Pere Farran Climent (Sentmenat, 1934 - Sabadell, 2003) i el seu fill, Pere Farran Jiménez (Sabadell, 1960-2002), han estat els fotoperiodistes més actius a Sabadell a l'últim terç del segle XX, i tant un exemple de vocació i eficiència en la seva professió com un model de ciutadania.
Durant més de tres dècades, des de mitjan anys seixanta i fins a la seva mort encara recent, no hi ha hagut esdeveniment en la vida ciutadana que no testimoniessin amb les seves càmeres. Sempre presents allà on hi hagués notícia i sempre, també, atents amb els conveïns que les protagonitzaven.
La dels dos Farran, pare i fill, va ser una forma de viure el fotoperiodisme, sobretot molt intensa, que en el panorama del fotoperiodisme a Catalunya remetria segurament als qui van ser els seus mestres, molt en particular Carlos Pérez de Rozas i el també sabadellenc Francesc Alguersuari.
Fotoperiodisme a plena dedicació, en qualsevol situació i a qualsevol hora. I amb el mateix sentit de l'oportunitat que els duia sempre al peu de la notícia, la sensibilitat per trobar sempre aquell detall que, a partir sovint de l'interès humà, donava al tema la categoria de notícia.
Obrer en una filatura, després fundador de la primera bodega del barri dels Merinals i de jove campió amateur de boxa, Pere Farran Climent es va iniciar en el fotoperiodisme a través de l'esport, de la mà de Francesc Alguersuari, a El Mundo Deportivo, La Vanguardia i l'Agencia Efe.
Abans d'especialitzar-se en la informació local, quan al final dels anys seixanta la premsa sabadellenca va incorporar la impressió en offset, Pere Farran Climent era ja un fotoperiodista experimentat i bregat, sobretot per a El Mundo Deportivo, en infinitat d'aventures i reptes.
Va ser dels primer periodistes gràfics espanyols que va viatjar a Rússia, el 1970, en ocasió del partit de futbol URSS-Espanya, i, fora de l'escenari esportiu i de l'estricta vigilància policial, fotografiar-hi aspectes molt vívids de la vida soviètica a l'època. Abans de tot, era periodista.
A Sabadell, també, va aconseguir salvar els rodets amb fotografies de dures càrregues policials i va ser detingut en diverses ocasions durant la vaga del metall del 1976. Enmig de les manifestacions, reprimides llavors, s'enfilava dalt d'una escala que carregava a coll, per fer fotografies més bones.
I, per damunt de tot, sempre cordial i atent amb tothom, disposat a qualsevol favor i, més encara, pendent de la fotografia i de la notícia. Tan generós en el tracte amb les persones, amb els conciutadans i amb els amics que feia arreu, com ho era en la pràctica de la seva professió.
La bonhomia i la vocació pel fotoperiodisme van distingir, tant o més, el seu fill i deixeble, Pere Farran també, que el va rellevar com a cap de fotografia de Diari de Sabadell. Per això, perquè a Sabadell poques persones eren tan conegudes i estimades com ells dos, les seves morts van ser tan sentides.
I, com tampoc no podia ser d'altra manera, Pere Farran Climent va morir amb la càmera a la mà, fotografiant sabadellencs, en una festa esportiva, concretament. Fotoperiodista i sabadellenc fins a l'últim moment, i per sempre més. Perduren els milions de fotografies que van fer.
