REFLEXIONS SOBRE ECONOMIA CATALANA EN OCASIÓ DE LA COMMEMORACIÓ DE L'ONZE DE SETEMBRE
1.- Voldria en primer lloc agrair l'amable invitació de l'Ajuntament de Sabadell per intervenir en aquesta sessió commemorativa de la Festa Nacional de l'Onze de Setembre.
Em sembla que palesar el context en què es desenvolupen els fets que esdevenen en la vida d'un poble, tot aportant les obligades referències europees, ajuden a comprendre els mancaments o potser els encerts d'una història, singularment dels episodis que ens poden afectar més sensiblement.
Per exemple, recordo que una vegada el malaguanyat Ernest Lluch -que tant va fer perquè arribéssim a comprendre el que suposava per a Catalunya decantar-se per Carles III enfront dels Borbons- em va fer adonar que el 8 de setembre de 1713, en plena guerra a Barcelona, Climent XI va publicar la important butlla Unigenitus, en què es produeix una condemna formal del jansenisme. El jansenisme tingué influència a Catalunya i a València com és el cas de Maians, del bisbe Climent de Barcelona, dels Torres Amat i del bisbe Fèlix Amat, fill de Sabadell, precisament.
La Guerra de Successió representa, d'altra part, el darrer moment que Catalunya va exercir la seva pròpia política exterior, no subordinant-la als interessos d'altres pobles, singularment espanyols. Resultat d'aquesta aproximació exterior, en particular, a Anglaterra fou el tractat de Gènova, negociat pels representats catalans amb els representants anglesos.
Vaig proposar als organitzadors de l'acte d'avui que el centréssim en els aspectes econòmics, partint del que significaven el 1714 i fent algunes referències inexcusables al dia d'avui. Em semblava del tot adient si prenem com a data de partença l'ensulsiada de 1714, que avui commemorem. Crec que no és del tot forassenyat.
Són quatre les breus notes que tinc previstes per tal d'organitzar aquesta meva intervenció. La primera es referirà a l'arrencada d'un llarg procés econòmic que definirà alguns dels trets significatius de la nostra història posterior. La segona nota respon a un desig de mirar els fets de la vora, sense deturar-nos en falses aparences. La tercera remarcarà algunes de les dificultats on ha topat aquest descabdelladament de l'economia d'aquest país. La quarta advertirà sobre el present.
Exposaré un punt de vista que no tracto que vostès comparteixin, sinó que intentaré que el prenguin en consideració.
2.- La meva primera nota introduirà el llarg procés econòmic que d'una certa manera comença l'economia catalana en el segle XVIII. Això defineix un dels trets de la nostra societat i per tant ens porta a un dels problemes d'identitat, paraula de la qual s'ha abusat ben sovint i que em penso que caldria de precisar.
Quina és en aquest sentit l'aportació de 1714?
En realitat, després d'un llarg període de prostracions, cap al 1600 es dóna un cert enlairament de l'economia de la qual podríem destacar quatre fets, no tots de naturalesa netament econòmica.
Primer. L'economia catalana rural sembla que surt definitivament de la llarga crisi que arrossegava des la pesta del segle XIV i els conflictes del segle següent.
Segon. Hi hagué una desviació dels corrents comercials de la Mediterrània, i ara el port de Barcelona esdevenia de nou un centre comercial d'importació de grans i peix salat i d'exportació d'alcohol. Aquesta situació es reblà quan les guerres amb França d'anglesos i holandesos de 1672 a 1702 van deixar França fora de joc.
Tercer. La població catalana es duplica entre 1500 i 1700.
Quart. Calen aquí les idees republicanes, pròpies d'Anglaterra i dels Països Baixos, que privilegien la societat civil i la xarxa de relacions social i econòmiques que la descabdellen.
Aquests fets pressionaren Catalunya en una certa direcció i aquestes pressions forçaren comportaments actius de presa de decisions que havien d'afectar el futur nacional, amb una opció clara i ambiciosa d'integrar-se al món tal com era entès al centre d'Europa, on els catalans es trobaven inserits per necessitats comercials. Com a resultat de tot plegat, atent observador de la societat que viu, Antoni de Capmany va escriure: “Los catalanes son industriosos por espíritu de imitación, reunidos en pueblo, en comunidad nacional”.
Això ens duu a descobrir de manera realista el que podríem entendre per identitat nacional. Identitat no pas basada en els fets d'un passat més o menys reconstituït o imaginat, sinó forjada en una capacitat de decidir al màxim, ateses les condicions exteriors sobre les quals no es pot seriosament incidir. Aquesta capacitat de decidir afaiçonà una realitat que tindria llarga durada.
Efectivament, el 1714 la guerra es perdé, però les raons socials i econòmiques que expliquen el decantament de la guerra cap als Àustries continuaven responent a unes tendències a llarg termini de les societats centreuropees que, doncs, persistiran. Els fets que succeïren -primer la impressió de les indianes, després la filatura un cop es va prescindir de les importacions de fil de Malta i la importació de cotó americà i finalment l'aparició de “botigues”, de tallers i fàbriques- anaven preparant el país per poder assimilar -com cap altre territori peninsular- la primera Revolució Industrial a mitjan segle XIX, una revolució basada en el desplegament de la indústria tèxtil i la posterior expansió del ferrocarril. És aquest, en síntesi, un camí i una opció que si perdé la guerra, en canvi encertà a endevinar una tendència que començava a configurar l'Europa moderna, econòmica i civil. Catalunya aprenia a bastir una indústria dominant que expressava el potencial del creixement de la productivitat, a incorporar canvis tècnics a màquines que convertien o transmetien energia i a introduir un sistema de comunicacions nou que expandia el mercat.
Però aquesta capacitat de decidir cal que vagi acompanyada de l'acció d'un Estat, d'una actuació pública. I a aquesta cal confiar-li dues missions principals. En primer lloc, organitzar les regles del joc a través del dret, i, en segon lloc, transformar a través d'un sistema d'impostos els guanys de la productivitat en un sistema de despesa pública capaç de finançar la cohesió social i la productivitat d'un territori en inversions en les infraestructures socials i econòmiques.
Com es comprèn fàcilment, aquesta intervenció pública no es demana únicament per raons de justícia, sinó per exigències d'eficàcia. I avui en dia, més que mai.
En efecte, després de la moneda única, les relacions entre països depenen dels costos de producció que es coneixen com a absoluts i la importància internacional d'un territori de cara a l'esdevenidor no es mesura tant pel cost dels recursos naturals o de la mà d'obra com per la productivitat, una part molt decisiva de la qual depèn de la formació i de la salut de les persones i de les infraestructures de comunicació en el territori i fora i de conservació dels recursos de què hom disposa. És a dir, de la productivitat aportada per aquest territori.
3.- La segona de les meves notes convida a mirar les coses una mica de la vora.
La paraula “embolicar” té dues accepcions; d'una banda, expressa “aconduir un objecte o diferents objectes plegats, embolcant-los, fent-ne un bolic”; d'altra banda, significa “un objecte, ficar-se entre altres d'entre els quals és difícil de destriar-lo, de separar-l'en”. Potser embolicar una cosa, embolcar-la, vol dir amagar-la i fer-ne impossible la tria. Cal malfiar-se finalment de les aparences.
Hom parla que l'economia espanyola presenta unes taxes de creixement per sobre de les economies que integren la Unió Europea; això sol ser cert en períodes d'expansió, en canvi en moments de recessió les taxes espanyoles solen estar per sota de les mitjanes europees. A Espanya, durant els períodes d'expansió, el creixement econòmic ha estat basat en un augment de l'ocupació i n'han estat víctimes la productivitat del treball i la relació capital- treball que mesura la capitalització de l'economia. En canvi, en períodes de recessió, les reestructuracions que aquesta comporta, es produeix un augment de la productivitat del treball i un augment de la relació capital-treball, efecte en aquest cas del procés racionalitzador.
Per acabar de donar-ne el quadre podem dir que la formació de capital fix públic en relació al Producte Interior Brut cau des de 1995, quan a més es parteix d'una baixa proporció d'inversió en capital fix i en recerca i desenvolupament en la producció, indicadors aquests que assenyalen el potencial de creixement d'una economia. A més la meitat de la formació de capital privat és residencial en un 50 % i la relació capital- treball ha disminuït.
Comprendran que el panorama, per bé que a curt termini pot mostrar taxes elevades de creixement i taxes elevades de benefici, és d'una fortalesa ben descriptible, perquè el creixement potencial d'una economia depèn de la seva capacitat d'acréixer a llarg termini la productivitat del treball per l'augment de capital i la incorporació del canvi tècnic.
Anem a Catalunya. Catalunya és un país de reduïdes dimensions físiques. Com qualsevol país amb aquestes característiques, la seva capacitat de creixement ha de basar-se en augments de productivitat, per capitalització de l'economia que incorpori canvis tècnics i per expansió de la demanda exterior. I això ha estat una constant de la història del nostre país.
Ja el segle XIX hi ha un esforç d'adaptació de l'estructura productiva interior a la divisió del treball que es fa al continent, mobilitzant a aquest efecte els recursos productius. El professor Valls Junyent ho ha resumit admirablement i no em resisteixo a llegir-ne la síntesi que en fa:
“En definitiva, la trajectòria d'aquest grup de negociants forjat entorn d'una important botiga de teles barcelonina -la de Tomàs Llimona- posa de manifest una marcada vocació industrial del capital comercial català durant les darrers dècades del set-cents. El gran comerç barceloní, que tenia un peu ficat en el comerç del Nord d'Europa, mentre que cada vegada recolzava amb més força l'altre sobre el circuit colonial, va veure que podria treure profit d'aquesta situació penetrant en el ram de la fabricació d'indianes. En les fàbriques d'aquest sector es combinava la fabricació d'indianes de cotó (articles comercialitzats principalment en el mercat peninsular) amb el pintat de teixits de lli importats (col·locats a les colònies americanes).Va ser aquesta segona activitat la que en un primer moment va poder temptar el capital comercial català, que es proposava d'actuar com a intermediari entre l'àrea nord-europea on adquiria teles de lli blanques -com a contrapartida de les voluminoses exportacions d'aiguardents- i el mercat colonial americà on s'havien de vendre un cop pintades a les seves pròpies fàbriques... Ben aviat, però, les cases de comerç es degueren adonar que important cotó en floca com a retorn de les exportacions de pintats que feien cap a les colònies podien tancar el cercle: seria la manera de trencar la dependència tradicional que l'activitat estrictament cotonera de les seves fàbriques tenia de la importació de cotó filat maltès. El cotó americà un cop filat seria utilitzat en les pròpies fàbriques d'indianes per la fabricació de teixits de cotó pròpiament dits.”
Aquest text és extraordinàriament il·luminador per entendre a la pràctica aquesta dialèctica entre producció interior, canvis productius i demanda exterior. I així sembla que ho entengueren els nostres antecessors justament al voltant de la data que avui commemorem. Però aquest és precisament el camí que calia emprendre. I després prosseguir.
En l'actualitat -i en paral·lel amb el panxacontentisme hispànic que abans he esmentat- a Catalunya ens vantem de moltes coses, algunes superficials, tanmateix. Certament la taxa de creixement de l'economia catalana de mitjan anys vuitanta a finals del noranta fou d'un 3.67 % , quan a la mitjana de la Unió Europea fou tan sols d'un 2,41 %, fet que suposà que el producte per càpita mesurat segons paritat de poder adquisitiu passés a representar durant aquells anys del 89,2 % al 100,4 % de la mitjana comunitària. Però, en canvi, la productivitat del treball que es mou segons els patrons espanyols de 1976 a 1986, augmentà encara per sobre d'Espanya però per sota de la regió de Madrid a partir de 1986.
Hom remarca a més el dinamisme de l'economia catalana lligada a les exportacions, conseqüència indefugible del que fa un moment he indicat. I és veritat. Catalunya exporta de l'ordre d'un 70 a 80 % de la seva producció i un 39 a 43 % a l'estranger. Les quatre primeres empreses industrials exportadores representen gairebé el 38 % del valor de les exportacions. Com que aquestes empreses són especialment de capital foraster podríem concloure que les condicions productives particulars de Catalunya, atès que la producció local tendeix en gran part a servir un mercat global, atreuen uns capitals que són l'explicació fonamental de les exportacions catalanes. És a dir, inversió estrangera és equivalent a exportació d'una mena de productes, aquells que es poden obtenir aquí en millors condicions segons les característiques d'una demanda transnacional.
Les condicions productives d'un territori concret -com és el cas de Catalunya- són definides per la productivitat territorial -que abans he definit- i el nivell de salaris. La comparació d'aquestes condicions productives amb les d'altres territoris explica moviments de capital i naturalesa dels béns exportats. El cas relativament recent de Lear i la seva conducta respecte a les seves instal·lacions aquí, a Cervera o a Roquetes i Valls, poden donar-nos un exemple concret del que acabo de dir.
En correspondència amb tot això, quina és l'actitud de les inversions catalanes fora? Encara que les xifres poden variar per circumstàncies anecdòtiques, l'any 2001 representaren el 4.75 % de les totals de capitals espanyols, enfront del 79 % de la regió de Madrid. Aquí se'n podria fer també algun comentari, que dissortadament no respectaria les limitacions de la meva intervenció.
4.- La meva tercera nota apunta cap a les dificultats. Des del seu naixement, l'anàlisi econòmica ha estat caracteritzada com una “ciència trista” -“dismal science”- entossudida a mostrar els aspectes pessimistes de la vida. Per això ara he de fixar-me en les dificultats i els límits de l'evolució de l'economia catalana.
Per tant, aquesta nota ens duu enfront dels murs. Una murs no pas per lamentar-se'n sinó per perforar-los, si per cas. Mai però sense ser conscients de les limitacions. L'enfrontament de la testa humana amb els murs sol manifestar pedres impertorbables enfront de la feblesa humana.
Successius murs han interromput una marxa de la nostra economia, que com totes les economies del món, requereix una certa continuïtat.
Faig notar la decisiva importància dels impulsos dels industrials, comerciants, empresaris a avançar-se a la demanda, influint-la, rebaixant costos -sobretot per la via d'augments de la productivitat- o millorant la qualitat.
Aquest augment de la productivitat i aquest domini sobre la demanda signifiquen augments de la productivitat lligats a l'expansió del mercat. D'aquesta manera floreixen les innovacions de procés, no de producte, de caràcter incremental, que es descabdellen en el marc de canvis radicals de llarga durada. A aquestes innovacions de procés hi està més donada una economia com aquesta de què parlem, per la pròpia naturalesa de l'activitat investigadora i innovadora que es desenrotlla al seu redós i que l'allunyen de grans canvis tècnics.
I aquí les ruptures històriques o els canvis en les regles de la política econòmica espanyola -per la política industrial perseguida per l'Estat o la política monetària del Banc d'Espanya- han estat funestos. Però també els trasbalsos polítics tan freqüents a Espanya: pensem en la persecució del liberalisme polític -que suposà l'exili dels industrials liberals durant el trienni liberal, com els Rull, els Ardèvol o els Bonaplata- les carlinades, la Guerra de Crimea, les dues guerres mundials, la Guerra Civil, l'autarquia etc.
Però aquests esdeveniments no expliquen únicament el nul aprenentatge en la conducció de la millora de la productivitat a causa de la curta durada de les ocasions d'ensinistrament empresarial, sinó que a més han suposat la desaparició de sectors sencers de l'activitat econòmica que han passat a mans forasteres o han desaparegut en l'oferta productiva domèstica. Recordem el cas del sector de les motos nascut els anys quaranta i cinquanta del segle passat, que s'esllangueix com a indústria pròpia a finals del setanta començament dels vuitanta; o l'electrònica de consum, generada els seixanta i setanta i escombrada a finals dels setanta, i altres casos.
A part de les ruptures esmentades, podríem aportar algunes consideracions que estimo que tenen una certa importància:
-La xarxa de comunicacions i de distribució. Si el XVIII les comunicacions entre el port de Barcelona i els altres ports catalans i la xarxa de venedors que s'estenia pel territori bastaven, després fou desesperant l'absència d'Estat en obviar-ne llur manca. El segle XIX ens aporta l'exemple desesperant del Pla de carreteres de la Diputació de Barcelona i la seva paralització fins a desànims creixents; la manca d'entesa dels promotors locals, també en l'expansió dels ferrocarrils, encallats a més per la insuficiència de carreteres complementàries. En la història apareix el rol clau que juga la ciutat de Barcelona -o que hauria de jugar- en la vertebració d'un centre administratiu i comercial per al territori i per a les relacions exteriors d'aquest territori.
-L'accés a la tecnologia i la formació. No cal insistir en el paper dels centres de formació aplicats a la vida econòmica; això ha esdevingut gairebé un tòpic. En la primera onada industrial, centrada entorn del tèxtil, i concretament entre 1867 i 1899, Catalunya exercí un monopoli espanyol en l'ensenyament industrial superior: l'Escola Industrial, l'Escola Mercantil i Industrial de Sabadell, l'Escola del Treball a Barcelona, l'Escola d'Arts i Oficis a Vilanova i a Terrassa, etc. Es pogué comptar amb tècnics d'alt nivell que introduirien avenços notables. Aquesta tradició explica el desenvolupament d'empreses con Hispano-Suïssa i Elizalde en la segona onada.
No voldria repetir el que ben segur tots hem llegit als diaris sobre la migradesa de les despeses en educació a Catalunya (815 $ per habitant) enfront del conjunt espanyol (927), de trist paper enfront de la mitjana comunitària (1.174). També les despeses de recerca i desenvolupament aprofundeixen la desesperació: 1.1% a Catalunya, 1% a Espanya, 1.6% a Madrid, 1.2% al País Basc, 1.8% a la mitjana OECD.
-Finançament. Un lent procés, del XVII fins ara, explica l'evolució descriptible dels bancs catalans, resultat de moltes causes lligades algunes al propi tipus de desenvolupament econòmic de Catalunya i a l'absència del paper mobilitzador que representaren per tal de vehicular el cobriment de les necessitats financeres de l'Estat; en canvi, l'èxit ben indescriptible de les caixes. Voldria només fer notar que els sistema bancari es irreemplaçable en força casos com a mecanisme d'obtenció de recursos del sector productiu i per a la seva continuïtat.
L'entrada de capital estranger, petita durant el tèxtil -excepte quan les mesures proteccionistes l'estimulaven- creix en la segona de les onades industrials amb la química i amb l'electricitat. En el cas de l'electricitat, ja el capital estranger hi és present davant de la no resposta domèstica en dues de les tres primeres iniciatives de les centrals, l'evolució de les quals arriba fins avui pràcticament.
-Els serveis públics. El rol de l'Estat en aquests sectors es decisiu, primer com a espectador, després com a empresari i ara com a regulador, un cop acceptada la moda privatitzadora. I aquí les relacions entre les empreses catalanes -pioneres, d'altra part- en els telèfons, l'electricitat i el gas, i les corresponents empreses i organismes de l'Estat no han estat massa felices, ni en el procés de nacionalització de les que eren privades -portades a Madrid- ni en el subministrament de recursos o amb la seva distribució, o en l'elecció del recurs energètic a privilegiar.
5.- Finalment, la meva darrera nota es refereix al canvi de pell que suposa la nova onada tecnològica que sembla donar-se arreu dels anys noranta del segle XX ençà. Naturalment, Catalunya, que més aviat ha reeixit en la incorporació als canvis tècnics i econòmics del passat, es troba davant una transformació radical de les estructures productives. Aquesta tercera onada suposa la penetració definitiva de les pràctiques capitalistes a sectors com els serveis que en un part important prosseguien encara a la segona meitat del segle passat segons esquemes precapitalistes i artesans. Certament, ara bancs i empreses de transport ja no són casos aïllats en el món dels serveis: organitzacions de serveis que es venen segons les tècniques de comercialització industrial, emprant treball seriat aplicat a instruments que incorporen canvis tècnics d'un dinamisme considerable.
Aquest procés acompanya el procés de transnacionalització de l'economia i el reforça per les disponibilitats que subministren les tècniques recents de comunicació. La transnacionalització del procés de producció i la producció per mercats globals -més o menys adaptats- em sembla que obren certs trencaments respecte del passat industrial.
Per exemple, hi ha un clar trencament entre producció domèstica i demanda domèstica. Fins ara les diferents onades es sobreposaven de manera que convivien i es fertilitzaven sectors de generacions temporals diferents corresponents a la seva successió i aparició. Uns desplaçaven els altres, però en gran part coexistien i se n'aprofitaven mútuament. Encara que no crec que això hagi totalment desaparegut, en canvi ara veiem que certs sectors aterren en certs territoris que no tenien història industrial significativa. És clar que això té els seus límits perquè la productivitat territorial -a la qual tants cops he hagut de fer referència- afecta el cost de producció i per tant atrau per diferents motius les inversions.
Aquest trencament matisat que acabo d'indicar es comprova també en altres fins ara constants del creixement, com que la demanda exterior naixia i es desenvolupava després de satisfer la demanda domèstica, de manera que aquest primer mercat s'anava ampliant progressivament. També es comprova en possibles ruptures en el desenvolupament en un territori dels sectors productors de béns de producció -amb els seus efectes industrialitzadors- un cop assentats els sectors productors de béns de consum.
Em sembla que aquestes qüestions centren el futur de Catalunya com cap altres.
6.- El temps previst s'ha escolat. No voldria acabar sense fer algunes anotacions que algú podria considerar com a expansions subjectives i tal vegada no aniria desencaminat.
Em sembla que com a mètode convé que quan les coses no ens surten com volem -i en els nostres temps apareixen lamentacions reiterades sobre el pes de l'economia catalana- reflexionem sobre què hem fet malament. Pot ser saludable per prevenir mals futurs. No sé si hi estem massa avesats a fer-ho.
Potser no convé trivialitzar les grans qüestions. Tendim a convertir massa sovint problemes seriosos en problemes personals i així perdem un part del problema i ens manca la serenor per abordar racionalment els problemes. La visceralitat no sol conduir més que al malbaratament del temps i a la pèrdua d'ocasions.
Finalment, la passivitat és una gran aventura de funestos resultats. Potser tampoc no cal prendre grans opcions ni fer tries dramàtiques. Una economia és un teixit complex en què no es pot prescindir de massa coses i força coses són interdependents.
En qualsevol cas cal posar-hi una gran ambició i també molta serenitat. Hi ha un episodi de la nostra història molt alliçonador. Els empresaris catalans de mitjan segle XIX sembla que varen tenir una clara consciència sobre la caducitat d'un sistema d'industrialització basat en la captivitat del mercat peninsular, preservat per una política proteccionista. En canvi tingueren molt present el model de referència d'Anglaterra durant la primera Revolució Industrial i això els persuadí de la importància de l'expansió del ferrocarril. La lluita entre els possibles concessionaris de les línies ferroviàries, la forta demanda de capitals, la situació internacional i la migradesa del mercat interior de capitals va precipitar la desfeta de 1866, crisi que sembla que va afectar sensiblement la burgesia catalana i els efectes de la qual es perllongaren més enllà de l'episodi en qüestió. Res menys.
Cada moment és un breu instant d'un llarg procés. Examinar les condicions en què es descabdella aquest procés és una feina que no es pot negligir i exigeix tant estudis de fons com la pràctica intel·ligència de la situació per tal de destacar allò que n'és important.
Probablement, el segle XVIII es van posar les bases d'una part d'aquest procés. Però la inèrcia no basta i les rutines necessàries i imprescindibles necessiten inajornables renovacions. És molt possible que estem davant de l'oportunitat de fer-ho ara.
Josep M. Bricall
Onze de Setembre del 2003
