|
He d'agrair, en primer lloc, a la ciutat de Sabadell, i al seu Ajuntament, que hagen pensat en mi per un acte com aquest en un dia com aquest: el de la Festa Nacional de Catalunya, el dia o la diada, quan el país -com qualsevol país- celebra que existeix i que és viu, fa memòria d'allò que ha estat i que és, i suposem que reflexiona una mica sobre allò que pot o que vol ser. I justament sobre aquesta matèria tan incerta, sobre el futur possible d'aquest país d'Europa, els parlaré ara uns minuts. No en la seua dimensió econòmica o política, sinó amb una reflexió sobre una altra realitat més important i més nova: la societat mateixa, el país de persones, i la seua composició canviant i els possibles sentits d'aquests canvis.
En qualsevol cas, no vull fer profecies sobre un futur que incorporarà, amb tota certesa, els factors o elements implícits en el títol que he escollit per a aquesta intervenció: quin o com serà el nostre país -quina serà la seua "entitat", en què consistirà la seua "distinció", el seu "ser" allò mateix que és...- en funció de les formes que revestirà la immigració de poblacions cada vegada més nombroses procedents, probablement, de territoris, societats o cultures cada vegada més distants. Pensem, de tota manera, que es tracta d'un fenomen d'abast europeu, i d'una etapa nova de la història d'aquestes societats "occidentals i cristianes", acostumades molts segles a una certa homogeneïtat cultural, almenys en termes d'allò que en podríem dir la substància o el solatge profund de les cultures. La diversitat creixent inclou dimensions -com la religió, o els valors bàsics de les normes socials i legals- que representen per als europeus, de Suècia a Itàlia o d'Holanda a Catalunya i al País Valencià- una experiència radicalment nova.
A risc de fer-me una mica pesat, i de no donar una impossible solució a problemes i situacions molt reals que tots podem tindre ben a prop (he dit que no parlaré de política!), m'estimaria més intentar aclarir o criticar conceptes o posicions teòriques que sovint circulen sota forma de progressisme radical, de respecte absolut a la diversitat i a la diferència i, en definitiva, com a suport ideològic a un relativisme absolut (perdoneu la paradoxa, que és ben expressiva) segons el qual els països europeus no tenen res de substancial a preservar, i els grups de població arribats, per exemple, de fora d'Europa tenen, per contra, tot el dret a conservar, entre nosaltres, el màxim de diferència possible. La identitat, segons aquest "progressisme" ideològic, no existiria si s'aplica a les velles nacions d'Europa, però caldria preservar-la rigorosament en el cas dels grups immigrats. Tot això, sobre la base de considerar la "diversitat cultural" a l'interior de les societats o països com un valor incondicionalment positiu. Però tinc la impressió que sovint correm el risc de reduir el concepte positiu de "diversitat cultural" a una només de les moltes situacions possibles i reals: a la "diversitat" entesa únicament com a resultat de la presència de minories d'origen no europeu occidental i d'immigració recent. És cert que aquesta presència és una realitat ja gairebé omnipresent a Europa, a les àrees urbanes i ja també progressivament a les rurals, però no és ni de bon tros l'única experiència de la diversitat cultural, ni l'única realitat problemàtica en aquest terreny: hi ha també, per exemple, la diversitat cultural intraeuropea, de caràcter o definició territorial i de formació històrica bàsicament -no exclusivament!- endògena, com la que ha existit i existeix al si de molts estats, i fins i tot dins de regions concretes i dins d'àrees urbanes. Praga, Viena, Trieste, Varsòvia, i la mateixa València -per no dir Itàlia, França, Espanya o la Gran Bretanya- tenen una història d'heterogeneïtat interna, de convivència de grups d'origen diferent, i d'incertesa o complexitat de la identitat cultural i nacional, que haurien de servir com a experiència, passada i present. Hi ha també, fins i tot dins del tema de les migracions com a origen de diversitat, els casos en què el resultat dels moviments de població no és l'aparició de minories "diferents" dins d'una societat receptora més o menys "homogènia", sinó la formació de noves majories juxtaposades o superposades en territoris urbans o suburbans sovint perfectament definits: Marsella, la perifèria de Barcelona, sectors de Londres, parts de Mallorca? I quan una àrea urbana o territorial és ocupada per una "nova majoria" lingüística, nacional o cultural, quin paper jugarà dins del conjunt del país receptor, i de cara a la majoria autòctona global? No són qüestions menors.
En qualsevol cas, cal no oblidar d'entrada que Europa, o almenys l'Europa "occidental", és certament un espai d'una considerable homogeneïtat historicocultural, (tots som o hem estat cristians, quasi tots parlem llengües indoeuropees, tots hem tingut feudalisme, arquitectura gòtica, il·lustració, romanticisme, etc.), però el pes de les cultures regionals i tradicionals, el poder dels estats nació (o autodefinits com a tals), la potència real i simbòlica dels territoris etnolingüistics o etnonacionals, els ressorts emocionals i les construccions mentals de les ideologies nacionals (nacionalismes de nacions estat o de nacions sense estat), els models culturals, els codis i sistemes de valors que condicionen les relacions personals en diferents països, societats i territoris, i més factors que ara no tenim temps per detallar, han produït històricament un espectre de varietat prou ample i obert, a la mateixa Europa, com per provocar sovint sensacions i percepcions molt intenses d' "estranyesa" i "estrangeritat" entre les seues parts, pobles o societats: un suec o un sicilià, un finès i un portuguès, se suposa que participen d'una "europeïtat" comuna... però la realitat és que la distància etnocultural, o cultural-nacional, entre ells és de tal magnitud que allò que tenen de diferent sovint és experimentat com a més decisiu que allò que tenen en comú.
Les "cultures" existeixen, en aquest sentit, en tant que models propis experimentats com a "naturals" per la gent d'un territori més o menys delimitat històricament, models que sempre es transportaran a un altre "territori cultural" amb alguna incomoditat per totes dues bandes (immigrant i receptora), i habitualment amb la sensació que una de les parts es troba en posició d'inferioritat i l'altra de superioritat, tot i que aquestes posicions no sempre són previsibles: durant els anys cinquanta i seixanta, el bloc massiu d'immigrats castellanoparlants a Catalunya es podien percebre ells mateixos com a "superiors" culturalment en tant que "transportaven" la llengua i les icones (El Quijote, el flamenco...) de la cultura oficial de l'estat, però es trobaven en posició d'"inferiors" davant de la "cultura receptora" -la de la societat catalana- en moltes altres dimensions, començant per l'econòmica; i ara mateix, els alemanys rics que compren propietats a Mallorca, o els holandesos i els noruecs que en compren a prop de Benidorm, i s'hi instal·len de manera permanent, exhibeixen sovint unes formes de "superioritat" que comencen ja a provocar reticències i conflictes. Vull dir, amb tot això, que, fins i tot sense eixir de l'anàlisi de la diversitat produïda per les migracions, el camp és molt ric i complex, i no l'hauríem de reduir, ni conceptualment ni com a base per proposar uns eventuals "models", al cas de les minories del proletariat o subproletariat (si aquests mots encara representen el que abans representaven), immigrades o transmigrants, d'origen extraeuropeu: si hi ha un problema per a la identitat o integritat culturals de determinades societats receptores -i les nostres, a Catalunya, les Illes i el País Valencià, són un cas de primer ordre-, aquest problema no el plantegen només els nous grups d'africans subsaharians, magribins o paquistanesos que hi vénen a buscar feina i diners i una vida més confortable sense tallar els lligams amb la seua societat d'origen, és a dir mantenint una certa condició de "transmigrants", amb un peu ací i un altre allà.
En relació a la suposada novetat del fenomen "transmigratori", deixeu-me afegir que aquesta condició de "transmigrant" ha estat una experiència massivament compartida, com a mínim, per molts milions d'europeus del sud al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat: d'alguna cosa ens hauria de servir aquesta experiència, si més no per pensar retroactivament quins "models" ha seguit aquest procés i quins resultats ha produït, una vegada que aquell moviment migratori massiu s'ha acabat, però no els seus efectes. Potser resultaria útil observar quina és la condició present, trenta o quaranta anys després, dels andalusos emigrats o transmigrats a Catalunya, els sicilians a Llombardia, o més àmpliament els portuguesos, espanyols o italians que es van instal·lar a França, Holanda o Suïssa. Seria útil, perquè la seua experiència no va ser tan radicalment diferent del procés per on passen ara mateix els turcs o els magribins, i certament té molts punts de contacte amb la immigració actual procedent de l'Europa de l'est (religió a part, que certament és molt: l'islam és vist molt realistament com una "barrera" i molt lamentablement com una "amenaça") . Aquestes migracions intraeuropees són, per cert, un fenomen d'amplària creixent, amb precedents molt importants en l'Europa de finals de segle XIX i primer terç del XX. Els grans moviments migratoris de sud a nord comencen a ser complementats -i en alguns casos substituïts- per moviments d'est a oest, probablement d'importància creixent, i no sé si estem preparats per entendre aquesta nova font de "diversitat".
La història recent d'Europa, per tant, inclou extensament l'experiència de la immigració i del canvi poblacional: no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i de molt extensos processos de contacte entre migrants i "societats receptores", amb llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d'aquesta història han estat processos diversos d'assimilació en una primera etapa, i d'integració més o menys reeixida i confortable en la segona: estic d'acord en la distinció entre els dos conceptes -assimilació, integració- i les dues situacions que expressen o impliquen, amb totes les derivacions i aplicacions "polítiques" d'aquesta distinció: "assimilar" els nouvinguts (assimilar significa "fer semblant"...) és un procés d'aproximació que es pot dur endavant, per exemple, a través de l'escola, de l'aprenentatge de la llengua, de la participació en la vida cívica i associativa; però "integrar", és a dir fer que formen part integrant d'una mateixa societat o d'una mateixa cultura a tots els efectes, ¿de quina manera es pot fer?, i fins i tot, ¿es pot dur a terme sense desintegrar la identitat d'origen dels immigrats? Tampoc no és una pregunta de fàcil resposta. El problema és si en els anys més recents -diguem que a partir dels anys setanta o els vuitanta-, i sobretot a partir d'ara mateix, aquells processos històrics d'assimilació i d'integració de les dècades anteriors són repetibles o si és previsible que puguen encara prolongar-se en el temps. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que els processos d'assimilació havien tingut fins a mitjan segle XX, quan, per exemple, els italians o polonesos a França, o els seus fills, van esdevenir perfectament francesos, i els aragonesos o gallecs a Catalunya perfectament catalans. El resultat, abans, era la renovació permanent de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia: una mica alterada o eixamplada, però amb els nous elements integrats com a part d'un tot únic que potser s'ha fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, i aquesta és una posició perfectament realista, com a mínim, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques que segurament compartim.
Ara bé, el fet que l'homogeneïtat diguem-ne tradicional o històrica no siga ja reproduïble en els mateixos termes, no significa que aquesta idea, realitat o percepció -tant se val: en aquest terreny la realitat val tal com és vista o pensada- fóra una mena de prejudici malèvol propi de la gent de les societats europees: el fet de compartir idealment un mateix model cultural, codi, sistema, etc. (en el sentit extens i antropològic del concepte, que va de la llei a l'estètica), és una realitat pràcticament universal, no una simple pretensió reaccionària d'algunes societats europees o dels seus sectors més conservadors. Siguem seriosos, per favor, i siguem seriosos amb els usos i els sentits del concepte de cultura. No caiguem en la trampa que algú diu que ens prepara malignament el pensament de l'extrema dreta, segons la qual estaríem substituint un racisme clàssic i físic per un altre "racisme cultural" (no estic tan segur que el pensament reaccionari siga tan articulat: si l'extrema dreta pensara racionalment, ja no seria extrema dreta; o potser sí: potser som massa optimistes sobre la raó humana). No em sembla molt intel·ligent imaginar que, com que "ells", els "conservadors", pretenen usar amb fins perversos el concepte de cultura, "nosaltres", els "progressistes", els destruirem l'argument afirmant que la cultura no existeix! Si el principal argument contra els qui propugnen la "defensa de la raça" és demostrar que la raça no existeix, d'ací no es deriva que la "defensa de la cultura" tinga el mateix sentit i que per tant hàgem d'afirmar que tampoc no existeix la cultura. Simplement perquè es tracta de realitats i de conceptes d'ordre diferent. El mètode és ben perillós, a més de ser injustificable: també termes i conceptes com democràcia, llibertat, nació, socialisme o classe obrera han estat emprats de manera perversa i funesta, i no per això hem de suprimir-los com a conceptes per ells mateixos inútils o perversos! I en qualsevol cas, tothom, dins de l'extens camp de les ciències socials, sap de sobres que cap realitat social -cultura, país, nació, classe, o fins i tot "societat"- no existeix en sentit "essencialista". Per tant, acusar d'essencialista qualsevol nacionalisme polític o cultural, condemnar qualsevol defensa d'una identitat cultural com a defensa d'"essències" irreals, és una estupidesa plena de mala fe. Aquest essencialisme és un enemic inexistent, almenys en el terreny de les idees serioses (en el terreny de les ideologies polítiques, seria potser una altra cosa: l'extrema dreta no té idees serioses, però sí una ideologia que cal prendre molt seriosament).
Ara bé, el que em sembla analíticament, conceptualment i metodològicament difícil de sostenir és l'associació entre "raça" i "cultura" com a conceptes que poden rebre el mateix tractament. I afirmar, per tant, que "Just as there are no clearly separable races, there are no clearly separable cultures", assegurava fa pocs anys un distingit professor flamenc en un simposi a Barcelona. No sé en quin sentit cal entendre ací els conceptes de "claredat", "separació" i sobretot "cultura": caldria concloure que totes les cultures són confusament inseparables, a més de ser aèries, flotants i extraterritorials? No hi ha, per exemple, una cultura turca a Turquia que puguem distingir ("separable" hauria de significar "distingible", o no?) de cap manera de la cultura flamenca a Flandes? O potser no existeix cap cultura, i per tant no cal que en parlem? Però llavors tampoc no podrem parlar de societats, països, nacions, pobles, etc.: no podrem parlar de res, perquè no existeix res fora dels individus singulars, i llavors ací estem perdent el temps. Tampoc em sembla sostenible la dissociació radical entre territori i cultura, com si els processos (processos històrics i socials, no "naturals"!) de formació d'allò que anomenem cultures (que també són productes històrics i socials: no "naturals" ni essencials ni eterns, evidentment) no tingueren lloc en territoris concrets ni foren obra de societats establertes històricament en territoris determinats, encara que els seus límits puguen ser variables. Territoris que, d'altra banda, poden adquirir uns valors simbòlics afegits: però l'ordre simbòlic és precisament el propi de la construcció cultural. Semblen elucubracions abstractes, però les aplicacions són ben concretes: existeix, per exemple, una cultura basca o una cultura catalana, sí o no?; i si existeix, ha de ser considerada com a pròpia d'Euskalerria i de Catalunya, sí o no?; i si és la pròpia d'aquest territori, l'han de reconèixer com a tal els nous pobladors que s'hi instal·len, sí o no?
I finalment, si el locus de la diversitat (cultural) resideix en l'individu, com afirma tota una línia de pensament (segons la qual, la cultura, com la identitat, és només cosa de cada persona individual, no cosa de països o de pobles), si és així, no veig de quina manera podrem evitar una visió atomística de la societat, ni escapar d'un model on trobaria fonament l'individualisme més radical i extrem. És un plantejament que no em sembla de cap manera innovador ni progressista: em sembla inútil, inadequat i perillós. Des de la perspectiva que l'especificitat -i per tant la diversitat- cultural no és una "propietat" o condició dels grups, i menys encara de grups amb definició historicoterritorial, hom podria concloure que si Europa s'eixampla i per tant augmenta la diversitat en el seu interior, aquest increment de diversitat correspon no al fet d'incloure més "països" amb més cultures regionals, tradicionals o nacionals, o potser més territoris amb una especificitat etnolingüística, sinó al fet de sumar més individus, ja que és en els individus on resideix la diversitat: Europa esdevé més diversa perquè en comptes d'incloure 200 o 300 milions d'individus n'inclourà 400!
Tampoc no sé si és molt congruent buidar de sentit la "cultura" en tant que procés o producte col·lectiu i de grup, i en tant que pròpia d'un territori, i pretendre alhora mantenir la preeminència civil de la llei, i de les mateixes institucions polítiques que creen i aproven les lleis: entre altres coses, perquè no hem d'oblidar que la llei és sempre the law of the land (siga aquesta land Flandes, Bèlgica o el territori de la Unió Europea), i que és per definició un element i una expressió de la cultura del mateix país. La llei, que és cultura, pot imposar o no als pares d'una família turca resident a Flandes, o marroquina resident a Catalunya, que reconeguen a les filles els mateixos drets i llibertats de què legalment ha de gaudir qualsevol filla de qualsevol família en el mateix territori? En aquest cas hi hauria per part dels joves immigrats, i més clarament de les joves, un "dret a l'assimilació" - dret a ser considerades iguals que les altres noies flamenques, catalanes o europees en dimensions tan profundament culturals com l'autonomia personal, les relacions intrafamiliars, la llibertat d'opinar i de parlar, el matrimoni- que estaria segurament per damunt del "dret a la diferència". En aquest sentit, doncs, que és profundament cultural, hauran de ser, o podran ser, més part del país nou, o més part del país vell? O potser som tan políticament correctes que pensem que els fem un favor apreciant positivament -i potser ideològicament "imposant-los"- la preservació d'aquella diferència fins i tot quan elles l'experimenten com a negativa i intolerablement opressiva? Què cal fer, doncs, quan la "diferència" és en realitat una rigorosa limitació del que, per a qualsevol ciutadà del país d'acollida, serien simplement drets elementals? El dret a la llibertat personal, per exemple. A la llibertat religiosa o a la llibertat moral. Promoure ideològicament la no-assimilació o la no-integració, com a model desitjable, també pot ser un projecte carregat de trampes i perills.
També he de dir que trobe igualment problemàtic un escenari on dominaria l'enclavament més que la integració, que és un model que comença a estendre's en la realitat urbana, i que fins i tot troba defensors teòrics. Això significaria una perspectiva on cada grup transmigrat o immigrat es consideraria indefinidament "here but separate", i que la societat comuna resultant ja no tindria vocació ni possibilitat de ser efectivament "comuna", sinó que estaria composta en mesura variable per una constel·lació o arxipèlag d'enclavaments separats: voluntàriament o en tot cas efectivament segregats en termes territorials (carrers, barris, etc.) i en termes ètnics o religiosos. Hi ha "experts" o ideòlegs que imaginen un futur immediat on aquests enclavaments haurien de ser institucionalment reconeguts fins al punt de servir de base per a serveis públics també separats en educació, sanitat, welfare, etc. (no sé si puc imaginar-me aquesta separació sense ombra de segregació!: com funcionaria una sanitat "separada", per exemple?), i separats també per a la representació (política?) "on ethic/cultural lines". Potser aquesta possibilitat o previsió siga compatible amb el principi de no-integració que sembla que proposen alguns, des d'una estranya esquerra radical: els immigrats, en un cas o en l'altre, haurien de ser indefinidament "altres", indefinidament "diferents", i difícilment membres de la mateixa comunitat cultural i fins i tot de la mateixa comunitat política i legal.
La meua previsió és que, si això fóra el model proposat per a Europa com a horitzó per al futur, les situacions de desigualtat i d'injustícia, i les oportunitats per al conflicte, no solament no es reduirien sinó que augmentarien amb el pas del temps i amb la consolidació d'aquests enclavaments. Si aquest és el model del "strong multiculturalism", trobe ben preferible la perspectiva d'un "weak multiculturalism" en el qual, sense pensar en una impossible assimilació -és a dir supressió de la diferència- ni en cap il·lusòria ni desitjable homogeneïtat futura, les situacions d'enclavament serien o l'excepció o la primera etapa en un procés d'integració.
Finalment, no hi ha cap dificultat conceptual a acceptar, com alguns experts proposen, la distinció entre "nacionalitat" i "ciutadania" (i això els membres de nacions sense estat, com ara els catalans, ho saben més bé que ningú), però em sembla més arriscat suposar que aquesta distinció serà assumida precisament pels mateixos estats que han promogut més rigorosament la sinonímia. Quant a l'etnicitat, sovint entesa de manera massa reductiva, no hem d'oblidar que Europa coneix una doble tradició: a l'est, més associada al llinatge o la descendència que al territori, a l'oest a la inversa. Els alemanys que al segle XVIII anaren al Volga, han estat sempre "alemanys del Volga"; els que anaren a Andalusia, ràpidament deixaren de ser alemanys i esdevingueren andalusos. El model "oriental" implica el manteniment indefinit d'una "etnicitat" (identitat bàsica: som "això") associada a l'origen, llinatge o descendència..., amb el resultat de multiplicar els enclavaments o les distribucions "en pell de lleopard", que alternen etapes de contiguïtat pacífica amb l'altres de xoc violent: recordem els Balcans. En el model "occidental" la tendència ha estat més aviat d'assumir com a identitat bàsica la definida pel territori (territori amb "definició" històrica, etno-nacional etc.). Vull dir que els fills o els néts dels andalusos instal·lats a Catalunya els anys cinquanta poden perfectament ser "tan catalans com" els catalans de moltes generacions, mentre que els fills i els néts dels russos instal·lats a Estònia o a Letònia pels mateixos anys continuen sent majoritàriament i rigorosament russos. En tot cas, ni a l'Europa de l'est ni a la de l'oest, en el problema que ens ocupa i en aquest moment de la història contemporània, no crec que siguen aplicables categories i conceptes com ara "sincretisme" o "créolité", que procedeixen de contextos culturals, lingüístics, religiosos o històrics massa allunyats del nostre. Quant a la "hibridació", trobe que el seu camp d'aplicació és l'agronomia, les tècniques ramaderes o la genètica aplicada, no el camp de la cultura. I per algunes raons equivalents, trobe poc atractives les paraules "mestís" i "mestissatge", d'origen perfectament colonial i racista. I sobretot les trobe de molt escassa utilitat per a l'explicació i la predicció. Almenys com a concepte i com a instrument d'anàlisi, ja que les metàfores són d'ús lliure en literatura, però no tant en les ciències socials.
És cert que, durant els darrers dos segles "European nation-states have been based on notions of cultural essentialism and policies of nationalisation and assimilation", fins al punt de considerar "cultural belonging as a necessary accompaniment to political membership", tal com recorda algun autor reconegut. Són aquests mateixos estats, per tant, els primers responsables de la confusió, i per tant haurien de ser els primers a donar institucionalment exemple en sentit contrari. Que és exactament allò que no fan. A França, país emblemàtic en aquesta història, la simple possibilitat de reconèixer en termes institucionals l'existència d'un "poble cors", o l'ensenyament regular de les llengües dites regionals a l'escola pública, es consideren, ara mateix, fets incompatibles amb la substància mateixa de l'estat. Des del temps de la Revolució, la igualtat política dels ciutadans ha estat considerada sinònim d'identitat ètnica, i no sembla que això canviarà en el futur pròxim.
Per acabar, deixeu-me dir que, dissortadament, l'única Europa que està efectivament en construcció és l'Europa monetària i econòmica i l'Europa dels estats que es continuen definit bàsicament com estats nació, i que l'Europa ja institucionalment "construïda" preserva gelosament la identitat d'aquests mateixos estats com a àmbits de referència substancial (i sovint ben conservadora i ben essencialista) de les identitats culturals. Això és així, però no hauríem d'oblidar que, al costat dels esforços dels estats per homogeneïtzar les pròpies societats (el model francès i els seus derivats), hi ha també la realitat històrica de la diversitat i de variables graus de "tolerància" voluntària o forçada dins dels estats històrics d'Europa: les diferències nacionals internes (no reconegudes durant el segle XIX i XX com a Espanya, reconegudes a partir de mitjan segle XIX com a l'Imperi Austro-hongarès), les diferències lingüístiques, regionals, locals i religioses, són també part de l'experiència europea. No tots els estats europeus han tingut l'homogeneïtat com a model efectivament aplicat o efectivament reeixit. O, quan el tenien, hagueren d'acceptar un cert grau de tolerància fins i tot institucional: la diferència -lingüística, religiosa, etc., i en última instància cultural- no sempre pogué ser anul·lada o destruïda, i per tant d'una manera o d'una altra calia fer-la encaixar en el model, encara que només fóra en termes de "regionalisme", folklore, cultura tradicional, etc.
Potser aquells pobles i països que, com el nostre, hem estat víctimes d'una pressió assimiladora dins d'estats poderosos, i que tanmateix no hem estat desintegrats del tot per aquesta pressió, podem aprofitar aquesta experiència per evitar unes altres formes de desintegració. Només potser: no hi ha res cert, però tampoc no hi ha res, en aquest camp o matèria, que estiga per damunt del dret d'una societat a continuar sent ella mateixa en el seu propi territori històric. Trista cosa seria que, quan la prepotència exterior no ha pogut fer que deixem de ser allò que som (perquè això és la identitat: ser humans d'aquesta o d'aquella manera, ser això o ser allò), ho deixàrem de ser per la nostra pròpia incapacitat de compartir-ho amb una nova gent. Ja em perdonareu si no he sembrat clarícia ni he repartit llum, sinó foscor: el tema és fosc, no és clar. O si, ben a propòsit, no he volgut baixar de la crítica de teories i conceptes a l'anàlisi de solucions possibles: no sé quines són, però en podríem parlar, o algú n'hauria de parlar.
I si aquesta confusa -voluntàriament confusa- exposició pot tenir un final poètic, deixeu-me citar uns versos de l'Ulysses de Tennyson: "Tho' much is taken, much abides; and tho' / We are not now that strenght which in old days / Moved earth and heaven, that what we are, we are". Si serem encara allò que som, o allò que voldrem ser, és cosa que hem de decidir nosaltres. I avui és un bon dia per començar a pensar-hi.
JOAN FRANCESC MIRA
|
