i llarg de ratlles que devia ser de sa mare; el cabell fosc i força curt, amb unes grenyes que li pengen del clatell. Ara té flato, demanaria a l’Aina de parar, però és ella qui té pressa i l’altra l’acompanya perquè són amigues. Bé, amigues allò de tota la vida no, és circumstancial… Anaven juntes a primària, no es feien gaire, l’Aina sempre era la llesta que ho sabia tot abans d’explicar, en canvi la Jana era a qui li queien totes les bronques… sense merèixer-les, evidentment! Quan van començar l’institut, a classe només es coneixien elles dues, per això es van acostumar a seure juntes, a fer els treballs juntes, a estudiar juntes… fins avui, que van a tot arreu juntes.

Després de passar pel Racó del Campanar han d’afluixar la marxa perquè el carrer es fa massa estret i un parell d’avis topers els barren el pas. La Jana recupera l’alè, empeny intencionadament els dos vells per passar-hi entremig i arrenca a córrer de nou. Qui s’emporta l’esbroncada dels dos avis és l’Aina quan els avança, i pensa que la seva amiga sempre li fa fer el ridícul; si no fos perquè sempre es fan un tip de riure, ja no seria la seva amiga, és massa… massa alternativa!

Les dues joves tomben pel túnel de després de La Moda i enfilen carrer de Sant Antoni avall, fins al número 13… Una porta de fusta, de les antigues, ben tancada; tot i així, insisteixen, piquen els porticons, esperen, però res, el Museu d’Història està tancat i barrat.

La Jana repenja les mans damunt dels genolls i estossega, cansada i enrabiada amb ella mateixa; tenia l’esperança de trobar obert.

–Això és perquè fumes –li engega l’Aina en sentir-la tossir, mentre ella, fresca com una rosa, es torna a fer la cua que se li ha desfet amb la correguda.

–Que n’ets de burra! –contesta enrabiada la Jana, que l’únic problema que té és que encara no ha paït el croissant que s’havia menjat just abans de trobar a faltar la bossa… La bossa! Això sí que és un bon problema. Se l’ha deixat aquesta tarda al museu, quan l’han visitat amb l’insti. Necessita recuperar la bossa aquest vespre, demà seria massa tard… Quan l’Aina li ha preguntat què hi duia d’important i tan urgent, li ha clavat el rotllo de les claus de casa, que els pares no arribaran fins a mitja nit, i haurà de passar la nit al carrer… Tot això és veritat, però no és el que més la preocupa de la bossa. Ara amb un “Véns a dormir a casa meva i ja està”, l’Aina s’ha quedat tan ample.

–És que… és que també m’hi he deixat el mòbil. M’han de trucar –assegura la Jana amb un to de veu certament preocupant. L’Aina no acaba d’entendre l’obsessió del mòbil… Bé, l’entendria en una altra persona, però en la Jana? O és que s’ha embolicat amb algun pavo? La noia es posa vermella fins a les orelles.

–L’Edu? Quin Edu? –pregunta entre curiosa i divertida l’Aina–. És aquell de 4t? Que surts amb ell?

–Nooo! –engega la Jana molt emprenyada, perquè no vol fer servir aquesta excusa de l’Edu, que, si bé és veritat, tampoc no és el que més la preocupa.

–Doncs ho tens clar: la bossa passarà la nit al museu –diu l’Aina en un to relaxat mentre comença a tirar carrer avall. La Jana la segueix d’esma, no sap com resoldre el seu problema. Imaginació no és precisament el que li falta, però està bloquejada.

Un parell de joves de 16 i 17 anys tomben la cantonada del carrer de Gràcia i pugen en direcció a elles. El més jove és esprimatxat, de pell ben fosca, i camina d’una manera que sembla que no toqui de peus a terra. L’altre és més alt, de pell clara i unes rastes rosses que semblen de perruqueria, tiba la bicicleta que porta al costat. Quan són a l’alçada de les noies, saluden amb una ganyota i l’Aina l’únic que remuga és un “idiota!” a mitja veu.

–A qui l’hi dius? –pregunta la Jana, que capficada amb la seva bossa no ha vist els nois.

–En Pau, el meu germà. Des que porta rastes encara és més imbècil –aclareix l’Aina.

La Jana es gira distreta i veu els dos nois aturats davant del museu. En Pau lliga la bicicleta a un pal i el noi negre obre la porta del costat del museu.

–Aquell tio viu allà! –exclama la noia, mentre estira el braç de l’Aina i tira carrer amunt. Els crida perquè les esperin: “Ei! Ei!”. Sembla que s’hagi begut l’enteniment, però li és igual, que pensin que els va al darrere o el que sigui! El que vol és pujar a casa d’aquell noi, en Moshé, assegura l’Aina que es diu. Encara no té cap pla, però la seva intuïció li diu que ha d’entrar al número 11 del carrer de Sant Antoni.

–La teva germana necessita un lavabo urgentment! –clava la Jana de cop als dos joves–. Té… té un problema d’aquells... de compreses!

L’Aina s’ha quedat tan petrificada amb l’excusa de la noia que no pot ni obrir la boca. En Pau té ganes de riure i en Moshé, que es fa càrrec de la situació, els ofereix d’entrar a casa seva. Mentre pugen fins al 2n pis, la Jana sent una forta pessigada al braç; és l’Aina que li xiuxiueja un “T’has passat! Per què no la tenies tu, la regla?”. És cert, almenys podia haver dit que la regla la tenia ella, però és que ella ha d’investigar!

En Moshé obre la porta del pis, dues voltes; els seus pares encara no han arribat. L’Aina va directa al lavabo, s’hi haurà de tancar una bona estona, mentre la Jana tafaneja: el menjador que dóna al cantó de darrere, una habitació al carrer del davant i l’habitació d’en Moshé?... “És aquesta?”, pregunta tot empenyent la porta. Els dos nois la segueixen, en Pau pensa que l’amiga de la seva germana és una impresentable, que té molt de morro. En canvi en Moshé l’observa encuriosit, sospita alguna cosa i li ho pregunta directament.

–Què busques? –perquè en Moshé ho té això, és un noi poc enraonador i reservat, però que diu les coses sense embuts… Potser per això té pocs amics, en Pau i … no se li acut ningú més.

La pregunta ha deixat la Jana en blanc, no se l’esperava tan directa. Per sort l’Aina apareix i comença a explicar que “s’ha deixat una bossa molt important al museu… a dins hi ha…, hi ha…”.

–L’antibiòtic! –engalta la Jana–… És que m’estic prenent un antibiòtic per un constipat d’orella i no em puc saltar l’horari –acaba dient de carrera.

–Si no es pren el medicament podria perdre l’oïda –explica l’Aina, que també se sap inventar històries–. Ara ja sabeu per què ens hem de colar a l’edifici.

Tot plegat sona estrany, a trola, ni el Pau ni en Moshé no se’n creuen res. És clar que alguna els en passa, a aquest parell. El germà de l’Aina, que té fama de posar-se on no el demanen, bé prou que entraria al museu, seria la manera d’aclarir “el problema”; i de passada afegir una aventura més al seu currículum. La qüestió és que són a casa d’en Moshé, que és l’únic que els pot ajudar, però és tan callat, que no saben el que pensa… En comptes d’opinar diu un sec: “Pel celobert es pot entrar al museu”, que treu de dubtes la resta de la colla.

Sense més explicacions, tots tres s’aboquen a la finestra de l’habitació del noi, que efectivament dóna a un celobert. No podria ser més fàcil: uns barrots en forma de graons baixen, només s’haurien de despenjar i entrar per aquella finestra de més avall. Ara bé, la cosa és una altra, si entren al museu, cometran un delicte, fins i tot els podrien engarjolar… És clar que són menors, sense antecedents... a més, no els han d’enganxar pas! Així és que, tot i les reticències de l’Aina i el mutisme d’en Moshé, en Pau salta al celobert i comença a baixar; al darrere hi va la Jana. “Quin parell d’inconscients”, pensa l’Aina mentre posa els peus a la finestra per seguir-los. En Moshé s’ha penjat una petita motxilla a l’esquena i marxa darrere els altres.

Ha estat més fàcil del que es pensaven. Només han hagut de treure una cadena que aguantava la finestra entreoberta, i cap dins.

–Som al lavabo! –exclama la Jana just saltar damunt de la tapa del wàter. En Pau aclareix que “és el de senyores”, el dibuix de la silueta d’una dona a la porta n’és una bona prova. No hi ha dubte, doncs, que han anat a parar al primer pis del museu, assegura l’Aina.

–També t’hi has hagut de tancar una bona estona? –pregunta rient en Pau. La noia, que ja no recordava l’excusa estúpida que ha donat la Jana abans, li engega una mirada venjativa. En Pau decideix no fer-li més bromes i es disposa a sortir del lavabo quan en Moshé l’atura.

–Hi ha càmeres de vigilància –assegura el noi amb un fil de veu que els deixa a tots parats, perquè certament del sostre penja una càmera. Els intriga saber com en Moshé n’estava tan segur, però no li ho pregunten i planifiquen “l’assalt al museu”.

Sortosament les càmeres no estan preparades per controlar qui surt o entra del lavabo, sinó les escales que baixen fins a la planta baixa.

–Només ens hem de despenjar per la barana fins al replà següent –proposa en Pau.

La Jana està admirada de les habilitats d’aquest noi, i no entén per què l’Aina li té tanta mania, ella el troba intel·ligent, agosarat i… les rastes li queden de conya, el fan interessant. Potser un dia la convidarà per sortir, però com que és l’amiga de la seva germana, segur que la veu com una criatura... A part hi ha l’Edu, tot i que encara no surt amb ell... Un xiulet d’en Moshé li crida l’atenció. Els altres ja s’han despenjat per la barana fins al tram d’escales següent i només queda ella.

Després d’aquest primer obstacle tot serà més fàcil. Com que les càmeres enfoquen les vitrines i peces exposades, només han de procurar caminar en fila índia pel centre de les sales, per no disparar les alarmes. Hauran d’arribar fins al pati interior, on la Jana ha deixat oblidada la bossa. En Moshé és a punt de comentar que aquesta porta sempre la tanquen de nit, però curiosament és oberta i fan via al pati. Just sota un xiprer veuen la famosa bossa, però quan van a creuar l’enrajolat el noi assenyala la porta del fons, a l’altre costat del pati, que també és oberta.

–I no ho hauria d’estar. Aquesta porta no s’obre mai –assegura en un to molt seriós–. Alguna cosa no quadra.

–Tu per què saps tantes coses del museu? –salta la Jana, que al final ha perdut la paciència amb tants misteris i aquest noi tan curiós. Abans de poder respondre, una remor de gent els fa córrer a la paret, buscant la cantonada més fosca del pati. Dos homes surten per la mateixa porta que ells han travessat, després la tanquen. Xiuxiuegen alguna cosa. L’home més alt i gros parla un català occidental, de llengua materna.

–Ja has vist per on se surt –diu.

L’altre home, molt més baixet i de color de cendra, intercala uns sons palatals entre els mots catalans pronunciats a batzegades:

–Netcessito tsaber on estaran tsituades les tpeces.

Quan els dos individus els passen pel costat, aguanten la respiració.

–És una feina fàcil per a un professional com tu –comenta el més gros.

–Però hi hautrà mést vigilàntcia –assegura el menut.

Els dos homes creuen l’enrajolat del pati, passen prop del xiprer i segueixen fins a “la porta oberta que no ho hauria d’estar” i desapareixen. Se sent un glups d’en Pau i un “Aquests no eren precisament empleats del museu”, que els posa a tots la pell de gallina.

–Però què hi fan aquí? Només és el Museu d’Història de Sabadell, no el Louvre de París –comença la Jana.

Però l’Aina, que ho sap tot, els aporta dades concretes:

–Aquest estiu celebren els 75 anys, faran una exposició commemorativa i portaran unes peces molt importants…

En aquest moment sona el mòbil de la bossa de la Jana, que continua sota el xiprer del pati. Sona una vegada… dues… i els dos homes salten a l’enrajolat. El gros, amb una gambada, agafa la bossa de la Jana, en treu el mòbil i el penja, després s’ho guarda tot a la butxaca de la gavardina. L’home petit fita a banda i banda, atura la mirada al racó més fosc del pati, on hi ha els joves arraulits. Tots quatre contenen la respiració, com si així es poguessin fer invisibles i passar desapercebuts.