|
En fer-me l'honor d'encarregar-me aquesta conferència se'm va fer el suggeriment de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica. És aquest, evidentment, un tema d'actualitat que compta amb importants personalitats de l'àmbit polític i cultural que s'hi estan referint amb gran coneixement de causa. No és el meu cas ni la meva especialitat. Vaig pensar, però, que, com que el tema està bàsicament centrat en la recuperació de la memòria des d'una perspectiva política, jo podria tractar un altre aspecte de la nostra història col·lectiva que és necessari recordar i reivindicar: la recuperació de la nostra memòria històrica cultural, dels homes i dones que a través de la seva obra, artística, literària, musical, abans, durant i després de la Renaixença, el Romanticisme i el Modernisme, han contribuït de manera important a fer que aquest petit país nostre disposés d'uns referents culturals que, en molts casos, han transcendit els seus límits geogràfics. Penso que un país és viu si té identitat i si el seu projecte de futur s'edifica sobre els fonaments del passat. Recuperar la nostra memòria cultural no per diluir-nos en la nostàlgia sinó tot el contrari, per solidificar-nos en el present i el futur.
A més, aquest any es produeix un fet que em serveix de referència per a la reivindicació de la nostra memòria cultural, en aquest cas literària i musical: el centenari de l'estrena al Teatre Principal de Barcelona, el 19 de gener de 1907, de l'obra d'Àngel Guimerà i Enric Morera La santa espina. Una commemoració que lamentablement està sent ignorada per les institucions polítiques i culturals. Només alguns articles, com els publicats a les revistes SOM i Quadern, un detallat estudi d'Antoni Torrent, del qual i amb el seu permís n'utilitzaré alguns fragments, i la lloable iniciativa de la societat Actes del Teatre Líric de representar de nou l'obra, filmar-la i editar-la en DVD, projecte en el qual ha participat la sabadellenca Rosa Nonell i que es troba aturat per falta de suport econòmic, públic i privat. A Sabadell, Tomàs Manyosa, Josep Egea i l'Esbart Sabadell Dansaire estan estudiant la possibilitat de fer algun tipus d'acte commemoratiu.
És probable que, per a molts de vostès, el nom de La santa espina només vagi associat a una sardana que alguna vegada hauran sentit interpretar per una cobla o orfeó i que comença amb el popular i reivindicatiu: “Som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol”. Però aquesta sardana és, només, un dels 20 números musicals que aquesta rondalla en tres actes i sis quadres inclou. Encara que és evident que només la sardana ha transcendit d'aquesta obra de Guimerà, malgrat l'èxit esclatant que va tenir la seva estrena.
La coincidència de la commemoració d'aquest centenari em serveix per tant de pretext per parlar de la recuperació de la memòria cultural, enllaçant-la amb algunes reflexions sobre el sentit actual d'aquest Som i serem.
Fem, però, primer un breu repàs a la situació política, social i cultural de l'època en què Guimerà va rebre l'encàrrec d'escriure aquesta obra i que ens ajudarà a comprendre com en el context d'una obra, aparentment només lúdica i desenfadada, s'inclouen alguns fragments amb un decidida intenció de denúncia i de reivindicació.
Espanya feia pocs anys que havia perdut la guerra contra els Estats Units (1898) i els seus darrers reductes colonials d'ultramar: Filipines, Puerto Rico i Cuba, on va perdre més de mig milió de soldats. Per altra part, la situació al nord de l'Àfrica es complicava dia a dia. La determinació de l'Estat que el soldats de lleva podien lliurar-se d'anar a la guerra pagant una penyora d'aproximadament 1.500 pessetes va encendre els ànims del poble. Els rics s'escapolien de la guerra. Aquesta discriminació ocasionava una autèntica revolta a Catalunya que esclataria uns anys després, el 1909, amb els fets de la Setmana Tràgica.
Malgrat això, el gran progrés industrial i econòmic català causava recels a Madrid. Catalunya era capdavantera d'una Espanya derrotada que havia perdut el tren de la modernitat. En aquestes circumstàncies eren d'esperar el recels d'Espanya a concedir l'autonomia a Catalunya, i també a l'inrevés, els recels de Catalunya vers la resta d'Espanya que representava un fre massa feixuc al seu desenvolupament.
En l'àmbit cultural, Catalunya començava a superar les conseqüències del decret de Nova Planta de 1716 i de l'augment demogràfic derivat de la industrialització i de l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. El segle XX s'iniciava amb un sentiment catalanista manifestat en una part de la societat que es concentra, el 1901, a l'entorn de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i Francesc Cambó. S'arribaren a plantejar la qüestió catalana en termes d'autonomia dins l'Estat espanyol. Les relacions de Catalunya amb l'Estat eren força tenses fins a l'extrem de prohibir els Jocs Florals a Barcelona que a la tardor se celebraren al Canigó, sota l'empara del bisbe de Perpinyà.
A partir de 1906 el català es començava a emprar tímidament en algunes corporacions públiques i ajuntaments del Principat. Tanmateix, se'n faria ús corrent en els escrits i relacions de l'església amb el fidels. El fet de publicar un catecisme en català provocà una duríssima campanya anticatalanista del govern central. El bisbe Moragas va ser cridat a Madrid i amonestat severament.
El març de 1906, l'Estat espanyol aprovava una llei que passava a furs militars els delictes contra la pàtria, arran dels lamentables fets del Cu-cut! Això enervà el poble català i provocà l'aparició de Solidaritat Catalana, una bigarrada coalició de carlins, de republicans, de “lligaires” i de la Unió Catalanista. Tots dirigits per la Lliga Regionalista. Va assolir un notable èxit a les eleccions generals de 1907. Però la mateixa dispersió ideològica acabaria amb aquesta coalició.
També el 1906 se celebrava a Barcelona el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, un fòrum que congregava tots els estudiosos de la nostra llengua. El fet va comportar el retorn a Barcelona de Pompeu Fabra, professor de química a la Universitat de Bilbao. Un any després, el 1907, de la mà de Prat de la Riba es creava el centre intel·lectual català més rellevant del nostre país, que va proporcionar diversos mecanismes perquè la cultura catalana adquirís quotes més altes en el panorama cultural nacional i europeu: l'Institut d'Estudis Catalans.
En l'àmbit teatral i musical a Barcelona, a més de les sales de festes del Paral·lel, a les barriades hi havia diversitat de teatres petits, generalment d'entitats culturals, que oferien una programació variadíssima. Hi triomfava el denominat gènere “chico”. Dos teatres, el Dorado i el Gran Via, programaven sarsueles. El gran Teatre del Liceu continuava oferint òperes i concerts de música clàssica. Era el teatre de la burgesia catalana. Entre el teatres amb més programació en català hi havia el Romea, el Català i el Principal. Enric Morera encapçalà la iniciativa de crear el Teatre Líric Català i comptaria amb els millors poetes i músics catalans de l'època.
És en aquest context que, a finals de 1905, el propietari d'Espectacles i Audicions Graner va demanar a Àngel Guimerà que escrigués una obra per a ser estrenada, per a la Quaresma de 1906, dins la temporada del teatre líric català. Encàrrec que Guimerà va acceptar escrivint una rondalla en tres actes i sis quadres que va titular La santa espina.
En aquells anys, i malauradament en diverses èpoques posteriors que tots recordem, proclamar que “som i serem gent catalana / tant si es vol com si no es vol” podia ser objecte de censura. Àngel Guimerà s'inventa un conte, una romança, per llançar un missatge al poble tot salvant subtilment la censura. Aquest enginy de plantejar l'obra com una paràbola quasi infantil, amb gran dosi de fantasia, fou un encert fonamental. Si haguessin censurat aquesta estrofa, l'obra hauria assolit el mateix èxit? Probablement no i possiblement ben pocs haurien, hauríem, cantat i ballat La santa espina. Per tant, la paternitat del seu simbolisme és del mestre Guimerà. La música sola d'Enric Morera mai no hauria assolit aquest reconeixement.
Va ser un èxit que, com podem comprovar fent un breu repàs a l'obra de Guimerà, ja venia precedit d'una brillant trajectòria literària. Com a dramaturg i poeta la seva fama va traspassar fronteres. Va ser proclamat Mestre en Gai Saber dels Jocs Florals de Barcelona el 1877. L'any següent va escriure la seva primera tragèdia en vers, Gala Placídia. La seguirien 12 tragèdies, 21 drames, 4 comèdies, monòlegs, llibres de poesia i escrits diversos. Alguns dels títols més populars són: Mar i cel, Mestre Oleguer, En Pólvora, Maria Rosa, Terra baixa, La filla del mar, moltes representades els darrers anys amb gran èxit de crítica i públic i traduïdes a diversos idiomes. Té publicades les obres completes, on s'aplega la seva extensa obra literària, teatral i poètica.
Guimerà es va identificar amb el moviment catalanista. El 1889 va ser elegit president de la Lliga de Catalunya i el 1892 va ser un dels ponents de les Bases de Manresa. El 1895 va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès, on per primera vegada en la història va fer el discurs inaugural en català. El seu pensament polític el va publicar al llibre Cants a la pàtria, editat el 1906. Una de les qualitats humanes del mestre Guimerà va ser la humilitat, senzillesa i rectitud. Entre ell i la gent no hi havia cap separació. Ell no va canviar mai de pensament ni d'actitud. Quan el catalanisme es polititzà, Guimerà se'n va aïllar absolutament, conquerint l'admiració del poble i de tots els partits polítics.
Àngel Guimerà, conjuntament amb Pep Ventura, Anselm Clavé i Enric Morera, són personatges històrics que cal reivindicar, sobre els quals es fonamenta bona part de la nostra cultura musical i popular. El denominador comú de tots ells és conrear i dignificar la cultura popular catalana molt oblidada i, en molts casos, gairebé menystinguda.
L'escriptor Lluís Capdevila va escriure: “El teatre d'en Guimerà té, per sobre de tots els altres, bellesa d'expressió, fermesa de construcció [...] un valor primari per excel·lència: el de que és, en essència i potència, poble [...] El protagonista sempre és el poble [...] i això és el que dóna a les obres del nostre poeta el seu valor d'universalitat i d'humanitat”. El director de teatre Frederic Roda diu que “Guimerà és en la literatura com la Sagrada Família en l'arquitectura: un monument”.
El dia del seu traspàs, el 18 de juliol de 1924, tot el poble català va plorar la seva mort. Barcelona mai no s'havia vist un comiat tan multitudinari. A les Rambles no hi cabia ni una agulla, com es pot apreciar en documents gràfics. Mes de 50.000 persones signaren el condol a la família. El diari Noticiero xifrava en 90.000 els catalans que assistiren a les exèquies del mestre.
Els poetes i músics Ramon Vidal Tragan i Joan Viladomat Massanas li van dedicar una preciosa i sentida sardana titulada Catalunya plora que va popularitzar Emili Vendrell i peça avui encara present als concerts de les nostres principals cobles orquestra.
Tornant a La santa espina, una atenta lectura de l'obra ens aporta també altres missatges subliminals que Guimerà va anar introduint tot hi no haver assolit la popularitat del som i serem. Per exemple, en l'acte primer hi trobem una referència a la lluita del poble català en contra d'algunes imposicions sofertes:
Nostra mare alleta els fills
que se'ls emporta la guerra;
a la mamella del cep
xucla el raïm de la terra.
En l'acte segon es canta la cançó de l'espasa. Si canviem el mot espasa per poble o país entendrem el significat d'aquesta estrofa:
Espasa contra espasa,
un poble amb dos partits:
la sang damunt la terra
fa rassa d'escorpins.
O d'aquesta:
L' espasa és valentia;
l' espasa és dignitat:
val més l'espasa a trossos
que a l'ordre d'un malvat.
Quan Guimerà va tenir enllestida l'obra, va escriure una carta al mestre Amadeu Vives, que llavors residia a Madrid, demanant-li si es volia fer càrrec de la partitura musical. ¿Per què ho va demanar al mestre Vives sabent que aquest estava immers en la producció d'un altre gènere musical en un ambient molt diferent del de Barcelona? Potser hi va influir el fet que Amadeu Vives havia estrenat feia poc la sarsuela Bohemios, que va assolir un gran èxit en unes 20 representacions (retinguin aquesta dada: 20 representacions seguides d'una obra considerada de gran èxit).
El cert és que el mestre Vives va acceptar l'encàrrec i va començar tot seguit a musicar l'obra amb gran interès mentre anava estrenant a Madrid obres sense cap valor ni ambició, escrites només per a omplir cartelleres i poder anar vivint.
Mentre això s'esdevenia, el 31 de maig d'aquell any 1906, el sabadellenc Mateu Morral atemptava amb bomba contra la comitiva reial quan retornaven a Palau després de la cerimònia nupcial.
En el context d'aquest ambient enrarit i trasbalsat, Amadeu Vives va viatjar a Barcelona per a entrevistar-se amb Guimerà i acordar les condicions econòmiques de la seva participació en La santa espina. El sistema de repartiment dels drets d'autor establert llavors a Catalunya es comptabilitzava per temporades i no, com es feia a Madrid, pel nombre de representacions. Això no va agradar al mestre Vives i va ser la causa que desistís de continuar musicant l'obra.
Llavors, Guimerà va escriure a un dels compositors més ben considerats del moment, el mestre Enric Morera, que havia musicat versos dels millors poetes catalans: Verdaguer, Maragall, Rusiñol, Carner, Segarra, amb títols també emblemàtics com L'alegria que passa, La nit de l'amor, etcètera.
És sorprenent que Morera no fos la primera opció de Guimerà tenint en compte els precedents del compositor, amb obres d'èxit i qualitat i que, a més, ja havien treballat junts. El 1892 Morera havia estrenat Dansa de gnoms, amb una gran acceptació popular, on demostrava les seves facultats diferents a la resta de compositors. L'any següent estrenava Introducció a l'Atlàntida, un llibret de Jacint Verdaguer. L'èxit d'aquestes composicions simfòniques va provocar el desconcert dels seus detractors. A partir d'aquest moment els més significats poetes i dramaturgs cercaven la col·laboració del mestre Morera. Un d'ells, el mateix Àngel Guimerà.
La col·laboració Guimerà - Morera va fer possible el que va ser considerat un gran espectacle. Es tracta del Jesús de Natzaret, una magna representació estrenada al teatre Novetats l'any 1894. Era una formosíssima tragèdia i un grandiós espectacle en 5 actes, 14 quadres i 14 magnífics decorats. El públic la va rebre amb grans aplaudiments i convertí aquella estrena, tant pels autors com per l'art català, en una indiscutible jornada de glòria. Sistemàticament es va anar representant cada any durant el temps de quaresma.
Vist l'èxit econòmic i social, Guimerà i Morera van continuar col·laborant amb obres com Les monges de Sant Aimant, Indívil i Mandoni i Catalònia, una obra de fort contingut patriòtic amb una brillant glosa d'Els segadors que culmina en forma apoteòsica. Era la primera composició del mestre amb regust de músic racial que tant ha distingit la seva personalitat. A partir d'aquesta estrena Morera s'apropava, cada dia més, a un sentiment popular i profund de catalanitat, i conrea la música i la cançó popular catalana i estableix contactes amb els esmentats Anselm Clavé i Pep Ventura.
El 1895 Morera va fundar la Societat Coral Catalunya Nova, que es va presentar l'any següent a l'Ateneu Barcelonès. Ja era un compositor estimat i admirat a Catalunya quan el 1897 va estrenar l'òpera La fada, de Jaume Massó i Torrents, i el 1899, L'alegria que passa, de Santiago Rusiñol.
Després d'uns anys d'èxits continuats, Morera va crear i impulsar el teatre líric català, per contrapesar la influència del gènere “chico” al qual s'havien passat alguns compositors catalans. A Barcelona hi havia dos teatres dedicats únicament i exclusivament al gènere “chico”, el Gran Via i el Dorado. Els teatres Principal, Romea i la Sala Mercè feien una programació habitual en català. Un dels èxits d'aquesta època va ser La nit de l'amor també sobre un text de Rusiñol.
Malgrat aquests èxits de públic, la iniciativa de crear un teatre líric català no va prosperar i Morera va decidir provar sort a Madrid, però tampoc no va aconseguir ambientar-se ni acostumar-se a aquell tipus de vida. Li van fer atraients promeses com estrenar-li l'opera Empòrium; però cap no arribà a bon port. Ell mateix defineix aquest període, 1903-1904, com a improductiu. És en aquest moment que compon la seva primera sardana, que titula Anyorança.
El 1905 retornava a Barcelona i iniciava una nova etapa de gran creativitat. Es va associar amb el pintor Lluís Graner, que el 1904 havia fet construir la Sala Mercè dissenyada per l'arquitecte Antoni Gaudí. Per explotar el flamant local Graner va crear la societat Espectáculos y Proyecciones Graner; Adrià Gual n'assumí la direcció escènica i Joan Baptista Lambert, la musical. La sala, de marcat ambient nacionalista català, es dedicava a exposicions de pintura i escultura, a tertúlies poètiques, musicals i projeccions selectes.
El mateix any del seu retorn a Barcelona Morera estrenava l'obra lírica El comte Arnau, amb lletra de Josep Carner. L'any següent, l'òpera Empòrium, amb lletra d'Eduard Marquina, estrenada amb extraordinari èxit al gran Teatre del Liceu.
És, doncs, en plena efervescència creativa que Morera rep la petició de Guimerà de musicar La santa espina. Probablement el fet que Amadeu Vives hagués desistit de fer-ho encara va motivar més Morera, atesa la rivalitat entre els dos compositors.
El llibret de l'obra va ser editat per la impremta La Renaixença i va tenir una molt bona acceptació, com ho demostra el fet que en molt poc temps se'n fessin 4 edicions. Jo disposo d'un exemplar de la segona edició d'aquesta obra, datat el 1907.
Morera va estructurar la música de La santa espina en tres grans blocs: el primer és el bloc folklòric, el segon el bloc màgic -la música dels encantaments i dels cors de bruixes i l'entrada de la sirena- i el tercer el bloc líric o de música lliure. Aquests tres nivells estan totalment diferenciats, la qual cosa dóna a l'obra una gran varietat. La diferenciació és a tots nivells, d'orquestració, rítmica i harmònica, amb la qual cosa es demostra el gran talent d'Enric Morera.
Recordem que l'obra està classificada com una rondalla. La definició dels mots rondalla i conte és pràcticament la mateixa, només es diferencien en la duració. El conte es una narració curta i destinada bàsicament a distreure la mainada. La rondalla és una narració llarga amb el mateix objectiu. Però ni en un conte ni en una rondalla era previsible introduir uns versos amb la força del som i serem ¿Es tractava, doncs, d'una al·lusió directa a la hivernació del nostre poble durant quasi dos segles? Passada la Renaixença, ¿s'havia d'entendre com una confirmació del nostre ressorgir? Si no, és estrany que l'insigne Àngel Guimerà escollís una rondalla, un innocent conte, per incloure-hi aquest missatge tan contundent.
L'obra comença girant a l'entorn d'una masia catalana a les darreries de l'estiu. És època de verema, que concentra l'atenció i l'esforç de tots. La Maria, donzella de la casa, surt a collir flors boscanes per oferir-les a la imatge de la verge que té a la seva cambra. Triga més del compte i els pares comencen a passar ànsia. La Maria, amb el cistell ple de flors, es troba amb el mosso Gueridó que l'ajuda a fer un ram. La Maria no troba res per lligar el pomell i se li acut lligar-lo amb un escapulari que contenia una relíquia de la santa espina. En Gueridó, a més d'ajudar-la, pretén besar-la. La noia, sorpresa per la gosadia d'en Gueridó, crida i demana ajuda.
Per aquest atreviment en Gueridó és acomiadat de la masia. Abans de marxar vol un record de la Maria i d'amagat es queda el ram. Consolat amb la toia, comença a caminar tota la nit sense parar fins a arribar a una vall profunda i negra prop del mar. És la nit que les bruixes i els bruixots fan la seva assemblea. Descobert pels assembleistes, es converteix en l'objecte de les seves malifetes i diversions. El nomenen rei, a pesar de les objeccions i excuses d'un esparverat i atordit noi. Fet i dit, transformen les seves sabates en vaixell i el transporten mar endins fins a arribar a una illa on hi ha un príncep que ha de ser coronat rei.
Abans, però, de coronar-lo, li posen una condició: si en el decurs d'un any no fa cap petó a la noia estimada serà rei per sempre; en cas contrari, ho perdrà tot.
Mentrestant, el príncep Arnolt i la seva escolta es dirigeixen a visitar a la sirena Rosa Vera, l'estimada del príncep, i topen amb les bruixes. Resultat: la màgia ha convertit en palmeres el príncep i tota la seva cort. Així ja hi ha via lliure per coronar rei Gueridó. El despullen i llencen la seva vella vestimenta, el pomell de flors i l'escapulari. Ja vestit de vint-i-un botó, arriben els magnats del país del príncep Arnolt i s'emporten Gueridó per a coronar-lo rei. Ells no saben que és un suplantat.
La sirena Rosa Vera torna el pomell a Gueridó i aquest, en agraïment, la fa patge i la converteix en la seva persona de confiança. La sirena, amb la seva autoritat, fa portar vaixells de donzelles al palau perquè el rei s'enamori, però passen els dies i tot continua igual. Ja a punt d'esgotar el termini d'un any i enmig d'un pessimisme generalitzat, arriba un vaixell de donzelles de l'Empordà, i entre elles, la Maria. El capità del vaixell fa una descripció del lloc de procedència de les donzelles. Mentre escolta el relat, Gueridó va recordant la seva pàtria, els seus pares, la Maria, les vaques, les muntanyes de Montserrat, les platges de la Costa Brava. Amb llàgrimes als ulls, creu que està somniant.
El llibret descriu l'escena dient: “La música s'ha anat significant cada vegada més catalana i de cop entren a escena una munió de xicotes de la nostra terra. Les noies catalanes canten el següent davant d'en Gueridó:
Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
sota la capa del sol. Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas;
i canta encara la terra entera,
i canta que cantaràs.
Les donzelles ballen una sardana mentre el rei va recordant. Passejant enmig d'elles descobreix la Maria. Ràpidament la converteix en la seva esposa, però ella dubta que ell sigui el vaquer. La Rosa Vera, vestida de patge, descobreix l'encantament a la Maria i mentre van tocant les 12 de la nit s'acaba l'encanteri, al temps que a la Maria, corpresa de tantes emocions, li agafa un cobriment, cau als braços de l'estimat que li fa un petó i es desfà l'encanteri.
Com poden, comprovar aquest final sembla copiat del conte popular La ventafocs. Cal dir, però, que la versió catalana d'aquest conte no va ser publicada fins al 1909, en traducció de Lluís Via i amb il·lustracions d'Apel·les Mestres. O és una coincidència o Guimerà coneixia alguna versió anterior escrita en francès o alemany.
L'estrena de La santa espina era prevista per al dia 17 de gener de 1907, a 2/4 de 10 del vespre, al Teatre Principal. Però el dia de l'estrena, quan ja s'havia venut l'aforament de tres actuacions, va sorgir el primer problema. L'obra comportava considerables dificultats en els decorats i els quadres. Tant és així que es van veure obligats a ajornar l'esdeveniment 48 hores. Així, el dissabte 19 de gener de 1907, a les 9 del vespre, s'estrenava finalment, al Teatre Principal de Barcelona, la rondalla La santa espina.
Les millors obres del moment es representaven durant no més de dues setmanes; com les sarsueles i les obres de caràcter còmic ¿Recorden el nombre de representacions seguides de Bohemios, considerada un gran èxit? Van ser 20. Doncs bé, de La santa espina, tot i ser temps de quaresma, es van fer 130 representacions seguides, quan s'havia previst fer-ne màxim una cinquantena. Va ser la pressió popular la que va obligar mantenir l'obra a l'escenari del Teatre Principal, un fet que es va anar repetint quan l'empresa anunciava el final de les representacions.
La primera crítica de l'obra la va publicar el setmanari Cu-cut! del dia 24 de gener de 1907 i deia: “S'ha estrenat al Principal La Santa Espina muntada per en Graner, tocada per l'orquestra baix la direcció d'en Lambert, cantada pels cantants. Amb tants elements, podem comptar si n'hi ha de temes a l'obra. Homes que es tornen palmeres, palmeres que es tornen homes, sabates que naveguen, bruixes que van a cavall de les escombres, pastors que es tornen reis, sirenes que es tornen patges, mores amb calces, catalanes amb mangots, catalans amb barretina, jota, ball moresc, sardanes, comparses i fins palaus encantats que encanten al públic. Tot això sembla un bullit. Doncs si van a veure l'obra veuran que no ho és i aplaudiran de debò, perquè és un goig pels ulls, satisfacció per les orelles i esplai honest per l'esperit que s'hi sent bressant d'una manera serena i dolça. La Santa Espina s'ha de veure”.
La revista setmanal L'escena catalana del dia 26 de gener li dedica una plana sencera. Poques obres tenen aquest tractament. Diu, per exemple: “Amb un assumpte completament català, que respira ambient de casa, la fantasia del nostre dramaturg eminent s'ha esplaiat a terres llunyanes i fins allí ha procurat fer arribar les nostres cançons, els nostres costums i les nostres idees”.
Tradueixo resumint del castellà el comentari que sobre La santa espina fa José Llort, en la biografia que va escriure de Guimerà, publicada l'any 1979. Diu: “La santa espina és una obra de les dites de màgia però creada amb tanta originalitat que constitueix un nou camí per al teatre líric. No és una sarsuela a la castellana. És un deliciós conte literari, escrit amb mà mestra i que, a més d'entretenir petits i grans, introdueix el cant d'un himne fervent d'amor a la pàtria”.
Cap obra fins al moment no havia superat les dues setmanes a escena. De cap obra, a petició popular, se n'havien fet tres representacions en dies festius i sistemàticament totes les representacions de nit. El diumenge 8 de març, excepcionalment, se'n van fer cinc representacions. El dilluns 18 de març la companyia Espectacles i Audicions Graner publicava aquesta nota: “Últimes representacions irremissiblement en dies de festa de La Santa Espina”.
Però dos mesos després de l'estrena continuava l'èxit de l'obra. El dia 20 de març, a les 5 de la tarda, es representava la funció especial número 100 amb un homenatge als autors.
El públic continuava assistint a les representacions de La santa espina. Finalment, el 16 d'abril, després de 130 representacions, es va fer la que, presumiblement, havia ser la darrera.
Però abans d'acabar l'any, concretament el dimarts 10 de desembre de 1907, l'empresa del Teatre Principal anunciava la reposició de La santa espina l'èxit més gran del Teatre Líric Català. Durant les festes de Nadal va continuar la seva presència a l'escenari.
A mitjan gener de 1908 la premsa anunciava: últimes representacions de La santa espina. Però novament serà la presència i la pressió de públic el que mantindrà l'obra damunt l'escenari. Fins a arribar finalment a la darrera representació, el diumenge 22 de març de 1908. Comptant totes les representacions es pot assegurar que s'apropen a les 220 i que, a la seva època, va ser l'obra més representada del teatre líric català que es guanyà el cor dels catalans.
La primera instrumentació per a cobla de la sardana La santa espina no la va fer Enric Morera. S'han donat els noms de Josep Blanch Reynalt i Cassià Casademont, però Antoni Torrent ens ofereix prou arguments per creure que la primera de les diverses instrumentacions que es coneixen la va fer el compositor de Peralada Josep Serra Bonal.
Que aquesta sardana es va fer aviat molt popular ho demostra el fet que, com queda també argumentat per Torrent, ja el 1907 va ser enregistrada per la cobla La Principal de Peralada, en un disc de 78 rpm del segell Zonophone i que és el primer enregistrament d'aquesta històrica composició musical, que ha estat interpretada per totes les masses corals del nostre país i per gran nombre de cantants solistes de totes les èpoques i estils. Se n'han fet molts enregistraments: vocals, corals, instrumentals, orquestrals. És una obra emblemàtica que actualment encara s'utilitza com a darrera peça en concerts, tant corals, com de cobla i d'orquestra.
Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, 1923-1930, es va prohibir la interpretació d'Els segadors i el poble el substituïa per La santa espina fins que també va ser prohibida. El decret de prohibició emès pel general Carlos de Losada, governador Militar de Barcelona, diu que la prohibeix: “Por ser un himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones he acordado prohibir que se toque y se cante en la via pública, salas de espectáculos y sociedades, en las romerias, o reuniones campestres, preveniendo a los infractores que procederé a su castigo con todo rigor”.
Certament, han passat cent anys de l'estrena de La santa espina i han canviat moltes coses. El teatre líric català va desaparèixer dels escenaris arraconat pel pas del temps i les noves modes imperants. Però la lletra i la música de la sardana La santa espina s'ha mantingut i es manté com a un símbol del que hem estat i del que volem continuar sent: “gent catalana, tant si es vol com si no es vol”.
Però en aquest país nostre, sempre a mig fer i a mig destruir, sempre immersos en la difícil tasca de reconstrucció nacional, lluitant contra la descatalanització, és a dir, contra la seva destrucció, amb tot el que comporta de degradació cívica i cultural, necessitem, avui més que mai, un exercici constant d'afirmació nacional que ens mantingui en forma per afrontar la històrica, progressiva i persistent acció espanyolitzadora que de fora, i també de dins, ens amenaça.
Amb més dificultats de les previstes, a poc a poc hem anat recuperant “el nom de cada cosa”, els símbols, la personalitat i el tarannà que ens és propi, gràcies a la tenacitat de la gent del poble que és, en definitiva, qui salva o condemna un país. Això, però, no ens ha de fer oblidar que aquesta personalitat pròpia va voler ser esborrada per sempre i que, segurament, molts encara no han desistit de fer-ho. La necessària reconciliació no té res a veure amb l'amnèsia col·lectiva. Cal recordar i, en conseqüència, actuar.
Hem de tenir sempre present que venim de lluny i que volem anar més lluny encara. Amb el pas dels segles hem creat els nostres símbols, signes visibles de la singularitat del nostre poble: el senyal heràldic de les Quatre Barres; el Bon cop de falç!... del nostre himne nacional; la memòria reivindicativa de l'Onze de Setembre; el pelegrinatge cívic i espiritual a Montserrat; el respecte per les nostres institucions de govern; la tradicional festa de Sant Jordi; la sardana com a màxima expressió de la germanor i la democràcia; la unitat del Països Catalans representada pel Pi de les Tres Branques; l'afirmació col·lectiva enfront de l'individualisme amb l'entre tots ho farem tot dels castellers que amb força, equilibri, valor i seny aixequen els seus castells i, per damunt de tot, el símbol dels símbols: la Pàtria, aquesta nostra, petita pàtria, que, com ha deixat dit el conciutadà i insigne poeta Joan Oliver, somniem completa.
La naixença d'un poble, d'una nació, no es produeix de cop i volta, sinó que és el fruit d'una gestació de segles. Cal una personalitat configurada per components genètics i geogràfics, un temperament capaç de demostrar unes condicions diferenciadores i una llengua pròpia per expressar els sentiments derivats d'aquesta personalitat.
Quan la gestació i maduresa d'aquests trets propis: caràcter, personalitat i llengua assoleix un nivell òptim, s'inicia el procés d'independència política. La reivindicació de la nostra personalitat no és, per tant, un caprici promogut per una determinada situació política, no és solament un desig, sinó una afirmació de la nostra personalitat nacional iniciada amb la marxa cap a la independència dels comptats catalans i enfortida per un renaixement cultural centrat inicialment als cenobis de Ripoll i Cuixà. Pàtria mil·lenària forjada als embats de la història cercant sempre la llibertat i la grandesa. Un llarg rosari de fets i gestes que han marcat el seu esdevenir. Una llarga lluita per la llibertat, sempre amenaçada, sempre reivindicada.
Som i serem gent catalana/ tant si es vol com si no es vol/ que no hi ha terra més ufana/sota la capa del sol va escriure fa cent anys Guimerà. Avui potser escriuria Som i serem gent catalana/si hi ha algú que encara ho vol/perquè no hi ha terra més castigada/dins de l'estat espanyol.
Que ho som de gent catalana és un fet elemental, primari, indiscutible. Ara, que ho siguem en el futur sempre dependrà de la nostra voluntat de voler-ho ser. Fa uns mesos, en aquesta mateixa sala, l'admirat historiador Josep Termes deia que el catalanisme no estava en perill perquè estava present, encara que fraccionat, en el discurs polític d'alguns partits. El que realment està en perill és la catalanitat. La catalanitat com a signe d'identitat. Una identitat que, segons alguns, és la causa dels nostres mals, que s'apagui la llum, que no funcionin els trens, que l'aeroport sigui un caos i que es col·lapsin carreteres i autopistes.
Però, el cert és que el fet històric d'una nació catalana independent és indiscutible. Ho havíem estat fa mil anys, ho hem volgut tornar a ser en períodes molt concrets de la nostra història col·lectiva i tenim el dret de continuar-ho intentant.
Però, fem el que cal per defensar la nostra catalanitat? Molt sovint, alguns esdeveniments em fan meditar sobre la nostra actitud i tinc la sensació que, en general, aquesta no es correspon al concepte d'exigència que les circumstàncies del nostre país requereix. Que obeeix més a una disposició emocional, a un sentiment sensorial que no es tradueix en accions vers l'exercici pràctic del dret nacional.
Hi ha una gran diferència entre sentir-se nacionalista i ser nacionalista. Hom pot sentir-se nacionalista pel fet de penjar la senyera al balcó cada 11 de setembre. El sentiment és una actitud mental, que guardem dintre de nosaltres mateixos i que només exterioritzem a impulsos del nostre estat d'ànim o per alteracions de l'esquema emocional.
Així, davant d'algunes provocacions que sovint l'ataquen, reaccionem i expressem el nostre disgust amb una vehemència desproporcionada si la comparem amb la passivitat en què portem a la pràctica l'acció nacionalista. Potser és perquè no tenim ben assumit el concepte de nació i el dret inherent de tota nacionalitat a construir el seu estat independent. En plena democràcia, encara ens imposa el parlar d'alliberament nacional, condició bàsica per assolir la plena independència. Per això embolcallem els nostres sentiments amb un nacionalisme passiu, conservador, que actua a la defensiva davant d'un altre nacionalisme actiu, absorbent i agressiu. Segur que molts tenim clar el fet diferencial, territori, llengua, costums, i sabem que aquests són determinants en el concepte de nacionalitat, però això sol no ens fa ser nacionalistes. Per ser-ho cal materialitzar els sentiments en accions. Accions polítiques, lingüístiques i culturals per preservar i potenciar precisament aquests trets diferencials que, sembla que almenys sentimentalment, tenim tan ben assumits. Cal defensar la pròpia llibertat d'una manera plena i absoluta. I és sota aquest principi de plena llibertat individual que hom pot sentir-se solidari amb els altres pobles i no al revés, com molts ens volen fer creure.
Caldria que la nostra catalanitat no necessités bastes provocacions per emergir de dintre el nostre subconscient. Hauríem de ser capaços de comprendre que no són més que un reflex d'intencions molt més profundes i molt més perilloses per a la nostra identitat col·lectiva. Caldria, doncs, traduir els sentiments en accions dirigides a enfortir tots els elements: territori, història, llengua, drets, costums, cultura, etc., enfortint-los tant i tant que cap provocació no aconseguís alterar gens la solidesa dels seus fonaments.
Accions per a les quals no calen consignes, que poden dependre de nosaltres mateixos, perquè la vida diària ens porta a situacions que ens permeten exercir els nostres drets nacionals, molts dels quals reconeguts per lleis, que la nostra “precaució” no ha ajudat gens a desenvolupar fins als límits de la legalitat.
Cal, per tant, passar dels sentiments a les accions. Del catalanisme passiu a la pràctica de la catalanitat, perquè el territori és Catalunya, la nostra llengua i cultura són catalanes, perquè nosaltres som catalans i això no és només un sentiment, és la constatació d'una realitat que ens ha fet tal com som.
Cal, doncs, que reivindiquem la nostra catalanitat, que exercim a tothora i en tot moment de catalans i que cada Diada Nacional sigui un nou punt de partida, un nou motiu que ens comprometi a continuar lluitant per la llibertat, la justícia, la pau i la solidaritat.
Lluís Subirana
|
