Feia dies que la Gemma rumiava. Aquell any volia que la seva festa d’aniversari fos ben sonada. No volia fer una xocolatada, com sempre. Ni haver de trencar l’olla, que no era una olla, sinó una bossa de paper amb tot de cintes penjant, plena de globus, caramels i ninotets de plàstic. Allò era per als nens petits i ja en tenia prou amb la Carlota, la seva germana gran, que la tractava tothora com si encara anés al parvulari.
—Esquitx —li havia dit la Carlota, farta de sentir-la—, per què no construïu una màquina del temps, amb en Roger, i el dia del teu aniversari desapareixeu tota la colla? —li havia dit un vespre, mentre anaven plegades cap a casa, tornant dels assajos, pocs dies després que haguessin endarrerit els rellotges una hora per aprofitar la claror del dia.
Era la primera vegada que la Gemma no seria diable a la funció d’Els Pastorets que cada any, pels volts de Nadal, es representava al teatre de la Faràndula. Fins aleshores, només s’havia hagut de disfressar de dimoni i pintar-se la cara de vermell, per sortir un moment, amb un munt de nens i nenes de la seva edat, saltant i fent corredisses per l’infern, tots agafats de la mà. Però aquest any feia de pastoreta, duria a coll un be de peluix, no un de veritat, i s’hi estaria més estona, a l’escenari. De fet, sortiria dues vegades: quan l’àngel s’aparegués als pastors que dormien al ras, i després, davant del portal.
A la Gemma li semblava que amb aquell canvi de paper, per fi, s’estava fent gran i, quan ho fos, seria diable de veritat i per la Festa Major sortiria a cremar petards, ballant pels carrers al voltant del Drac.
Tenia ganes de fer-se gran.
La Carlota sí que ho era. Faria de Mare de Déu, ella. La seva germana gran ja anava a l’institut, podia anar sola amb la colla i els pares no li estaven tot el dia dient que no travessés en vermell ni parlés amb desconeguts. Però cada dos per tres tenia enganxades amb la mare, perquè tenia l’habitació desendreçada i la roba feta un garbuix, entaforada a la seva part de l’armari. I no feia res a casa, tret de xatejar o penjar-se del telèfon xerrant amb el Lluís, el seu xicot, que a la funció feia de soldat romà.
La Gemma no es podia treure del cap allò de la màquina del temps. Tant era si la Carlota li ho havia deixat anar només per treure-se-la del damunt. La Carlota sovint es reia d’ella, perquè el que més li agradava a la Gemma era fer invents. Els reis sempre li portaven jocs de construccions força complicats, perquè si no ho eren aviat els tenia enllestits i perdien tota la gràcia. En Roger, que era el seu millor amic i aquest curs seia al seu costat a la classe, també hi tenia molta traça i, sovint, quedaven a casa d’ell o a casa d’ella, per barrejar les peces que tenien i entre tots dos, empescar-se algun giny nou. Des que en Roger havia convençut el seu avi que li regalés un d’aquells jocs que duia un motor i tot, es passaven tardes senceres fent invents i màquines estrambòtiques que es bellugaven soles.
Hi havia estat donant voltes. Si es podien moure pels carrers i pel món i fins i tot per l’espai, per què no havia de ser possible moure’s pel temps? Potser només calia trobar la porta. Potser la porta era en algun dels antics portals de la ciutat que havien tingut les muralles. Però les muralles ja no existien, i on hi havia hagut un dels portals ara hi havia un aparcament subterrani per als cotxes. Allò de construir una màquina del temps era una bajanada. El que sí que podia fer, potser, si la mare l’hi ajudava, era organitzar una gimcana o un joc de pistes pel seu aniversari.
Però aquell dilluns hi havia tornat a pensar, després que la Sílvia, la seva millor amiga, que vivia a la seva mateixa escala, els hagués ensenyat, a l’hora del pati, el tresor que s’havia trobat.
—Si us ensenyo una cosa, no ho direu a ningú? —els havia preguntat al Roger i a ella, amb molt de misteri, aprofitant un moment que la profa no mirava.
—Sílvia, no distreguis els companys —la profa semblava tenir ulls al clatell i una oïda més fina que els rat-penats de les coves.
La Gemma i en Roger se l’havien mirada amb els ulls brillants, plens de curiositat, i havien fet que sí amb el cap. La Sílvia era molt bona trobant coses. Ho arreplegava tot i tenia una capsa on guardava aquells tresors que la seva mare sempre li volia fer llençar, perquè deia que eren porqueries.
Ja no havien pogut estar gaire al cas, esperant que arribés l’hora d’esbarjo. Els minuts passaven tan a poc a poc que la Gemma, impacient, li va passar un paperet ben doblegat, on li preguntava, “Què és?”. Com sempre, havia utilitzat el llenguatge en clau que s’havien inventat per tal que ningú no sabés què s’escrivien si, per casualitat, el missatge anava a parar a mans d’algú que no fos de la colla. I la Sílvia, amb els mateixos signes xifrats, que de fet eren les mateixes lletres de l’alfabet, però dibuixades de cap per avall, només els havia contestat: “Una moneda”.
Així que es va acabar la classe havien corregut a fer pinya al seu racó.
—Per una moneda, tanta comèdia? —havia deixat anar en Roger a la Sílvia quan van estar tots tres junts—. Que potser és de dos euros? —havia afegit després, pensant que potser la Sílvia els convidaria a un pal de regalèssia o a alguna llaminadura a la botiga de dolços.
Però s’havia hagut d’empassar el comentari quan la Sílvia es va treure de la butxaca una peça tota bruta i rovellada, gairebé sense cantell, molt plana, que duia un dibuix a cada cara, amb tot de lletres il·legibles.
—Què és això? —havia preguntat la Gemma decebuda—. D’on ho has tret?
—De terra.
Que pesada era la Sílvia! Com li agradava fer-se pregar abans d’explicar les coses!
—Va, Sílvia, que l’hora del pati no dura tot el dia.
—Me la vaig trobar ahir entre les arrels d’un pi al santuari de la Salut —es va decidir a anar al gra la Sílvia, quan es va adonar que en Roger tenia raó—. Els meus avis feien les noces d’or i ho van voler celebrar allà. Es veu que s’hi havien casat, fa cinquanta anys. Cinquanta anys, t’imagines? Primer van fer una cerimònia, així com per fer veure que es tornaven a casar, i després vam anar a un restaurant.

—Però la moneda... —la va pressionar la Gemma, mirant el rellotge.
—Quan ja anàvem a marxar —va continuar la Sílvia, abaixant el to de veu—, el gos de la meva tieta es va escapar del cotxe i el vam haver d’empaitar. El vaig trobar jo, fent un forat, que hi té una dèria aquella bèstia a cavar, que més que un gos sembla un conill.
—No t’enrotllis, Sílvia.
—D’acord, d’acord. Jo em vaig posar a tapar el clot i entre la terra vaig trobar aquesta moneda i me la vaig guardar.
—I no la vas ensenyar a ningú?
—Sí home! No volia que me la prenguessin! I si hi hagués un tresor allà enterrat?
—Si tot el tresor ha de ser tan tronat... —va sospirar la Gemma.
—Podríem investigar!
—Au, Sílvia, què vols que investiguem? —la va desenganyar en Roger—. Ja has pensat com hi aniríem nosaltres sols fins a la Salut? Et penses que ens deixarien passejar per allà amb un pic i una pala?
—No cal —va replicar la Sílvia, fent espetegar la llengua—. Si en lloc de dedicar-vos a inventar ginys que no serveixen per a res estiguéssiu més al cas quan fem sortides amb la classe...
—Què vols dir? —es va tornar a interessar la Gemma.
—Us recordeu que l’any passat vam anar al Museu d’Història?
—Et penses que això que el gos de la teva tieta ha desenterrat és una antiguitat? —va preguntar en Roger, obrint els ulls com plats.
—Sí, el tresor d’un bandoler, resultarà que has trobat —va fer burla la Gemma, una mica picada per allò que havia dit la Sílvia.
—Jo més aviat diria dels romans —va respondre la Sílvia, passant per alt el to burleta de la seva millor amiga.
—Sí, dels romans! I per què no dels homes de les cavernes? —se’n va mofar en Roger amb grans riallades.
—Doncs, perquè els homes de les cavernes, tros de babau, no en tenien de monedes, i resulta que els romans hi van viure, a la Salut. Que no us recordeu del mosaic que vam veure al Museu? Aquell de Neptú, que té una sirena.
Van haver de callar avergonyits. La Sílvia els havia tapat la boca. Ella sí que hi tenia una dèria amb les històries de temps passats, potser perquè el seu pare es dedicava a l’arqueologia i es passava el dia pels jaciments, enretirant la sorra amb un pinzell.
Va ser llavors que la Gemma va tornar a pensar seriosament que potser sí que valdria la pena mirar de construir una màquina del temps. Així podrien anar amunt i avall per la història de la ciutat i trobar tresors amagats. En va fer cinc cèntims als seus amics.
En Roger se l’havia escoltada entusiasmat, però la Sílvia s’havia fet un fart de riure i els havia tractat tots dos de ximples i no n’havia volgut ni sentir a parlar.
—Sembleu nens petits —els havia dit, tota presumida, perquè ella ja havia fet anys pel setembre, poc després de començar el curs, i ells encara no en farien fins després de Nadal—. El que hem de fer és anar al museu, a veure què més podem esbrinar d’aquesta moneda.
—Te la faran tornar —va dir la Gemma molt seriosa.
—Si no l’he pres a ningú! —va protestar la Sílvia.
—Si de veritat és antiga, Sílvia, no te la pots pas quedar —li va replicar en Roger.
—Ja ho sé. Estic tipa de sentir-li-ho dir al meu pare. Només vull estar-ne segura. I, la veritat —va afegir sorneguera—, em sembla més assenyat investigar al Museu que això de fabricar una màquina del temps com si fóssim personatges d’un joc d’ordinador...
No n’havien pogut parlar gaire més, perquè ja havien de tornar a la classe. I com que, entre els deures i les activitats extraescolars, no hi havia manera de fer coincidir els horaris per quedar després de l’escola, van decidir trobar-se a casa en Roger, el dissabte a la tarda. Potser també hi convidarien l’Oleguer —que a vegades els era amic i a vegades no, però que tenia la millor col·lecció de cartes de màgic de l’escola— i la Nadia —que era molt bona amb les matemàtiques i fent sudokus—. De moment, el descobriment de la moneda seria un secret.