—Surt d’aquí!
(…)
—Vols fer el favor… va! Que ens enxamparan!
(…)
—Molt bé. Jo me’n vaig. Ja t’ho faràs. Estàs sonada! Adéu.

El Ramon i jo sempre acabem fent l’animal i rient per les cantonades. No som del tipus de carallots que fan la guitza a la gent o que fan malbé el mobiliari urbà, ni molt menys! Som bona canalla, però ens posem en embolics per causa de la nostra gran passió. Ahir mateix ens hi vam trobar. «Vine, Eli», em va dir el meu amic, «que anirem a veure les ruïnes cèltiques».
—Deus voler dir «les ruïnes ibèriques» —li deixo anar jo, que n’he llegit els plafons.
—És igual! —fa ell, tot vermell, perquè acaba de jugar un partit amb els de sisè—. Anem a veure-les, va…
El Ramon, per si no t’ho he dit, és una mica Indianajones. Dic una mica perquè, quan arriba el moment de l’acció, s’escagarrina. És dels que t’empeny a ficar-te en merders i després es fa enrere.
—L’Indianajones ets tu! —em diu ell, rient, cada cop que sortim d’un embolic on m’he deixat arrossegar.

Ahir, com et deia, vam anar a veure les excavacions arqueològiques que hi ha a la carretera de Castellar, que van iniciar-se per causa de les obres del metro. (Ja se sap, cada cop que es fa un forat a terra, poden aparèixer tresors del passat. Per sort, quan algú fa una troballa arqueològica, la ciutat té el deure d’investigar-la per comprovar-ne el valor.) Vam agafar la bici i ens hi vam apropar, amb el nostre equip d’expedició, que consta de lots, manxa per a la bici, entrepans de fuet i una llibreta que el Ramon sempre du a sobre i on apunta qualsevol cosa que li ve al cap. Normalment bestieses. En Ra és una mica escriptor i una mica bestiota. Una barreja ideal per ser el meu millor amic. Sí, perquè en això també coincidim, vull dir en la cosa literària! A mi m’agrada escriure, tant o més que a ell, només que jo no duc una llibreta per demostrar que escric. De tant en tant, en la intimitat de la meva habitació, apunto coses que he pensat i que m’agrada com sonen o que no vull oblidar.
—Ens veuran i ens caurà el pèl —vaig dir-li un cop érem darrere l’encordat que protegeix el jaciment.
—Va, deixa’t de romanços i baixem.
Quan diu “baixem”, vol dir “baixa”. Perquè, com deia, sempre acabo actuant jo. Ell s’ho mira, tot excitat i rient com un boig, de l’emoció de fer (o, més ben dit, de mirar com els altres fan) una cosa que surt del normal.
Total, que em vaig ficar on no em demanaven i vaig posar-me a tafanejar per les excavacions.
—Mira, Ra! Són estris de ceràmica!
—I allò d’allà? Vols dir que no és una tomba?
—No, home, no. Això és un forn!
I així vam passar prop d’una hora fins que el Ramon va veure o sentir alguna cosa i, en comptes de mantenir la calma, es va posar a cridar com un boig:
—Surt d’aquí! ...vols fer el favor… va! Que ens enxamparan! …molt bé. Jo me’n vaig. Ja t’ho faràs. Estàs sonada!
Sense contestar-li i pensant per dins que el Ramon té una cara que se la trepitja (s’ha de tenir barra per empènyer algú a fer coses prohibides i després dir-li que està sonada!), vaig intentar sortir d’on era sense fer malbé res. Més alterada pels crits del Ramon que per la possibilitat que em descobrissin, panteixant i amb les sabates plenes de terra, vaig sortir d’allí i, sense mirar enrere, vaig pujar a la bici i vaig pedalar com qui fuig del diable fins al primer lloc segur, cent metres més enllà, on m’esperava el Ramon, plorant de riure.
—Mira que ets...!
Com era d’esperar, havia estat una falsa alarma. Paranoies seves. Un gat que passava per allí, o un pardal que sortia volant de la branca d’un arbre… qualsevol cosa l’esvera. Li falta sang freda per ser un autèntic Indianajones.
—Per què m’ho fas, això? Sempre igual! —dic empipada, mentre ell s’ho passa bomba, veient-me tota suada i coberta de pols. Riu tant, que li rodolen les llàgrimes galtes avall, i jo penso que li falta un bull. Al final, però, m’ho encomana i jo també em poso a riure. Llavors ja som dos que sembla que els falti un bull. De fet, si algú posés una fàbrica de bulls a prop nostre, es folraria! Total, que l’aventura d’ahir va acabar amb la tornada a casa, pedalant a un ritme més tranquil, després d’haver fet un bon desgast d’energia.

Però no sempre es resol tot amb una riallada. I és que una cosa són les excavacions arqueològiques i una altra les obres del metro. En aquest cas, tanmateix, estaven relacionades. Si no haguessin aixecat el terra per fer-hi passar les vies que uniran Sabadell i Castellar, no haurien trobat les restes ibèriques. El que passa és que a les excavacions històriques hi trobaràs quatre frikis apassionats pel sílex, com la Maria Parets o nosaltres dos, mentre que als túnels del metro hi vam trobar… Però més val que comenci pel principi.

Era un divendres de tardor, gris com el plom. No teníem classe perquè era un dia festiu. Tothom va aprofitar-ho per tocar el dos, excepte els que tenim pares i mares que treballen pel seu compte. Molts d’aquests pares aprofiten les festes per treballar i surten de viatge quan tothom penca. Entre els fills d’aquests éssers que van a contracorrent hi ha el Ramon i jo. Per tant, vaig quedar amb ell després de passar en net el treball de Coneixement del Medi sobre la granota peluda. Així que vam trobar-nos a quarts de sis on sempre quedàvem i vam decidir arribar amb les bicis fins al torrent de Colobrers. El temps semblava estable, malgrat els núvols espessos. Per tant, tots dos dúiem l’impermeable lligat a la cintura. Vam pedalar, contents d’esbargir la boira –mai millor dit–, aquella tarda que havíem de fer el descobriment de la nostra vida.

—Buf, no ho sembla, però fa pujada! —vaig esbufegar passat el pont. I, tot arribant al pla de la Bruguera, vaig aturar-me on comença el camí que du al club d’ultralleugers.
—Fem un descans? —vaig suggerir al Ramon, que duia el berenar. Aquest cop li tocava a ell. Vam allunyar-nos una mica de la carretera i, sense adornar-nos-en, vam arribar fins a les obres del metro. El terra estava tot aixecat i les excavacions, envoltades per tanques grogues i cartells que impedien el pas. Bona cosa! Ja teníem el Ramon fregant-se les mans.
—Ni se t’acudeixi…
Massa tard. Ja havia deixat la bicicleta arrambada a un arbre i s’apropava al sot. El vaig seguir, i tots dos vam abocar-nos a l’enorme forat que deixava veure el subsòl.
—Ei, ei, que això pot ser perillós. Mira quina fondària! —ho vaig dir inclinant el cos vers l’abisme que s’obria als nostres peus.
El Ramon no em va fer cas i va fer la volta fins que va trobar el lloc per on baixaven els treballadors. M’ho temia. No podia ser que per un dia només anéssim en bicicleta i prou. No, era imprescindible sacsejar-nos el cos i l’ànima! I pensar que aquesta dèria pels sots excavats va sorgir de la visita a Can Gambús... Sí, la culpa de la nostra afició per l’arqueologia la tenien la Maria Parets, la nostra tutora de cinquè, i aquella excursió del curs passat que va acabar amb un esbronc dels pares i una promesa entre el Ramon i jo.
—Eli!, per aquí es pot baixar.
M’ho temia. Aquell tros d’ase sempre troba la manera d’entrar en un lloc prohibit. M’hi vaig apropar fins a arribar al clot on era ell: un pou excavat que servia d’entrada a les obres, i vaig notar que, en mirar a baix, l’adrenalina em pujava al cap i el batec del cor se m’accelerava. Es deu sentir el mateix amb l’espeleologia? Potser és això, que experimento el desig d’explorar la terra per dins! Sigui com sigui, no va caler que el Ramon insistís més. Vaig començar a davallar per una escala de ferro que hi havia clavada al pou, recobert de ciment.
—No m’hi veig. Passa’m la lot.
Sempre que sortim amb la bici, portem a sobre un parell de lots d’aquelles que van lligades al front, com les que duen els miners. El Ramon va treure les lots de les motxilles i em va passar la meva. Tots dos ens les vam lligar al voltant del cap i llavors vaig veure que sota dels meus peus, a un parell de metres, hi havia una malla metàl·lica que impedia caure avall.
—Ho veus, com no és tan perillós? —va dir el poca-solta del meu amic. M’ho va posar tan bé que vaig contestar amb contundència:
—Doncs si ho veus tan fàcil, ja pots baixar, tu també.
Mira per on, el vaig convèncer i va començar a baixar per l’escaleta.
Mentre ell iniciava el descens, jo treia el peu del darrer esglaó i arribava a la malla, que era prou resistent per sostenir un grup d’elefants ballant country. I vaig mirar davant meu.
—Ohhhh!…
El túnel per on ha de passar el metro que unirà ciutats i pobles vallesans estava força avançat.
—Tot de tubs de refrigeració, electricitat i gas travessen per sota quilòmetres i quilòmetres de terreny, com carreteres de civilització…
El Ramon parlava en veu alta, alhora que escrivia el que li havia suggerit aquest primer contacte amb l’interior de la terra. Prenia notes, apropant la lot del front a la llibreta que havia tret de la butxaca de l’impermeable. “...com carreteres de civilització que seguien la ruta dels cucs i dels cargols comarca enllà”.
—Au, va, deixa estar això i mira! —li vaig dir jo, que estava literalment bocabadada, en veure la magnitud d’aquella obra faraònica. Tota la construcció subterrània, invisible als ulls de la majoria de la gent, significava un gran esforç de la ciència i la tècnica per facilitar-los la vida—. No et sembla increïble, Ra?
El meu amic, que havia deixat d’escriure, anava enganxat a mi. Tots dos avançàvem a pas
lent, mirant molt bé on posàvem els peus per no caure de lloros. Així, mig agafant-nos a les
parets cimentades, i ben a poc a poc, vam arribar fins al final de la malla, on el suport que
ens mantenia a uns quants metres d’alçada, i el recobriment de les parets, desapareixien.
Allí on la natura tornava a expressar-se lliurement. Més enllà, el no-res…
—Eli, d’aquí no podem passar…
—És evident, Ramon, si no és que aquesta nit has après a volar —vaig dir abaixant el to, ja que la veu ressonava molt, en aquell lloc.
Donàvem, doncs, la nostra expedició per acabada i ens disposàvem a girar cua, quan el meu amic va recolzar-se a la paret per escriure alguna altra cosa que se li devia haver acudit. Va ser un segon, i tot seguit va fer un esgarip.
—Eli! —semblava que la paret se l’empassés i, en vinclar-me cap a ell per ajudar-lo, se’m va agafar tan fort del braç que gairebé m’engolí a mi també.
—Ei! Que caurem tots dos!
Vaig enfocar-lo i em vaig quedar de pedra, com el marbre de la cuina. Darrere del meu amic, just on s’havia recolzat per prendre notes, hi havia un esvoranc provocat pel pes del seu cos, i dins, a poc menys d’un metre…
—Eli! Mare meva!, què és això ? —l’habitual color pèl-roig del Ra s’havia tornat blanc nuclear. I el cor ens anava a mil, perquè a la paret del túnel hi acabàvem de descobrir una llosa amb una inscripció. No hi havia dubtes.
—És la porta d’un passadís secret! —va fer el Ra, corprès.
—És una tomba, Ramon. Això sí que és una tomba, i potser és de l’època dels besavis dels nostres rebesavis...
Vam deixar passar uns segons, necessaris per recuperar el pols, i vam apropar-nos al forat que havia deixat al descobert la pedra, on es podien endevinar uns gargots escrits per la mà humana.
No vam gosar tocar-la.

Tant de bo haguéssim dut els mòbils al damunt. Però els havíem deixat a la motxilla i, ni jo, ni per descomptat el Ramon, no estàvem disposats a tornar a pujar i baixar per fotografiar la que podia ser una troballa històrica. Vam observar encara uns instants aquella tomba i, amb la mateixa cura que abans, però amb una mica més de pressa, vam desfer el camí i vam sortir a la superfície.
—Quina ràbia! —vaig queixar-me—. Per què no hem agafat la motxilla? Mai més, t’ho juro, mai més…
—Eli, Eli, tranquil·la… demà hi podem tornar.
Ah, és clar, ell no n’havia tingut prou, d’emocions. Però jo, sí. Un cop fora d’allí, em feia creus de com se’ns havia acudit de baixar-hi. Feia por, realment, i malgrat la malla metàl·lica, era massa arriscat ficar-se en aquell túnel per segona vegada.
—Escolta, anem a explicar-ho a la Maria Parets —va dir ell tot animat—. Ella en sap un pou, d’arqueologia! Si li diem el que hem descobert, potser troba que cal investigar-ho, ho pot comunicar a l’Ajuntament i…
—Para el carro! I posar-nos en un compromís? —el Ramon sempre té idees. Llàstima que totes són dolentes. D’acord que la Maria era una amant de l’arqueologia i que l’any passat ens va dur a veure excavacions. D’aquí ens ve la fal·lera, al Ramon i a mi, pels jaciments arqueològics i per les restes que els nostres avantpassats van deixar perquè tinguéssim un testimoni de seu pas per la terra. Però és clar, d’això a profanar tombes i no fer cas de les prohibicions de l’Ajuntament per explorar el primer sot que ens trobem per davant hi ha un bon tros. Encara ens enduríem una altra esbroncada com quan ens van enxampar pul·lulant entre les restes de Can Gambús. Sí, ens va impressionar tant, quan hi vam anar amb l’escola... en aquell jaciment prehistòric hi havien trobat un conjunt funerari del neolític mitjà. Eren sepulcres amb gent a dins! Vull dir mòmies o restes d’esquelets. És clar, nosaltres dos hi vam haver de tornar, per veure-ho més de prop. I vam guanyar-nos un bon càstig. Sort que la cosa va acabar bé, gràcies a tenir mares i pares amb imaginació. Quan van saber què hi fèiem, a les excavacions, ens van dir:
—Doncs ja ho sabeu, canalla. Si tant us interessen els jaciments, quan acabeu el batxillerat, a estudiar arqueologia! Però res d’exploracions pel vostre compte, eh!
La part positiva va ser que tots dos vam prometre que, d’aquí a set anys, ens matricularem junts a la facultat d’Història i que farem l’especialitat d’arqueologia. Al final encara serem uns Indianajones de debò.
—Què fem, doncs? —el Ramon ja havia pujat a la bici—. Eli, t’adones que potser hem fet un descobriment històric?
—Uf! És que encara no m’ho acabo de creure. Si és el que penso que és... jo parlaria amb la Maria, però no sé com, no vull que ens renyin —i em vaig posar a pensar.
—Jo tornaria demà, més ben preparats. Podem fer una foto i deixar-l’hi sota la porta. O enviar-la al diari! —va dir el Ramon, que s’esforçava a trobar solucions. Llavors va començar a plovisquejar. Quatre gotes, però prou per fer-nos posar en marxa.
—Anem a casa meva —vaig suggerir—. Amb una tassa de llet calenta acabarem de decidir què fem amb el nostre secret.
Vaig pujar a la bici i vaig seguir el Ramon, que ja enfilava la carretera. Sabia que, com jo i com els núvols al cel, l’emoció ens ennuvolava.