La nostra professora d'anglès, la Marta, sempre ens proposa activitats per innovar a classe, cosa que vol dir que acabem sentint parlar l'anglès d'altres persones que no són ella. Aquesta vegada vam anar de visita a la Torre de l'Aigua. Una visita en anglès, és clar, i vam tenir sort que, passats els aiguats de feia dos dies, aquella tarda ens va fer sol.
—Per què hi hem d'anar caminant? —va preguntar la Dina, la meva companya de taula. La Dina era del Marroc i es va quedar mirant l'Andreu que saltava amunt i avall.
—Calla, bleda, hauries d'estar contenta de sortir de l'escola.
A la fi vam arribar davant la Torre. Fins ara només l'havia vist en fotografies. S'alçava al mig d'una rotonda. El que em va cridar l'atenció va ser que no hi havia cap pas de vianants per arribar-hi. Em vaig imaginar que les úniques connexions eren sota terra. Canonades que travessaven el carrer i que abans duien l'aigua a la ciutat.
—Paula, no t'encantis! —em va cridar la mestra. La guia, que es deia Alba, ens esperava a la porta. Una porta de ferro plena de flors modernistes amb l'escut d'armes de Sabadell al damunt.
—Today, we are going to visit this building here, the Torre de l'Aigua. The tower is 50 meters high and it is made of reinforced concrete. In fact, it was the first building made out of it in Sabadell. When they built it, the artistic style that was in fashion was “Modernisme” (Art Nouveau). There are different details that show us that this is a “Modernist” building, such as: the ceramics on the roof, the winding staircase (that was used to support the pillars and also made the maintenance possible), the capitals at the top of the pillars and the archways between them.
Un cop dins, ja volíem començar a pujar les escales, però l'Alba ens va fer seure a terra.
—Andreu, seu! —va cridar la mestra. I el noi es va situar darrere la Dina i jo.
—Actually, it is a tall water-tank. It was built at the top of a tower because it aimed to lift up water, which was extracted from the Ripoll River, till a certain height (above the level of houses and factories). The water was stored in the tank and, when needed, it was released. As the water fell down from a high point, it was strong enough to reach the state wells and factories. Water has been very important in the development of our city.
Quan va ser l'hora de pujar, l'Andreu va ser el primer a col·locar-se rere la guia. Les primeres escales pujaven fent ziga-zaga, com les de qualsevol pis. L'Alba va marcar un ritme lent, i sort d'això, perquè si no nosaltres ho hauríem fet corrents i no ens hauria passat el que després va succeir en aquella torre.
*
Ja havíem arribat a la base del dipòsit. Després d'una pausa d'explicacions vam continuar la darrera etapa, una escala de cargol que rodejava el gran dipòsit de la torre.
—We are going further up! Have a look at the small windows while climbing the spiral staircase: you'll be able to see the inside of the tank.
A mesura que pujàvem, la fila de nens i nenes es va anar dispersant i la Dina i jo vam acabar soles. Mentre passàvem pel costat d'unes misterioses finestres quadrades que donaven al dipòsit, em va cridar l'atenció una cosa que brillava a dins. Encuriosida, hi vaig ficar la mà i vaig palpar un dels costats d'aquella petita obertura.
—Però, què fas? —em va preguntar la Dina.
—He tocat alguna cosa... espera. Sembla una cadena... —i la vaig estirar.
—Ens enxamparan... —la Dina es va neguitejar en sentir els passos dels companys que venien darrere.
—Està enganxada... costa de treure... —vaig fer mentre l'agafava amb força, fins que va cedir i la vaig poder estirar una mica més—. Ara!
En el mateix moment que estirava la cadeneta, la mà d'un esquelet va sobresortir per l'obertura. S'havia enganxat a la cadena o potser era que la cadena estava enganxada a la mà. La Dina va cridar, jo vaig acabar de deslliurar aquella cadeneta i vaig descobrir que duia penjat un pèndol brillant. Llavors la resta d'aquell cadàver es va precipitar a baix i féu un soroll que va retronar per les parets del dipòsit. En aquell mateix moment, les aigües tranquil·les d'un dels safareigs de la ciutat van començar a bombollejar fins que es van tornar negres.
Unes companyes van arribar on érem nosaltres, mentre jo em guardava el pèndol a la butxaca.
—Què ha passat? —van preguntar. La Dina estava fora de si.
—Hem vist un esquelet a dins del dipòsit! —va acabar de dir aquella frase i immediatament les noies van cridar i es van empènyer les unes a les altres per passar per allà com més ràpidament millor.
—Un esquelet! Un esquelet! —cridaven, i la Dina i jo vam quedar aixafades contra la paret del mur per deixar passar aquell grup de nenes histèriques.
Llavors la professora de reforç, que anava al darrere tancant la fila, va aparèixer amb cara de pocs amics.
—Què heu fet? Heu tirat alguna cosa al dipòsit? He sentit el soroll... —vaig fer un cop de colze a la Dina, però no va servir de res.
—Hi havia un esquelet. Ha caigut a baix... ensenya-li el que has agafat, el duia el mort —vaig començar a treure el pèndol de mala gana, però la resposta de la professora em va aturar.
—A mi no m'ensarroneu. Acabeu de pujar i ja en parlarem!
A dalt de la torre les nenes continuaven comentant la notícia enganxades les unes a les altres fins que la mestra les va fer callar.
—Va, seieu... —va demanar l'Alba amb paciència infinita—. Deveu haver sentit les rates...
L'Andreu se'ns va acostar dissimuladament.
—És veritat, això de l'esquelet?
—Sí! —va fer la Dina—. La Paula li ha estirat un pèndol que portava a la mà i l'esquelet ha caigut —l'Andreu em va mirar a mi. Jo vaig treure de nou el pèndol i sense obrir la mà l'hi vaig passar. El noi el va agafar al·lucinat.
—La Torre de l'Aigua és una cripta... —va dir meravellat.
—Què feu? —va preguntar la Marta, la professora. Jo vaig dissimular fent una pregunta a la guia.
—Fins quin any va funcionar la torre?
—La torre es va tancar el 1967.
—I qui se'n va encarregar després?
—La Companyia d'Aigües fins al 1987 i després ja passà a ser propietat de l'Ajuntament.
Mentre l'Alba responia amb satisfacció les preguntes i tornava a preguntar a la classe com es deien aquelles dates en anglès, l'Andreu em va dir:
—Potser aquest pèndol servia per trobar aigua... —però vaig fer-lo callar. L'Alba explicava una cosa interessant:
—Suposo que en passar per l'escala de cargol que puja de la base del tanc heu vist unes petites finestres al capdamunt del dipòsit? Servien per airejar l'aigua i, si mireu dins, podreu veure el tanc, ara buit.
—Hi ha un esquelet! —va fer la Dina.
—Prou d'aquesta brometa —la Marta parlava seriosament.
—Calla, bleda —va dir-li l'Andreu—. Ho haurem de demostrar d'alguna altra manera... —i em va tornar el pèndol.
Mentre l'Alba ens explicava tot el que es podia veure des de dalt de la torre, l'Andreu es va posar al peu de l'escala amb ganes de baixar de nou. La mestra se'l va mirar.
—Tantes ganes de pujar, al principi, i ara ja vols baixar? No hi ha qui t'entengui! —però l'Andreu volia passar per davant de les finestretes i provar de veure l'esquelet.
—Paula, per què no t'acostes a mirar?
—És que em fa vertigen... —però jo no podia deixar de fer-me preguntes: qui havia estat aquell esquelet? Qui l'havia tancat dins la Torre de l'Aigua i, sobretot, per què?
*
La Dina se'm va acostar. Va començar a rondinar dient que ella no volia tornar a passar per allà. Que a veure si el mort s'havia enfadat i treia de nou la seva mà d'ossos.
—Tranquil·la, que vindré amb tu... —jo no sabia què dir. Però més aviat em decantava per l'entusiasme aventurer de l'Andreu. Havíem descobert un secret i teníem davant un misteri per solucionar.
—Paula i Dina, voleu escoltar? —l'Alba ens va mirar de reüll, ja se sabia els nostres noms de tant que els havia dit la professora—. Au, que ara farem repàs de vocabulari. Well: pou. Spring: deu. Pump: bomba (per bombar aigua) Washing place: safareig. Pipe: canonada.
L'Andreu es va asseure, impacient, al peu de l'escala per si li arribava algun so. Quan van dir que baixàvem, l'Andreu es va llançar a una cursa desenfrenada per arribar el primer a una d'aquelles finestretes que donaven al dipòsit d'aigua. Jo vaig deixar passar el grup cridaner que volia baixar l'escala sense parar. La Dina i jo ens vam quedar les últimes. La professora no ens treia l'ull de sobre.
—No us entretingueu... —ens va avisar.
Vam baixar a poc a poc per no marejar-nos i quan vam arribar a una de les obertures del tanc vaig atrevir-me a fer-hi un cop d'ull.
—Glup, glup, glup! —com si l'aigua bullís allà mateix vam continuar sentint— glup, glup, glup! —la Dina i jo ens vam mirar.
—Oi que ens ha dit que no hi havia aigua? —va preguntar incrèdula. Jo em vaig encongir d'espatlles sense treure l'orella de la finestreta. Però llavors el so de l'aigua es va tornar veu i rebotant com un eco vam poder sentir:
Seguiu, les veus, de l'aigua...
I a la finestreta següent, el mateix:
Seguiu, les veus, de l'aigua...
En arribar a baix, l'Andreu ens esperava amb cara de decepció.
—No he vist cap esquelet!
—El mort ha parlat! —va dir-li la Dina sense escoltar-lo.
—Per què les coses emocionants t'han de passar a tu, que ets una cagueta?
—També estaries cagat si t'hagués passat a tu!
L'Alba va cedir a les demandes de la classe de baixar per unes petites escales de cargol que baixaven sota terra. L'espai era tan reduït que el grup es va haver de partir. Cap de nosaltres no va baixar en el primer grup. Ens vam quedar a dalt esperant fins que vam sentir un crit i el grup va pujar corrents trepitjant-se els uns als altres.
—Què ha passat? —va preguntar la Marta.
—Una aranya! —les nenes saltaven amb nerviosisme intentant pujar totes alhora per aquella escala. La professora va esbufegar, farta de nosaltres, pensant que per fi era divendres.
—Primer un esquelet, ara una aranya...
L'Alba va pujar l'última.
—Feia temps que no baixava aquí... m'he emportat totes les teranyines —tots tres ens vam mirar. Ja no hi havia perill. Vam baixar les escales i vam arribar a una sala allargada on hi havia una gran canonada. Al fons, la bomba de l'aigua que pujava l'aigua al tanc.
—Només hi ha això? —però aleshores, ho vam tornar a sentir:
Seguiu, les veus, de l'aigua...
Tots tres ens vam mirar, la resta del grup no les sentia.
—Això ens passa per haver tocat el pèndol, segur! —va saltar l'Andreu, per fi amb un gran somriure a la cara. Vam pujar l'escala a corre-cuita mentre la veu fantasma ens perseguia.
Seguiu, les veus, de l'aigua...
Encara quedava un grup més per baixar a aquell soterrani.
—Què significa això? —va dir la Dina mirant-nos amb esglai.
Jo em vaig posar a observar les làmines que hi havia penjades per les parets interiors de la torre. El tanc era només el punt de partida de l'aigua que s'havia distribuït a les fonts i els safareigs de la ciutat.
—Hem sentit una veu fantasma! —va saltar l'Andreu.
La professora ens va cridar l'atenció. El darrer grup ja havia sortit.
—And here finishes our visit. I hope you have enjoyed it!
—Què li hem de dir, a l'Alba? —l'Andreu va respondre ràpid, feliç de saber la resposta a una pregunta.
—Thank you very much! —la Dina i jo vam riure.
La visita s'havia acabat. Vam continuar parlant del que havia passat pel camí. Era clar que l'aigua ens donaria la resposta, però, com?
Vam decidir que aquell cap de setmana cada un de nosaltres buscaria informació d'alguna antiga font o safareig que hagués pogut estar connectada a la torre, i ens vam acomiadar.
De camí, em vaig aturar en un safareig que hi ha al carrer de les Paus fent cantonada amb el carrer de la Font Nova i vaig veure, amb sorpresa, que l'aigua era negra. Vaig imaginar-me que aquella aigua podia haver vingut en un passat de la Torre de l'Aigua. A través de la reixa que m'impedia accedir-hi, em vaig quedar mirant l'aigua del safareig. Hauria dit que era transparent, però potser no m'hi havia fixat bé fins ara. Llavors, sense saber per què ho feia, vaig mirar al meu voltant per si em veia algú i vaig treure el pèndol.
—Glup...
Les ones es van esvair i tot va tornar a quedar en calma.
—Glup, glup... glup!
L'aigua del safareig va començar a bombollejar.
—Mare meva! —no em podia creure el que veia. Llavors vaig sentir les veus. Les bombolles contenien paraules. A cada bombolla que esclatava sortia una paraula.

Negra tomba, cau de l'oblit,
qui em va matar, no us ho he dit?
Aigua tèrbola, com la mentida,
qui no ha confessat mai en vida.
Una torre, un captiveri,
fins que vaig perdre el senderi.
Un pèndol màgic que fa parlar
les aigües que haureu d'escoltar!
Uns missatges que són en vers,
el llenguatge de l'univers.

Després l'aigua va quedar quieta i es va fer el silenci. No m'ho podia creure. Vaig tornar cap a casa i em vaig voler dutxar per relaxar-me.
Però l'aigua va sortir negra. Minuts després rebia les trucades dels meus amics. D'alguna manera l'aigua de Sabadell ja no era potable i estàvem segurs que només nosaltres, a partir dels missatges de l'aigua i d'aquell pèndol misteriós, en podríem trobar la solució.