EL FANTASMA DEL VAPOR BADIA
|
|
|
CAPÍTOL 1: ÉS FOSC I HA DE PLOURE
|
En Fèlix i la Paula no es podien pas pensar que aquella tarda, quan van enfilar el carrer de les Tres Creus i van entrar a la biblioteca, els esperés l'aventura més emocionant de les seves vides. Com de costum, una vegada a dins van buscar una taula on poder fer els deures i consultar aquelles coses que no sabien. La Paula donava voltes a uns exercicis de matemàtiques i en Fèlix repassava un llibre sobre els perills del mar. -Saps que en Barbanegra es feia trenetes a la barba i després se n'encenia les puntes? -li va dir a la Paula. -Ja comences amb les teves històries de pirates... -Ei, que no m'ho invento! La Paula va fer veure que continuava treballant perquè la bibliotecària no els cridés l'atenció. -I... per què se les encenia? -va dir en veu baixa, morta de curiositat. En Fèlix no va poder reprimir un petit somriure. -Per fer por als seus enemics i condemnar-los eternament a l'infern... Curiosament va ser quan pronunciava aquelles paraules que els llums de la sala es van apagar un segon, el temps suficient per deixar-los lleugerament desconcertats. -Què ha estat això? -Em sembla que s'acosta una bona tempesta. Tot i que van continuar amb el que estaven fent, aviat, però, en Fèlix es va adonar que a la pàgina que tenia oberta, com per art de màgia, havia aparegut una frase escrita en lletres negres i gruixudes que no hi era abans: “Busca el cinquè llibre del segon prestatge de l'esquerra. Ràpid!”. -Has vist això? -va exclamar fent un bot a la cadira. -Què has fet! -No! No he estat jo! Com vols que guixi un llibre de la biblioteca! Una de les noies que vigilava se'ls va quedar mirant. -És una broma, Fèlix? -Que et dic que no! -Llavors? Es van mirar i van tornar a llegir aquelles lletrotes mal fetes. -El cinquè llibre del segon prestatge de l'esquerra... La llum van fer una nova pampalluga. -Això no és normal. -No, no ho és. En Fèlix es va aixecar, tot i que no sabia exactament per què. Va mirar la Paula i es va encongir d'espatlles com volent dir: “Tampoc no costa gens comprovar-ho, oi?”. Davant del segon prestatge de l'esquerra, en Fèlix va comptar en silenci el cinquè llibre, també començant per l'esquerra. El va trobar i va girar el cap per llegir-ne el títol. Era clar i curt. Rèptils, deia amb lletres verd fosc. Va mirar un segon a la Paula abans d'allargar la mà i agafar-lo. -Deixa-ho estar. En Fèlix no li va fer cas i li va ensenyar la tapa, on sortia un cocodril, una serp i una tortuga. Després va tornar a la taula sota l'atenta mirada de la bibliotecària. Sense dir res, va seure i va obrir el llibre a poc a poc, just quan un tro va ressonar en el cel. -Hi trobes alguna cosa? -va xiuxiuejar la Paula. -De moment no. En Fèlix va repassar el llibre de dalt a baix, d'esquerra a dreta, pel mig i per les vores, però no hi va trobar res d'estrany. -Potser m'he equivocat de llibre. Dissimulant, va obrir una altra vegada el dels perills del mar per comprovar l'exactitud del missatge. -No hi és! Ha desaparegut! La bibliotecària va alçar els ulls i li va fer un senyal amb el dit vertical a la boca. En Fèlix es va adonar que havia fet un crit i va abaixar el cap mentre la Paula va mirar a terra. -Potser hauríem de tornar a casa, abans no es faci fosc i comenci a ploure. -Tu també has vist el missatge, oi? La Paula va afirmar amb el cap. -Potser és la broma d'algú. Segur que té una explicació fàcil d'entendre. En Fèlix no es va donar per vençut i va mirar pàgina per pàgina a veure si a través de la llum trobava un altre missatge. -Nois, si no podeu estar en silenci aneu al carrer -els va dir finalment la bibliotecària. En Fèlix va fer que sí i la Paula va dir que gràcies, que ja marxaven. -Ei, no podem deixar aquest misteri a mitges -va xiuxiuejar a la seva amiga. -Fèlix, és a punt de diluviar. Acabaré els deures a casa. I dit això un tro més proper que l'anterior va coincidir amb un segon en què tot va quedar novament a les fosques. -No marxaré d'aquí fins que... ostres! La primera cosa que van veure els seus ulls van ser unes lletrotes negres al mig de la pàgina de les iguanes. -“M'heu d'ajudar. Volen destruir la nostra història. Busqueu més missatges en els llibres d'en Pere Quart. Ràpid”.
|
La Paula, en acabar de llegir la frase en veu alta, es va quedar amb la boca oberta. -Fèlix... -Què... -Tinc por. Segur que no és una de les teves bromes? -Ja m'agradaria. La Paula va tancar el llibre perquè ningú no ho pogués veure. -I ara què hem de fer? -Seguir les instruccions, oi? Hem d'ajudar el fantasma de la biblioteca. -Fantasma? Com és que ho tens tan clar? -va dir ella amb les mans al cap. -Bé, no sóc jo, no ets tu, ni cap dels pirates que conec. O sigui que ha de ser o una bibliotecària pesada o un fantasma! La bibliotecària els va tornar a mirar. -Crec que el millor que podem fer és sortir d'aquí -la Paula va començar a recollir-. Em sembla que el nostre fantasma ha triat mal dia per donar-nos una missió, perquè no vull arribar a casa xopa com un pollastre. En Fèlix va rumiar uns instants mentre també recollia les seves coses. -Tens raó, és a punt de ploure. Ens hem de quedar fins que passi la tempesta. -Ni parlar-ne. Això de les lletres que apareixen i desapareixen no m'agrada gens. -On són els llibres d'en Pere Quart? -Fèlix, no. -El fantasma ens ho ha dit tots dos. -M'és igual. La Paula es va posar la motxilla a l'esquena i va sortir de la sala. Mentre en Fèlix s'ho rumiava, un altre tro va ressonar a les parets de l'edifici. -Almenys acompanya'm a veure si surten més missatges. No sé on trobar el senyor Quart... La Paula s'hi va negar amb el cap, sense dir res davant del vestíbul, va alçar el dit i va indicar-li el pis de dalt. En Fèlix va mirar les escales mentre ella feia cap a les portes automàtiques. -Si no m'ajudes ho descobriré tot sol -va dir-li encara que no l'escoltés-. Ara, demà no vinguis a preguntar-me com m'ha anat, eh? Ella va fer com si res, i el va acomiadar amb un lleuger moviment de la mà. En Fèlix va esbufegar i va encarar les escales, mentre un llampec terrible va il·luminar les finestres de l'antiga nau. -Ara veurem si aquest fantasma és de veritat. Va pujar arrossegant els peus, amb una sensació de vertigen i cangueli que el paralitzava lleugerament. Una vegada a dalt, va dubtar si anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. En Fèlix va decidir empassar-se la vergonya i es va acostar al taulell que hi havia més a prop. -Perdoneu, em podeu dir on són els llibres d'un tal senyor Pere Quart? Les dues noies que estaven assegudes van assenyalar automàticament cap a un racó. -Gràcies. En Fèlix va seguir la línia imaginària que van projectar les bibliotecàries i ràpidament va localitzar un prestatge amb llibres d'autors de Sabadell, entre els quals, al costat d'un tal Francesc Trabal, i a un nivell preferent, es veien diversos títols de l'autor que buscava. En un primer moment va mirar els llibres amb una distància de seguretat. Quan va comprovar que no mossegaven s'hi va apropar més. A simple vista tot semblava normal. Va allargar la mà i en va agafar un de gros amb l'obra completa. Va fullejar-lo, però no hi va trobar res. Després en va agafar un més petit de poesies i tampoc no va trobar lletres que no fossin les que ja van aparèixer el dia que el van imprimir. Quan ja començava a perdre la paciència, la biblioteca es va tornar a quedar un segon a les fosques, al mateix temps que un gran tro va fer tremolar el terra. No se sap si va ser fruit del terrabastall o del sobresalt que es va endur en Fèlix, però quan va tornar la llum, dels llibres del prestatge en sobresortia un. Va notar una esgarrifança que li va recórrer l'espinada. -Ha de ser aquest! -va mirar enrere per si algú l'observava. Dit i fet. Va capturar un exemplar titulat Vacances pagades i el va obrir pel mig. Les lletrotes negres que empastifaven les pàgines gairebé el van fer caure de cul. Es va contenir per no fer una exclamació i es va posar la mà a la boca. -“Gràcies per seguir les indicacions. Em presento: em dic Jeroni. Sóc un antic treballador de la fàbrica i necessito que m'ajudis. Aquesta nit passarà una cosa molt bèstia que ni tan sols jo no puc evitar”. Un antic treballador? Va pensar en Fèlix. La biblioteca no feia tants anys que era oberta com perquè tingués esperits amb solera i llegendes estranyes. Va fullejar més llibres. De seguida va relacionar la “cosa molt bèstia” amb un altre recull de l'autor titulat Bestiari. Justa la fusta. A la primera pàgina hi havia un altre missatge amb aquella lletrota negra que començava a ser-li familiar.
|
“Això que llegiràs és molt important. Resulta que existeix una organització secreta que es fa dir els Destructors de la Història. Aquesta gent es dedica a esborrar i a fer desaparèixer el nostre passat sense que ens n'adonem. Avui tenen previst entrar aquí. M'has d'ajudar. T'has de quedar amb mi”. En Fèlix va caure finalment de cul. -Què diu aquest ximple! -va tornar els llibres que havia tret al seu lloc-. Què s'ha pensat, que sóc un superheroi que salvarà la humanitat o què? -Has descobert alguna cosa? La veu de la Paula li va ressonar a l'orella dreta. -Ah! Només em faltaves tu! Que no havies marxat? -Plou massa i he pensat que... què tal el teu fantasma? -No fa gràcia. La Paula es va encongir d'espatlles. -Mira... La cosa es complica per moments. Ara m'explica no se què d'una organització secreta que esborra la història, i em demana que em quedi a fer-li companyia, per si es presenta aquesta secta, o el que sigui. La Paula no va poder reprimir una riallada. -Penses passar la nit aquí, en companyia d'un fantasma? -Seria tota una aventura, no creus? -Estàs boig. No veus que a les nou ens faran fora? -va mirar el rellotge. Faltava menys de mitja hora-. A més, a casa m'esperen per sopar i hi penso arribar encara que sigui amb barca. En Fèlix va rumiar possibilitats mentre escoltava com plovia amb força. -Ja ho tinc. Tu truques als teus pares i els dius que véns a sopar a casa meva i jo faré el mateix però amb els meus. Així ni els uns ni els altres no trobaran estrany que hi arribem més tard. La Paula va fer una ganyota. -T'hauria d'haver deixat sol amb el fantasma cataplasma. -Perdona, es diu Jeroni: el fantasma del Vapor Badia. Van deixar passar un minut en silenci, mirant tot el que els rodejava. L'estructura del sostre, les bigues de fusta, les rengleres de prestatges, la gent com fullejava i consultava infinitat de llibres. -Vols dir que tot plegat no és una broma pesada? Un joc pervers d'algú que s'avorreix massa? -la Paula va tenir por que allò fos realment un misteri difícil d'explicar. -A veure... no ens precipitem -va animar-la en Fèlix-. De moment sabem que en Jeroni va treballar aquí. Però què era això, una fàbrica? -Que jo sàpiga es dedicaven al tèxtil. A la llana i tot això. Però com a mínim fa més d'un segle. -I realment hi pot haver persones que tinguin intenció d'esborrar el nostre passat? O el passat d'aquesta biblioteca? A mi em costa de creure. No sé què hi poden guanyar. -Home, diuen que oblidar és ignorar, no? En Fèlix li va donar la raó i es va acostar a la barana de vidre que separava el passadís amb les escales. Va mirar a baix. -Ja, però el problema és... on ens podem amagar perquè quan tanquin no ens facin fora? La Paula es va quedar lleugerament pàl·lida en sentir la proposta. -Vinga, no em diguis que no tens ganes de provar aquesta aventura? Mentre la Paula rumiava la resposta va començar a sonar la música que posaven per indicar que la gent havia de marxar. Ni ella i en Fèlix no podien sospitar que, molt a prop d'on eren, un home i una dona es disposaven a entrar aquella nit a la biblioteca amb unes intencions realment destructives.
|
|
DESEMBRE 2006
|
|
|
|
|